Eivissa, 5 d'abril de 2021
CUINES.
Avui festivitat de Sant Vicent ja fa cinquanta-sis anys que visc a Eivissa. Crec que ja puc dir que tinc doble nacionalitat.
Per celebrar-ho us contaré una historieta de ses meues i veureu com vaig passar del fornell de llenya al gas butà en unes poques hores.
Si parl de cuina de fornells o de cuina econòmica, sabeu la diferència veritat? Anirem uns anys enrere i us parlaré de ses cuines que teniem a Formentera.
Corria l'any 1951. El meu güelo Pep Blai comprà Sa Tanca de Can Vicent Rampuixa, a Porto Saler, i després va donar-la com herència al meu pare que ja tenia vint-i-set anys i estava buscant al·lota per casar-se i formar una família. A Can Vicent Guasch va trobar-ne una que li agradava i ràpidament anaren per feina. L'any 53 els meus pares van casar-se (es papa tenia vint-i-nou anys i sa mama vint-i-un. Una boixa).
Les terres que es güelo havia comprat tenien una casa vella que fou restaurada en profunditat i preparada per ser la vivenda del futur matrimoni. Com totes les cases velles, sa nostra també tenia un misteri. Deien, es parlava, s'havia sentit a comptar que feia molts d'anys hi va viure un home molt ric i que tenia sous amagats per dintre la casa. Durant el temps de reforma els treballadors picaren i picaren les parets a la recerca d'un recipient o d'un amagatai pels sous. He de dir que mai van trobar res.
Com us deia al principi, teníem dues cuines. Un luxe per aquells anys i que encara avui no acab d'entendre. Ens faltaven moltes coses bàsiques, però teníem dues cuines!
Sa casa principal era sa típica casa formenterera. Rectangular, amb s'enramada, es porxo, dos dormitoris grossos, a la dreta una alcova petita i a l'esquerra una cuina. Es tancó de ses figueres de pic era el quarto de bany. Imaginau! Sa cuina estava equipada amb l'última tecnologia d'aquell temps: una cuina econòmica. Era de ferro i tenia un forn i tres fornells. A la part de baix, el lloc per cremar la llenya amb una porta petita que permetia tancar-la i un receptacle per recollir la cendra. Els fornells eren uns cercles metàl·lics que podien llevar-se o afegir-se per ajustar ses olles. La finalitat era reduir la pèrdua de calor. A més, tenien una clau per controlar el tir del tub de la xemeneia i regular la intensitat del foc i la temperatura de cocció. Li deien cuina econòmica per l'estalvi de llenya que s'emprava per cuinar. El ferro aguantava molt bé la calor.
A sa casa principal, dormíem, rebíem les visites i poca cosa més. Sa cuina econòmica estava per estrenar, ben neta i empastifada d'oli per conservar-la. Teníem una casa nova, ben polida i ben enrajolada, però no l'utilitzàvem.
Tot i el modern que vulgueu naltros realment fèiem vida a sa casa de fora. Una segona casa de forma quadrada, d'una sola habitació. Allí teníem la segona cuina. Allí cuinàvem i menjaven. Al voltant dels fornells vetlàvem i a l'hivern ens escalfàvem. El forn estava adossat a l'exterior. No tenia accés des de l'interior. Molt a prop també teníem la cisterna d'aigua.
Quin era el motiu de no utilitzar sa cuina econòmica?
Vull pensar en ses coses pràctiques. Després de casar-se mon pare va seguir navegant lluny de Formentera i ma mara quedà al davant de la casa familiar. Ràpidament quedà embarassada i als vint-i-dos anys ja tenia una filla petita, als vint-i-quatre vaig arribar jo i als vint-i-vuit arribà una boixa més. Per tant, feina no li faltava.
Periòdicament fèiem pa al forn. I s'aprofitava també per fer coques, carn o peix al forn. Era més pràctic utilitzar el forn de llenya que la cuina econòmica.
Quan vàrem anar a viure a Eivissa a la nova casa ja teníem gas butà instal·lat. Per tant, puc dir que passarem del fornell a sa cuina de gas sense adonar-nos. Tota una modernitat. Això si, sa cuina econòmica va quedar intacta. No sempre els últims invents tenen res a fer davant les coses senzilles i pràctiques de sempre.
