On està es nostre líder?

Eivissa, 26 de desembre de 2021

ON ESTÀ EL NOSTRE LÍDER?

Com tots bé sabeu, per desgràcia, molts països del món i es nostre en particular, estan immersos en una crisi sanitària de conseqüències imprevisibles.

Després de s'aparició s'altre dia per sa televisió del nostre president de govern em va entrar pànic i vaig apagar sa tele. Així no anem bé. Si aquests governants són els que en trauran de sa crisi, que Déu ens agafi confessats.
Ho tinc clar: sa clau per guanyar a una crisi és tenir un líder, un bon comunicador, capaç d'exercir es seu lideratge i convertir-se en sa persona a la qual tots els ciutadans hem de seguir i creure el que ens diu.

I naltros, malauradament, no tenim líder. Tenim governants ineptes a tots els nivells de govern central, autonòmics o municipals. Tenim una oposició que hauria d'ajudar al govern del país i solament fa que posar bastons a ses rodes. Així ens va!

 

Sempre m'ha agradat molt estudiar sa figura del senyor Churchill. L'any 1940 va fer un discurs dirigit a tot el seu país i que em sembla un exemple de ses virtuts que ha de tenir un líder en temps de crisis com s'actual.

Ho he copiat textualment d'un llibre. Deia Churchill als seus:

"Debemos recordar que estamos en las fases preliminares de una de las grandes batallas de la historia, que nosotros estamos actuando en muchos puntos de Noruega y Holanda, que estamos preparados en el Mediterráneo, que la batalla aérea es continua y que muchos preparativos tienen que hacerse aquí y en el exterior.

En esta crisis, espero que pueda perdonárseme si no me extiendo mucho al dirigirme a la Cámara hoy. Espero que cualquiera de mis amigos y colegas, o antiguos colegas, que están preocupados por la reconstrucción política, se harán cargo, y plenamente, de la falta total de ceremonial con la que ha sido necesario actuar.

Yo diría a la Cámara, como dije a todos los que se han incorporado a este Gobierno: No tengo nada más que ofrecer que sangre, esfuerzo, lágrimas y sudor.

Tenemos ante nosotros una prueba de la más penosa naturaleza. Tenemos ante nosotros muchos, muchos, largos meses de combate y sufrimiento. Me preguntáis: ¿Cuál es nuestra política?. Os lo diré: Hacer la guerra por mar, por tierra y por aire, con toda nuestra potencia y con toda la fuerza que Dios nos pueda dar; hacer la guerra contra una tiranía monstruosa, nunca superada en el oscuro y lamentable catálogo de crímenes humanos. Esta es nuestra política.

Me preguntáis; ¿Cuál es nuestra aspiración?. Puedo responder con una palabra: Victoria, victoria a toda costa, victoria a pesar de todo el terror; victoria por largo y duro que pueda ser su camino; porque, sin victoria, no hay supervivencia. Tened esto por cierto; no habrá supervivencia para todo aquello que el Imperio Británico ha defendido, no habrá supervivencia para el estímulo y el impulso de todas las generaciones, para que la humanidad avance hacia su objetivo. Pero yo asumo mi tarea con ánimo y esperanza.

Estoy seguro de que no se tolerará que nuestra causa se malogre en medio de los hombres. En este tiempo me siento autorizado para reclamar la ayuda de todas las personas y decir: Venid, pues, y vayamos juntos adelante con nuestras fuerzas unidas".

On està es nostre Churchill?

On està un líder amb força i capacitat per contactar amb sa gent?

Desgraciadament, molts de líders (el nostre també) creuen que és millor amagar o endarrerir els fets. Això no són actituds pròpies d'un líder. A llarg termini, són més nocius els efectes. En Churchill deia "sang, suor i llàgrimes". No va deixar a ningú indiferent. No va amagar res.

Bé, amb tot això, es nostre líder no té ni sent sa necessitat de comunicar el que sap, quant s'ha donat compta, o el que hi ha après d'altres països amb els mateixos problemes o quines coses pense posar en marxa per arreglar ses coses com més aviat millor. 

