Aigua de pluja.

Eivissa, 29 d'abril de 2023.

AIGUA DE PLUJA.

Dies passats, ja sabeu, vaig anar a caminar pel pla de La Mola, a Formentera, amb els companys de s'AUOMEivissa. Sa caminada va portar-me molts de records: els molins fariners i el blat, ses vinyes i el vi millor del món, ses feines de segar i ses terrol·les o s'arribada i sortida del port de Vila.

Seguiré amb més records. Us parlaré de sa feina i de l'esforç que per moltes generacions de formenterers era aconseguir aigua per beure.

Vull xerrar dels aljubs i cisternes de Formentera i vull deixar consciència que l'aigua és un bé escàs i que s'ha d'utilitzar amb seny.

Com tots ja sabeu, antigament a ses cases pageses d'Eivissa i Formentera l'aigua constituïa el bé més preuat. Totes ses cases disposaven d'una cisterna. Algunes també tenien una era i podien disposar d'un aljub ben a prop. S'aprofitava cada gota que queia del cel.

Aquells que heu nascut amb aixetes a casa us resultarà difícil imaginar una vida sense aigua corrent, però a Formentera bona part dels esforços quotidians es destinaven a obtenir-la, acumular-la i gastar-la amb sa major de ses austeritats.

Quan arribaven ses sequeres de l'estiu i s'acabava l'aigua de sa casa s'havia de subsistir sense aquest líquid tan necessari. L'única alternativa, excepte per a les famílies més privilegiades, eren els aljubs i els pous. Se situaven en finques particulars, prop dels camins, però l'aigua no era de franc i tampoc de bona qualitat. Sempre s'havia de comprar i els sous no sobraven.

L'aigua es transportava en gerres o en petits barrils, que es carregaven en el carro. Imaginau-vos, en lloc de traslladar aigua als corrals perquè el bestiar begués, es feia a l'inrevés: mules, cabres i ovelles eren conduïdes a l'abeurador annex a les cisternes o als aljubs.

De tot aquell temps, sembla que ho hem oblidat. No tenim consciència que l'aigua de pluja és un bé limitat i escàs. No  podem malgastar-la com feim actualment.

Fotos actuals de la cisterna que teníem a ca nostra a Porto Salè. Allí vaig viure sa meua infància.

 

També, fotos actuals de cas meu güelos materns a Sa Miranda, a prop de Sant Francesc. Allí, quasi tot eren roques i en tenien tres de cisternes. Dues justes on començava a baixar l'aigua de ses primeres pluges. El sòl era de roques ben netes i s'aprofitava tota l'aigua que queia. L'altra estava just al costat de la casa familiar i majoritàriament s'omplia de l'aigua del terrat.

 

A Formentera sempre hem diferenciat bé entre aljubs i cisternes, els dos tipus de dipòsits per acumular l'aigua de pluja.

S'ha de ternir-ho clar:

Ses cisternes són més fondes que amples, tenen generalment forma de pera, planta circular, estan dins o al costat de la casa, i l'aigua és recollida dels terrats de la mateixa casa. Normalment, a la part superior presenten una petita construcció o capella, al costat de la qual no és infreqüent trobar una pica per abeurar els animals.

A la cisterna van a parar les aigües dels terrats mitjançant canals de fusta o de test o mitjançant canonades de ceràmica o de llauna a les cases més modernes. Aquestes canalitzacions solen abocar l'aigua dins d'un bassó d'obra que té les obertures necessàries per desviar l'aigua quan la cisterna és plena o quan la qualitat del líquid que s'ha de recollir no és la desitjada, bé sigui perquè els terrats són bruts bé perquè la pluja és d'aigua roja o perquè conté elements perjudicials per a la seua conservació com pot ser el pol·len de pi.

Per a la desinfecció de l'aigua emmagatzemada era costum general posar-hi periòdicament alguna pedra de calç viva o, més modernament, lleixiu o clor.

