Viatge a l'Índia. Religions.

Eivissa, 11 de desembre de 2022

VIATGE A L'ÍNDIA. RELIGIONS.

Que l'Índia era un país molt espiritual ho sabia abans d'anar-hi. El que no sabia era que em trobaria amb moltes religions (hinduisme, budisme, sijisme, judaisme, cristianisme o islamisme). Per a totes ses ciutats visitades vaig trobar mestres espirituals, gurús, brahmans, sacerdots o com vulguem dir-lis.

He viatjat per sa regió del Rajasthan i us puc assegurar que a set complicat entendre ses característiques de ses religions més importants.

Faré referència a dues religions i dos llocs que van impactar-me especialment. Durant sa visita als temples i escoltant ses explicacions del guia o de ses autoguies, no entenia res de la seua filosofia. Ara, a casa, he buscat informació i s'ha fet un poc de llum.

JAINISME.

Va quedar-me gravat des del principi al temple de Ranakpur: el jainisme rebutja qualsevol classe de violència. A més, els seus monjos han de complir alguns preceptes rellevants: rectitud, castedat i sa renuncia a ses coses i ses persones.

És una religió que no practica el culte a ningun Déu. Els que la practiquen dirigeixen els seus esforços cap a la consecució d'un estat diví, de alliberació i d'il·luminació màxima (moksha).

Els jainistes practiquen el vegetarisme estricte (no poden fer ningun acte de violència contra cap ser viu), van vestits amb robes de color blanc, fan meditació i han de fer peregrinació a algun dels seus temples.

Jo vaig visitar el temple de Ranakpur, a mig camí entre les ciutats de Jodhpur i Jaipur. Construït amb marbre blanc, disposa de quatre capelles, espais oberts plens de columnes tallades i on podem comptar unes vuitanta cúpules.

Vaig trobar una sala principal d'oració fortament vigilada (no està permès s'entrada si no ets hindú) i dues campanes enormes (supòs per donar harmonia i so a les cerimònies).

Per entrar al temple, ses normes són estrictes: descalç, no vaig poder entrar cap beguda (ni aigua) i obligat guardar silenci durant tot el temps. Hi havia vigilants per tot arreu.

A l'interior del temple vaig sentir una increïble pau admirant aquell lloc.Veneren als elefants, de fet hi ha diverses figures d'elefants de marbre (diuen que si passes per davall d'una, tindràs sort), també vaig trobar figures de budes meditant, precioses talles i moltes històries comptades a ses parets.

El temple estava ple de persones granant (ja sabeu, no hem de fonyar ningun ser viu per petit que sigui). Quan vaig anar-hi el temple estava buit de turistes. Amb tot el nostre grup, vaig fer sa visita en perfecta harmonia, en silenci i amb respecte. Vaig buscar un lloc apartat i pogué disfrutar d'uns moments de pau. Donaven ganes de resar. A quin Déu era el menys important. Tots són iguals? Segurament. Totes ses religions persegueixen coses semblants.

SIJISME.

Qui són els sikhs? Volia entendre qui eren els seguidors d'aquesta religió a l'Índia, la novena religió més important del món pel nombre de fidels.

Els temples sikhs es diuen gurdwaras. Jo vaig visitar el Gurdwara Bangla Sanib, a Delhi. Vaig quedar meravellat de sa fe i vida religiosa dels fidels, de ses activitats pels més petits, de ses ajudes i solidaritat amb qui més ho necessita i amb s'allotjament dels peregrins.

Els sikhs creuen amb un Déu únic i bàsicament amb els preceptes escrits a un llibre sagrat. A s'entrada dels temples sikhs sempre trobareu una còpia del llibre a un lloc privilegiat i que tots els fidels li mostren devoció.

A més, els sikhs compleixen una sèrie de normes: porten el cabell llarg, sense tallar i que recullen amb uns turbants al cap; van vestits de roba blanca; porten una pinta petita de madera per recollir-se els cabells; porten sa roba interior de cotó i porten una petita daga per autodefensa.