No ha volgut o sabut, dir sa veritat per dura que sigui. Ho ha deixat en mans dels seus ministres, de quatre secundaris o dels dirigents de disset autonomies i sa sensació d'improvisació i ineptitud s'apodera de sa gent.

Quan ses persones estam enmig d'una crisi ens fa falta alguna cosa més que informació. En fa falta un líder que ens doni informació i ens marqui es camí a seguir. Que s'esforci a arribar al nostre cor, que es deixi veure, que contesti ses preguntes i doni explicacions ses vegades que faci falta.

Un líder que ens digui, que a pesar dels problemes actuals, hem de treure el millor de naltros i guanyar, perquè com deia en Churchill "hem de buscar sa victòria, per molt llarg i dur que pugui ser es camí; perquè, sense victòria, no hi ha supervivència".

Es nostres governants deuen pensar que sa gent és beneita. Però no ho és. I sa gent té memòria. Almenys, això vull pensar.

 

Somiava despert.

Eivissa, 22 de desembre de 2021.

SOMIAVA DESPERT.

Recordau els vostres somnis? Molta gent somia sempre i després explica el que havia viscut durant el seu somni. Jo crec que som un cas especial, som incapaç de recordar cap somni. En canvi, despert, amb els ulls tancats, em venen molts de somnis i records.
Dies passats, vaig despertar-me molt prompta. Havia sopat massa i no em trobava gaire bé. A fora feia una bona tempesta d'aigua i vent. I vaig posar-me a somiar despert. No sé per què, no sé com, però vaig començar a pensar amb ma mare.

Mirau ....

Quan ella era jove, a Can Vicent Guasch vivien dotze persones. Dues germanes des güelo (sa tia Catalina "Rampuixa" i sa tia Fracisca "sa tieta"), els seus güelos Vicent i Catalina, els seus pares Vicent i Rita, i sis germans (Catalina, Antonia, Vicent, Mercedes, Pilar i Maria).

Moltes boques per alimentar i pocs medis per fer-ho. A ses terres d'Allà Dalt, herència dels güelo Guasch, sembraven ordi, blat, ciurons i guixes. A Sa Vinya, herència de sa güela Corda, tenien vinya i fèien vi. També, cada any, feien matances.

Ja molt petita, l'enviaven a Es Cap, a guardar animals. Quins records ... Es Cap.... A can Pep den Castelló. El güelos de sa mama: Catalina "Corda" i Pep "Castello". Tingueren cinc fills. En Joan, Emilio, Rita, Maria i Lluisa.

Els homes que havia conegut no tenien gaire traça per enamorar-la. Pels homes això no era important perquè sa majoria dels matrimonis s'arreglaven entre ses dues famílies, sense que els jóvens, sobretot ses al·lotes hi tinguessin gaire a dir. Ses famílies procuraven casar ben aviat als fills per tal, en el cas de ses dones, treure's de damunt una boca per alimentar. I a can Vicent Guasch hi havia cinc dones per casar!

Mon pare era un fadrí ben plantat, treballador i amb fama de seriós, com tots els Blais. Amb sa colla d'amics degué anar a festejar a més d'una casa, però ben aviat va fixar-se en una joveneta que no li desagradava, sa meua mare. Com que a ella tampoc no li era del tot indiferent, ràpidament varen festejar oficialment.

"Et vaig començar a conèixer en un dia assenyalat.
Era sa mitjana festa d'aquest Nadal que hem passat.
Per ser sa primera volta, no vaig quedar interessat.
No em digueres cap paraula que quedàs agraviat."

Una vegada comprovada sa bona entesa entre ells, havien de trobar un lloc per establir-se com a família i preparar el casament. Van anar a viura a Porto Saler.

Preparar sa caixa, es bagul de sa núvia. Gipons, davantals, vestits, mantons i camises de dormir. Per l'home, camises, mocadors de butxaca, calçons, calçonets de davall, jupetins i jerseis de llana. I brodar uns jocs de llençols.

Corria l'any 1953. En Mariano i na Catalina, amb 29 i 21 anys, es disposaven a començar una llarga i profitosa convivència.

