Camins de terra.

 Eivissa, 29 d'agost de 2022

CAMINS DE TERRA.

Llegia a un llibre "al final dels camins de terra és a on solem trobar ses bones històries".

M'ha fet recordar ses sortides que he fet arreu de tota s'illa amb els amics/amigues de sa universitat d'adults. És veritat, durant aquestes caminades pels camins sempre he trobat històries autèntiques, sempre he tingut al meu costat un amic/amiga per xerrar sense pressa i a s'acabament de sa sortida he tornat a ca meua cansat però satisfet.

 

Pels camins, allà amunt d'un puig, enmig del camp o simplement a s'ombra d'un arbre he compartit amb els amics/amigues, pensaments, il·lusions, decepcions, alegries o preocupacions. Hem compartit històries bones i dolentes. D'aquelles que no poden compartir-se davant un cafè a un bar. Sa complicitat no és sa mateixa a un bar que a s'aire lliure.

No us podeu imaginar sa sensació de plaer i de calma que produeix una bona xerrada i compartir un glop d'aigua fresca amb un amic/amiga per aquests camins del món.

El record d'aquestes sortides m'ajuda a entendre els dies tan incerts que estem vivint. M'ajuden a comprendre que sa vida sempre va endavant a pesar de ses dificultats i que hem d'aprendre a conviure amb sa incertesa.

Us puc assegurar que entenc millor tot el que passa caminant per un camí de terra que per ses carreteres súper ben senyalitzades. No hem de tenir por a caminar sense saber exactament on ens portarà es camí. S'han acabat ses comoditats i que ens diguin per on hem d'anar.

És fàcil entendre millor tot el que passa si tenim al costat un amic /amiga, un company de caminada. És millor anar per sa vida amb un bon copilot.

Una de ses nefastes conseqüències d'aquesta pandèmia i del temps que ens ha tocat viure és sa pèrdua del contacte social. Sembli que ningú es fia de ningú i tots acabam tancats a ca nostra.

Estic cansat d'escoltar "Venen temps difícils. Ja veureu a s'octubre ...". Em pregunt: Quan han estat fàcils els temps? Sempre hem tingut èpoques complicades, sa gent sempre ha tingut dificultats. Però amb valentia i confiança ens vam enfrontar a tot i aquí estam.

Caminant pels nostros camins de terra hem trobat dies de sol i llum, dies de pluja i cel cobert, dies de tempesta, però sempre hem tingut temps per contar-nos històries. Hem tingut temps per riure. Hem tingut temps per viure.

No hem d'oblidar mai que així és sa vida.

Ha plogut.

Eivissa, 29 d'agost de 2022

HA PLOGUT.

Bon dia a tothom. Ha plogut per ca vostra? A veure si sa pluja ajuda a fer net i refrescar s'ambient que bona falta fa.

Popularment deim: Plou poc, però per lo poc que plou, plou prou. Realment, ha plogut poc i no ha plogut prou. Si feia calor, ses pluges d'ara ni tan sols han refrescat sa terra i ha quedat una humitat a s'ambient difícil de suportar.

 

S'altre dia estava a casa llegint tranquil·lament un llibre de na Sílvia Soler, el cel amenaçava tempesta i de sobte va començar a ploure. Vull recordar unes petites narracions del llibre que són una delícia. Al meu entendre, delicades i carregades de sensibilitat. M'agraden molt i vull compartir-les amb tots valtros.

Llegia:
"Miràvem sa pluja, escoltàvem sa pluja. Quina placidesa no tenir res més a fer que esperar que s'aturi sa pluja. Sa terra començava a desprendre una olor inconfusible. Ses gotes d'aigua tremolaven damunt de ses fulles i semblava que tot brillés. El món resplendia com si fos nou".

Pensava: Quant de temps fa que no experiment aquestes sensacions? Escoltar sa pluja, mirar com plou, olorar sa terra humida, mirar s'arc iris o disfrutar dels colors del bosc.

 

Meravellós. Aviat tornarà a ploure i podrem recuperar aquestes sensacions.

Ànim i salut per a tothom.

Bocata de truita.

Eivissa, 28 d'agost de 2022

BOCATA DE TRUITA.