El Gurdwara Bangla Sahib, a Delhi, és preciós i està ple de gent. És fàcil de reconèixer per la seua cúpula daurada i ses parets de marbre blanc. És espectacular: portes decorades, sostres daurats, llums als sostres, espais molt amples pels fidels, peregrins i visitants, marbres blancs i decoració molt treballada. S'aigua del pou és considerada com medicinal i molta gent acudeix a provar-la.

Jo no vaig entendre molt bé totes ses explicacions que ens van donar sobre sa religió dels sikhs, però sí que estic d'acord amb molts dels preceptes que tenen i no estaria malament que tothom ho aplicàs a aquest món que vivim: hem d'entendre i practicar sa igualtat entre totes ses races independentment del color de sa pell, edat, religió o gènere; hem de valorar i respectar els bons ideals: sa compassió, s'alegria, sa humilitat i s'amor; hem d'eliminar els mals dolents com sa luxúria, s'ira, sa cobdícia i els egoismes.

Crec que són valors bàsics. Els positius els hem de millorar i els negatius hem d'intentar eliminar-los de ses nostres vides. Els sikhs alguna cosa han fet: els he vist tranquils, pacients, tolerants i pacífics; practiquen el servei desinteressat i intenten construir una vida el millor possible.

Vaig tenir s'oportunitat de visitar una de les cuines on molts de voluntaris, desinteressadament, preparen menjar pels més necessitats. Fou impressionant: veure com sa gent espera els torns dels menjars, sa cuina, ses enormes olles per cuinar, sa preparació del seu pa per menjar i els voluntaris ajudant en tot.

Sa visita al temple Gurdwara Bangla Sahib fou breu però intensa. No la oblidaré mai. Per un lloc tenia pena per sa pobresa que veia i, per altra banda, sentia una immensa admiració pels que de forma desinteressada ajudaven als altres.

Quan viatges a un país tan complex com l'Índia al final has de quedar-te amb aquest caràcter de la seua gent: molt religiosos, molt solidaris i m'atreviria a dir, que també plens d'una immensa pau.

Tenim molt per aprendre.

Ara sí. Aquesta és s'última entrada al blog contant coses del viatge a l'Índia. Ja us he donat massa sa tabarra amb el tema.

El que si vull dir és que m'ha encantat el viatge. No sé si tindre oportunitat de tornar-hi. El que està clar és que he vist llocs impressionants, he viscut noves experiències, he tingut uns companys de viatge simplement meravellosos i m'ho he passat molt bé.

Índia, fins aviat.

Viatge a l'Índia. Arribada a Delhi.

Eivissa, 8 de desembre de 2022

VIATGE A L'ÍNDIA. ARRIBADA A DELHI.

Segueix classificant fotos i continuen aflorant records. Deixau-me compartir els records de ses primeres hores a Delhi.

Després d'un llarg vol des de Barcelona, amb una escala a l'aeroport d'Abu Dabi, vaig arribar a Delhi molt avançada la nit, quasi de matinada. Unes hores descansant a l'hotel i ben de matí vaig començar es viatge.

S'autobús em deixà a ses portes de sa Gran Mesquita Jama Masjid i del mercat de Chandni Chowk.

Ses primeres imatges d'aquells carrers van quedar-me gravades. Era es meu primer viatge a l'Índia, em feia molta il·lusió conèixer el país i vaig topar-me amb una realitat que ningú m'havia comentat: feia calor, feia mala olor, sa gent em mirava fes el que fes, els carrers estaven bruts, etc. El meu somni estava a punt de convertir-se en malson i des dels escalons de sa mesquita ràpidament vaig fer-me un propòsit: ignorar totes aquestes coses, obrir-me a noves experiències, noves sensacions i disfrutar del viatge. Un viatger experimentat com jo no podia deixar-se sobrepassar per la gent, ses olors o sa calor.
Volia conèixer sa part antiga de Delhi i vaig tirar endavant. 

Escriure de dos llocs. Un va agradar-me molt, s'altre no tant: el mercat de Chandni Chowk i sa Gran Mesquita Jama Masjid

Mercat de Chandni Chowk.

