Ens volen avorrir.

Eivissa, 20 de gener de 2024.

ENS VOLEN AVORRIR.

 

 

Tenc seixanta-set anys, estic jubilat i m'estic enfrontant a un munt de traves burocràtiques per registrar un document a un de tants registres que controla s'administració autonòmica d'aquestes illes. He de fer una multitud de tràmits, he d'aportar un munt de justificants, firmes electròniques, pagament de taxes, etc. Una paperassa digital i una enfeinada.

A ca meua ja tinc una oficina que sembla d’una empresa. Ordinador, impressora, escàner, un munt d'aplicacions informàtiques i no aconsegueix posar-me mai al dia. Cada dia em canvien algun tràmit o han modificat el sistema. Un embolic.

Després de sa Covid tothom va apuntar-se als tràmits en línia. Una manera d'evitar el contacte amb la gent i que finalment s'ha convertit en una forma de no contractar personal. Ara, totes ses sol·licituds oficials s'han de fer per internet i cada vegada trob més complicat trobar els formularis adequats, com omplir-los o com enviar-los. Per més dificultats, ses pàgines web oficials queden fora de servei en multitud d'ocasions. Ho sentim molt, em diuen en un missatge electrònic. Ho intenti més tard. Cabrons! Com si no tingués altra feina.

Per poder tramitar el registre davant el Govern Balear he intentat buscar ajuda amb algun funcionari i m'he trobat a gent sense sa més mínima sensibilitat que s'ajusten al protocol i no fan cap esforç per tractar d'ajudar personalment.

M'estic enfrontant a una administració sense ànima i a uns funcionaris que tracten de forma humiliant a ses persones que necessitem alguna ajuda de l'administració.

M'agradaria cridar ben fort i dir-lis: No som un inútil, som un ciutadà i mereix un respecte. Però ningú m'escolta.

Sa meua història, conseqüència de sa crisi de la Covid, és sa de milers de ciutadans, amb nom i cognoms com jo. Com podem fer front a tot això? Ens enfrontem a unes administracions obsoletes i dirigides per polítics altius i ineficaços. Els dirigents viuen d'esquena a sa realitat, no volen veure aquest problema i la separació existent entre ses administracions i els ciutadans cada dia és més grossa.

Després de sa crisi de la Covid, sa majoria d'empreses espitjades per ses competències van espavilar-se i s'adaptaren a ses noves necessitats i realitats dels mercats i clients. Moltes altres van abaixar sa persiana per ineficaces. Ses administracions públiques tampoc s'han espavilat. No han sabut evolucionar i adaptar-se a sa nova realitat.

Cada dia que passa, s'incapacitat de s'Administració per solucionar amb eficàcia els problemes dels ciutadans, es manifesta de forma més clara. Us heu fixat? Els funcionaris són els mateixos que fa quaranta anys, continuen treballant i tractant als ciutadans d'igual forma com si el món no hagués canviat. 

Els bons treballadors ja no volen treballar a s'administració. I m'atreviria a dir que els funcionaris perceben remuneracions molt superior a ses que cobrarien a s'empresa privada. I a on hem arribat? Ja ho podeu veure, cada vegada trobam més funcionaris menys qualificats que promocionen a s'ombra del polític de torn.
Si els dirigents de s'administració, sa majoria, són càrrecs polítics sense sa mínima formació, com voleu que siguin els funcionaris.

Els governs locals i autonòmics haurien de treballar per solucionar ses peticions dels ciutadans i regular d'una forma més racional i agilitzar tots els processos burocràtics.
Els governants haurien de rendir comptes, ser seriosos, eficaços, respectar ses lleis i ser èticament responsables. Si no podem confiar en els responsables de s'administració pública, perdrem sa confiança en sa democràcia. 

Si no veim com els nostres impostos són gestionats amb rigor i es depuren els malts gestors, com voleu que els votem a ses pròximes eleccions.

Estic rabiós. Finalment, hauré de contactar amb una gestoria, perdre un munt d'hores i gastar-me un munt de sous per poder tramitar correctament aquest carall de paper.

I fins a sa propera ... Estic ben segur que ben aviat em trobaré en una altra situació igual.

