Mirar cap a s'altra banda.

Eivissa, 21 de maig de 2023.

MIRAR CAP A S'ALTRA BANDA.

Aquest any, per primera vegada a sa meua vida, no votaré a ses pròximes eleccions. Aprofitaré per escapar-me lluny de Vila. Estic massa desenganyat amb els nostres representants a ses institucions. Veure el llistat dels components a ses llistes electorals és decebedor. Massa "col·locat" i massa gent "mediocre" sense cap formació o experiència. 

Amb aquestes colles de gent continuarem amb els problemes de sempre i a més en sumarem de nous que ells mateixos crearan amb sa seua ineptitud. Els problemes de sempre ningú tindrà "collons" per fer-lis front i arreglar-los.

 

Ara, temps de campanya electoral, quan els polítics xerren i xerren sense parar, fan promeses que saben mai compliran o es posen medalles pel que diuen s'ha fet gràcies a ells, jo vull fer referència a una cosa que amaguen: El que callen, el que ometen, el silenci d'omissió, mirar cap a s'altre banda. No fer res quan poden fer alguna cosa.

Ometre és no fer res. Sabeu el que diuen els creients? L'omissió és pecat. Idò, podríem dir que els polítics pequen cada dia i molt. Atenció!!

Tots coneixeu alguna excusa d'aquestes: "Jo ja ho sabia, però, com que no hi podia fer res,...". O "Jo no hi participava i, per tant, no en som responsable". O sigui: mirar cap a s'altra banda per no veure actuacions absolutament reprovables. D'això que estic parlant segur que us en venen un munt al cap: agressions juvenils, maltractaments, temes de corrupció política, situacions familiars i altres.

En general, hem d'acceptar que ses persones som responsables dels actes dels quals hem participat d'una forma activa. Si aquesta actuació ha estat considerada positiva per un grup important de gent, no deixarem de recordar que nosaltres hi érem, allà, no fos que qualcú ho pogués oblidar. En canvi, si sa nostra actuació va merèixer crítiques o no va estar a s'altura de ses circumstàncies, podem admetre el nostre error o, com acostuma a ser més habitual, ho podem intentar justificar amb tota classe d'arguments. Abans d'admetre s'error miram cap a s'altra banda.

Aquesta actitud de mirar cap a s'altra banda és molt dels polítics i polítiques. I no se'n salva cap partit ni cap ideologia. No hi ha cap altra professió (i sa política de cada vegada és més professió) que la gent passi de donar comptes o d'assumir errors sense que passi res. Pels errors polítics ningú paga; encara gràcies que comencin a pagar els corruptes (que no són pocs).

Acceptar que qui calla, que qui mira cap a s'altra banda, és tan culpable com qui comet el fet delictiu avui no sembla una cosa fàcil. El silenci s'imposa en molts de casos: per por que els companys et diguin que ets un "xivato", per comoditat , per què m'he de ficar, ara, en embolics? o per ambició política -si ho dic, enfons el partit i, a més, em qued sense carrera i jo vull arribar a...

Tan culpable és qui executa com qui fa d'espectador mut.

Ho volia dir. Anau alerta i mirau molt bé amb qui dipositau sa vostra confiança. Jo ja m'ho he pensat molt bé: es dia de ses votaciones, m'aniré lluny de Vila. No vull ser espectador de tanta comèdia.

A prob de ca meua.

Eivissa, 20 de maig de 2023.

A PROP DE CA MEUA.

A prop de ca meua, a pocs minuts a peu, hi ha s'estació d'autobusos i el parc de la Pau. A davant de casa hi ha una farmàcia, una perruqueria, una botiga de fotografia i una de roba de vestir A darrere de ca meua, hi ha una fruiteria i un basar xinès. A l'esquerra hi ha un bar, una llibreria i una botiga de queviures. S'hospital és una miqueta més lluny. També per anar a una oficina bancària s'ha de caminar un poc més. Ses pastisseries o els forns de pa estan ben a prop.

M'agrada el meu barri perquè hi ha de tot i encare és tranquil.

 

Em faig dues preguntes:

"Abans hi havia...ara no n'hi ha."

