Aprendre a sobreviure digitalment.

Eivissa, 3 de juny de 2025

APUNTAT A UN CURS PER APRENDRE A SOBREVIURE DIGITALMENT.

Sí, ho he fet. M’hi he apuntat. No per vocació, ni per passió, ni perquè somiï a convertir-me en un hacker de barri. No. Ho he fet per pura, crua i desesperada supervivència. Estic desesperat. A punt de declarar-me vençut per s’administració electrònica. El Certificat Electrònic m’ha derrotat massa vegades. El DNI electrònic? Una targeta que està agafant pols dins el calaix per no utilitzar-ho. I sa Cl@ve... ai, sa Cl@ve! No sé si tinc sa PIN, sa permanent, sa temporal, sa mòbil o una crisi existencial.

Descarregar una aplicació oficial és com participar en una prova de supervivència. Primer has d’endevinar quin navegador permet obrir sa pàgina sense que esclati una alerta de seguretat. Firefox diu que no. Chrome et deixa passar però s’encalla, es queda parat. Safari s’ho mira amb desconfiança. Total, acabes fent servir Internet Explorer el 2025, com si fos un programa antic.

Instal·lar s’aplicació correcta ja és una prova d’habilitat. A cada pas, una trampa: que si no tens Java, Office, etc. o que si el controlador del lector de DNI no és compatible, que si l’arxiu ja no s’executa, que si el servidor no respon. I quan finalment tot sembla estar a punt, apareix l’inevitable missatge: “Error desconegut. Torni a provar més tard.” És a dir: “ets un inútil.”

Per sort, l'Ajuntament d’Eivissa, en una iniciativa molt interessant, ha posat en marxa el programa “Eivissa, ciutat digital”. Uns cursos al Casal d’Igualtat per ajudar-nos, ciutadans anònims i desesperats, a aprendre a identificar-nos digitalment sense perdre sa salut mental.

Avui dia, per demanar una cita, consultar sa vida laboral o descarregar un certificat, has de dominar més pantalles que un controlador aeri. I si no tens fills, nets o un informàtic de confiança, estàs perdut. Literalment, estàs fora del sistema.

Ens ensenyaran a moure’ns pel laberint: Cl@ve PIN, Cl@ve mòbil, el certificat, el DNIe... tot aquest món de codis i pantalles que, fins ara, només m’han servit per acabar cridant a la pantalla com si estigués veient un partit de futbol.

També podrem fer tràmits amb l’Ajuntament: autoliquidacions, inscripció a activitats, compra d’entrades... tot en línia. Una meravella, en teoria. Perquè en la pràctica per jo, intentar entrar a la seu electrònica de qualsevol entitat ja és una activitat esportiva amb alt risc de lesió. Lesió emocional, vull dir.

I no s’acaba aquí el temari. També aprendrem a comunicar-nos amb l’Ajuntament per WhatsApp, butlletins (newsletters, li diuen ara) o xarxes socials. El futur és aquí, i si no tens Cl@ve i un perfil validat per l’Administració, pràcticament no existeixes. Ja pots tenir padró, hipoteca i cotxe a nom teu, que si no saps escanejar un QR, ets un ciutadà de segona.

Així que sí, m’hi he apuntat. No sé si sortiré del curs amb un diploma o amb ganes de llençar s’ordinador per sa finestra. Però com a mínim, hi vaig amb esperança. Desesperat, sí. Però no vençut. Això mai.