Ma mare es va arromangar i es posà al davant de les seues noves obligacions. I mon pare va adonar-se que encara hi havia coses de sa seua dona que no coneixia. Ella tenia un caràcter ferm. En lloc de plorar, com ell es temia, i de començar a lamentar-se pels problemes que se li venien dalt i de què farà ella amb els infants i la casa, na Catalina (era quasi analfabeta, però molt espavilada) li donarà coratge i l'animarà a seguir navegant. Ella no sabia si Tarragona, València o Barcelona estaven cap a llevant o cap a ponent, ni li importava. Es fià d'ell i li va prometre que cuidaria dels fills i de sa casa fins que tornés. Li va demanar, això sí, que aquesta tornada fora al més aviat possible.

Ma mare no va anar mai a s'escola. Com quasi totes ses dones de la seua generació era, com ja he dit abans, analfabeta. Però no li suposà cap sensació d'inferioritat, cap mena de complex. Ses dones eren educades des de la infància en ses obligacions que sa societat demanava d'elles: ser bones esposes i mares. Per tal comès no era menester saber de lletra.
Ella va observar amb orgull que el seu home sí que en sabia de lletra. Era patró de barco. Aquesta qualitat el feia ser una persona més respectada i ella tenia tranquil·litat que sabria desfer-se millor dels problemes que se li poguessin presentar.

Els meus pares no eren gent de gaires paraules ni de gestos afectuosos. En la cultura rural de Formentera ambdós s´havien criat, els homes principalment no expressaven els seus sentiments. I un Blai, menys!. Això era tingut més bé per comportament propi de ses dones i dels infants. Tampoc hi havia massa més coses a dir, cada un coneixia ses circumstàncies i sa manera de viure de s'altre i podia entendre i respectar ses raons que poguessin tenir per prendre ses seues pròpies decisions.

I com portava sa meua mare l'absència del seu marit? Ses primeres nits les passava gairebé en blanc. I si dormia alguna mica era perquè estava prou cansada que el seu cos s´havia rendit sense remei. Quant de temps estaria sense saber cap notícia del seu Mariano? S'única nova que esperava era saber si ell estava bé, que si havia arribat amb bon salvament.

Per cada viatge que feia es meu pare enviava un telegrama a casa. Tots deien el mateix: "Llegado bien. Abrazos. Mariano". Ma mare els guardava tots. El dia que anàrem a viure a Eivissa, els trobarem guardats en capses. Moltes capses.

Carai ... Un llamp. La forta tempesta segueix. Un tro. Aquest mal temps m'ha romput el somni! Bé, mama .. Prompte tornaré a somiar amb tu i seguirem amb aquesta història.

No estam tan malament.

Eivissa, 18 de desembre de 2021.

NO ESTAM TAN MALAMENT.

Recentment, hem estat passant uns dies a casa dels nostres fills Joan i Kat, a Leamingthon. Sa nostra neta està començant a caminar i no volíem perdre'ns aquest esdeveniment.

Aprofitarem per estar uns dies a Londres, disfrutarem de l'ambient nadalenc que es respira per tota sa capital i vam fer un poc de turisme passejant pels llocs més emblemàtics.

Per descomptat férem turisme gastronòmic. Això que diuen que a Londres es menja malament no acaba de ser cert. Amb una bona targeta de crèdit s'obrin moltes portes. Naltros anàrem a dos llocs que us recoman.

Els nostres fills havien reservat taula per sopar al:

RESTAURANT GALVIN LA CHAPELLE (UK). 

Un restaurant amb fama de bon servei i bona cuina. No quedarem defraudats. Un lloc especial, un servei molt personal i un menjar molt elaborat i d'excel·lent qualitat.

Quan vam entrar, vaig veure un moble ple de formatges espectaculars. Ho vaig tenir clar des del principi. Havia de provar-los.

Deixau-me parlar de formatges. No cal dir-ro: M'encanten! En plural. Perquè sa seua varietat és infinita, ja que poden elaborar-se amb diversos tipus de llet i ses diferents elaboracions i curacions a què es poden sotmetre ofereixen resultats diferents: de vaca, d'ovella, de cabra, cremosos, curats, frescos, durs, trufats, amb l'escorça florida, amb aromes forts, amb sabors subtils. Hi ha més de dues mil referències en tot el món. 