- Arbres. Quan vaig venir a viure al barri, estava quasi al camp. Ple d'oliveres i arbres de tota mena. Van començar a construir habitatges i més habitatges i els arbres van desaparèixer. Guardar-se del sol a l'ombra d'un arbre, cada dia és més difícil. Hem permès que s'arranquin i en el seu lloc, s'ha sembrat ciment.

- Un mercat i botigues d'alimentació. Els nous estils de vida han fomentat s'obertura de grans superfícies a llocs allunyats i que per arribar-hi s'ha d'utilitzar el cotxe. Els nous establiments de barri que s'han obert, són freds i impersonals. Entres, ningú et saluda, agafes el que necessites i quant surts per pagar ningú et dona ses gràcies o et diu adeu. No tenen cap relació amb el barri.

- Quantitat de petits comerços (de roba, de sabates, ferreteries, d'esport, etc.) que donaven vida al barri i que van tancar per no poder competir amb els grans que van venir de fora.

- Restaurants o llocs de menjar casolà. Tots han tancat. En canvi, s'han obert llocs de menjar japonès, xinès, turcs o italians on pels preus i sa qualitat, fan poques ganes d'entrar-hi.

- Abans ens coneixíem tots. Ara, cada matí, mentre esper al meu net puc observar a la gent que se'n va a la feina. Sempre ens trobam els mateixos, però no ens saludam. No ens coneixem. Tothom pendent del mòbil a la mà o amb el cap baix.

- Lloc per aparcar els cotxes. Un problema ben gros. S'ha augmentat sa població i també el nombre de cotxes. Tothom vol arribar amb cotxe davant sa porta i això no és possible.

- Neteja. No puc entendre-ho. S'han posat més contenidor que mai, podem reciclar, i ses freqüències de recollida són diàries. Tot i això, el meu carrer està brut i fa molta pudor.

Vull contar-vos una petita història i entendreu el que actualment està passant. Ja fa uns anys sa meua dona fou víctima d'un robatori al carrer. De bon matí, mentre esperava a una companya per pujar a Sant Miquel, un home l'atracà i li va prendre sa bossa de mà. Vam fer sa corresponent denúncia davant sa policia. Bé, l'endemà sa dona que netejava els carrers del barri va esperar a sa meua dona al lloc on ella sempre s'aturava per entregar-li sa bossa de mà que havia trobat dintre d'una paperera. Sa bossa estava buida, però això és una història diferent.
Aquella dona ens coneixia a tots els del barri i treballava de manera eficient. Va trobar una bossa de mà i va saber de qui era. Avui en dia, els treballadors que netegen els carrers els canvien molt sovint, ja no ens coneixem entre naltros i tenen poca atenció a com està de brut tot el barri. Els importa una "mer...".

- Oficines bancàries. Han tancat quasi totes. Disposar de sous en metàl·lic o fer alguna operació de forma presencial, cada dia és més difícil.

 

"Llavors no tenia...ara sí que en tinc."

- Perruqueries. En puc triar ses que vulgui. Bé, ses que vulgui no és correcte. Algunes tenen preus i serveis  de pronòstic reservat.

- Basars xinesos. Un a cada cantonada. Han guanyat als tot a cent! Tenen sempre obert i tenen per vendre ses coses més insospitades que us podeu imaginar. Si us fa falta una cosa i allí no la trobeu, segur que no existeix.

- Diversitat de races. Per fer-vos una idea: s'altre dia vaig obrir sa porta de l'ascensor i em sortí un "armari" negre de més de dos metres. S'estan llogant habitatges a gent de tots el països. Eivissa és un lloc atractiu i s'efecte cridada és evident. Un exemple més: s'altre dia a sa platja el meu net jugava a pilota amb uns companys de s'escola. Hi havia marroquins, brasilers, portuguesos i romanesos. L'únic espanyol era es meu net. Recordau allò de "tants en vingueren que de casa em tragueren ... "

- Col·legis i instituts nous. Se n'han fet molts de nous i encare en fan falta més.

