Ses meues dones.

 Eivissa, 8 de març 2023

 

DIA INTERNACIONAL DE SA DONA.

 

Avui 8 de març, Dia Internacional de sa Dona, he de parlar d'elles. Parlaré de ses dones importants a sa meua vida. Com tothom sap allà pels anys 60 Formentera era coneguda com s'illa de ses dones. Sa majoria dels homes havien emigrat a Amèrica, Cuba, Argentina i Uruguai o havien marxat de s'illa per buscar un futur millor enrolant-se en barcos que servien a sa Península.

Era gairebé impossible trobar un formenterer que no hagués emigrat. Estaven fora uns quants anys. En tornar, els homes contaven ses històries dels llocs que havien conegut: els negocis, els avenços tecnològics, sa guerra o sa situació d'altres formenterers coneguts.

Sa majoria dels emigrants no aconseguiren fer-se rics, però sí estalviar una xifra suficient perquè, quan tornaven a Formentera, es podien construir una casa, invertir en una embarcació o un altre mitjà per fer negoci. A més, aquells formenterers viatjats, que havien après oficis i idiomes, tornaren a sl'illa amb una forta convicció de què sense educació no s'anava enlloc.

Era comú que quan els homes retornaven a la seua illa natal, es casessin, engendressin un fill i marxessin de nou, deixant darrere seu un immens buit emocional, logístic i econòmic que havien de carregar ses dones.

Aquest és el meu cas.

Mon pare va néixer a Formentera el 1924. Amb setze anys s'en va anar de ca seua per navegar per Canàries i fer el servei militar al Ferrol. Amb vint-i-cinc anys rep el títol de patró de cabotatge i continuà navegant per aquests mars del món.

Amb quaranta –quatre anys ja estava cansat de rodar pel món i de tenir sa seua família tan lluny. Eren els anys 60/70 i gràcies al turisme ses illes, a poc a poc, anaven prosperant. Va ser el moment de traslladar-nos a viure a Eivissa per tenir accés a una millor educació i portar una vida familiar normal.

Mon pare i ma mare van casar-se el 1953. Mon pare tenia 29 anys i ma mare 21. El 1954 neix sa meua germana grossa na Maria, el 1956 neix jo, el 1960 va néixer na Mercedes i al 1968 , a Eivissa, va néixer na Yolanda.

Com deia, jo vaig néixer el 1956 i nou anys després, 1965,  vàrem anar a viure a Puig d'en Valls. Com veis sa meua història és molt semblant a la de tants i tants formenterers.

Però deixem-nos de dades i parlem de ses dones de sa meua vida. Primer de tot he de dir que sempre he estat un privilegiat. Vaig ser el primer fill mascle, el primer net i el primer nebot. Per tant, en aquell món de dones, vaig ser el preferit de ses meues güeles, de sa meua mare, de ses meues ties o de sa meua padrina. Era molt estimat. I jo em deixava estimar. Imaginar-vos.

Un dia com avui, m'agradaria recordar especialment tres dones molt importants per jo i que malauradament fa temps que em van deixar.

Sa meua güela materna Rita. Era sa paciència encarnada. Sempre va cuidar i protegir als seus. Vaig disfrutar de les seues abraçades, dels seus consells, de les seues paraules i del seu amor. Era el seu net preferit. Sempre recordaré el color blanc de la seua cara i mans, i la seua olor a sabó, a net. Ella em va ensenyar a ser prudent a la vida.

Sa meua mare. Una bona dona. Una dona de ca seua, treballadora, agradable, alegre i que mai s'havia enfadat amb ningú i de la qual ningú podia dir res dolent. Va dedicar tota sa vida als altres sense esperar res a canvi. Ella ha estat sempre un exemple per jo.

Sa meua néta Jimena. No va estar molt de temps entre naltros però sempre he sentit que em guia i que m'acompanya per aquests camins de sa vida. Està en els meus ulls, en el meu cor i en sa meua ànima. Per ella, visc i som feliç. És el meu angelet.

I per descomptat, també he de parlar de les dones que ara mateix són fonamentals a sa meua vida.

Sa meua dona Lina. Ens vam conèixer allà per l'any 1975 i des de llavor, sempre junts. Heu de creure amb l'amor a primera vista. Jo en don fe.

Sa meua filla Virgínia, de la que sempre dic que és més valenta del que creu, més forta del que pareix, més intel·ligent del que pense i més estimada del que pot imaginar.

Sa meua neta Indiana. Viu lluny a Anglaterra, però molt sovint compartim de forma telemàtica jocs, esmorzars o sopars. Ens divertim junts i a poc a poc aprèn a xerrar eivissenc. M'agrada veure com creix. M'agrada veure l'espavilada que és.

També totes ses dones de sa meua família, totes ses meues amigues i ses meues dones conegudes. Tampoc puc oblidar-me d'elles. També són part important a sa meua vida.

Valtros que formau o heu format part de sa meua vida no solament us mereixeu sa celebració d'aquest dia internacional. Us mereixeu tota sa meua gratitud i estimació. No canvieu mai.

Sense totes valtros no sé què faria!