Avui no estava per pensar que cuinaria per dinar. No volia rompre'm es cap. Idò ja ho tinc ... Una recepta fàcil: un bocata de truita francesa. Es millor bocata del món.

 

Però estimats amics, ses coses senzilles tenen sa seua complicació. I aconseguir sa perfecció no és feina fàcil. Perquè sa recepta des bocata d'avui, és gairebé molt simple, però... no us confieu, perquè en els petits detalls, és on trobareu sa diferència, per a poder dir que us heu preparat es bocata de truita més bo que heu menjat en sa vostra vida.

Ingredients: (Per a cada bocata)

Un panet gros per a fer un bon bocata. És important que el pa sigui ben cruixent. Els millors? Els llonguets de La Canela.
Una tomata eivissenca ben madura (utilitzarem mitjà en cada bocata)
Dos ous pagesos ben frescos, que tindrem fora de sa nevera, almenys una hora abans.
Oli d'oliva verge extra.

Preparació:

Obrir es panet tallant-lo longitudinalment en dues meitats.
Batre els ous com si us anés sa vida en això, fins que augmentin es seu volum.
Repartir sa tomata, tallada en fines rodanxes en ses dues meitats. No pot quedar cap tros.
En sa paella de ses truites, (ja sabeu que convé tenir una exclusivament per a aquest fi), prepareu una bona truita francesa al gust, (jo prefereixo que estigui ben quallada). Intentar que sa truita tingui sa longitud des pa. 

No us comptaré com es fa una truita francesa, que sé que no ho necessitau.

Poseu sa truita damunt des pa i tapar-la amb s'altra meitat. Donau-li una bona mossegada, que convé disfrutar-la ben calenta.

Ei ... Prepareu un mocador per si us cau una llagrimeta en provar-la. Feu-me cas. 

Els meus bocatas de truita ja són un clàssic durant els viatges a Anglaterra. Imaginau-me dintre de l'avió, quan tothom menja qualsevol cosa o qualsevol sandvitx de no sabeu que, jo em trec uns bons bocatas de sa motxilla. La seua olor s'escampa ràpidament per ses files més properes. Llavors, som s'enveja de tot el passatge.
Són tan bons que els meus fills, quan han de viatjar, sempre em demanen que en prepari alguns per menjar durant el trajecte. Fins i tot sa meua nora (anglesa) ja també me'ls demana abans de viatjar.

Crec que aquesta habilitat per fer truites l'he heretat de sa meua güela materna Rita. Ses seues truites eren d'un altre nivell. Feien un gust especial. Tal vegada pel foc de llenya o tal vegada per sa xulla que utilitzava. No ho tinc clar. El que tinc clar és que mai em surten com ses que ella feia.

Ja veis ... Una recepta, simple, senzilla i ràpida. Una delícia. 

Que tingueu bon diumenge. Sigueu feliços.

Kiosku Cala Mastella

 Eivissa, 16 d'agost de 2022

KIOSKU CALA MASTELLA.

Aquest estiu he sortit poc de Vila. Ses Figueretes és sa meua platja favorita i no m'apeteix canviar gaire. He fet alguna escapada al port de Sant Miquel i poca cosa més. Fa molta calor i vagis on vagis tot està col·lapsat i per tot has de fer cua.

Convidats pels meus fills van anar a dinar a un quiosc que s'ha posat de moda: Es kiosku de Cala Mastella.

 

 

Sa platja de cala Mastella estava plena de pedres i algues. No feien ganes de nadar-hi. El quiosc? Un descobriment molt agradable. No el coneixia.

Cuina senzilla i sense pretensions. Crec recordar que únicament fan emperador+patates, llenguado+patates, sardines+patates, calamar+patates, poll a l'ast+patates i ensalada de tomata i ceba. De postre flaó o greixonera casolana. Per beure tenen un poc de tot, refrescos, vins, aigua i cerveses. Per acabar, cafès i cafè caleta. No tenen sa tradicional carta de menjars i beures. Una pissarra penjada per qualsevol lloc informa dels plats i els preus.

Vaig dinar d'uns calamars a la planxa molt correctes, patates frites amb pebrera verda i una ensalada de tomata i cebe. De potre una greixonera casolana molt bona. Vaig demanar un cafè caleta i no m'agradà. Tenc uns amics que el preparen molt bo i tal vegada ses meues expectatives eren massa altes.