- S'han recuperat llocs que abans estaven un poc abandonant. Avui puc disfrutar el barri de ses Figueretes, de Es Viver i fins i tot arribar a Platja d'en Bossa.

- Ja tinc platja. S'ha recuperat sa platja de Ses Figueretes! S'ha convertit en lloc de trobada de molts dels residents al barri.

 

Bé, podria seguir i continuar amb el llistat. El que vull deixar com a reflexió final és que hem d'intentar viure a ciutats més habitables i amb una major qualitat de vida per als residents. Ara tothom parla del model de "ciutat de 15 minuts". És a dir, crear ciutats on la gent pugui tenir a l'abast el transport públic i els serveis, disposar de comerços de proximitat i moure's a peu o amb bicicleta.

Jo crec que cada vegada estic més a prop d'aconseguir-ho. Cada dia tinc menys dependència del cotxe i al meu barri trob gairebé tot el que em fa falta per viure.

I valtros? Com ho porteu?

 

 

Si anau a Sant Mateu.

Eivissa, 14 de maig de 2023.

SI ANAU A SANT MATEU.

Si anau a Sant Mateu i teniu intenció de quedar-vos a dinar pel poble, heu d'anar a Ses Casetes Art Cafè.

 

M'havien parlat d'aquest restaurant feia mesos. Hi vaig anar per primera vegada fa poques setmanes. Avui diumenge, buscant un lloc on anar i fugir des medieval de Vila, hem decidit tornar-hi. S'altre vegada vam dinar-hi prou bé.

Arribar a Sant Mateu és senzill. Bona carretera i trobareu lloc per aparcar sense cap problema.

El restaurant està situat a una casa pagesa i compta amb terrasses amb una vista espectacular a s'església des poble.

A sa carta trobareu plats de sa nostra cuina més tradicional i també plats elaborats amb productes de temporada. Bona carta de vins.

Dinàrem a sa terrassa que dona just davant s'església, aprofitant que feia un dia prou assolellat.

Vàrem compartir dos primers: ensalada de crostes i musclos marinera. Els dos plats ens van agradar molt. Una ensalada de crostes de veritat, bona tomata, ceba, pebreres, anxoves i oli verge d'oliva. Els musclos cuits amb una salsa exquisida. Donaven ganes de fer-hi sopes.

 

De plat principal vam demanar "huevos rotos"amb sobrassada. Sa ració era tan abundant que vam decidir compartir-la. Boníssim. Bones patates, frites i cruixents, ous pagesos i sobrassada feta de forma tradicional.

Per acabar, vam demanar i compartir un postre que va resultar molt bo: una tatin de poma amb gelat de vainilla.

Férem un cafè. Una llàstima, no tenien Fernet Branca.

El dinar, sense beure vi, ens va sortir per uns 30 € per cap.

Com dic molt sovint, encara queden restaurants on dinar bé, a preus normals i ben servits.

Ses Casetes és un bon restaurant. Us ho recoman. Un lloc molt agradable, bon menjar, excel·lent servei i preus raonables.

Si a més, aprofitau a fer una caminada pels voltants, el dia us sortirà complet. No us penseu que solament s'ha d'anar a Sant Mateu a dinar. Jo vaig aprofitar per fer una caminada des de Santa Gertrudis, passant pel camí d'en Besora i acabant a Sant Mateu. Uns vuit quilòmetres. 

Però d'aquesta caminada en parlarem un altre dia.

 

 

 

 

Un dinar com Déu mana.

Eivissa, 11 de maig de 2023.

UN DINAR COM DÉU MANA.

Tots teníem ganes d'estar junts. Tots els amics teníem ganes d'anar un migdia a un baret de platja i fer un dineret junts. Tots volíem dinar senzillament i sense pretensions.

Idò fet! Sa trobada fou a un bar de Talamanca, un bar d'aquells de tota la vida. El bar restaurant Bacus està situat al passeig de Talamanca, a pocs metres de sa platja. Podeu dinar-hi mirant el mar i a sa terrassa s'hi està força còmode. No és un lloc de festes, tampoc hi trobareu cap "tontería" que darrerament s'han posat de moda a Eivissa. Això si, dinareu bé, tranquils i en calma.