El guia havia negociat el preu de contractar un rickshaw per visitar el mercat més populós de Delhi. El conductor era un home jove i prim com un ham, no parlava mica d'anglès i portar a dues persones del pes meu i na Lina fou per ell un gran esforç.

Vaig entrar al caos del carrer, gent caminant amb paquets al cap, carros carregats de mercaderies i dones fent compres. Aquell formiguer de gent em semblà molt atractiu i m'animava a conèixer els carrers i mercats que hi havia pels voltants. Es conductor em portà per una ruta tradicional molt turística i passarem per carrerons més tranquils on veia infinitat de negocis. Botigues dedicades a ses bodes, d'adorns per ses cases, botigues de saris de colors impossibles (us puc jurar que mai havia vist ses combinacions de colors i tons que fan els indis).

Vaig seguir i els carrerons cada vegada eren més estrets. Portes obertes d'antics habitatges, façanes tapades pels cartells d'anuncis i els cables de llum. Llocs de venda de fruites i verdures, petits locals on comprar menjar acabat de fer, botigues de llibres vells, joieries i moltes sastreries. També moltes botigues d'espècies. S'olor era potent, molt fort. Sacs de clau, cardamom, gingebre o canyella. Quin gust passejar per allí.

Fou un recorregut fascinant. Tot em cridava s'atenció. Sa majoria de gent visitava es mercat, es feia fotos, tal vegada compraven alguna cosa i tornaven ràpidament als seus rickshaw. Jo no ho vaig fer. M'agradava mirar sense pressa i quedar-me impregnat dels aromes que envoltaven el lloc.

Acabat el recorregut, vaig donar-li al conductor del rickshaw una bona propina. No fou sa que ell esperava (pobret, estava suant de valent), però jo vaig donar-li una quantitat que em semblà justa i prou.

 

 

 

 

 

 

 

 

Gran Mesquita Jama Masjid.

Sa Gran Mesquita Jama Masjid és un dels temples musulmans més grossos de l'Índia i té tres cúpules de marbre blanc i negre molt grosses juntament amb un arc central majestuós.

S'entrada a sa mesquita en teoria és gratuïta. Però alerta: s'ha de pagar per tot. Per introduir càmeres de fotos tot i que jo vaig fer ses fotos amb el mòbil que duia dins sa butxaca.

També s'ha de pagar si un no va vestit correctament. A s'entrada van obligar-me a tapar-me ses cames (portava calçons curts). Mirau ses fotos: una imatge patètica! És obligatori anar descalç i deixar ses sabates fora. També cobren per guardar-les. Caminar descalç per s'esplanada del temple, tot ple d'excrements dels coloms, fou una experiència un poc forta. Per descomptat, a sa sortida vaig tirar els calcetins als fems.

Una vegada dins, vaig passejar pel pati, vaig atracar-me als llocs d'oració amb el màxim respecte intentant no molestar a ningú. Els hòmens resaven a un lloc i ses dones a un altre.

Em va sorprendre la gran quantitat de gent que volia fer-se fotos amb els turistes. Famílies senceres, dones, infants .... tothom volia fer-se fotos amb naltros. M'agradaren els colors dels vestits de ses dones. Eren d'uns colors molt polits. Ses famílies i ses dones em demanaven fotos amb ells sense cap mirament. En canvi, ses al·lotes jóvens em deixaven fer fotos però sense fotografiar sa cara.

Sincerament vaig emportar-me un desengany. Poca gent resant i molta demanen sous als turistes. Tot estava molt comercialitzat. Per qualsevol cosa s'havia de pagar. Realment, una desil·lusió de visita. Pensava que síria un lloc de recolliment, d'oració, de respecte de ses tradicions musulmanes i no, no vaig trobar res d'això.

 

Ho tenia clar: l'Índia és un país únic al món, una explosió de colors i d'olors, amb uns costums i tradicions mil·lenàries i que no em deixaria indiferent.

Estava preparat per començar un viatge inoblidable.

Somiava amb el Taj Mahal.

Eivissa, 3 de desembre de 2022

SOMIAVA AMB EL TAJ MAHAL.