 

 

Els aljubs són clots excavats en el sòl que també serveixen com a dipòsits d'aigua de la pluja. Poden ser de molt variades formes, emperò els més usuals són quadrangulars i les parets són revestides de morter i després emblanquinades d'almànguena, que és una terra de color roig per la quantitat de ferro que conté i que és utilitzada per impermeabilitzar les parets.

Normalment, els aljubs tenen una capella que pot ser rodona o quadrada amb terrat pla o amb forma de cúpula i està quasi sempre emblanquinada amb calç. A la porta hi ha un brancal amb una corriola de madera o de ferro per fer més fàcil pouar l'aigua amb un poal o també amb un gerró de test fermat a una corda.

Els elements de prop de l'aljub poden ser un abeurador pels animals de preu i un altre pel bestiar, ovelles i cabres. Ara bé, el principal element és la plaça per recollir l'aigua, que pot ser un terreny rocós o també una era de batre els cereals i llegums. L'aigua és canalitzada a un dipòsit petit que es diu pouetó, d'on passa a l'aljub. 

Tant els aljubs com les cisternes tenen un forat per on surt l'aigua sobrant quan estan plens, i es diu escumador.

Per acabar, vull fer-ho amb una imatge que sempre la tinc molt present: s'administrava l'aigua d'una manera escrupolosa, però mai faltaven al voltant de ses cisternes els tancons. Eren petits terrenys rodats de parets a on se sembrava julivert, herba-sana, camamil·la, herballuïsa o escarteres d'herba de formatjar. S'administrava l'aigua, però aquests petits tancons sempre tenien un tracte privilegiat. 

 

Una cosa més. Un consell: l'aigua a La Mola és un tema delicat. No pregunteu mai a un virot (ja sabeu alló que diuen: A Sant Francisco són paios, a La Mola són virots, a ses Roques papagaios i as Cap uns alcavots) si a La Mola hi ha pous. Fotre, tothom sap que a La Mola no hi ha pous!!! 😀😀😀

Es muro.

Eivissa, 25 d'abril de 2023

ES MURO.

Dies passats vaig anar a Formentera. Ara ja fa més bon temps i podem disfrutar de s'illa fent senderisme per qualsevol dels llocs que vulguem. S'illa està espectacular.

Sa sortida des del port de Vila sempre em porta records i molta nostàlgia. S'observació de "es muro" m'emociona. Sa gent que no és d'aquí, els que se'n van, no entendran mai sa relació que tenim els eivissencs amb la mar.

Espigó, dic, escullera. Per a sa gent d'aquí sempre sirà "es muro". Lloc per passejar i disfrutar de s'aire fresc de la mar. Quan érem jóvens tots els grups sempre acabàvem a "es muro". Allí vam fer els nostres primers cigarros i també era punt de trobada quan feim salera a s'institut. Més endavant amb ses al·lotes, "es muro" va ser testimoni dels nostres primers besos i carícies furtives.

Els que no són d'aquí li diuen "el faro". Però s'ha de dir que no és pròpiament un far. És una balisa, una llum, per ajudar als barcos quan entren al port. Una llum que il·lumina i que des de sempre forma part de la nostra identitat.

Deixau-me contar-vos una de ses meues històries de fa molts d'anys.

Jo ja vivia a Eivissa des de feia uns anys i em van cridar des de s'Ajuntament de Formentera per a fer el servei militar. Record que em vaig desplaçar a Formentera per a conèixer es destí al qual tènia que incorporar-me. Em van adjudicar el període d'instrucció a Alcalà d'Henares (Madrid). Quan m'ho van dir, vaig fer un salt d'alegria.

El ser destinat lluny (en aquell temps ses comunicacions no eren com ara), per a alguns era motiu de tristesa i per a uns altres, com jo, d'alegria. Significava poder sortir de s'illa i conèixer altres llocs, altres gents.

