Un dia de platja.

Eivissa, 28 de juliol de 2023.

UN DIA DE PLATJA.

Supòs que per ca vostra també fa molta calor. Per intentar suportar-la millor quasi cada matí vaig unes hores a fer un banyet a Ses Figueretes. Ja sabeu: A sa millor platja de Vila, sa millor gent de Vila.

 

És molt curiós, però quasi cada dia segueix ses mateixes costums:

Arribi a s'hora que arribi a sa platja, sempre trob amics i amigues que ja estan de tornada. Sa gent és molt matinera. Els comentaris sempre són els mateixos: "Vaja Pep arribes tard! Naltros ja m'ho anaven! S'aigua està caldo". 

S'arena seca, està cremant i ràpidament vaig a buscar es meu lloc preferit caminant per sa vorera de la mar.

Trobar un lloc on deixar és senalló, sa tovallola i ses espardenyes alguns dies no és feina fàcil. Els matins, a ses roques del petit mur que hi ha enmig de sa platja, és complicat trobar un lloc lliure on deixar-les. Sirà casualitat, mirau que sa platja és llarga, però sa gent que va arribant sempre es col·loque allí on veu més gent. Sense cap mirament estenen ses tovalloles, ses cadires i ses sombrilles aferrades just a ses meues pertinences. No m'agrada. Em molesten ses persones que espolsen ses tovalloles just al meu costat. Especialment els dies que fa vent.

Ja amb el banyador posat, pregunt als amics i amigues que s'estan banyant com està s'aigua. Cada dia em responen el mateix: "Bona". Faci el temps que faci, per ells s'aigua sempre està bona.

Arriba el moment d'empastifar-se tot el cos de crema solar i d'anar alerta de deixar algun trosset de sa pel exposada al sol i cremar-se. Tothom ho fa. Aquest any m'he fet un propòsit: no posar-me crema cap dia, estar moreno i no semblar un llagostí. El secret: arribar ben de matí, nedar i fugir de sa platja quan el sol comença a picar fort.

Som molt fredolec. Abans d'entrar a s'aigua, faig una bona caminada per s'arena de sa platja. Camín de punta a punta unes quantes vegades. He de sortejar als infants que fan castells i muralles d'arena, als jugadors de pales o pilotes, algun venedor ambulant o algun grup d'al·lots i al·lotes (quasi sempre amb algunes copes de més) que amb sa música a tot rompre estan de celebració.

Heu observat que quan s'ha d'entrar a s'aigua per nedar sempre fan ones? Sirà casualitat, però sempre ha passat un barco o ha canviat el temps. Tothom se'n riu de jo. Em costa llançar-me: primer ses cames, després fins sa línia de flotació i finalment de cap a s'aigua.

Una vegada haver-ho fet, m'agrada estar-hi dins. Aprofit per fer exercicis i estiraments musculars. Això sí, sempre amb sa vista ben posada amb tot el que passa a sa platja. Disfrut mirant a sa gent: sa moda dels tatuatges al cos continua fent furor entre sa gent jove; els cossos esculpits als gimnasos a força d'hores i més hores de suar, segueixen a s'ordre del dia; i digau-me especial, però no puc entendre sa moda entre els hòmens i dones de sa meua edat de portar minúsculs banyadors ben apretats i ben cenyits al cos. Per favor, que ja no tenim vint anys. No puc comprendre com no tenen vergonya d'anar d'aquesta manera.Tampoc puc entendre a ses dones d'alguns països on ses religions i ses creences són diferents de ses nostres. Arriben a sa platja i neden amb uns vestits negres que cobreixen tot el cos excepte sa cara, ses mans i els peus. El contrast és impactant.

Per descomptat, el millor moment des matí és trobar-me amb els amics i amigues: és un gust caminar per s'arena o fer sa xerrada dins s'aigua. Allí passam revista a tot i a tots. Amb el cos en remull el món és fàcil d'arreglar.