A UK els formatges estan molt arrelats i són de gran qualitat. No és estrany començar o acabar qualsevol dinar o sopar degustant uns bons formatges. Als restaurants normalment els trobareu a sa carta de postres: un moble amb una selecció de formatges de temporada.

Bé, us parlaré dels que demanarem per arredonir el sopar. Demanarem dos sortits de sis peces diferents cada un. Volíem descobrir totes ses textures i sabors. He de dir que un expert ens va ajudar a fer sa selecció. Aquest punt és important. També s'ha de controlar que els formatges arribin a sa taula amb sa temperatura i es tall exactes per poder disfrutar d'ells.

Vam maridar-los amb vi i champagne. Com ja sabeua, l'afinitat dels formatges i els vins es deu al fet que el formatge és un producte gras i el vi és una beguda amb acidesa, i és l'àcid del vi que actua com a desgreixador netejant sa boca i arrossegant sa untuositat que deixa es formatge.

Començarem amb els més suaus (tendres, cremosos) i acabarem amb els més potents (blaus, fumats) perquè aquest no tapin el gust d'aquells i així poder disfrutar plenament de cadascun durant sa degustació. Menjarem un petit tros d'àpid i grans de raïm verd per netejar es paladar cada cop que se'n tastava un, abans de passar-ne al següent per poder apreciar millor els matisos de cada peça que menjàvem.

Com us deia abans, una forma diferent d'acabar un sopar. Els formatges i el vi sicilià Donnafugata combinen fantàsticament, us ho puc assegurar.

Del preu que pagarem del sopar no diré gaires coses. Moltes vegades he anat a un bar de poble a fer un menú i m'han defraudat. Altres he anat a restaurants de certa nomenada i m'he sentit estafat. Aquesta vegada a Londres hem pagat uns cent euros per cap i els he pagat de gust. És curiós.

 

L'endemà teníem reserva feta a una pastisseria/saló de te:

LADURÉE.  A Covent Garden.

Vam anar-hi per disfrutat especialment d'un Christmas Afternoon Tea. Ja sabeu ... Canapès, sandvitxos, pastisseria selecta, scons, macarons i begudes calentes (cafès, té o xocolata).
Realment que vam menjar? Ses fotos parlen totes soles.

Disfrutarem de veritat! Simplement, dir-vos que després del menjar anàrem a caminar un bon rato i des d'allí a s'hotel a descansar. No vam sopar de res. Quin tip ens havíem fet!

Ja sabeu … Si alguna vegada anau a Londres, ja coneixeu dues parades obligades. Salut!

 

 

És collonut!

Eivissa, 17 de desembre de 2021.

ÉS COLLONUT.

És collonut. Sempre hi haurà gent que mai es disculparà pel que van fer-te, però et donaran sa culpa i et jutjaran per sa forma que vas reaccionar.

 

Sa meua metgessa sempre em diu que sa salut no sempre s'aconsegueix amb medecines. Moltes vegades s'aconsegueix amb sa tranquil·litat i sa pau amb un mateix. Estic a casa. El dia està a punt de començar. M'encanta disfrutar d'aquests moments. Tot sol. En silenci. Aquesta solitud, aquesta calma, em serveix per reflexionar, per descansar sa ment i quasi sempre em serveix per ser més feliç.

Disfrutant d'aquesta tranquil·litat pensava que hauria de treure coses de sa motxilla. Ja comença a pesar massa. Ses primeres llums del matí m'han ajudat a aclarir ses idees. He de treure persones de sa motxilla. He de treure persones de sa meua vida. Persones que és millor tenir-les lluny i que ja no m'aporten res.

Heu notat que a vegades hi ha gent que us ha fet alguna cosa dolenta i prefereix deixar de parlar-vos abans que disculpar-se? Diuen que s'orgull separa més que se distància i és ben veritat.

Recentment, he viscut una situació d'aquestes a una associació de la qual som un dels responsables. És molt trist adonar-te que moltes persones no eren com jo pensava i que també moltes coses no són com jo voldria.