Vam reservar taula i van deixar ben clar que volíem dinar bé i sense cap "modernitat". Na Maria, l'ama de la casa, en va dir aquella frase que tant ens agrada: "Deixau-ho a ses meues mans".

Per picar, allò que ens agrada a tots: Olives, allioli, pa, cerveses i vi.

Després continuarem amb una bona ensalada. No hi podia faltar en un lloc així. Tot un encert perquè el segon plat fou ben abundant.

De segon ho teníem clar: vam encarregar costelles de bestiar a la planxa per a tothom. Ens van servir unes costelletes fetes com Déu mana. Ben fetes, ben cuinades, al seu punt i acompanyades de patates i la salsa chimichurri.

Amb sa panxa plena, arribaren els postres. Algú demanà un clàssic gelat d'ametlla i tothom va apuntar-se. Un bon final per a un dinar com els d'abans.

Però aquí no s'acabà tot. Només ens faltava una migdiada com ses d'abans. Temps per escarxofar-se a la terrassa i xerrar de tot fent una copa de cava o un gintònic.

El dinar fou un èxit. Heu de tenir-ho clar: Encara queden llocs on podeu menjar ensalades a 8,50 euros, carn a 23 euros, vins de marca a 16 euros sa botella, gelats a 3,30 euros o cafès a 1,80 euros.

Encara queden llocs on sereu servits amb amabilitat i menjareu a preus raonables. S'han de buscar, és veritat, però en queden. Fugiu dels llocs que s'aprofiten de valtros!

Ho vam passar molt bé. Ens apassiona el menjar! O potser ens agraden més aquestes trobades. Qui sap.

 

 

No us he enganyat! És veritat que queden llocs que no atraquen als clients. Aquí teniu sa prova del que vam pagar!

Mai queixar-se. Mai donar explicacions.

Eivissa, 6 de maig de 2023

NEVER COMPLAIN. NEVER EXPLAIN.
(Mai queixar-se. Mai donar explicacions.)

S'altre dia xerrava amb el meu fill. Com ja deveu saber, a Anglaterra aquests dies van un poc enfeinats amb la coronació del nou rei.

Vaig llegir que el lema de sa reina Isabel II d'Inglaterra era: Never complain. Never explain.

 

Sense voler ser pretensiós, mirau per on, aquest lema jo també el vaig aplicant des de fa alguns anys.

Des de fa anys assisteix regularment a sessions de psicooncologia. Allà pel 2014 vaig patir una malaltia i vaig necessitar s'ajuda d'una professional per recuperar-me. Anar al psicòleg de ves en quant és una cosa molt recomanable. És com tenir un entrenador personal de la ment: em diu el que faig malament i el que faig correctament, però sobretot em diu en què he de millorar i em dona eines per fer-ho.

Realment, sa meua metgessa és més sincera que sa família o els amics. De jo, ells sempre veuen sa part bona però no sa dolenta. Ella sempre em fa veure ses coses des d'un punt de vista diferent i m'aporta solucions diferents pels meus problemes.

El primer dia de visita em va sorprendre amb una recomanació: No havia de queixar-me més. Havia d'acceptar sa meua malaltia i tirar endavant. També en digué: Recorda, no t'has de justificar davant ningú. Vi sa teua vida.

Ho vaig entendre aviat.

Des de llavors, no perd el temps en queixes o excuses. Per jo, fou un repte: tots ens queixam més del que pensam i posam excuses que ningú ens ha demanat.

S'objectiu? S'havia acabat anar de víctima.

Fa pocs mesos, vaig intentar seguir amb ses excuses davant el meu cardiòleg. M'havien diagnosticat un problema de cor i tractava d'explicar-li una sèrie de circumstàncies que m'havien portat fins a aquesta situació. Sa reacció del metge fou ràpida i contundent: No em compti històries! Ses proves i analítiques actuals ho diuen ben clar. Vostè, té un problema de cor i hem de posar-hi remei immediatament. No vull escoltar més excuses. Anem a veure com arreglam sa seua malaltia!