Molt sovint, mentres arreglam el món, alguns banyistes hem patit petites mossegades de peixos a ses cames i que fins i tot ens han provocat petites ferides. Són molt espavilats: venen, et mosseguen i se'n van. Ho fan amb contundència i et fan mal. Et provoquen una ferida petita, però per sort cicatritza ràpidament. Tot i això, sa queixalada deixa marca.
Els assidus del lloc, ja coneixem aquestes pessigades a ses cames i els peus, però els banyistes que s'estrenen per primera vegada, surten alarmats. Tranquil·litat! No passa res! El remei per evitar ses mossegades: No estar aturat dins s'aigua. Sempre hem d'estar en moviment moguen cames, peus o braços.

Després d'unes hores dins s'aigua el meu cos entra en "modo fred". Sense cap excusa és s'hora de sortir, assecar-se i anar a ses dutxes per llevar-se s'arena dels peus. També és molt curiós: Mai, mai, he aconseguit arribar a casa sense un gra d'arena o sense alguna alga aferrada al cos.

De camí cap a ca meua, segueix trobant amics i amigues que arriben a sa plata. Són el relleu. I així, cada dia. Passar s'estiu amb aquestes escapades a Ses Figueretes, és una manera de portar millor aquestes calorades.

Jo m´ho pensaria.

Eivissa, 23 de juliol de 2023

JO M'HO PENSARIA.

Avui diumenge 23 de juliol de 2023 és sa data triada pels que manen a Madrid per celebrar unes eleccions generals a tot el país. Tenen uns collons ... Amb sa calor que fa!! Ja podrien haver triat una data diferent.

 

Per jo, per moltes coses que estan en joc, són unes eleccions importants, però que arriben en un moment especialment complicat. Sa veritat, estic decebut amb els polítics que haurem de votar: els que fins ara han manat presenten un balanç ben trist. Sempre ses mateixes cares i sempre creant problemes on no n'hi ha cap. M'han defraudat. Els que volen manar, el mateix. Prometen i prometen, però el que volen realment és manar, manar i manar. A qualsevol preu.

A s'hora de decidir a qui votar és complicat: votaré no a qui vull, sinó a algú que no voldria votar, però el votaré per impedir que guany algú pitjor. Enteneu es meu embolic? 

Sempre he pensat que els partits ens utilitzen: és evident que ses coses que fan quan manen no té res a veure amb el que ens diuen quan fan campanya electoral. Quan aconsegueixen formar una majoria parlamentària per governar, ja no fan el que jo pensava que ferien quan vaig anar a votar-los.

Estic cansat de veure a tots els polítics demanant el vot i prometent qualsevol cosa per a obtenir-lo. Són uns cínics perquè els candidats no és que no tenguin vergonya d'enganyar-nos: és que no tenen vergonya de dir i prometre coses que tots sabem que són falses.

Per tant, anar a votar? Abstenir-se? O no anar a votar? Vull un govern central del PP i Vox? Vull un govern central de PS i tota una suma de petits partits regionals que sempre estan discutint entre ells i que no aporten res?

Jo som, des de sempre, d'esquerres, però quan l'esquerra presenta una colla d'ineptes jo no puc votar-los. M'espanta sa relació de gent que presenten a ses llistes electorals. Quina colla d'inútils. Aquesta gent no pot portar es país endavant. Durant els darrers anys han tingut una oportunitat i realment no han sabut o volgut fer-ho millor: jo personalment estic pitjor que abans. I no fa falta parlar de ses escoles, sa sanitat, ses comunicacions, sa cultura, ses pensions, etc. És lamentable. 

Pel que fa al binomi dreta-ultradreta, no poden ser el futur: han demostrat ser uns mentiders, uns falsos i que volen el poder al preu que sigui per fer el que volen els grans poders.

Bé, és evident que no és funció meua aconsellar a ningú què ha de votar i què no. Tinc un respecte enorme per sa decisió individual de cadascú i no m'atreviria mai a dir una cosa així. Però crec que sí anau a voltar, no voteu a qui crea més problemes. Votau a qui us aporti solucions als vostres problemes i ses vostres preocupacions. I recordau, no anar a votar també és una alternativa vàlida de la qual no heu d'avergonyir-vos ni justificar. 

Jo m´ho pensaria. Mentrestant, me'n vaig a Ses Figueretes a reflexionar. Estic molt acalorat! Un banyet a la mar m'aclarirà ses idees.