Sabeu que em molesta més de tot això? Doncs que a sa gestoria de torn, m'adreçaran a un jovenet/a i que quan li expliqui el que vull, em mirarà amb cara de llàstima i pensarà "mirau quin home més inútil".

Som gent major i ens volen amortitzar. Ens volen llevar del mig. Cabrons!

 

Viatge al Japó. Curiositats: Una experiència zen.

Eivissa, 19 de gener de 2024

VIATGE AL JAPÓ. CURIOSITATS: Una experiència zen.

Durant alguns escrits us he comptat la sensació de pau i tranquil·litat que vaig experimentar visitant alguns temples o jardins japonesos. Ho recordau? El bosc de bambú d'Arashiyama, s'Illa de Miyajima o el santuari Fushimi Inari. El Japó és un país fascinant on cuiden molt el medi ambient. Allí, diuen que el millor temple que tenen és sa naturalesa. Disfruten mirant els cirerers en flor o els canvis de colors a sa tardor.

A Kioto tenia previst una visita també d'aquelles si o si: El temple budista Zen de Ryoanji.

 

Va ser el primer temple zen que vaig visitar i sincerament, amb tots els meus respectes, em va semblar una presa de pèl això del jardí zen. Potser és que no ho vaig comprendre bé, però jo només veia unes pedres petites amb una roca al mig. No vaig acabar-ho d'entendre.

Ryoanji és un dels temples més famosos de Kyoto. És famós pel seu jardí zen o jardí de pedra, que data de la segona meitat del segle XV i que va passar a formar part de sa llista de llocs del Patrimoni Mundial de la Unesco. El jardí sec és molt visitat i és considerat com un dels jardins més polits i famosos del món.

Construït aproximadament l'any 1488, el seu dissenyador no va deixar escrita cap explicació sobre el seu significat, per la qual cosa durant segles ha estat un misteri no revelat. Diuen que mitjançant la seua contemplació s'arriba a sa "plenitud zen". Ja sabeu: allí assegut, meditant, descobriré com viure, com disfrutar del moment present i d'aquesta manera trobaré sa pau i sa tranquil·litat.

I que voleu que us digui ... Vaig intentar sentir el so del vent entre ses pedres, vaig contemplar durant uns minuts aquella vista tant polida com enigmàtica. Mirava ses quinze pedres de diverses grandàries i formes col·locades en cinc grups, totes sobre un llit de grava rectangular, perfectament allisada amb un rasclet, a un pati d'uns dos-cents metres quadrats. I no vaig sentir res.

M'explicaren que el conjunt creava un espai d'una gran espiritualitat. M'explicaren que una característica interessant del disseny del jardí és que, des de qualsevol punt de vista, almenys una de ses roques sempre està amagada a s'espectador. 

Sa realitat fou que totes ses roques eren possibles de veure situant-se a la dreta del tot i que hauria de posar-hi molta imaginació per trobar sa espiritualitat del lloc.

Perdonau .... Seguia sense entendre res.

Per acabar d'arredonir tota aquesta estranya visita, en el temple existeix un recipient de roca per a l'aigua. A sa part central de sa roca, en forma de quadrat, es formen quatre caràcters inscrits que llegits podem traduir-los com "aprenc a estar satisfet" i expressa l'important que és sa riquesa espiritual en comparació amb sa material. Aquest argument és un pilar bàsic en sa filosofia zen.

Per a mi, era interessant intentar comprendre sa diferència en sa manera de veure ses coses respecte a occident. Mentre que ses nostres religions ens inculquen a ajudar als altres abans que a naltros mateixos, ses filosofies orientals diuen que hem d'aprendre a estar bé amb naltros mateixos, i això ens portarà a estar bé amb els altres. 

Vaja ... Complicat, però una manera diferent de veure ses coses. 

A s'acabament de sa visita, tants intents de meditar i tantes explicaciones de coses que no entenia m'havien afectat. Es meu cap feia fum. Me'n vaig anar amb una idea: He de saber apreciar ses coses que tenc, he de disfrutar amb tot el que veig i viure intensament cada moment de sa vida. I prou. Si aquest pensament era zen o no, no m'importava mica.

 

Per acabar i no calentar-vos més el cap amb ses meues històries, us vull recomenar una experiència zen eivissenca.