Fan dos torns per dinar: a les 13.30 hores i a les 15.30 hores. Tanquen a les 19 hores. Si, per exemple, tens reserva pel primer torn i arribes a les 15.30 hores sense acabar de dinar, amablement es conviden a menjar rapit i deixar sa taula. Tot i això, el servei és molt amable i eficient.

Ja us dic, si us agrada dinar sense "servilletes i mantels", amb els peus a terra i envoltats de pols que deixen els cotxes al pàrquing de darrera, heu d'anar-hi. El preu? Correcte per sa qualitat del menjar que fan.

Important, heu d'anar-hi amb sous. No accepten targetes de crèdit. Es compte el fan en un tros de paper amb els imports sumats amb una màquina calculadora d'aquelles de s'any de sa picor.

Que us aprofiti.

Records d'infància.

Eivissa, 14 d'agost de 2022.

RECORDS D'INFÀNCIA.

Deia en Gabriel García Márquez: "La vida no es la que uno vivió, sinó la que recuerda y cómo la recuerda para contarla."

 

Estic disfrutant d'uns dies amb sa meua neta Indiana a Eivissa. Caminant per s'arena de sa platja la portava agafada per sa mà i m'han vingut a sa memòria molts de records de quan jo era un boix, allà a ca meua, a Formentera. Amb sis o set anys, com passava s'estiu? 

Mare meua, com ha canviat tot!

Els nostres veïns més propers eren de Can Xumeu Gall. Es seu fill petit, en Joan Gall, era molt amic meu. Vam créixer junts, anàvem a s'escola també junts i tots els moments de temps lliura els passàvem jugant junts.

Em venen a sa memòria el bosc proper a ca nostra o s'Estany des Peix. Allí vaig disfrutar de moments inoblidables.

Anàvem a s'escola de "San Francisco". Des de Porto-Salè fins s'escola, teníem al davant una hora caminant pel camí normal de sempre. Però clar, naltros sempre anàvem pel camí més curt. Per fer es trajecte més ràpid anàvem per altres boscos, altres propietats, saltan ses parets de pedra. Ens agradava molt buscar aranyes, erugues, pardals o papallones. Era fascinant.

El bosc era un món de sorpreses. Quantes vegades havíem quedat enredats a ses teles de ses aranyes. Quantes papallones havíem perseguit per tocar-les amb ses mans. Acabades ses classes, durant s'estiu, tornàvem al bosc proper a ca nostra. Era el nostre lloc de jocs i d'aventures diàries.

Buscàvem caderneres, verderols o teulats. Buscàvem els seus nius. I caçàvem amb filats. Fèiem una caseta amb pedres i rames d'arbres per no ser vistos. Uns metres més lluny buscàvem una roca amb algun forat per posar-hi aigua. Al voltant, escampàvem granets de pinyes de pins. El que volíem era que es pardals s'atraquessin a menjar i beure.

Es filats eren unes xarxes amb uns pals oberts unides amb una corda a ses nostres mans, de manera que quan els pardals s'acostaven a beure o menjar, naltros estiràvem sa corda, s'obrien ses xarxes i queien damunt dels pardals. Calia tenir paciència, perquè alguns dies sa caça era escassa o nul·la. Amb el que havíem aconseguit caçar, si eren teulats o verderols els matàvem, els llevavem ses plomes, els netejavem i després demanàvem a ses nostres mares que ens els fessin frits. Estaven bonissims!!! 

Si agafàvem alguna cadernera, tenien més sort. Rarament les matàvem, sempre hi havia algun conegut, amic o familiar a qui regalar-les. Eren molt apreciades per a tenir en gàbies a ses cases. Es seus cants són preciosos i es seu plomatge d'uns colors molt vistosos.

Buscar nius també era molt emocionant. Normalment, es trobaven a ses parts més altes i de difícil accés des pins. Naltros no volíem es nius, només buscàvem els ous. Es nius sempre els deixàvem en el seu lloc. Els ous els volíem per a fer truites. En més d'una ocasió ens emportem algun calbot perquè baixant de s'arbre se'ns havia trencat algun, tacant-nos sa roba. Alguna vegada heu provat ous estrellats, però de pardals? No? Eren una delícia.