Un dit.

Eivissa, 18 de juliol 2023.

UN DIT.

Una petita història pels meus nets.

 

Tinc un dit molt eixerit, molt espavilat. Tota sa vida l'he cuidat, he vist com anava creixent i cada dia es feia més gros i més intel·ligent. És el dit gord de sa mà dreta.

Sempre estava predisposat a tot el que li manava. Quan vaig aprendre a escriure, aguantava ben fort es llapis, es bolígraf... Quan vaig aprendre a anar en bicicleta, pressionava i feia sonar es timbre amb molta força. A s'hora de dinar, agafava els coberts amb seguretat.

És tan llest que darrerament també ha après ses noves tecnologies. Que vull enviar un missatge pel mòbil, doncs escriu com una bala. Ràpid i sense faltes d'ortografia. Que vull enviar un whatsapp, idò també. Escriu, envia fotos, tot. És molt treballador.

Però des de fa uns dies es comporta molt estrany. S'està tornant un rebel. Li dic que escrigui un missatge amb el mòbil i en comptes d'escriure endavant, es rebel·la i se'n va endarrere. No vol escriure res. Vull que faci alguna altra cosa i es nega. No vol obeir-me.

Pensava que eren coses de s'edat. Que estava passant una època difícil. He intentat parlar-li i raonar però sense resultats. Estic molt preocupat. Sabeu per què?

Perquè si no li bastàs en sa seua rebel·lia, ara es veu que ha parlat amb els dits dels peus i resulta que també es dit gord del peu dret li ha fet cas i també s'ha rebel·lat.

I no pot ser això... Jo necessit els dits dels peus en forma. Els necessit per caminar, per aguantar-me dret, per córrer, per nadar, per conduir. I el molt punyeter, igual que es de sa mà dreta, quan ha de fer força, no la fa, quan ha de ser valent, s'arrua.

Què puc fer?

Sa meua dona diu que els havia de portar al metge. Així ho vaig fer, però no ha servit de res. Em va receptar uns calmants, però no han millorat mica, més aviat han empitjorat. Ara s'altre dit del peu esquerre tampoc em creu de res.

Uf .... sa cosa no va bé.

He provat de fer-lis massatges, per vora si es calmen. A poc a poc, amb suavitat .... però clar, com que el dit de sa mà dreta tampoc col·labora, sa teràpia del massatge no dona els resultats esperats.

Vaig anar a sa meua psicòloga ... Estic desesperat ....I que m'ha recomanat sa metgessa?

Em diu que he de valorar-los el que fan, dir-los l'important que són per sa meua vida. Que el que fan ara, tal vegada no ho faran en el futur. No he de manar-los. He de raonar amb ells. He de ser amic seu. I he d'acceptar-los tal com són, amb ses seues virtuts i amb els seus defectes.

Vaig pensar que primer parlaria amb es dit gord de sa mà dreta, que va ser el primer que es va rebel·lar. Em diu: "estic cansat, no puc més amb tanta pressió. Estic present en quasi tots els fets de sa teua vida i que fan els meus germans? Res, quasi res. Són uns ganduls que només miren el que jo faig. Per què em demanes tant i als altres res? Estic cansat de treballar des que et despertes fins que te'n vas a dormir".

Li vaig fer vora que ell era es més gros i, per tant, tenia més responsabilitat i jo confiava cegament en ell. Li vaig fer vora que ell és el més important dels dits de sa mà i, per tant, m'havia d'ajudar.
Li vaig dir que a partir d'ara faria esforços per donar més responsabilitat als altres dits. Li vaig demanar que em donés temps per a portar-ho a sa pràctica i que per favor, parlés amb els dits dels peus perquè canviessin d'actitud.

Sa conversa va donar resultat!

Els altres dits de sa mà, s'han espavilat. Dit a dit ja han après a escriure amb ordinador i a fer moltes coses. Tots estan fent un esforç, fins i tot es dit petit! Tots ajuden al gros. Pel que fa als dits dels peus, ha costat un poc més. He hagut de fer uns quants massatges més, però al final, tots ajuden als dits grossos.

Missatge per als nets: Si anem tots junts, tot ho podem fer.