Heu de perdonar-me. M'havia fet el propòsit de no escriure més sobre el viatge a l'Índia per no atabalar-vos més amb aquest tema, però estic intentant posar amb ordre ses fotos del viatge i m'arriben al cap moltes coses noves que vull compartir.

Era jove i somiava a viatjar a l'Índia. Més concretament viatjar-hi i a veure el Taj Mahal. Somiava amb aquella meravella del món quan jo estudiava a l'institut Santa Maria. Sempre ho he tingut dintre sa llista dels meus desitjos.

 

Una vegada vaig arribar-hi, l'Índia em va sorprendre i va intimidar-me al mateix temps. Mai havia estat a un lloc on la gent caminava descalça pels carrers, on els malalts també estaven pels carrers i no als hospitals, i on els infants corrien pels carrers plens de brutícia sense que ningú aparentment s'ocupàs d'ells. Mai m'havia sentit tan observat: com vestia, com caminava o com feia ses coses.

Sa primera matinada a l'Índia, des de sa finestra de s'hotel, em preguntava que feia allí, a aquell exòtic país. 

Indubtablement havia aconseguit complir un somni de joventut. Vaig continuar es viatge amb s'intenció de conèixer l'Índia, amb el propòsit de viure, aprendre i compartir tot el que pogués i arribar finalment al meu destí, el Taj Mahal.

Vaig partir a conèixer un país caminant tranquil·lament pels carrers, no tenia por ni vergonya si algú em mirava. Vaig olorar, assaborir, tocar, mirar, escoltar tot el que m'oferia el país. Vaig sentir-me afortunat de veure com ses dones vestides amb saris o els infants em somreien amb complicitat.

Vaig adonar-me que no em sentia malament ni tenia por, si somreia quan era necessari o si deia un no rotundament quan la situació ho requeria. Estava sorprès de mi mateix. Em deixava portar i acceptava totes ses sorpreses del viatge. Volia entendre i estimar aquell caos de país.

Vaig intentar viure intensament el viatge. Moltes coses eren similars a ses que coneixia, però els paisatges eren diferents, sa gent més tranquil-la, els temples impressionants i el menjar més saborós. Volia ser respectuós i tolerant, volia entendre a aquella gent.

Amb totes aquestes premisses, el viatge fins al Taj Mahal fou únic i ple de moments màgics. Ara mateix puc tancar els ulls i puc olorar s'aroma a encens, escoltar els resos als temples i sentir el lleuger sabor picant d'alguns menjars.

Una vegada més, deixau-me escriure del Taj Mahal. Del majestuós Taj Mahal. Sa tomba més polida del món. Construïda en marbre blanc canvia de color segons el sòl, els núvols o s'hora del dia.

Segurament, hi hauré anat una sola vegada a la vida, però em sent afortunat. No em va defraudar mica. Havia vist moltes fotos, vídeos, pel·lícules i llegits llibres del lloc, però quan vaig trobar-me cara a cara amb ell, vaig quedar-me bocabadat.

Vaig arribar-hi a primera hora del matí, el sol estava despuntant per l'horitzó. No vaig trobar molta gent i vaig disfrutar del lloc sense massificacions. Hi havia una lleugera boirina i el sol anava il·luminant ses parets de marbre i creava una situació màgica.

Vaig visitar sa tomba de sa reina, caminant a poc a poc, observant cada detall, amb silenci i tocant el marbre. Impossible descriure sa perfecció, sa simetria i sa blancor. Em sentia poca cosa allí davant aquell imponent monument. Vaig emocionar-me. Vaig rompre a plorar, vaig oblidar-me que era un turista, de sa calor, del cansament del viatge, dels venedors i de ses dones que demanaven. Estava allí, cara a cara i ningú podia robar-me aquells moments. Eren meus ja per sempre.

 

 

A l'acabament del viatge ho vaig fer amb tristesa i amb la sensació d'emportar-me el millor record: Havia lluitat tota sa meua vida per un somni. 

Ara segueix somiant amb l'esperança que molts dels altres somnis puguin fer-se realitat.