Pujant als arbres, en diverses ocasions en anar a donar suport a sa mà en una branca, la posàvem damunt d'alguna eruga. Crec que els tinc fòbia des d'aquella època. I també buscant nius, mirant sempre cap amunt, en moltíssimes ocasions ens enrotllàvem amb ses teles de ses aranyes. Quins esglais que fèiem!

S'Estany des Peix estava molt prop de casa. Caminant, uns quinze minuts. En aquella època encara no estava de moda banyar-se o practicar esports nàutics. S'Estany era per a naltros un altre món fascinant per descobrir. Allí anàvem a pescar a canya, a buscar caragols de mar i algunes vegades els nostres pares o güelos ens portaven a pescar en llaüt.

Ses canyes de pescar, imaginar-vos, les fèiem naltros mateixos. Una canya, un fil, un suro flotador i un ham. Res més. I allí ens passàvem tardes i més tardes. Em record que al sol post, en algunes ocasions venien ses nostres mares amb es berenar (un tros de pa, companatge i aigua). El que pescàvem era el menys important. El que ens agradava de veritat era buscar caragols de mar entre s'arena i en ses roques. Amagats en s'arena, hi havia aquells caragols de mar amb punta i pinxos. Anàvem descalços i més d'una vegada ens havíem clavat ses punxes.

Els cornets els buscàvem en ses roques. Normalment també amagats en llocs de difícil accés. Si ens mullàvem, no passava res, era estiu.

I que fèiem amb els caragols de mar i els cornets? Sa mama els bullia amb aigua un moment, escórrer i a menjar. O ens feia un arròs caldós, boníssim també.

Anar a pescar amb els nostres pares, era en comptades ocasions. Es meu pare em portava a pescar en es llaüt des güelo, però escasses vegades. Sempre estava navegant per rutes lluny de Formentera. Per a intentar portar una vida familiar més normalitzada ens vam anar a viure a Eivissa.

Al meu pare i al meu güelo no els hi agradava la mar. Tota sa seua vida havien estat navegant, fora de ca seua. Quan es van jubilar, en comptadíssimes ocasions van tornar a la mar. De fet, es papa va regalar es llaüt heretat des güelo al seu germà petit Joan. Ells sempre em parlaven del dur que era la mar, que era molt traïdora, que no ens fiéssim mai i que tinguessin sempre cura. Quan dic que vaig aprendre a nedar quan tenia quinze o setze anys, ja sabeu de qui i perquè vaig heretar sa por a la mar.

I com diu sa cançó .... arribà es final de s'estiu, ens vam fer més grossos i als nou anys ens vam anar a viure a Eivissa. Enrere van quedar amics, vivències, llocs, etc. però el que no he oblidat mai han estat tots aquells bons moments, aquells anys, aquells dies feliços que vaig viure a Formentera.

Ara na Indiana m'estreny sa seua petita mà i comença a caminar per s'arena de sa platja. M'encanta! Iniciar-la a fer els primers passos per s'arena de sa platja m'emociona. I no puc evitar somriure recordant ses diferències de sa meua infància i sa seua. 

El món continua rodant.

 

Berenar a sa platja.

Eivissa, 13 d'agost de 2022

BERENAR A SA PLATJA.

Vaig estressat. Sa calor no m'ha ajuda a descansar. Sa remor s'ha fet present cada dia i a totes hores. Es carrers estan plens de brutícia i males olors. Mentrestant, ses autoritats de festa en festa i mirant cap a un altre lloc. Es negoci ha de continuar al preu que sigui.

Ara mateix Eivissa està plena de gent i de cotxes. Vagis on vagis has de fer cua i ses carreteres estan col·lapsades. La mar també tota plena de iots de luxe i llanxes fora borda. Sortir a navegar amb es teu llaüt és una temeritat. Ses platges plenes d'hamaques i "sombrilles". Trobar un lloc per posar sa tovallola és cada dia més complicat. Els taxis? No truqueu per demanar algun. No estan. No els espereu. El transport públic, tercermundista. S'hospital? Millor no us poseu malalts. Ses llistes d'espera són més llargues que un dia de fam.

