Ens tracten com a turistes.

Eivissa, 30 d'octubre de 2023.

ENS TRACTEN COM A TURISTES.

Cada dia és més complicat sortir amb sa teua parella per qualsevol poble de s'illa per disfrutar d'un diumenge passejant tranquil·lament i dinar a fora de casa. S'altre diumenge vam anar a Sant Antoni. Ara que els turistes ja han tornat als seus llocs d'origen, vam pensar que seria una bona idea fer un passeig per allí, quedar-nos a dinar per algun dels pocs llocs que queden oberts i disfrutar dels últims dies de sol abans del començament de s'hivern.

A s'arribada al poble ja vam tenir problemes per aparcar. El port i els seus voltants és zona blava, els diumenges inclosos. Vàrem pagar dos tiquets de dues hores cada un (4 euros en total) i amb les consegüents molèsties d'aixecar-se del restaurant per anar a renovar el tiquet. 

Els turistes se n'han anat, però els residents hem de seguir pagant preus d'estiu (Ports de Balears, ja ho deveu saber, és una màquina insaciable de recaptar sous). Vaig comprendre ràpidament el motiu pel qual el pàrquing d'un gran supermercat a s'entrada del poble estava al màxim de cotxes.

Com he dit, feia bon temps i vam aprofitar per fer un cafè a una terrassa del passeig. Error. Greu error. Abans d'asseure, ens havien trobat amb diferents amics que també estaven fent un passeig com naltros . Ningú d'ells va anar a un bar a consumir res.
Vam demanar dos cafès amb llet i el tiquet deia que eren 4,80 euros i que "el servei no estava inclòs" amb lletres ben grosses. Ens seguien tractant com a turistes.

Teníem reserva per dinar a un conegut restaurant del port, a un d'aquells de tota la vida, punt de trobada de molts d'eivissencs, on encara avui es pot menjar un bon arròs o un bon peix.
Ses coses estan canviant i molt al món de la restauració eivissenca. Els elevats preus dels lloguers, sa dificultat de trobar personal professional i els constants augments de preus de ses matèries primeres, han fet que els responsables dels establiments de tota s'illa s'hagin posat ses piles. Ara, ses cartes de preus tenen una duració efímera. Deixes d'anar durant unes setmanes a un dels teus llocs preferits i quan hi tornes, han apujat tots els preus.

Mirau, exactament vam demanar:
Una botella d'aigua de ½ litre (3,50 euros) i un shandy petit (3,50 euros).
Una ensalada de formatge de cabra (18 euros) i una parrillada de peix per un (46 euros).
Una tarta tatin (8,25 euros) i un cafè tallat (1,60 euros)
Total, vam pagar 80,85 euros.

No m'estic queixant del restaurant. El menjar era escàs, però de bona qualitat, el servei molt eficient i vam passar-ho bé. Pens que els responsables fan el que poden per tirar amb el negoci endavant i que ho tenen molt complicat per obrir ses portes cada dia.

Tot i això, pens que estam arribant a un punt complicat per a tots els residents a s'illa: Una ensalada a 18 euros és un clau. I una parrillada de peix amb quatre trossos petits (el plat no portava ½ quilo de peix ni per miracle) de sirvia, gall de sant Pere, rap i anfós, dos mejillons, una gamba i un llagostí, 46 euros és massa car. Ens seguien tractant com a turistes.

Quin camí hem de prendre? Tal vegada hem de fer com alguns dels amics que vam trobar-nos? Sortir a passejar i a s'hora de dinar, tothom cap a casa? Els preus de s'hostaleria s'estan posant impossibles. Els establiments estan fent meravelles per mantenir qualitat i serveis, però arribarà un moment que no podran reduir més ses reccions ni contenir els preus i ses nostres butxaques no donaran per més. Llavors sí que arribarà sa tempesta perfecta: La història de l'economia ens ensenya que quan els consumidors no poden pagar el preu dels productes oferits pels establiments, el consum baixa i molts de negocis han de tancar portes.

Jo ho tinc clar: No vull continuar pagant preus de turista tot l'any. Estirè dies a tornar a Sant Antoni! Podeu estar ben segurs: Els caps de setmana, no em busqueu pel poble. Em trobareu per qualsevol racó de s'illa, a una cala, a una muntanya o a un terç, amb motxilla, bocata i botella d'aigua. Sirà més saludable i també més econòmic.

Si vull veure el camí, he d'aixecar els ulls.

Eivissa, 12 d'octubre de 2023.

SI VULL VEURE EL CAMÍ, HE D'AIXECAR ELS ULLS.

 

S'altre dia de camí a l'hospital de Can Misses vaig coincidir amb una amiga. Xerrarem de ses nostres passades caminades pels camins d'Eivissa i quan vaig dir-li que anava a fer l'ingrés per fer-me una intervenció al cor, quedà parada i em digué: "Pep, te'n vas a sa UCI, tant tranquil i amb aquest somriure? No ho entenc. M'encanta aquesta actitud teua tan positiva."