És fàcil donar ses culpes a altres persones, coses o circumstàncies. I també tenim una tendència a explicar-nos. Volem explicar ses nostres circumstàncies, els motius pels quals vam fer o no aquella cosa.

S'ha d'acabar queixar-se, criticar o posar excuses. No és fàcil. Jo, molt sovint, m'equivoc. Moltes vegades, però ho intent.

He après a eliminar ses coses dolentes de sa meua vida. M'he donat que em queda molt de camí per recórrer i que he de ser un poc més valent cada dia. He de fer el que crec que he de fer sense donar explicacions i he d'acceptar ses conseqüències.

Molt sovint, em costa quedar-me callat i vaig deixant anar ses coses que em passen pel cap. He d'alleugerar sa motxilla que tots portam a s'esquena. No vull donar explicacions, són una pèrdua de temps. Els que sempre pensen malament de jo no canviaran i és una pena: cada dia trobam menys gent que vulgui escolar sa veritat o gent disposada acceptar que ses persones podem equivocar-nos i canviar.

He canviat de filosofia de vida. Ara som d'aquells que diuen "just do it". Fer-ho!

Així és la vida. Queixar-se no serveix per res bo. Donar explicacions, menys.

O m'equivoc?

Caminar sense mirar.

Eivissa, 5 de maig de 2023

CAMINAR SENSE MIRAR.

Dies passats vaig anar a caminar per Es Pou des Lleó amb els companys de s'AUOMEivissa. Especialment per aquesta sortida, vam contactar amb el prestigiós arqueòleg Marcus Heinrich.

Vaig quedar meravellat. Mirau que he anat un munt de vegades a Es Pou des Lleó: a caminar, a dinar, a nedar o simplement a disfrutar dels paisatges. En Marcus ens va ensenyar un Pou des Lleó diferent.
Sempre pensava que durant ses caminades em fixava en tots els detalls que els camins em regalaven, però veig que algunes vegades encara camín sense mirar.

Mirau ....

Ens vam desplaçar fins a Sa Punta des Llaüts, molt a prop del Pou des Lleó. En sa mateixa punta on se situen ses casetes de pescadors, existeix un enclavament molt enigmàtic. Un altre dels molts misteris que amaga Eivissa.

Allí, ses roques de sa costa estan rebaixades per l'erosió de forma natural a banda i banda d'un canal, que a més sembla traçat amb tiralínies. Meravelles de sa natura! Els veïns del lloc, des de no se sap quant, coneixen aquest lloc com el "port fenici". Sa seua teoria és que fa segles, ses barques accedien al canal, atracaven i, gràcies a sa roca retallada a banda i banda, podien carregar i descarregar mercaderies amb summa facilitat. És possible que aquest port tingui relació amb sa indústria de tint porpra que existia als voltants (És Canal d'en Martí), producte valuosíssim que s'elaborava amb caragols de mar.

Gràcies a Marcus, va quedar-me gravat tot allò que ens va comptar dels fenicis i la seua forma de vida. Ens deia que no eren molt diferents de naltros. Que eren intel·ligents, que tenien sentiments, que tenien por, que treballaven per aconseguir el menjà i que fins i tot es posaven ses banyes entre ells. Vaja, que han passat més de dos mil anys i seguim més o menys igual. Evolucionem molt, molt lentament.

Mirau ses fotos ... És extraordinari! He passat moltes vegades pel mateix lloc i mai m'havia fixat en aquest "port fenici".

Aquesta foto ja és història. Recordau es pou? Es Pou des Lleó. Idò ja no existeix. Es va caure ja fa uns dos anys per sa forta erosió marina.

 

 Actualment.

Seguirem caminant direcció al far de Campanitx.

Voliem veure una part del litoral illenc potser una mica peculiar, com són ses roques subvolcàniques, ses roques més antigues de la geologia eivissenca.

Estàvem caminant sobre roques i pedres que tenen més de 240.000.000 anys! 240 millions d'anys.

Quantes coses podem descobrir en un matí. Sobretot, si ens acompanya un professor que en sap i molt.

Haig de continuar caminant i fixar-me en el camí.