El dia que tots els reclutes vam marxar amb barco, sa sortida del port d'Eivissa va ser emocionant. Sa visió de sa silueta de "es muro" i sa ciutat emmurallada, a més d'un, ens va fer que ses llàgrimes sortissin sense permís. No ens coneixíem, però tots entonàvem sa cançó d'Isidor Marí, aquella que diu

Quina és la terra que jo més estim...?
És a Eivissa on he nascut
és a Eivissa on he viscut
d'ella jo me'n record quan estic lluny!

Blau és el cel i sense un nuvolat
baix d'aquell cel jo he nascut
baix d'aquell cel jo he viscut
és un cel que record quan estic lluny!

Munt de casetes blanques que fa llum
dins aquella jo he nascut
dins aquella jo he viscut
d'ella jo men record quan estic lluny!

Verds són els pins que hi ha per tot arreu
baix d'aquell pi jo he segut
baix d'aquell pi jo he rigut
és un pi que record quan estic lluny!

El fet de sortir del port amb barco i veure com lentament anem deixant sa nostra illa, és una experiència que només els d'aquí sabem valorar en sa seua justa mesura.

Vaig arribar a Madrid, vaig fer el període d'instrucció i en finalitzar vaig ser destinat a Leganés, en una caserna de sa Divisió Cuirassada Brunete. De sa meua època de soldat, ara no és el moment de xerrar-ne. Ara només vull explicar sa influència que la mar va exercir durant sa meua estada per Madrid.

En sa caserna, ens donaven caps de setmana lliures. Ens deixaven sortir els divendres a sa tarda i es dilluns a s'hora de diana (a sa matinada) havíem d'estar de tornada.

Jo a Madrid, m'ho passava bé. No m'enyorava. Sortíem algun cap de setmana amb altres companys eivissencs que ens havíem fet amics en el període d'instrucció. Anàvem per Madrid i voltants (Avila, Toledo, etc.). Sabia que sa meua família estava bé i escrivia sovint a na Lina. Bé, el que s'ha dit, no m'enyorava.

Però ai ... La mar, la mar ... Em portava "loco". Em faltava la mar. És una sensació que no sé explicar. Tenia sa necessitat de veure la mar. I que feia per a omplir aquest desig? Doncs aquesta "tontería":

Els divendres a sa tarda, quan ens donaven lliure es cap de setmana, anava a Madrid en bus i agafava un altre bus que em portava a València. Sis o set hores de viatge, però arribava a temps per a agafar es barco amb destinació a Eivissa que partia a mitjanit. Comprava bitllet de cabina per a poder descansar i arribava a port es dissabte a mitjan matí.

Em recollien en es port, anava a casa, estava un ratet amb els meus pares i germanes, però ràpidament agafava es cotxe i me n'anava a sa vora de la mar. A ses Salines, al Botafoc, on fora, però havia de veure la mar. Passava hores i hores, tot sol, passejant, mirant s'horitzó, xopant-me de mar, de sol, de salitre, d'Eivissa, de ca meua.
A sa tarda, una altra vegada al barco i es mateix camí de tornada. Es diumenge a sa tarda tornava a estar en sa caserna a Madrid.

En fi, que passava només unes hores a s'illa, però tenia necessitat d'això. Com deia abans, el no tenir a la mar a prop, als illencs ens fa sentir perduts, desubicats, exiliats.

He tornat moltes vegades a "es muro". Ei ... I segueix tornant-hi amb sa mateixa al·lota que hi vaig anar per primera vegada.

M'agrada molt es lloc. S'altre dia, durant sa sortida del port, es meu cervell va fer una recerca pels arxius de sa memòria i va portar-me molts bons moments viscuts aquí.

Terrol·la.

Eivissa, 24 d'abril de 2023

TERROL·LA.

Dies passats vaig fer una caminada pels camps del Pla de la Mola. Aviat arribarà juny i ses daurades espigues dels camps es torçaran. Arribarà s'hora de segar, sa feina més esperada per sa gent del camp i, a la vegada, sa que cal realitzar amb més urgència. Una pluja inoportuna pot tirar per terra ses il·lusions i ses esperances acumulades al llarg de l'any.