Ara mateix estic decebut. Personalment no guard rancor a ninguna d'aquestes persones que he tret de sa motxilla. Les he perdonat. Però aquest perdó no significa una nova oportunitat per elles. Perdon però no oblit. Seguiré tirant endavant sense elles. Tampoc m'importa si ara mateix m'aprecien o m'odien. Vull viure sa meua vida sense fer mal a ningú i prou.

No estic tan bé com jo desitjaria, però tampoc estic tan malament com algú voldria. Segueix aquí, ben dret, lluitant. Tal vegada hi tornaré a caure, tornaré a omplir sa motxilla de persones tòxiques. Però vull deixar ben clar que no em quedaré quiet si em fan mal.

Les havia de treure. Deixar que sortissin. No importava si eren amics, amigues, companys, companyes, coneguts o conegudes. Cap pega. Volia que se n'anessin, alliberar-me i recuperar sa meua pau interior. 

És curiós, sortiren sense adonar-me'n. Simplement, ja no pensava amb elles i no recordava sa seua cara. Vaig passar pàgina i vaig seguir fent feina com sempre, sense pensar el que estarien fent, pensant o diguen. Vaig deixar d'estar pendent d'elles. Ja no formaven part de sa meua vida i vaig oblidar-les. Simplement això.

Les he tret i que voleu que us digui .... em sent millor!

Amb el temps ens revaloritzam.

Leamington Royal Spa, 7 de desembre de 2021

AMB EL TEMPS ENS REVALORITZAM.

No sé el que em passa, però darrerament pens molt amb sa vellesa i s'envelliment. Haig d'estar fent-me vell. Em faig moltes preguntes: he dedicat sa meua vida a alguna cosa important? Té alguna importància saber-ho? He estat un bon professional? He format una bona família? Som estimat i respectat per sa meua comunitat? Tenc bones amistats?

Sa resposta a totes ses preguntes és rotundament un sí ben gros. Estic segur que existeix molta gent que m'estima i m'aprecia. Tinc molt clar que he fet alguna cosa bona a la vida. Per a mi, pels meus i per molts d'altres.He estat un bon professional, tinc una bona família, uns bons amics i som estimat per tots els que em coneixen.

 

Però, heu pensat mai allò de quan tots els que em coneixen hagin mort i hagin mort els que van conèixer-los a ells, sirà com si jo no haguera existit mai?

Què m'està ensenyant s'edat? Quines experiències he viscut? Com he arribat fins aquí?

Després de sa jubilació havia d'aprofitar el temps al màxim. Sa vida és curta i no podia donar-me es luxe de perdre un minut. No vaig tenir cap problema per adaptar-me a sa nova situació. Tenia molt clar ses coses que volia fer. Arribar a vell i disfrutar-ho no sempre ho sap fer tothom.

Mirant el passat i reflexionant sobre totes ses coses que van fer els meus güelos o els meus pares em fan veure ses coses d'una manera diferent. Sa meua vida ha estat relativament fàcil i també insignificant si la compar amb sa dels meus avantpassats. Ells foren molt més valents i suportaren moltes dificultats.

Tots som molt petits a aquest món, molt poca cosa i supòs que el màxim que puc desitjar és realitzar alguna cosa diferent d'ells. Però, quina cosa diferent he fet jo? Sa vida d'algú ha millorat gràcies a mi?

Recordava quan vaig deixar sa feina i vaig jubilar-me. Ja sabeu "a rei muerto, rei puesto". Un jove va substituir-me a la feina, li vaig fer un traspàs de feina excel·lent i quedarem que per qualsevol cosa que necessitàs, em cridaria. Per descomptat, no va cridar-me mai. Devia pensar que sa meua experiència no valia res. Ho tenia clar. Sabia que això passaria. El millor reconeixement de sa meua feina ha estat els contactes, companys o amics que vaig deixar i que actualment sempre que em veuen em donen ses gràcies per sa feina feta i pel tracte que vaig donar-los.

Sincerament, crec que amb la meua feina vaig ajudar que molta gent, proveïdors, clients o treballadors visquessin millor. Vaig disfrutar de cada moment quan treballava. Així de simple.