Entenc molt bé que els japonesos disfrutin de sa natura, de s'aire pur, d'aquesta pau que dona estar en contacte a sa terra. Però no fa falta anar al Japó per això. Aquí mateix a Eivissa també podeu disfrutar de sa naturalesa. Quan heu anat a caminar pel bosc, sols, a poc a poc, sense presses, mirant, olorant, disfrutant de totes ses coses polides que us envolten?

Ses coses bones de la vida no sempre es compren amb sous. Ens costa molt frenar, parar, aturar-nos. Sembla que perdem el temps. Però caminar per la naturalesa sense presses, sense rellotge, sense mòbil, tranquil·lament, no té preu.

Heu provat de caminar prestant atenció a s'olor de sa vegetació, del so i colors dels arbres? I si portau una beguda calenteta per fer una parada i descansar, s'experiència sirà màxima. Heu d'estar pendents de tot l'entorn, no val portar auriculars, mòbils, pensar en els problemes quotidians, en sa feina, en el fotut que està el món.

Caminar pel bosc redueix s'estrés, sa pressió arterial, l'ansietat, sa depressió, el cansament. Inclús és bo per a sa memòria i millora sa condició física. A veure quan els metges de capçalera receptaran sa teràpia forestal. És indolora i gratuïta.

Segur que teniu un parell d'hores a la setmana i un bosc molt a prop. Provau d'anar-hi amb els cinc sentits ben oberts, respirau aire pur i disfrutau d'una experiència zen eivissenca. 

M'ho agraireu.

Viatge al Japó. Curiositats: Comunicacions no verbals.

Eivissa, 14 de gener de 2024

VIATGE AL JAPÓ. CURIOSITATS. Comunicacions no verbals.

Per a un turista com jo que ha viatjat per primera vegada al Japó intentar aprendre alguna cosa del seu idioma fou una feina quasi impossible. El seu idioma és molt complicat: moltes expressions no tenen un significat per si mateixes, sa pronunciació i el to, el context i la situació, ho poden canviar tot.

Durant ses diferents jornades que vaig compartir amb sa nostra guia, m'interessà molt tot el que feia referència a sa comunicació al Japó. Principalment, sa comunicació no verbal i ella em donà un poc de llum sobre el tema. Cada dia em fixava en sa forma de moure-se, de gesticular, de seure-se, de caminar, de respectar s'espai dels l'altres o el to de veu dels japonesos i vaig anar apuntant algunes curiositats que van cridar-me s'atenció.

Sa mirada.
Els japonesos no em miraven directament als ulls quan em dirigia a ells per demanar alguna cosa. Per ells era parlar amb un desconegut i mirar-te directament als ulls ho consideren com un acte invasiu i violador de sa teua intimitat.

El silenci.
El silenci japonès és un misteri. Per jo el silenci moltes vegades ho puc interpretar com una falta d'interès amb sa conversa amb alguna altra persona; pels japonesos el silenci és com una parada per pensar i reflexionar sobre ses coses que s'està conversant.

A més, durant els trajectes en tren, quasi podia escoltar sa respiració de sa gent. Caminant pels passadissos de s'estació, tots plens de cents o milers de passatgers, podia escoltar sa remor de ses sabates a terra. Els vagons anaven plens però ningú parlava. Durant els trajectes, tothom ho feia en silenci. Llegeixen o miren el mòbil. Però ningú parla per telèfon i inclús els porten en silenci per no molestar amb el seu so.

Als restaurants, també plens de gent i no sentia una veu. Tothom seia i no mirava sa taula del costat i menys a ses persones que teníem al voltant. Menjaven en silenci i en acabar s'aixecaven i sense dir res a ningú, pagaven el compte i sortien del local.

Encara avui em pregunt el motiu de per què els japonesos aprecien tant el silenci.

Jo que voleu que us digui ... Una xerrada plena de silencis no és una xerrada; una reunió familiar sense discutir és inimaginable; una discussió de parella amb silencis, més que calmar augmentarà sa tensió.

Haurem de posar de moda allò que diuen "si no tens res bo per dir, no diguis res"? Jo som dels que sempre xerr més del convenient i això, algunes vegades, és perillós. Ja sabeu, mai diguis el que penses si no vols sentir el que has dit.