Hem perdut sa nostra Eivissa més autèntica? Això ja no té remei?

No vull ser pessimista. Keep calm. Tranquil·litat! No hem de perdre s'esperança. Encara podem disfrutar d'algunes coses bones d'Eivissa. 

No hem de perdre cap de ses nostres bones costums. Amb s'arribada d'agost naltros celebram una berenada particular i familiar a sa platja de ses Figueretes. Els darrers anys no vam celebrar-la per culpa de sa pandèmia, però aquest any hem recuperat sa tradició.

Bàsicament ens ajuntem dues famílies. Gent de Vila, de Formentera, d'Andalusía, fins i tot gent vinguda d'Anglaterra. De sa Penya, des Vivé, de Sant Jordi. Cada any falta algun dels assistents habituals, però també cada any en venen de nous. Enguany han vingut nous convidats des de Sant Jordi de ses Salines. El motiu de sa trobada? Estar junts, nadar un ratet al sol post, berenar a sa platja i disfrutar de sa companya.

Tothom hi col·labora. Uns van portar beguda ben fresqueta, uns altres van portar fruits secs, olives i patates xips. Naltros van portar una selecció de ses millors coses del barri (mini croissants, cocarrois de verdura i un assortit de dolços de La Canela, també croquetes i flamenquines del Bar Cordoba). Els nous convidats portaren coques de verdures. El millor de tot, com sempre, son ses truites que porta na Dolores. Fetes amb els millors ingredients (ous pagesos, patates eivissenques i oli de Jaen). Les fa de dues formes, amb ceba i sense, així podem triar. Acompanyades una bona llesca de "pa candeal" estan boníssimes.

A mida que anam arribant a sa platja, cadascun estén sa tovallola i deixa es menjar a una gran tovalla central. S'espectacle està servit. Es turistes dels voltants no s'ho podien creure.

Aquí podeu veure algunes fotos:

És sa nostra berenada popular de cada estiu. Van passar alguns coneguts pel nostre costat. Ens van dir: Quina idea més bona que heu tingut. Naltros també vindrem un sol post.

No heu de deixar passar cap oportunitat de ajuntar-vos amb sa gent que estimau. Es lloc, es moment, es beure i es menjar són secundaris. El més important: disfrutar amb bona companya!

Center Parc Elveden Forest (UK).

Eivissa, 12 d'agost de 2022

CENTER PARC ELVEDEN FOREST (UK)

Mare meua quin estiu! Se m'acumula sa feina!

El passat mes de juliol vam fer una trobada familiar a Anglaterra. Vam anar al Center Parc de Elveden Forest per passar uns dies tots junts disfrutant de sa naturalesa i fent família.

Us preguntareu que són els Centers Parc?

Els Center Parcs són uns parcs de vacacions en plena naturalesa on els més petits disfruten molt. Es tracta d'uns complexos de bungalows o cabanyes situats en entorns molt polits, al bosc, prop de rius o llacs. Tenen zones de jocs, activitats per a boixos i grans, piscines climatitzades, etc. De fet, ses piscines són tant grosses que semblen petits parcs aquàtics.

A més, tenen infinitat de camins per dins del bosc per fer senderisme i circuits per anar amb bicicletes. Els més petits disfrutaran amb s'observació de vida silvestre (cérvols, esquirols, etc.).

Ses cabanyes estan totes equipades. Tenen cuina, bany privat, sala d'estar i habitacions. Tenen allotjaments de diferents capacitats. Naltros estarem a una per a set persones. A més, si us agrada s'idea, fins i tot tenen cabanyes en els arbres o algunes sobre s'aigua. Ha de ser molt polit dormir en alguna d'elles! 

A s'hora de menjars i sopars no hi havia cap problema. Com teníem sa nostra pròpia cuina, podíem preparar el que volíem. Si ens faltava alguna cosa, anàvem al supermercat a comprar-ho. I si no ens venia de gust cuinar, sempre podíem anar als diferents restaurants del complex. S'oferta gastronòmica era molt àmplia.

Algunes fotos del lloc:

 

Ja ho sabeu, si us agrada passar temps a l'aire lliure i disfrutar de sa naturalesa, els Center Parc són una bona opció.

Salut.

No m'agrada la mar.