Després vaig adonar-me de què el temps passava. Desgraciadament. Sempre parl massa del que va ser i del que era. Enfrontar-se a sa vellesa és dur: Sa pell arrugada, uís amb bosses, ses venes marcades, sa debilitat i el cansament. Arribar als seixanta-cinc anys per un al·lot com el meu net és arribar a ser molt vell. A jo també em sembla el mateix. Em mir al mirall i veig arrugues als ulls, sa pell caiguda al coll, els cabells blancs o pel a ses orelles. Aquest realment som jo? Efectivament, ho som. Amb ses marques dels anys i de ses experiències viscudes ben assenyalades.

També vaig entendre que no podia manar sempre. Ho vaig tenir molt clar quan els meus fills van escollir company/era de viatge i van casar-se. Havien començat el seu propi camí a la vida, estaven formant sa seua propia família i jo vaig aprendre a donar-los plena llibertat. Ja no era el pare omnipotent.

Sí. Val la pena el camí que he fet. Sempre he apreciat el que tenia quan ho tenia i he disfrutat molt.

No vull acabar aquest escrit amb to de frustració i amargura. Arribar a vell no és dolent. Sentir-se vell està al cap, no en el cos. Deixau-me enviar un missatge especialment als jóvens. Cuidau als pares. Cuidau als güelos. Ells varen fer el que van poder i més que "boixos petits" són persones amb experiència i saviesa. No estam obsolets ni caducs.

Heu de tenir-ho clar: Els vells som com ses obres d'art, amb el temps ens revaloritzam.

Això va passar quan en Franco era cabo.

Leamington Royal Spa, 3 de desembre de 2021

AIXÒ VA PASSAR QUAN EN FRANCO ERA CABO.

Moltes vegades, tal vegada massa, per fer referència a alguna cosa que va passar ja fa molt de temps dic "Això va passar quan en Franco era cabo".

Es meus fills no volen saber-ne res d'aquella època. Em diuen que sempre compt "batalletes". Ells van néixer, per sort, a una època de llibertats i totes aquestes històries els hi sonen llunyanes. També he de dir que un dia o s'altra es meu net em preguntarà que vol dir aquesta expressió. Està a una edat que ja comença a preguntar el perquè de tot i a més, li encanta que li conti coses de quan jo era jove. He de preparar-me per aquell moment.

Com explicar-li que jo vaig néixer durant una dictadura i que durant quasi vint anys vaig viure una vida en blanc i negre, trista i amb molta por? Com explicar-li que quan va morir el dictador van començar els primers canvis democràtics? Com explicar-li que va començar una nova època on els colors brotaren a poc a poc? 

Com explicar-li que és un dictador?  A s'escola d'aquests temes no se'n parla. Sembla un temps que no hagués passat. Jo vaig viure tota aquella època i ara mateix quasi em pareix un somni. Ho he oblidat quasi tot. Tenim una memòria massa selectiva.

Per intentar agafar idees he anat directament a una cosa fàcil. Un llibre per a infants. He agafat un llibre actual  "Así es la dictadura" de l'Equip Plantel i Mikel Casal

Mirau algunes coses que diuen els autors del llibre:

Una dictadura? És com un dictat. Un senyor diu el que s'ha de fer i tots els altres ho fan. Hem de ser obedients.

El dictador és el que mana. És l'amo de tot, recolzat per uns pocs i contra la voluntat de quasi tots els altres.

Quasi sempre el dictador està enfadat, de mal humor. Per això tots li tenen por i han d'obeir-lo. Si no ho fan, els castiga.

Passa tot el dia dictant lleis, dictant premis i dictant càstigs. O inaugurant coses com més grosses millor (ponts, embassaments o edificis).

Està prohibit pensar. Solament es pot pensar ses coses que el dictador vulgui. Ses persones que pensen diferent estan mal vistes i moltes vegades han de marxar del país per no poder defensar-se.

Un dictador és el més valent, el més llest, el més bo i el més alt. No té amics. No li fan falta. Alguns es fan amics seus per propi conveniència.