Viure com un anglès.

Eivissa, 13 de juliol de 2023

 

VIURE COM UN ANGLÈS.

 

Ha arribat es mes de juliol! És temps de viatjar a Anglaterra a casa del meu fill i fer una trobada familiar que ja s'està convertint en un clàssic.

Es dia de sa partida d'Eivissa, fou un matí intens. El forn de pa des barri just acabava d'obrir i jo ja estava comprant llonguets, cocarrois i empanades. A sa xarcuteria vaig comprar formatges difícils de trobar a Anglaterra (manxec, de cabra i maonès), sobrassada i llonganissa de pagès. A mig matí sortia de casa cap a s'aeroport i portava una bossa plena de menjar.

Vaig preparar "bocatas" de truita (uns bons llonguets, truita d'ous pagesos, oli i tomata) per menjar durant el vol. M'encanta obrir els papers d'alumini i ensumar ses olors dels "bocatas". Tots els altres passatgers mengen brutors, xips, xocolatines i altres. Mentrestant, naltros amb un bon llonguet de truita a sa boca. Tothom ens mirava amb enveja.

S'avió anava ple. Gent tranquil·la. Un vol agradable. A s'hora de recollir ses maletes, una espera de més de 40 minuts. Sa falta de personal no és exclusiva d'Eivissa.

A fora del recinte de s'aeroport de Birmingham feia un fred que pelava. Qui ens va dir que ja feia calor a Anglaterra? Sortirem d'Eivissa a uns 30° i a Leamington Spa estaven a 10° menys. Feia fred, vent i pluja. Vaja si notàvem sa diferència.

Vam arribar molt cansats del viatge. Tinc una sensació estranya a s'hora d'anar a dormir. A fora, encara hi ha llum i són més de les 22 hores. Sa claror s'està filtrant per tots els racons de sa casa. 

 Bé, a s'hora d'emprendre un viatge és molt important fer-ho amb una bona actitud. Per tant, durant uns quants dies intentaré viure com un anglès:

 

 - Hauré d'adaptar-me al seu estil de vestir.
Per això, els anglesos són únics: Fa un fred que pela i tothom amb calçons curts, camisetes, xancles i gafes de sol. Si els de Mark&Spencer (el Corte Inglés d'allí) diuen que ja ha arribat s'estiu, tothom a canviar-se de vestuari.

- Hauré de menjar com un anglès.
Què mengen els anglesos? Haureu sentit dir que un esmorzar anglès inclou te, ous, bacon, salsitxes, mongetes, xampinyons, torrades, porridge i suc de fruita. Això li diuen un "Full English breakfast" i no és habitual a ses cases familiars. És més fàcil trobar-ho als establiments d'hoteleria.
Actualment, a sa majoria de ses cases angleses fan un esmorzar compost per cereals (weetabix, muesli, cornflakes o krispies), torrades i una beguda calenta, ja sigui te o cafè.

Per dinar, fer s'aperitiu o simplement prendre una cervesa els pubs són una autèntica institució al Regne Unit. Normalment, estan a edificis molt polits i sa decoració, els detalls i sa gent que solen anar-hi creen un ambient especial i únic.
Són excel·lents llocs per a degustar el menjar anglès a preus econòmics: Típiques sopes, pastissos de carn picada, fish and xips, patates frites, hamburgueses, salsitxes i sobretot uns exquisits sandvitxos a un preu raonable.

Per sopar, el país està tot infectat de restaurants italians, de pasta, pizzes, formatges parmesans i tomates; també de restaurants d'indis, tika masala, curris i pa indi amb all. Per tant, el que soparé no importa i tampoc els ingredients.

Un incís:
Un menjar que m'encanta: Els scons: són pastels dolços que normalment porten panses i se solen menjar a s'hora de berenar amb melmelada i crema dolça.
I un menjar que no m'explic com pot agradar a ningú: Sa Marmite. És difícil d'explicar, és una espècie de melmelada enganxosa i marró que es fa amb extracte de llevat durant el procés de s'elaboració de sa cervesa. O t'agrada o l'odies. Jo no puc amb ella.