Eivissa, 9 d'agost de 2022

NO M'AGRADA LA MAR.

 

Quan el sol encara està endormiscat, m'agrada aixecar-me. Fa molts anys que m'aixec del llit de matinada. Pens que després de tantes generacions d'avantpassats que s'han fet sa vida a la mar, almenys port a sa sang un rellotge mariner.

He viscut tota sa vida envoltat de mar. Quasi he perdut es recompte de tots els avantpassats que han viscut dalt d'una embarcació. "Isla Blanca", "Marineda", "Joven Dolores", "San Francisco" o "Tanit" són els noms d'alguns dels barcos que va manar es meu pare.

A la mar tothom té un nom: Blai, Guasch, Castelló, .. I els barcos també: els mariners solen dir que els barcos tenen ànima pròpia perquè a bord d'ells hi havien viscut moments, compartides situacions i sensacions que no es podien esborrar de sa ment.

Jo no vaig continuar amb sa tradició familiar.

A ca meua, ja de petit, sempre havia sentit allò de "la mar és molt dura", " la mar és traïdora", "se li ha de tenir molt de respecte perquè passen coses dolentes que et marquen per tota sa vida".
Tota sa meua família era gent marinera i alguns havien viscut experiències tràgiques amb sa mort d'algun company.

Es meu pare sempre em deia que sa vida a la mar, com totes ses feines, tenia ses seues coses bones i ses seues dolentes. Entre ses bones, sa sensació de llibertat, el contacte amb sa natura... Entre ses no tan bones, sa duresa i el sacrifici que suposa estar cada dia a la mar o ses hores que es passen fora, lluny de sa família.

Tota aquesta història ve d'una situació viscuda avui mateix a sa platja de ses Figueretes. Mentre na Lina nadava fins a ses boies, jo m'he quedat amb sa meua neta nedant per sa vora. Una amiga que també estava nedant a prop m'ha dit "Vaja Pep, no nedes més fondo? No sembles de Formentera".

A veure .. Valtros .. Quan aprenguéreu a nadar?

Jo vaig aprendre ben tard. A Eivissa, als 16 o 17 anys. Us preguntareu per què?

Vaig fer tard perquè en aquells temps, a Formentera vivíem d'esquena a la mar, ses platges eren llocs deshabitats, sa meua mare tampoc sabia nadar i des de molt petit m'inculcà sa por a la mar. Pel meu pare la mar era un lloc de feina, dur i perillós.

Anàvem a S'Estany des Peix a pescar amb canya, a agafar crancs, pegellides i cornets. A jugar i córrer per s'arena. No anàvem a nadar o a banyar-nos. Als meus pares mai els hi va interessar que aprengués a nadar. Ho tenien clar: havia d'allunyar-me de la mar i dels seus perills.

Ja de jove, he de dir que vaig aprendre a nadar per amor. Vaig conèixer una al·lota que m'agradava molt i que nadava com un peix. Na Lina. I, clar, havia d'estar a la seua altura i poder anar junts a fer cabussons.

Classes de natació a sa piscina, descobrir com surà i moure-se a l'aigua va ser fascinant. Primer vaig aprendre a no enfonsar-me i més endavant superat sa por i sa inseguretat, vaig descobrir que es cos surava de forma natural, sense fer res, boca amunt, sense moure un dit.

Vaig començar a nadar com els cans, més endavant a brasa i finalment d'esquena. A crol sempre m'ha costat més. Això de coordinar els moviments dels peus i dels braços va ser difícil d'aprendre.

Finalment, puc dir que ned el necessari per surar, per avançar un poc, fer uns cabussons i prou.

Però avui mateix, em podíeu trobar a sa platja. Per què si no m'agrada la mar? Hi vaig per salut, pels beneficis del sol i la mar. Per sa tranquil·litat i calma que em transmet. I per compartir amb els meus nets moments i experiències que no tenen preu.

Però sempre, sempre, em trobareu a un lloc segur. S'aigua m'arriba al coll i només! Fins avui, no he superat sa por que els meus pares em varen inculcar de petit: compte amb la mar! És molt traïdora!

Bé ..  No us deixeu portar per ses meues inseguretats. Passar-ho bé a la mar ... És un plaer que no tothom ho té a l'abast.