Un dit.

Eivissa, 18 de juliol 2023.

UN DIT.

Una petita història pels meus nets.

 

Tinc un dit molt eixerit, molt espavilat. Tota sa vida l'he cuidat, he vist com anava creixent i cada dia es feia més gros i més intel·ligent. És el dit gord de sa mà dreta.

Sempre estava predisposat a tot el que li manava. Quan vaig aprendre a escriure, aguantava ben fort es llapis, es bolígraf... Quan vaig aprendre a anar en bicicleta, pressionava i feia sonar es timbre amb molta força. A s'hora de dinar, agafava els coberts amb seguretat.

És tan llest que darrerament també ha après ses noves tecnologies. Que vull enviar un missatge pel mòbil, doncs escriu com una bala. Ràpid i sense faltes d'ortografia. Que vull enviar un whatsapp, idò també. Escriu, envia fotos, tot. És molt treballador.

Però des de fa uns dies es comporta molt estrany. S'està tornant un rebel. Li dic que escrigui un missatge amb el mòbil i en comptes d'escriure endavant, es rebel·la i se'n va endarrere. No vol escriure res. Vull que faci alguna altra cosa i es nega. No vol obeir-me.

Pensava que eren coses de s'edat. Que estava passant una època difícil. He intentat parlar-li i raonar però sense resultats. Estic molt preocupat. Sabeu per què?

Perquè si no li bastàs en sa seua rebel·lia, ara es veu que ha parlat amb els dits dels peus i resulta que també es dit gord del peu dret li ha fet cas i també s'ha rebel·lat.

I no pot ser això... Jo necessit els dits dels peus en forma. Els necessit per caminar, per aguantar-me dret, per córrer, per nadar, per conduir. I el molt punyeter, igual que es de sa mà dreta, quan ha de fer força, no la fa, quan ha de ser valent, s'arrua.

Què puc fer?

Sa meua dona diu que els havia de portar al metge. Així ho vaig fer, però no ha servit de res. Em va receptar uns calmants, però no han millorat mica, més aviat han empitjorat. Ara s'altre dit del peu esquerre tampoc em creu de res.

Uf .... sa cosa no va bé.

He provat de fer-lis massatges, per vora si es calmen. A poc a poc, amb suavitat .... però clar, com que el dit de sa mà dreta tampoc col·labora, sa teràpia del massatge no dona els resultats esperats.

Vaig anar a sa meua psicòloga ... Estic desesperat ....I que m'ha recomanat sa metgessa?

Em diu que he de valorar-los el que fan, dir-los l'important que són per sa meua vida. Que el que fan ara, tal vegada no ho faran en el futur. No he de manar-los. He de raonar amb ells. He de ser amic seu. I he d'acceptar-los tal com són, amb ses seues virtuts i amb els seus defectes.

Vaig pensar que primer parlaria amb es dit gord de sa mà dreta, que va ser el primer que es va rebel·lar. Em diu: "estic cansat, no puc més amb tanta pressió. Estic present en quasi tots els fets de sa teua vida i que fan els meus germans? Res, quasi res. Són uns ganduls que només miren el que jo faig. Per què em demanes tant i als altres res? Estic cansat de treballar des que et despertes fins que te'n vas a dormir".

Li vaig fer vora que ell era es més gros i, per tant, tenia més responsabilitat i jo confiava cegament en ell. Li vaig fer vora que ell és el més important dels dits de sa mà i, per tant, m'havia d'ajudar.
Li vaig dir que a partir d'ara faria esforços per donar més responsabilitat als altres dits. Li vaig demanar que em donés temps per a portar-ho a sa pràctica i que per favor, parlés amb els dits dels peus perquè canviessin d'actitud.

Sa conversa va donar resultat!

Els altres dits de sa mà, s'han espavilat. Dit a dit ja han après a escriure amb ordinador i a fer moltes coses. Tots estan fent un esforç, fins i tot es dit petit! Tots ajuden al gros. Pel que fa als dits dels peus, ha costat un poc més. He hagut de fer uns quants massatges més, però al final, tots ajuden als dits grossos.

Missatge per als nets: Si anem tots junts, tot ho podem fer.