Una decepció.

Eivissa, 31 de març de 2023.

UNA DECEPCIÓ.

A sa meua edat, sa meua principal preocupació és anar-me'n a dormir cada nit tranquil·lament. Sense tenir el cor accelerat per discussions estèrils. És tot el que necessit.

A sa meua edat, un dia vaig aprendre a no discutir de certs temes davant de sa gent que és incapaç de raonar. Llavors, prefereix callar per no discutir. Pens que aquesta postura és de persones intel·ligents, madures, responsables i de fiar.

A sa meua edat, ja no m'interessa guanyar o tenir raó. Simplement vull viure en pau i disfrutar de ses petites coses que la vida em regala cada dia.

Sa imatge que acompanya aquest escrit defineix molt bé una situació que vaig viure ahir a classe de sa Universitat de Majors d'Eivissa: No val la pena discutir. Jo també he arribat a una edat en la qual encara que una persona no tingui raó, call i li dono. Ell/a se sent bé, jo pens que és un/a impresentable i tots contents.

 Doncs ahir, a sa meua edat, durant sa classe vaig reafirmar-me amb dues coses molt importants:

- No he de fiar-me de certes persones. I darrerament, d'algunes en concret. No són de fiar. No són aigua clara. No són bona gent.
- Si m'he equivocat en alguna cosa, va ser perquè estava fent coses. Haig de continuar fent-les. He de seguir. Encara que m'equivoqui una vegada més. Seguir endavant val la pena.

Ahir, unes persones van defraudar-me, però us puc assegurar que després de sa classe, aquesta nit he dormit plàcidament.

De donar-lis es biberó a compartir una cervesa.

Eivissa, 19 de març de 2023

DE DONAR-LIS ES BIBERÓ A COMPARTIR UNA CERVESA.

Avui Dia del Pare vull parlar de sa relació com a pare amb els meus fills. Perquè, abans que res, som pare. Disfrut cada dia d'això. Sa paternitat és sa millor feina que he fet a la vida. Som un pare molt compromès.

Mirau ... Som pare de na Virgínia i d'en Joan.

 

Na Virgínia és mestra a una escola d'Eivissa. Tothom la coneix com na Virgínia. No utilitza el cognom patern. No li fa falta: Na Virgínia és suficient. En Joan és enginyer a una companya automobilística d'Anglaterra. Normalment el coneixen com a Joan Serra Tur. Sempre dic que, com a bons fills d'un formenterer, na Virgínia té sang dels Guasch (calmada, amorosa i lluitadora) i en Joan porta sa dels Blais (impulsiu, caparrut i emprenedor).

Com a pare i fills compartim aficions ben diferents. Amb Virgínia comparteix el plaer de xerrar tranquil·lament davant un calentet, passejar pel camp o simplement disfrutar d'estar a casa. Compartim, també, una virtut especial: sabem dir que no. Si una cosa no l'entenem o no ens agrada, sempre surt el no per davant. Sempre, sempre, primer no. Després, a veure ... parlem-ne.

Amb Joan comparteix sa passió per sa sensació de llibertat. El meu fill disfruta al volant d'un potent cotxe i jo realitzant caminades pel bosc. Els caps de setmana que podem compartir visitant pobles dels Cotswolds són únics i espectaculars. Ara mateix ell pot aparcar el cotxe just d'avant sa porta de sa feina, però no ho fa. Prefereix aparcar lluny del despatx, caminar i disfrutar d'aquesta sensació, del fred, del vent, de sa llum ...
Compartim, també, el gust de cuinar i per descomptat, del plaer de compartir un got de vi o una cervesa davant el foc d'una xemeneia.

Tinc una molt bona relació amb ells. He passat de banyar-los quan eren petits a tenir una relació d'adults. He intentat sempre ensenyar-los s'importància de disfrutar de ses coses més senzilles. I sempre he parlat amb ells com adults, no com infants petits. Reconec que amb molts d'assumptes em donen mil voltes, però he intentat que tenguin molt clar que és sa vida i sàpiguen moure's pel món que els ha tocat viure.

