Un amor per a tota sa vida.

Eivissa, 19 de febrer 2022

UN AMOR PER A TOTA SA VIDA.

S'altre dia, festivitat de San Valentin, ens van fer una entrevista a IB3 TV per xerrar dels secrets d'estar tants anys junts, com celebràvem aquest dia, etc. Mentre esperàvem s'hora d'entrar en directe a sa televisió i com no sabia que ens preguntarien, mentalment vaig fer un repàs a coses com: què m'agrada de sa meua dona, què canviaria de sa vida que hem passat junts, etc. I vaig preguntar-me: per què l'amor ens ha durat i dura tants d'anys?.

Un dia vaig llegir que:

"Un matrimoni d'èxit requereix enamorar-se moltes vegades, sempre de sa mateixa persona"
(Mignon McLaughlin).

"Estimar no és mirar-se l'un a l'altre, sinó més bé mirar els dos amb sa mateixa direcció."
(Antoine de Saint-Exupéry).

Anem a veure:

Compartim els mateixos valors. Tenim una forta compenetració, estam d'acord amb ses prioritats que donam al sexe, sa feina, els sous, sa família i s'amistat. Acceptam ses nostres diferències d'opinió sense fer-ne un assumpte dramàtic, amb naturalitat.

Tenim llibertat i desenvolupament personal. Ens donam plena llibertat personal de manera natural, acordada mútuament i sobretot, flexible.

Tenim independència familiar. Formam una família i sempre hem limitat ses interferències dels pares (quan vivien) o dels parents. Si bé els teníem plenament integrats en sa família mai vam deixar que ens influenciassin.

Sexe. Amb el pas dels anys sa nostra vida sexual ha millorat. Amb s'edat s'activitat sexual s'ha reduït a favor d'una millor intensitat i qualitat de satisfacció mútua. Sa passió i el desig, ingredients necessaris, continuen a pesar dels problemes i dels anys que passen.

Ens entenem. No sempre ha estat fàcil, però sempre hem compres els nostres punts de vista. Hem estat flexibles i tolerants a pesar de no estar d'acord. Estem en el mateix equip. Jugam en el mateix equip. Els nostres objectius són comuns.

Sa nostra relació mai ha estat regida per ses mentides. Això és bàsic. Sempre hem estat sincers. Si hi ha hagut alguna cosa que ens molestava, ho hem dit. Mostrar-nos tal com som ha fet que tenguem més confiança. Si jo l'estim i ella m'estima, de què hem de tenir por?

Som realistes i vivim el present. No podem viure en el futur i tampoc al passat. Com totes ses parelles hem tingut dificultats. Però una vegada superades, les hem deixat allí. Mai més les hem tret per tirar-nos a sa cara alguna cosa.

En resum: Què l'amor duri sempre és un compromís basat en el respecte comú i amb sa pressa de consciència que estar junts és una opció que es renova cada dia.

A s'hora de sa entrevista totes aquestes reflexions realment van servir-me de poc. Ses preguntes del periodista van anar per uns altres temes més lleugers: com vam conèixer-nos, si celebràvem Sant Valentin, quants anys vam festejar, etc. I clar, amb els cinc minuts que va durar sa entrevista poques coses més podíem dir. Ho vam passar molt bé. 

En acabar, tinguérem temps de xerrar amb el periodista i s'al·lota que manejava sa càmera. Quan els hi explicava els meus pensaments d'abans van quedar un poc sorpresos. Actualment, alguns dels nostres valors ja s'han perdut. Avui vivim en la cultura de l'egoisme, del jo, i així no és possible viure en parella. Quan un sempre dona i s'altre només rep, és inviable.

Pobret, en Valentin cada dia té menys feina!

Vaig plorar.

Eivissa, 13 de febrer de 2022

VAIG PLORAR.

Dies passats vaig anar a Formentera, s'illa dels meus güelos i dels meus pares. S' illa de sa meua infància. Allí vaig néixer i vaig començar a caminar. Cada any, procur anar-hi diverses vegades. Hi tinc uns quants parents, uns quants amics i un grapat de records. Darrerament, sa pandèmia ha fet que els viatges sempre siguin per esdeveniments especialment tristos. Aquest últim viatge ha estat per dir adeu al meu tiu Joan i acompanyar a ses meues cosines en aquests moments tan tristos.

Va estar un dia llarg, emotiu i dur. Al costat del cos del meu tiu ens vam ajuntar molta família, amics i persones que l'estimaven. Vaig plorar. Ses emocions i sa tristor em guanyaren. No sé ben bé el que va passar-me. Pens que quan ploram, mai ploram per un motiu concret, possiblement ploram per tots aquells moments, per totes aquelles coses que no vam plorar en el seu moment. I clar, també vaig plorar per sa meua tia Mercedes que fa pocs mesos ens va deixar i que per motius de sa pandèmia no vaig poder despedir-me d'ella ni tampoc acompanyar als seus.

Sempre he tingut una estima especial per ses meues ties maternes i pels tius. Moltes vegades m'imagín ses vetlades de festeig a cas güelos: havien de ser totals! Quin al·lero havia d'haver-hi!. Cinc al·lotes ben guapes i amb ganes de buscar nuvi ... Quin perill! Segur que els dies de festeig es porxo quedava petit! Clar, alguna cosa especial devien tenir ses al·lotes de sa casa quan hi anaven a festejar jóvens de tan lluny (de La Mola, Porto Salé o més lluny).

Aquesta glosa va fer-la sa tia Maria a n'es tiu Joan quan festejaven. Reflexa molt bé s'alegria en la que visqueren sa mama i ses ties.
"Quina alegria tendré en vorer-te a sa barrera,
dins casa faré un crit no tornassis endarrere".

Sa família Guasch, sa mama i ses ties, es papa i cunyats s'estimaven molt. De fet, no només eren germanes i cunyats, eren molt més, eren amics de veritat. Ses vidasses que feien tots junts els 18 de juliol a Cala Sahona eren una bona mostra d'això.
Aquest sentiment de família i d'amistat també ens ha marcat molt a quasi tots els cosins i cosines.

 

Acabat tot, tenia ganes de tornar als llocs que van formar part de la meua infància. Amb nou anys me'n vaig anar a viure a Eivissa. Des d'aleshores em trob com a casa baix el cel formenterer. Un sempre torna als vells llocs a on va estimar sa vida.

Arribar al port sempre m'ha portat a sa meua infància, a sa meua joventut. Vaig tornar a passar pels camins de s'Estany d'es Peix i de Porto Salè. Camins de terra amb parets de pedra seca. Desgraciadament, els governants de l'illa, han "arreglat" molts d'altres camins com el de l'escola vella de Sant Francesc posant-li asfalt i quitrà. Una aberració. 

Tenia ganes d'anar a sa vora de la mar, d'olorar ses algues, de veure  formacions rocoses i varadors de pesca, de tocar s'arena blanca i de mirar de trobar algunes copines.

Quan, a la tarda, tornava cap a Eivissa, ja dins l'embarcació vaig observar que el meu cos estava ple de pols, de terra. Ses cames, els braços, el cabell, .. Tot ple de pols dels camins. Estava ple de Formentera.
Però sa pols, sa terra i l'olor a sal, no em molestaven. Formen part, per sempre, de sa meua identitat. 

Aviat hi tornaré i desig que sigui per alguna cosa bona.