 - Hauré d'intentar descobrir sa cultura del cafè. Tothom està amb sa tassa de cafè a sa mà. Cappuccino, expresso, double expresso, lattee, mocha, americano, flat white, decaffeinated. Un embolic a s'hora de fer-se entendre: A veure, com demanaríeu un cafè amb llet, el cafè descafeïnat de sobre, sa llet tíbia i desnatada, amb sacarina i per favor, amb tassa de vidre?.

 - Hauré d'aprendre des diferentes maneres de demanar uns ous en anglès. Mirau:
Ous "revueltos"> "scrambled". Truita d'ous > "omelette". Ous durs o bullits > "boiled eggs".  Ous passats per aigua > poché. Ous estrellats > Si us agrada mullar el pa, heu de demanar "fried egg".

- Intentaré parlar anglès amb sa meua nora a tots els moments. No podem comunicar-nos amb ses mans ni en signes. Si no parl amb sa seua llengua, estic perdut.
A poc a poc vaig entenent més s'anglès. Jo no sé si xerr bé o malament, però sa veritat és que m'entenen.

- Disfrutaré d'un bon gintònic. Reconec que els anglesos els fan d'una manera simple i molt bona: Gin, tònica i gel. I res més de "tonterias". Ja sabeu que sa reina Isabel II era molt aficionada a sa Gordon's i que gràcies a ella va viure molt d'anys. Idò durant es dia hauré de prendre força de tes i a la nit un bon gintònic abans d'anar a dormir.

- Hauré d'acceptar anar amb sa família de "shopping". No sé què comprarem: totes ses botigues estan plenes de roba d'estiu, de peces que semblen de temporades molt anteriors, i al carrer fa un fred de pronòstic reservat.

- Sense cap excusa, hauré d'anar als jardins i parques del poble. Estan tots plens de gent fent senderisme, ciclisme, pic-nics o tombant-se a s'herba. Aquí ningú espera s'agost. Tampoc m'he d'estressar i complicar-me sa vida: he de caminar, riure, beure i disfrutar dels pocs moments que surt el sol.

- Hauré de viure el moment. Sense fer plans de futur. Decidir ses coses a s'últim minut i disfrutar de ses petites coses. Diuen que els anglesos treballen per viure en lloc de viure per treballar. No ho tinc molt clar.

Em ve a sa memòria una història recent. S'altre dia va anar a un forn de pa a Sant Jordi per encarregar galetes d'Inca. Les fan molt bones i volia portar-ne a casa del meu fill. Es diàleg fou més o menys així:
- Dependenta: Per a quan les voldria?
- Jo: Per a demà al matí.
- Dependenta: Miri ... es que no sé si en tindrem demà al matí.
- Jo: I quan ho sabran si en tenen?
- Dependenta: Demà de matí.

Sembla un diàleg de bambos, però els anglesos són iguals i reflexa molt bé la seua actitud davant sa feina. No s'immuten per res.

- Els cap de setmana una tradició que no podré saltar-me: fer una barbacoa al jardí. Arriba es bon temps i s'obri sa temporada. Vagi on vagi, es fum i s'olor de carn torrada s'estén per tot el poble. Allí com ses temperatures són més baixes i el sol no pega tant, passar unes quantes hores a s'aire lliure (si la pluja no ho impedeix) menjant i bevent amb sa família i els amics es converteix en una activitat d'allò més recomanable.

- Hauré d'anar pels Cotswolds. A qualsevol poble. Són molt polits i aprofitaré per berenar fent un te i uns scons.

- Hauré d'adaptar-me al fred.
No crec que tingui cap problema. Si continua fent fred vol dir: No hi haurà mosquits, estiré calentet a casa i beure hot chocolat, veure pel·lícules o llegiré un llibre al sofà ben tapat, dormiré tapat amb edredó i aferrat a na Linita o no suaré.
Si fa fred tornaré a viure.

- Disfrutaré sa meua neta anglesa.
Hauré de despertar-me a les 6.00 hores. Esmorzar i fer-me net. A les 7.00 hores despertar-la. Després, una breu i dura negociació: hem de tenir clar quins calcetins, quines sabates, quins calçons i quina jaqueta s'ha de posar. I si tinc sort, acceptarà deixar els "chupetes" a casa. Finalment, amb resignació, sortirem a les 7.30 hores direcció a sa guarderia. M'encanta sa meua neta: té molt clar el que vol i no para fins aconseguir-ho.
Al carrer, sa majoria de dies, fa fred i plou. Però ella s'en va a sa guarderia molt contenta. Així s'ha de començar es dia!