M'han vist arribar a feines de responsabilitat treballant molt i superar-me pels meus propis mitjans. Ells han fet igual, mai vaig dir-lis que havien de fer i mai els vaig col·locar per recomanació a cap lloc. El que són, s'ho han lluitat i guanyat pels seus propis mèrits.

Personalment, no m'agraden ses mascotes. En canvi, els meus fills les adoren. En Joan té una gata. Bé, sa gata és de sa seua dona. Quan van anar a viure junts, s'animalet anava amb el lot. Ara, se l'estima molt. Na Virgínia també té una gateta, per cert, molt esquiva. En Gonzalo en té sa culpa: sempre està molestant-la.

Tampoc compartim el fred. Jo ja tinc una edat i no el puc suportar. A sa meua filla li agrada el fred, s'hivern, sa manteta al sofà, el calentet, etc. Sempre té ses mans fredes, però li encanta el fred. Joan ja està acostumat al clima gelat d'Anglaterra i m'agrada veure s'actitud sempre positiva davant el mal temps: Mai ha deixat de fer alguna cosa per culpa de sa pluja, es fred o sa neu. Al mal temps sempre fa bona cara.

De cara al futur, ho tinc clar: desig veure els meus nets com bones persones, senzills i que hagin aconseguit treballar i fer coses que els faci feliços.

Sa relació amb el meu pare? Excel·lent. Al final fou molt dur per s'alzheimer. Realment, vaig conèixer-lo bé quan era gros. Quan vaig néixer ell navegava lluny de Formentera i vaig créixer sense sa seua presència. Després va convertir-se amb es meu mirall i tinc el record que a part de ser un bon pare, a la vegada era un amic. Fou un pare extraordinari.

Micromasclisme.

Eivissa, 11 de març de 2023

MICROMASCLISME.

Allà per l'any 2016 vaig assistir al Club Diari D´Eivissa a unes xerrades de "Feminisme i educació" oferides per s'Escola d´Adults d´Eivissa.
Llavors estava estudiant català i s'objectiu era fer un treball resum de ses idees que allí van exposar-se. Era sa primera vegada que escrivia un text en sa llengua que realment parlava, pensava i somiava.

Ara, set anys després, he revisat el treball i m'he adonat que ses coses no han canviat gaire. No hem après res. Darrerament, s'ha obert un polèmic debat sobre els drets de ses dones, el famós "solo sí es sí", i vull recuperar s'escrit/resum que vaig fer.

Mirau, m'estic ficant en un xarco, ....  reconec que molts lectors/es no estaran d'acord amb el contingut del s'escrit, però és com va quedar el treball. Parlava de micromasclisme.

Per començar; Què és el micromasclisme?.                                                                                            Aquest terme designa ses subtils i imperceptibles maniobres i estratègies d'exercici del poder de domini masculí en el quotidià, que atempten en diversos graus contra s'autonomia femenina. Hàbils arts, trucs, tretes i manipulacions amb els quals els homes intenten imposar a ses dones ses seues pròpies raons, desitjos i interessos en sa vida quotidiana.

Ara que el masclisme s'està erradicant de sa majoria de la societat, m'agradaria assenyalar alguns exemples en els quals, per prejudicis o tradició, sa dona encara és menyspreada.

Vegem alguns exemples.

1. A un bar o restaurant.
Una dona i un home a un bar. Demanen un refresc i una cervesa. Quan torna el cambrer, col·loca sa cervesa al costat de s'home i el refresc al costat de sa dona.
Una parella a un bar. Demanen un cafè sol i un cafè amb llet. Moltes vegades el cambrer servirà el cafè a s'home i el cafè amb llet a sa dona.
Al restaurant, normalment a s'hora de tastar el vi, el cambrer es dirigeix, sempre, gairebé sempre, a s'home.

2. Mitjans de comunicació.
Dues dones que "viatgen soles" ... Malgrat ser dos!
Recentment, els mitjans de comunicació parlaven de sa mort de dues dones que van ser trobades mortes a l'Equador. Ses dones viatjaven juntes, però malgrat això alguns mitjans escrivien en ses cròniques que "viatjaven soles".