Els gestos.
Els japonesos són reticents a mostrar les seues emocions en públic. No vaig veure mai cap parella fent-se una besada al carrer. I aquest fet no vol dir que ho ho facin. Ho fan en privat. A jo m'agrada moure els braços, ses mans i el cos a s'hora de xerrar i comunicar-me. M'agrada apropar-me a ses persones. Al Japó aquesta forma d'expressió no és habitual.
Si al Japó, quan riuen es tapen sa boca per no ensenyar ses dents. Imaginau-vos!

Contacte físic i espai personal.
Al Japó es menten molt d'espai entre ses persones a s'hora de parlar. No respectar sa distància o tocar a s'altre persona és considerat com una amenaça.
Em va sorprendre a ses estacions de tren com es deien adéu ses parelles: no es donaven besades o abraçades, simplement feien un somrís els uns als altres o feien una reverència.
A s'hora d'esperar per travessar un carrer, sa gent respecta molt s'espai de cada un, estan separades i sense tocar-se.

Alcohol – Karaokes.
Tot el que he dit abans és completament falç quan als karaokes i s'alcohol fa acte de presència. Allí dins, aïllats de ses vistes de sa gent, canvien radicalment el seu comportament.

Per acabar, us explicaré una forma de comunicació que encara avui em costa assimilar.
Com he dit abans a un moment determinat de sa conversa vaig preguntar a sa guia quina cosa havia estat més complicat d'entendre o d'adaptar-se al Japó. Ella molt seriosa em digué: llegir s'aire.
Quan va veure sa meua cara de sorpresa, em digué: Sí, sí .. Entendre el que no em diuen.

Llegir s'aire.
Entendre això és un embolic. Quan sa guia m'ho explicava, no podia creure-ho. Per un japonès o per qualsevol persona que vulgui integrar-s'hi a la societat japonesa "no saber llegir s'aire" és considerat un gran defecte i molesta molt a sa gent.

No saber llegir s'aire, en japonès, també significa fer o dir coses en el moment més inoportú. És tenir protagonisme digen i fent alguna cosa inoportuna, incorrecte, no adequada per al moment o lloc.

És importat saber quan un és oportú. Allí hi ha moltes coses que no es diuen i esperen que s'altre les pugui "captar a l'aire". Els japonesos són molt subtils en ses seues formes de comunicació, consideren "rudo" ser molt directe quan un vol dir alguna cosa.

M'explicava sa guia (ella està casada amb un japonès), que a ca seua el seu home no li demana un got d'aigua. Li diu coses com "fa molta calor ...", "vinc molt cansat ...", i coses així. Idò ella amb aquests comentaris tant a l'aire, ha d'endevinar que el seu home vol beure aigua.

Vaja, que una persona que no sap llegir s'aire és aquella que no s'entera de sa situació on se troba. Un exemple més, si entres a una sala i tothom està en silenci, has de saber "llegir s'aire" i mantenir-te en silenci. Al contrari, si l'ambient és d'alegria has d'adaptar-te a aquesta situació.

Sa guia em digué dos refranys japonesos que defineixen molt bé el tema:
- Diguen 1 ja és suficient per entendre 10.
- Escoltant 1 ja s'entén 10.

Vaja, que si el que parla és bo xerrant i el que escolta és bo escoltant, simplement diguen un 10% és suficient per entendre tot el missatge.

Jo sempre dic que amb na Linita no fa falta dir-nos moltes coses. Simplement, amb una mirada ja sabem què vol dir un i s'altre. Mirau per on: Des de fa molts d'anys estaven llegint s'aire i no ho sabíem. 😂😂

Hem de creure en els impossibles.

Eivissa, 6 de gener 2024.

HEM DE CREURE EN ELS IMPOSSIBLES.

 

Tot i que a Eivissa no en tenim, avui us parlaré de trens. De sa fascinació que em provoquen. Els trens són com un escenari on gairebé tot pot passar, un mitjà de transport romàntic, un mitjà gairebé màgic d'arribar a nous llocs, a més d'una forma divertida i polida de viatjar.

Sempre he sentit a dir: "Els trens són meravellosos. És important saber a on van, però el més important és decidir-se a pujar a ells".

Deixau contar-vos dues històries relacionades en trens.