Un dictador és sa llei, sa justícia i mana a s'exèrcit, a s'ensenyança, a ses fàbriques, al camp, a ses oficines. Ell diu que així està millor. Així tots els pobles, les ciutats i es país estan tranquils. Ningú es queixa i ningú protesta.

El país és seu. Fa grans desfilades militars, fa grans discursos i grans recepcions. Mentrestant, es poble està fotut, té por, és pobre i està explotat. Tothom treballa, produeix, però també pensa. I quan pensa, s'adona de moltes coses: el dictador no és tan valent, ni tan llest, ni tan just. Sa realitat és que és molt bo per uns pocs, molt injust per tots i molt cruel per uns pocs.

Ses dictadures, malauradament, duren quasi sempre molts anys. Moltíssims. I no es pot lluitar en contra del dictador. És l'amo de tot: dels sous, de ses armes, de ses terres i també de sa gent.

Com s'acaben ses dictadures? Quan el dictador mor o quan el fan fora a la força. 

Després d'una dictadura comença una època diferent. Comença sa llibertat.

 

Realment era tot així com ho conten avui en dia? Crec que si i molt més. 

Però tenc moltes dubtes de si una explicació d'aquestes l'entendrà es meu net. Ho xerrava amb el meu fill i em feia cara de dir-me "Papà! No em comptis més batalletes". Hauré de passar pàgina i donar alguna explicació "de compromís" i oblidar sa pregunta? De moment, tinc temps per pensar-ho. Ja veurem quant.

Restaurants casolans? Sempre!.

Leamington Royal Spa, 1 de desembre de 2021

RESTAURANTS CASOLANS? SEMPRE! 

A una entrada anterior al meu blog em queixava d’un dinar a un restaurant de Vila del qual no vaig quedar mica content. 

Avui deixau-me parlar-vos d’un cas totalment contrari. Ara vull recomanar-vos un restaurant casolà on heu d’anar si o si.

 

Dies passats vaig anar-hi a dinar junt un grup d’amics. És a un bar/restaurant de Sant Miquel, just a l'encreuament que va al port Balansat. Es diu restaurant Can Rei. Un restaurant casolà i de menjars sense complicacions. L’amo és el cuiner, sa seua dona està darrere sa barra i servint als clients un cambrer ajudat a l’hora punta pel fill dels amos. De dilluns a dissabte cada dia fan un menú diferent.

Conec bé el lloc i els seus amos. Durant molts anys na Lina va fer feina de mestra a s'escola de Balansat i us puc assegurar que Can Rei ens va salvar més d'un dia a l'hora de dinar. Baixar a Vila i tornar a s'escola era complicat i moltes vegades ens quedàvem a dinar allí i després seguíem a sa feina.

Naltros dinarem d’un arròs de matances (era tan bo que vam repetir un bon plat) de primer, de mitja "paletilla" de carn al forn de segon, postre casolà, cerveses, aigua, vi de marca i cafès. Us puc assegurar que vam dinar de categoria. De fet, un dels amics no s’ho podia creue. Deia que era impossible dinar tant i tan bo i pagar el que pagarem (vint-i-cinc euros per cap). 

A l’acabament del menjar l’amo va venir a sa taula per saber com havia anat tot i s’interessà per saber qui i d’on érem, si ens havia agradat el menjar i en digué que esperava tornar a veure-mos per allí.

L’amo, es cuiner, no portava barret de xef, ni jaqueta bordada amb ses lletres daurades del restaurant. Simplement, portava a sa cara un interès especial per saber si el menjar que ens havia fet ens havia agradat. Quan va veure sa nostra cara de satisfacció, l’home va respirar i ens va convidar a tots a un "xupito". 

No puc acompanyar aquest escrit amb sa factura del dinar. Era un simple tiquet de màquina enregistradora. 

On hem d’anar? A qui hem d'ajudar? Als grans restaurants d’alta categoria on menjam poc i pagam molt o als petits i senzills establiments que dia a dia lluiten per oferir als seus clients un menjar molt bo, molt digne i a uns preus assequibles? 

Jo ho tinc molt clar. Anau a Can Rei, a Sant Miquel! No quedareu decebuts i tampoc quedareu amb gana. Estic ben segur.