3. Conduint.
Dona al volant.
Afortunadament, el clixé es va esborrant, però encara se senten comentaris sexistes d'algun conductor masculí si veuen que la que porta el cotxe és una dona. Tinguin o no tinguin motius objectius per queixar-se.

4. Sexisme al llenguatge.                                                                                                                             Una clàssica demostració del masclisme que es troba en el nostre llenguatge quotidià, podria ser, entre altres coses, el domini del gènere masculí sobre el femení. Per exemple, vegem el que pensa na Mafalda:

 

5. Rols de gènere.                                                                                                                                          Els micromasclismes també surten a relluir als mitjans de comunicació i en sa publicitat. Com sabem, els mitjans intenten generar-nos impactes, intentant vendre'ns certs continguts i, també, certes nocions sobre com hem de comportar-nos i què hem de pensar.
Recentment, una cadena de especialitzada en roba va cometre un gran error: va posar a la venda dues samarretes per a bebès, iguales, però, una de color blau i s'altra de rosa. A sa blava, es podia llegir: "Intel·ligent com el papà" i a ses roses, "Polida com sa mamà".

El cas va saltar als mitjans de comunicació i sa cadena va haver de retirar aquells articles, ja que va ofendre no solament al col·lectiu feminista sinó a qualsevol persona amb sentit comú.

Sense sortir de s'actualitat, també va ser un escàndol quan una coneguda cadena de grands magatzems oferia en les seues instal·lacions un producte assenyalat com a "especial per a elles", un pac que consistia en una escombra i un recollidor. Sa mateixa cadena venia aspiradores sota el lema "mamà, tu ets sa millor". Com si les aspiradores fossin productes dissenyats en exclusiva per a ses dones.

Més exemples de micromasclismes relacionats amb els rols de gènere: en la majoria de lavabos públics, el lloc destinat a canviar els nens està situat en el bany de dones. Tal vegada puguem assumir que aquesta és una tendència que no revesteix una gran importància, però sa veritat és que això és precisament un micromasclisme: un rol que hem assumit culturalment com a natural.

Més.       

                                                                                                                                                               Solament ses dones passen ses baietes Vileda.                                                                                              Sa marca empra sempre el dibuix d'una dona fent tasques domèstiques en els seus productes: baietes, estenedors o taules de planxar. Solament elles, perquè els homes no apareixen en cap embalatge.

6. Hípersexualitat.                                                                                                                                         Un altre cas flagrant de sexisme va ocórrer quan Carrefour va treure al mercat un vestit de bany per nenes amb sa part del sostenidor més plena. És complicat imaginar que poguessin haver intentat vendre vestits de bany més plens per nens.

Per no parlar de la quantitat de vegades en què la publicitat utilitza cossos femenins per vendre qualsevol cosa: colònia, alcohol, videojocs, roba. El cos femení és el més usat com reclam per ses grans marques en relació al cos masculí.

Un micromasclisme que està començant a fer saltar ses nostres alarmes (i ja era hora) és el fet que facin servir dones com reclam sexual per atreure públic cap a ses discoteques. Hi ha hagut casos sonats en aquest sentit, que per sort han indignat a gran part de sa població, aconseguint que diverses campanyes fossin retirades i els seus autors demanessin perdó.

Contraportada del diari esportiu As.
"Cal allunyar de l'esport els intolerants homòfobs i masclistes". Aquest és el titular que ocupa la contraportada de l'AS. Sa frase, que encapçala un article a favor de sa diversitat i contra el masclisme a l'esport, contrasta amb s´imatge que apareix a la seua dreta: el cos pràcticament nu d'una jove model.

 

7. Ús de s'espai públic.                                                                                                                                   Es masclisme no afecta solament com utilitzem el llenguatge, com venem certs productes o com situem cada gènere dins d'uns certs rols i estereotips. Moltes dones es queixen de l'ús de l'espai públic.

Per exemple, se sol discutir obertament sobre sa tendència dels homes a asseure's amb ses cames molt obertes en els seients públics, per exemple en el metre o autobús, impedint que ses persones que s´asseguin al seu costat puguin estar mínimament còmodes i vegin el seu espai envaït. És alguna cosa que pot ser motiu de debat, ja que tampoc està molt clar que solament siguin homes els que envaint espai aliè, i si fos així, podria deure's a certes característiques anatòmiques dels homes.
Bé, sa tendència podria ser explicada, simplement, per una qüestió de mala educació. És difícil d'aclarir.