Acab de tornar d'un viatge pel Japó. Sempre diré que el viatge ha estat com un tren amb una locomotora (na Laura) i els vagons (els companys/es de viatge). I que el més rellevant no era a on anàvem, sinó que cada company/e tingues il·lusió i ganes de pujar al tren, d'enganxar-se a sa locomotora i fer el viatge junts.

Ja fa més d'un mes que vaig començar el viatge. Abans de partir, no sabia que em portaria el futur, però tenia ganes de fer el camí junt amb els amics i amigues que formaven el grup. Va ser un viatge llarg, intens, ple d'experiències i coneixences. Vam passar moments molt bons i vaig arribar més lluny del que mai havia pensat.

Al principi, abans de partir, alguns dels primers amics i amigues que s'havien enganxat, baixaren del tren. Però nous amics volien fer el viatge i varen enganxar-se. I així, amb vells i nous amics i amigues, el tren va començar el seu camí.  

Començava un viatge inimaginable; un somni començava a fer-se realitat.

S'altra història és més personal, més emotiva. Tracta d'una pel·lícula, "Polar Express". Com a güelo que som us la recoman. Ens explica sa història d'un boix, que està deixant enrere sa innocència i deixa de creure en Pare Noel i que en la nit del 24 de desembre té l'oportunitat de muntar al tren màgic Polar Express, que el portà al Polo Nord.

En el seu viatge coneixerà a diversos nens que, com ell, comencen a deixar enrere sa infància potser massa ràpidament. Junts acabaran per arribar al Polo, on coneixen a Pare Noel i aprendran que és bo créixer, però també conservar algunes parts de sa infància.

El boix protagonista aprendrà a creure en els impossibles, fins i tot anys després de la seua nit en el Polar Exprés.

Sa pel·lícula tracta temes bastant seriosos, com la religió, la pèrdua de la il·lusió o el creixement cada vegada més prematur dels boixos, però ho fa amb una història fantàsticament explicada.

Tot això té que vora amb el meu net i sa meua neta durant sa cavalcada dels Reis d'Orient d'ahir a la nit.

Sa meua neta, de tres anys, estava amb els ulls ben oberts i disfrutant dels cavalls, carrosses, ballarins, ballarines, i com no dels Reis d'Orient. Disfrutava de sa música, dels tambors. I demanava caramels als Reis.
Ho vivia amb tanta emoció, amb tanta passió, que quan van acabar de passar per davant casa, demanava "güelo, més". Sa pluja va fer impossible anar a un altre lloc per tornar a veure tota sa cavalcada.

Pel camí de tornada a ca nostra, em deia "güelo, wait a minute" i es menjava un caramel. Un poc més lluny, el mateix, "a moment, güelo, stop" i més caramels a sa boca.

A sa nit, abans d'anar a dormir, preparà tres gots amb suc de poma i un plat amb tres porcions de coca pujada pels reis d'Orient i els deixà al balcó.

Es meu net, de nou anys, quan arribarà el cap de sa cavalcada, ja no podia més. Totes ses hores anteriors, havia estat nerviós i excitat esperant el moment. Llavors, allí en la vorera, ell, sol, dret i crida'n als Reis "aquí, som Gonzalo ". Ja és gros, no tenia gens de por, tan sols una tremenda il·lusió.

Podreu dir que aquestes festes són un pur reclam comercial per vendre joguines i regals per petits i grans. Que han perdut el seu sentit religiós. El que vulgueu. Però veure sa cara del meu net i neta, sa il·lusió, sa passió i s'alegria com miraven els Reis, no té preu.

Procurau mirar aquesta pel·lícula amb els vostres nets i netes i deixar-vos agafar pel missatge que proposa: HEM DE CREURE AMB ELS IMPOSSIBLES. Tinguem l'edat que tinguem.

Qui m'haguera dit, fa un any, que viatjaria al Japó? Quan una amiga em va proposar fer el viatge, em va semblar un impossible. I ja veis .... un any després, el somni va fer-se realitat.

Sa foto que acompanya aquest escrit com podeu imaginar és del menjar i beure que sa meua neta deixà al balcó sa nit passada pels Reis d'Orient. Perquè no hem de creure amb els impossibles?