Vaig plorar.

Eivissa, 13 de febrer de 2022

VAIG PLORAR.

Dies passats vaig anar a Formentera, s'illa dels meus güelos i dels meus pares. S' illa de sa meua infància. Allí vaig néixer i vaig començar a caminar. Cada any, procur anar-hi diverses vegades. Hi tinc uns quants parents, uns quants amics i un grapat de records. Darrerament, sa pandèmia ha fet que els viatges sempre siguin per esdeveniments especialment tristos. Aquest últim viatge ha estat per dir adeu al meu tiu Joan i acompanyar a ses meues cosines en aquests moments tan tristos.

Va estar un dia llarg, emotiu i dur. Al costat del cos del meu tiu ens vam ajuntar molta família, amics i persones que l'estimaven. Vaig plorar. Ses emocions i sa tristor em guanyaren. No sé ben bé el que va passar-me. Pens que quan ploram, mai ploram per un motiu concret, possiblement ploram per tots aquells moments, per totes aquelles coses que no vam plorar en el seu moment. I clar, també vaig plorar per sa meua tia Mercedes que fa pocs mesos ens va deixar i que per motius de sa pandèmia no vaig poder despedir-me d'ella ni tampoc acompanyar als seus.

Sempre he tingut una estima especial per ses meues ties maternes i pels tius. Moltes vegades m'imagín ses vetlades de festeig a cas güelos: havien de ser totals! Quin al·lero havia d'haver-hi!. Cinc al·lotes ben guapes i amb ganes de buscar nuvi ... Quin perill! Segur que els dies de festeig es porxo quedava petit! Clar, alguna cosa especial devien tenir ses al·lotes de sa casa quan hi anaven a festejar jóvens de tan lluny (de La Mola, Porto Salé o més lluny).

Aquesta glosa va fer-la sa tia Maria a n'es tiu Joan quan festejaven. Reflexa molt bé s'alegria en la que visqueren sa mama i ses ties.
"Quina alegria tendré en vorer-te a sa barrera,
dins casa faré un crit no tornassis endarrere".

Sa família Guasch, sa mama i ses ties, es papa i cunyats s'estimaven molt. De fet, no només eren germanes i cunyats, eren molt més, eren amics de veritat. Ses vidasses que feien tots junts els 18 de juliol a Cala Sahona eren una bona mostra d'això.
Aquest sentiment de família i d'amistat també ens ha marcat molt a quasi tots els cosins i cosines.

 

Acabat tot, tenia ganes de tornar als llocs que van formar part de la meua infància. Amb nou anys me'n vaig anar a viure a Eivissa. Des d'aleshores em trob com a casa baix el cel formenterer. Un sempre torna als vells llocs a on va estimar sa vida.

Arribar al port sempre m'ha portat a sa meua infància, a sa meua joventut. Vaig tornar a passar pels camins de s'Estany d'es Peix i de Porto Salè. Camins de terra amb parets de pedra seca. Desgraciadament, els governants de l'illa, han "arreglat" molts d'altres camins com el de l'escola vella de Sant Francesc posant-li asfalt i quitrà. Una aberració. 

Tenia ganes d'anar a sa vora de la mar, d'olorar ses algues, de veure  formacions rocoses i varadors de pesca, de tocar s'arena blanca i de mirar de trobar algunes copines.

Quan, a la tarda, tornava cap a Eivissa, ja dins l'embarcació vaig observar que el meu cos estava ple de pols, de terra. Ses cames, els braços, el cabell, .. Tot ple de pols dels camins. Estava ple de Formentera.
Però sa pols, sa terra i l'olor a sal, no em molestaven. Formen part, per sempre, de sa meua identitat. 

Aviat hi tornaré i desig que sigui per alguna cosa bona.