8. Masclismes del dia a dia.                                                                                                                      S'usen en l'àmbit domèstic i fan referència al fet que els homes tendeixen a responsabilitzar de ses tasques de cura i tasques domèstiques a ses dones. Solen fer-ho apel·lant a sa "major capacitat" d'elles per planxar, rentar, cuidar dels majors o cuinar.

Això podria semblar un masclisme clar, i no un micromasclisme, però pot donar-se sota formes molt subtils, com per exemple el marit que li diu a la seua dona: "Espera, que t'ajudo a estendre sa roba" o "M'encanta com cuines, prefereix que ho facis tu perquè et surt molt bé".

Ses mares són ses que s'encarreguen de sa neteja, d'eliminar ses taques més complicades de sa roba, de passar a buscar els nens, de fer un sopar ple de nutrients i que sa pasta no es passi. Ara també tenen sa sort, segons un anunci de Vicks, de comptar amb un medicament infal·lible (en realitat són sobres, el component bàsic dels quals és l'ibuprofèn) per no posar-se malaltes i poder continuar cuidant dels nens;
 "Ses mamàs no agafen baixes, tenen Gripal", diu una veu en off masculina en sa publicitat televisiva.

9. Subtileses.                                                                                                                                                Són micromasclismes especialment subtils, que persegueixen imposar sa ideologia sexista i menysprear es paper de sa dona en la societat, ja sigui en s'àmbit laboral, en ses relacions, o en el treball.

Són subtileses masclistes els silencis, utilitzar una comunicació paternalista o ignorar despectivament una dona pel fet de ser dona. També ho és utilitzar un humor denigrant cap al gènere femení: Quan anirà sa dona a sa lluna? Quan sigui necessari netejar-la. 

Anau amb compte! Ara ajudar algú a alleugerir una càrrega, portar sa iniciativa per empènyer una porta, ajudar a creuar es carrer a una invident o deixar asseure primer sa teua parella, no són senyals de consideració ni de respecte per s'altre com pretenien maliciosament inculcar-me al col·legi, sinó finíssimes formes d'abús de poder fetes servir sistemàticament pels mascles de sa nostra espècie per no perdre sa seua supremacia.
Si en un arravatament de tendresa se us ocorre envoltar amb es braç ses espatlles de sa vostra dona, ficau-vos ses mans a sa butxaca. Podria interpretar-se com un emmascarat gest microracisme de possessió.

10. Coercitius.                                                                                                                                                En aquest tipus de micromasclismes, s'home exerceix una pressió moral, psicològica o econòmica per imposar es seu poder sobre el de sa dona. Poden observar-se quan s'home s´asseu a sa millor butaca del saló de casa o quan controla es comandament del televisor.

M'agradaria acabar amb unes paraules de sa tenista Serena Williams: "el meu somni era ser sa millor tenista del món. No sa millor dona tenista".

 

 Sa polèmica està servida!

Ses meues dones.

 Eivissa, 8 de març 2023

 

DIA INTERNACIONAL DE SA DONA.

 

Avui 8 de març, Dia Internacional de sa Dona, he de parlar d'elles. Parlaré de ses dones importants a sa meua vida. Com tothom sap allà pels anys 60 Formentera era coneguda com s'illa de ses dones. Sa majoria dels homes havien emigrat a Amèrica, Cuba, Argentina i Uruguai o havien marxat de s'illa per buscar un futur millor enrolant-se en barcos que servien a sa Península.

Era gairebé impossible trobar un formenterer que no hagués emigrat. Estaven fora uns quants anys. En tornar, els homes contaven ses històries dels llocs que havien conegut: els negocis, els avenços tecnològics, sa guerra o sa situació d'altres formenterers coneguts.