Deixau-me fer una reflexió de ses actituds que davant d'una malaltia he vist mantenir a persones que igualment com jo estaven rebent un tractament mèdic o esperant a una sala d'espera d'un hospital.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb persones que caminaven amb el cap baix, mirant a terra i que ni saludaven. Era ben evident que ho estaven passant malament i que no acceptaven sa seua malaltia i tampoc mantenien una actitud positiva.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb malalts lleus, però amb una actitud que enfonsava a tots els que l'envoltàvem i sobretot a ells mateixos.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb persones que tenien por, molta por. Que estaven molt espantades. Persones que em parlaven, però no em miraven. Semblava que tenien vergonya d'estar malaltes.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb persones que no esperen res de la vida. Que tot els hi dona igual. Que no segueixen els tractaments indicats pels metges. Que van per la vida com robots, com autòmats.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb malalts greus, fins i tot terminals, amb un somriure i uns ànims de cap a tot i tots que arrebossava vida.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb persones que com jo s'arreglen, es renten, es canvien de roba i se'n van a l'hospital per curar-se. Persones alegres, relaxades, sense por, amb ganes de xerrar i amb sa ferma creença que es curaran. Ara, tal vegada, no estan passant uns bons moments, però segur que en uns quants mesos tot estarà oblidat. Persones que arriben amb un somriure a la boca, que saluden amb un bon dia ben fort i que quan se'n van diuen adeu i acabau de passar un bon dia.

S'inform clínic meu diu que som un malalt "col·laborador". Crec que m'han tipificat d'una manera molt encertada: Vaig per la vida sempre "modo positiu".

No puc, no vull, caminar amb el cap baix. Si vull veure el camí, he d'aixecar els ulls. 

Sa nostra actitud és el motor de sa nostra vida i del nostro entorn. S'ha d'anar per la vida sempre positius, amb el cap ben alt i un somriure ben gros.

Un home vestit de negre.

Eivissa, 11 d'octubre de 2023.

UN HOME VESTIT DE NEGRE.

 

Durant el dia d'ahir, a s'hospital de Can Misses, van fer-me una segona cardioversió elèctrica per veure si poden llevar-me una arrítmia al cor de recent aparició. Després de sa primera cardioversió el cor va funcionar normalment durant uns mesos, però sense un motiu conegut va tornar a "modo" arrítmia.

El meu cardiòleg diu que som un home jove i que hem de provar d'eliminar aquesta arrítmia abans de plantejar-nos altres tractaments més agressius i amb més efectes secundaris. Estava d'acord amb el criteri del metge i per això ahir vaig entrar a s'hospital per fer-me sa cardioversió. 

Una cardioversió elèctrica, d'una forma molt resumida, és com fer un "reset" en el cor. Apagar-lo i tornar a arrancar-lo. S'objectiu és restaurar el ritme cardíac normal del cor i consisteix a aplicar una descàrrega elèctrica controlada sobre el cor.

Primerament, un control d'infermeria: van fer-me un electro per a confirmar sa arrítmia. Idò sí, s'arrítmia seguia. "Hem de fer sa cardioversió, l'acompany a sa UCI" indicà el cardiòleg a sa infermera.

A s'hospital de Can Misses sa UCI està a un edifici diferent del de ses consultes dels especialistes. S'ha de pujar amb l'ascensor, canviar d'edifici, passadissos i més passadissos. Un laberint de passadissos i portes que solament s'obrin amb una targeta d'identificació del professional.

S'arribada a sa UCI fou perfecta. Ja m'esperaven. Per tant, el procés de recepció fou ràpid. Em portaren directament a un box on tenien previst fer-me sa intervenció. Em digueren: es llevi sa roba i tot el que porti, anells, cadenes, gafes, etc. S'ha de posar un pijama. Sa camisa no fa falta posar-se-la. Em donaren l'opció de triar el pijama d'hospital: un groc o un blau. No tingué cap dubte, el blau. Tot i això, em sentia ridícul amb aquells pantalons amples.

Impressiona un poc el lloc. El box és una habitació petita plena d'aparells mèdics, llums al sostre d'una potència exagerada i al centre un llit amb un llençol blanc. Al costar, una taula amb agulles i medecines ja preparades per començar sa "feina".

He de dir que ses infermeres encarregades de preparar-me per a sa intervenció, van ser superamables i professionals. En uns minuts ja m'havien posat una via a un braç, uns tubs per respirar a sa cara, un aparell per controlar sa tensió a s'altre braç i un munt de cables al voltant del meu pit.
Acabada sa feina, em digueren: Ara descansi i estigui tranquil. Quan vengi el metge, començarem sa cardioversió. Em deixaren sol al box.

Sa nit anterior no havia descansat gaire bé i per uns moments crec que vaig entre adormir-me. Estava còmode i relaxat. Ses llums del sostre em molestaven i vaig tancar els ulls.

Passats uns minutets, vaig sentir que em tocaven el braç amb una mà. "Buenos días, como se encuentra?". Vaig obrir els ulls i allí al meu costat veia sa figura d'un home tot vestit de negre. Carai! On estic? El meu cor feu un bot de pronòstic reservat: Ràpidament vaig passar d'una tensió normal de 8/13 a una de 9/16 i el cor d'unes 60 pulsacions a més de 90. Quina impressió!

