Records d'un temps que no tornarà.

Eivissa, 28 desembre de 2020

RECORDS D'UN TEMPS QUE NO TORNARÀ.

 
Ha arribat el fred i també el temps per disfrutar de sa lectura i es sofà. Llegia un llibre, "Emprendades", d'Oti Corona i sense motiu em va venir al cap els canvis que ha experimentat sa meua vida en tan poc temps i com he oblidat objectes que formaven part de sa meua vida quotidiana. Immediatament m'he posat a escriure. No vull oblidar-ho.

Com mols ja sabeu quan tenia nou anys vaig venir a viure a Eivissa, a Puig d'en Valls. Des de Formentera a Eivissa el canvi fou brutal.

Mireu ...

Quan era petit i vivia a Formentera, per fer llum a la casa utilitzàvem un quinqué de petroli que compràvem a sa botiga de Can Jaume d'en Blai. A sa cuina de fora s'utilitzava un llumet d´oli amb ble de tela i als dormitoris teníem espelmes.

Sa mama, per planxar sa roba, utilitzava una planxa de ferro amb carbó.

Per cuinar, a sa cuina de fora teníem un fornell de ferro. Compràvem sa llenya per Es Cap i la portàvem a casa amb carro. A la casa principal teníem una cuina econòmica, de llenya, però s'utilitzava poques vegades (convits, matances, etc.). Per cada dia, s'emprava la cuina de fora.

Per fer-nos nets, ens fèiem nets l'imprescindible en un llibrell. En teníem tres de llibrells: un per la neteja personal, altre per sa bugada i un altre, més gros, que solament s'utilitzava el dia de ses matances.

Quan naixíem, sa mama estava atesa per una dona que feia de "comadrona". Si el part es complicava, anàvem a demanar l'ajuda al metge Miquel, l'únic que hi havia per tota s'illa.

S'arribada a Eivissa fou un canvi radical i a millor. Molt millor. Quantes coses eren noves per mi.

La més important fou la llum elèctrica. Pareixia un miracle: tocaves un interruptor i s'il·luminava tota sa habitació. També gràcies a sa llum elèctrica vam poder tenir nevera, planxa elèctrica i fins i tot televisor. Primer en blanc i negre i després en color.

L'arribada de la televisió va trencar una manera de viure. Abans la vida passava al costat foc, els brasers i les xemeneies. Allí xerràvem i contàvem històries. Allí es vivia.

Deixar-me fer un parèntesi. Simplement uns apunts familiars per a situar-nos.

Em ve a la memòria la casa dels meus güelos materns, Can Vicent Guasch. Allí tenien braser. Sembla que en tenien per dos motius importants: Un, perquè la cuina i la xemeneia era petita; l'altre perquè les dotze persones que vivien a la casa no cabien al voltant del foc de la xemeneia. A ca nostra no en teníem de braser. Vivíem a la cuina de fora i quan arribava l'hora d'anar a dormir, tothom directe al llit.

A cas güelos materns, com ja he dit, hi vivien dotze persones: els meus regüelos Vicent i Catalia; els meus güelos Vicent i Rita; sis fills, Catalina, Vicent, Maria, Antonia, Mercedes i Pilar; i dues ties, germanes des meu güelo Vicent, Catalina i Francisca.

Sa tia Catalina, va casar-se amb Vicent Rampuixa i van anar a viure a prop de ca nostra a Porto Saler. Passat el temps, va enviduar i fou cuidada, durant els darrers anys de la seua vida, pels meus tios Joan i Maria, de Es Calo.
Sa tia Francisca, "sa tiete", sempre fadrina, va mudar-se a una casa petita que tenia en propietat davant de Can Xumeu Andrauet. Els darrers anys de la seua vida, va passar-los a Can Xicu Castello, cuidada per la seua fillola Mercedes.

Bé, després d'aquest apunt familiar, seguim amb els contrastos.

A part de sa llum elèctrica, també teníem gas butà. Com podeu imaginar, des de llavors cuinar va canviar radicalment.

I tenir aigua corrent ... Oh ..... Això també fou un gran avanç. Poder tenir rentadora per fer sa roba neta, anar al quarto de bany per dutxar-nos cada dia, fou meravellós. I no vull dir res de poder anar al vàter , tirar de sa cadena i ... Tot net.

Va acabar-se anar caminant a Sant Fracisco per comprar medecines o per encarregar-les a Eivissa. Llavors la farmàcia ja estava a prop de casa.

Va canviar el tema de salut. A Eivissa hi havia clíniques i millors metges. Bé, no sé si millors, però si amb més mitjans. Teníem de metge de família a Pedro Juan Basilio, Campanix.

La possibilitat de tenir nevera també va canviar la manera de guardar els aliments. A Formentera fèiem matances cada any. Durant tot l'any es criava el porc i a l'arribada de l'hivern, el matancer, en Jaume d'en Xumeu Gall, marcava segons la seua disponibilitat el dia de ses matances. Havíem d'aprovisionar-nos de sobrassada, botifarra i botifarrons, xuia,i totes ses altres coses del porc que les guardàvem en sal (ossos, lomillo, etc.).
Figues seques, peix sec, olives, farina, etc. Tot s'havia de guardar molt bé per evitar tornar-se dolent.

Disposar de botigues a prop de ca nostra (Can Turet i Es Terç) va fer-nos canviar radicalment la manera de guardar els aliments i també sa nostra manera d'alimentar-nos.

Xerrant de ses matances, vull contar-vos una història molt bona. Sa mama procurava tenir tot a punt per aquest dia: es ventres, ses especies, es jonc, ses estores, es caramasos, etc. I com no, es bunyols.
Es meu güelo patern, en Pep Blay, era un home molt alt, molt gros i molt seriós. Era un tros de pa però sa mama li tenia un gran respecte.
Quan arribava aquest dia, es güelo s'asseia en es porxo, en el cap de taula i començava a menjar bunyols. Li agradaven molt.
Sa mama pendent d'ell: Són bons? Vos agraden? ... I ell: Umm ... Com allò! I seguia menjant. S´en feia un fart.
Mai, mai, va dir-li a sa mama que estaven bons!

Finalment, us contaré una història més. Avui semblarà un poc estranya però us puc assegurar que així eren ses coses.

El meu pare era patró de cabotatge. Feia la travessia Eivissa/Península/Eivissa. Quan el meu pare arribava a port a Península, sempre enviava un telegrama a sa mama. I sempre, sempre la data i el text: "Llegados bien. Abrazos. Mariano".
Quan arribava a Eivissa, el meu pare enviava, a través del seu primo Vicent Blay, patró del Manolito, un lligai amb sa roba bruta, una nota escrita i un sobre amb sous per sa mama.
Ella anava a Can Vicent Blay a buscar sa roba bruta i pel mateix medi li enviava roba neta. Sempre sentia ses queixes de sa mama i de sa roba bruta. No sempre podia enviar-la cada viatge i clar, algunes vegades sa roba no estava bruta, estava negra de brutor!

Els dies que el meu pare podia venir a ca nostra i estar unes hores o dies amb naltros, llogava una bicicleta a La Savina per anar i tornar.
Ja a Eivissa, tot això va canviar. El meu pare podia venir a casa cada setmana, el tema de la roba neta va millorar i amb el temps va aparèixer una mobilette a ca nostra. El meu pare deia que ja havia donat massa pedalades a la seua vida.

Sincerament, crec un bon exercici de memòria recordar d'on venim i com vivíem. Us podria posar més exemples, però crec que ja podeu imaginar-vos el tipus de vida que portàvem. Precària vida, però a sa nostra manera, érem feliços.

Vaig a seguir llegint!