Sa majoria dels emigrants no aconseguiren fer-se rics, però sí estalviar una xifra suficient perquè, quan tornaven a Formentera, es podien construir una casa, invertir en una embarcació o un altre mitjà per fer negoci. A més, aquells formenterers viatjats, que havien après oficis i idiomes, tornaren a sl'illa amb una forta convicció de què sense educació no s'anava enlloc.

Era comú que quan els homes retornaven a la seua illa natal, es casessin, engendressin un fill i marxessin de nou, deixant darrere seu un immens buit emocional, logístic i econòmic que havien de carregar ses dones.

Aquest és el meu cas.

Mon pare va néixer a Formentera el 1924. Amb setze anys s'en va anar de ca seua per navegar per Canàries i fer el servei militar al Ferrol. Amb vint-i-cinc anys rep el títol de patró de cabotatge i continuà navegant per aquests mars del món.

Amb quaranta –quatre anys ja estava cansat de rodar pel món i de tenir sa seua família tan lluny. Eren els anys 60/70 i gràcies al turisme ses illes, a poc a poc, anaven prosperant. Va ser el moment de traslladar-nos a viure a Eivissa per tenir accés a una millor educació i portar una vida familiar normal.

Mon pare i ma mare van casar-se el 1953. Mon pare tenia 29 anys i ma mare 21. El 1954 neix sa meua germana grossa na Maria, el 1956 neix jo, el 1960 va néixer na Mercedes i al 1968 , a Eivissa, va néixer na Yolanda.

Com deia, jo vaig néixer el 1956 i nou anys després, 1965,  vàrem anar a viure a Puig d'en Valls. Com veis sa meua història és molt semblant a la de tants i tants formenterers.

Però deixem-nos de dades i parlem de ses dones de sa meua vida. Primer de tot he de dir que sempre he estat un privilegiat. Vaig ser el primer fill mascle, el primer net i el primer nebot. Per tant, en aquell món de dones, vaig ser el preferit de ses meues güeles, de sa meua mare, de ses meues ties o de sa meua padrina. Era molt estimat. I jo em deixava estimar. Imaginar-vos.

Un dia com avui, m'agradaria recordar especialment tres dones molt importants per jo i que malauradament fa temps que em van deixar.

Sa meua güela materna Rita. Era sa paciència encarnada. Sempre va cuidar i protegir als seus. Vaig disfrutar de les seues abraçades, dels seus consells, de les seues paraules i del seu amor. Era el seu net preferit. Sempre recordaré el color blanc de la seua cara i mans, i la seua olor a sabó, a net. Ella em va ensenyar a ser prudent a la vida.

Sa meua mare. Una bona dona. Una dona de ca seua, treballadora, agradable, alegre i que mai s'havia enfadat amb ningú i de la qual ningú podia dir res dolent. Va dedicar tota sa vida als altres sense esperar res a canvi. Ella ha estat sempre un exemple per jo.

Sa meua néta Jimena. No va estar molt de temps entre naltros però sempre he sentit que em guia i que m'acompanya per aquests camins de sa vida. Està en els meus ulls, en el meu cor i en sa meua ànima. Per ella, visc i som feliç. És el meu angelet.

I per descomptat, també he de parlar de les dones que ara mateix són fonamentals a sa meua vida.

Sa meua dona Lina. Ens vam conèixer allà per l'any 1975 i des de llavor, sempre junts. Heu de creure amb l'amor a primera vista. Jo en don fe.

Sa meua filla Virgínia, de la que sempre dic que és més valenta del que creu, més forta del que pareix, més intel·ligent del que pense i més estimada del que pot imaginar.

Sa meua neta Indiana. Viu lluny a Anglaterra, però molt sovint compartim de forma telemàtica jocs, esmorzars o sopars. Ens divertim junts i a poc a poc aprèn a xerrar eivissenc. M'agrada veure com creix. M'agrada veure l'espavilada que és.

També totes ses dones de sa meua família, totes ses meues amigues i ses meues dones conegudes. Tampoc puc oblidar-me d'elles. També són part important a sa meua vida.

Valtros que formau o heu format part de sa meua vida no solament us mereixeu sa celebració d'aquest dia internacional. Us mereixeu tota sa meua gratitud i estimació. No canvieu mai.

Sense totes valtros no sé què faria!