- Hauré d'anar a un McDonald:
Estar amb els nets i no anar a sopar a un McDonald és un pecat. Una experiència que pensava ja tenia superada: Menjar i beure "basura". Això sí, els nets disfruten.

- Utilitzaré Uber.
Els desplaçaments amb cotxes Uber, ja des de fa temps, foren un descobriment: fàcils de contractar, cotxes nous, xofers atents i per un grup com el nostre de cinc passatgers, uns preus més barats que desplaçar-se en transport públic.

 Els taxis allí tampoc són com per Eivissa. Se'n poden agafar sense dificultat, són cars i els xofers no gaire amables. Però allí els taxistes no són una màfia. A Anglaterra, pel que fa als taxis: Llibertat d'empresa i llibertat de serveis. El sol ha de sortir per a tothom.

- Hauré d'anar a Stratford-upon-Avon i apropar-me a Oxford.
Stratford-upon-Avon és el poble d'en Shakespeare. Sempre m'agrada fer un passeig per sa part antiga des poble i dinar a qualsevol restaurant. Es poble sempre està ple de turistes, d'excursions d'escoles i de jubilats, però és una visita que m'encanta.

Oxford és una ciutat plena de torres medievals, biblioteques, colleges d'estudiants (d'estudiants rics, és clar), campus i per descomptat, de llocs que ses pel·lícules d'en Harry Potter han fet molt coneguts per tot al món. Es meu net disfrutarà. Li agraden totes aquestes pel·lícules que s'han fet.
Una experiència que no us podeu perdre: Dinar de qualsevol cosa a una cafeteria i caminar fins al riu. Allí, feu una parada a la gespa d'uns dels campus i feu una "siesta" com cal. S'està de luxe (si el temps acompanya i s'autoritat ho permet). 

 

A s'hora de tornar cap Eivissa, també intentaré acostumar-me a algunes coses:

- Hauré d'acostumar-me als vols conflictius de tornada cap Eivissa. Vaig tornar amb Jet2, s'avió complet de gent molt jove. Alguns, abans d'embarcar ja portaven fetes algunes cerveses. Dins s'avió, es servei d'alcohol és prioritari. Conseqüència, molts d'al·lots i al·lotes gats com una sopa.
S'espectacle que ofereixen alguns passatgers és simplement lamentable. Vaig queixar-me al personal i van comportar-se bé durant alguns minuts. Després, com si res, música amb els mòbils a tot gas, copes, crits i festa. Fou un vol de tornada molt dolent. Malauradament, aquest és el tipus de turistes que ens visiten durant s'estiu.
Digueu-me sexista, però s'espectacle que fan tots aquests turistes dins s'avió és lamentable: Comencen sa festa, a beure, a llevar-se roba i en veis de cuixes, culs i mimes a l'aire! És vergonyós!

-A s'aeroport d'Eivissa hauré d'acostumar-me a sa màfia dels taxis. Just sortir al carrer, m'atacaren dues dones ben plantades per oferir-me un taxi pirata. Ni cas. Però quan vaig arribar al meu torn de taxi, un home que fa de coordinador em preguntà "Dos? A donde van?" Quan van saber que volíem anar a Vila, tres taxistes van rebutjar el servei. Embarcarem amb un quart i gràcies que eren les 21.30 hores de la nit i el conductor just acabava el seu torn a les 22.00 hores i havia de fer el relleu a Vila. Són una colla d'impresentables. Es dia que pugui agafar un Uber a Eivissa brindaré amb cava!.

 Bé, podria seguir amb més i més coses que hauré d'acostumar-me, però estic entrant en "modo negativo" i crec que és millor deixar-ho aquí. 

Ho tinc clar: Com a Eivissa, és difícil trobar un lloc per viure millor. Ahh ..  i viure com un anglès tampoc m'acaba d'agradar massa.