Pel coll de sa camisa vaig entendre que s'home de negre era un capellà. Qui l'havia cridat? Qui li havia donat permís per entrar? Què volia de jo? Per uns moments, vaig pensar: Estic aquí o allà dalt? Quin malt "rollo".

El capellà degué comprendre que no estava per sermons. Tot i això, seguí amb preguntes: "Hace mucho que está aquí? Veo muchos cables i aparatos, se encuentra bien?".

No m'agraden ses persones falses que diuen ses coses per quedar bé, coses sense contingut i sense sentiments reals. I a vostè que li importa si fa molt de temps que estic aquí?. Si no em coneix ni ha tingut cap interès per saber qui som i que em passa!

Fa uns quants anys vaig patir una greu malaltia. Encara avui, quasi deu anys d'allò, molt sovint em trob amb coneguts que quan ens saludam sempre em pregunten "i com et trobes?". Falsos! Que sou uns falsos! Ho fan per preguntar, per compromís. No els preocupa ni poc ni mica com estic.
Els capellans, igual. Et xerren com uns superiors, opinen de tot i et donen consells de coses que desconeixen i de les quals tu no els hi has demanat.

Davant aquesta situació tan freda, el capellà se'n va anar. Abans, això sí, em digué: "Le deseo que todo le vaya bien. Rogaré por usted."

Estava nic, enfadat i rabiós. Vaig cridar a ses infermeres: A veure, com han deixat que aquest home entri aquí? Saben s'espant que m'ha donat? No trob correcte aquest procediment. Ses pobres al·lotes no sabien què dir-me: "Lo sentimos. Siempre lo hace asi. Ni pregunta ni pide permiso."

Avui he somiat una vegada més amb aquell home vestit de negre. A les quatre de sa matinada ja estava escrivint aquesta història. Na Paloma, sa meua psicòloga, sempre em diu que posar ses coses per escrit m'ajuden a treure-les de sa motxilla. A veure si és veritat.

Uf ... Quin mal "rollo". Vaig passar uns moments molt dolents.

Fill meu, d'on ets?

Eivissa, 5 d'octubre de 2023
 

FILL MEU, D'ON ETS?

 

Ja fa uns anys que vas anar a viure a Anglaterra perseguint un somni i per sa necessitat de millorar sa teua vida. Durant aquests anys vas trobar una feina que t'apassiona dins del món de l'automòbil, vas fer noves amistats, et vas enamorar i fundares sa teua pròpia família. Quan pots, tornes sovint a Eivissa.

Des de llavors sempre m'he preguntat: Fill meu, d'on ets? Pens que no ets d'allí, però quan vens a casa tampoc et veig d'aquí. No acab d'entendre el que deus sentir per estar vivint entre dues cultures, dues llengües, dues formes de viure totalment diferents. Estic segur que anar a viure a un altre país no tot ha estat un camí fàcil. Com tot a sa vida hauràs guanyat amb molts aspectes però també hauràs perdut molts d'altres. Aprendre i acostumar-se a viure a un altre país és complicat.

Deixar sa teua família i amics, enyorar-te, veure que sense tu al teu país (més malament que bé) sa vida segueix endavant, adaptar-te a un nou idioma, un clima i una cultura diferent. Aquestes coses són el preu que deus haver pagat. D'altra banda, has guanyat en experiència, t'has tornat més independent, més resolutiu, has perfeccionat un idioma, has fet nous amistats, has descobert una feina que t'agrada o també has creat sa teua pròpia família lluny del teu país d'origen.

Aquesta experiència a l'estranger té una data de caducitat? Crec que no. És difícil tornar quant a s'altre país tens una bona feina i tens sa teua família. Trobar una feina de sa mateixa remuneració a Eivissa és quasi impossible. També hi ha un inconvenient més: s'adaptació, una vegada més, a ca teua. Tu ja no ets el mateix i ca teua tampoc.

Vivim a dos països molt propers i a la vegada molt allunyats. Durant alguns mesos a s'any ses comunicacions son complicades. Vivim com a segrestats. Moltes vegades m'agradaria agafar un avió, estar amb sa família i estar al costat dels que estim. Pens que a tu et passa el mateix. Però, no podem. I tampoc podem fer-hi res més. 

Em continua preocupant sa decisió d'Anglaterra de deixar lluny a Europa. El carai Brexit. Em preocupa especialment ses conductes dels anglesos pel que fa al tracte cap als ciutadans d'altres nacionalitats. Em preocupa que et sentis mal tractat per aquest sentiment de rebuig.

Ja veus Joan ..... Avui fa quatre anys de sa teua boda amb na Kat i com de costum m'he despertat massa prompta. Es meu cap feia fum i res millor que posar els meus pensaments negre sobre blanc. Recordava aquell dia i feia un repàs a sa teua vida lluny de ca nostra.

Veritat que l'experiència ha valgut la pena?

Disfrutau del dia. Us estim.