Durant aquestes sortides pel camp, no ho puc evitar, els meus pensaments em porten a sa meua infància. Que li farem ....

 

Al mes de juny, el dia és llarg i permet treballar moltes hores. A casa dels meus güelos materns es necessitava temps i mà d'obra en abundància. Tota sa família acudia a fer sa campanya de la sega.

Em venen records de ses eines que s'utilitzaven: sa "falç" i sa "dalla". Sa dalla permetia realitzar sa feina amb molta més rapidesa, però calia que el sembrat estés dret. Ses falçs sempre estaven en mans de ses dones, per segar ses parcel·les on el sembrat havia sortit clarors o s'havia quedat esquifit i curt. No es perdia cap gra. S'aprofitava tot.

Anys més tard, es va introduir la sega mecànica amb màquines arrossegades per animals. Això va canviar alguns costums.

He de fer referència a sa mula de sa casa. Millor dit, sa mula del meu padrí. No era "sa mula", era "sa mula d'en Vicent". L'estimava i la cuidava tant, que a vegades, pens que es meu padrí no s'havia casat mai perquè s'estimava més sa mula que ses dones.

Arribava s'època de la sega i tota sa vida a sa casa es revolucionava. De bon matí tothom enfeinat, preparant-se per a anar al camp i es meu padrí tot nerviós, enfadat i pudent. Això sí, sa mula des de sa primera llum del dia, ja estava neta, menjada i beguda.

Aquestes rutines duraven fins a tenir sa palla al paller i el gra recollit. Llavors, sa cara del meu padrí canviava i tothom estava content.

Sa meua mare feia feina de segadora i d'espigadora. De bon matí, sortíem de casa i anaven a segar i a espigar pels camps. També recollíem ses espigues soltes i les posaven en saquets. Quan tornaven a casa i quan ses espigues eren ben resseques, les batiem picant amb sa taula de rentar. Després, ventàvem sa batuda procurant deixar el gra el més net possible d'arestes. Aquest producte de ses espigades servia per a alimentar s'aviram del corral familiar.

Altres vegades sa durada de sa feina era més llarga. Féiem una parada al migdia i reposàvem en una ombra. Ses moques i sa calor difícilment deixaven agafar el son. Després tornàvem a sa feina.

Bé, jo parl com si treballàs molt. I no. Jo no feia res. Era un al·lot petit i anava on sa meua mare anava, intentant fer el mateix que ella. Moltes vegades m'escapava. Sa meua distracció preferida era buscar nius de terrol·les.

Sa terrol·la té un plomatge color marró grisenc i era difícil trobar-les. S'amagaven entre el sembrat i el seu color es confonia amb l'entorn.

 

Ja heu de conéixer aquesta cançó: "Terrol·la  marrol·la, que et tinc de matar. Que et menges ses figues sense madurar. Si fossen madures no en faria cas. I ara que són verdes, mal et caiga es nas".

Avui tot ha canviat. Ses màquines fan tota sa feina: seguen, embalant sa palla i treuen es gra totalment net. Els racons i ses voreres dels camps no es recullen. Ja no veim als hòmens i dones recullin-los.

Records d'un temps que no tornarà, però que no hem d'oblidar. Per si de cas.

El millor vi del món.

 Eivissa, 23 d'abril de 2023

EL MILLOR VI DEL MÓN.

Juntament amb els companys de s'AUOMEivissa, dies passats, vaig anar a fer una caminada pel Pla de la Mola.

El recorregut ens va permetre recórrer part de sa plana de la Mola. Vam trobar molts paisatges: camps de conreu, terrenys d'interior, vinyes i zones boscoses, així com accessos al mar amb unes fantàstiques vistes panoràmiques des dels majestuosos penya-segats de la Mola. Alguns trams són camins històrics que mai han estat modificats i alguns d'ells mai han estat transitats per cotxes.

 

Mentre caminava pels camins rodejat de vinyes, el meu cap em portà, una vegada més, a sa meua infància. Com fèiem el vi pagès a cas meus güelos? Realment, es vi el fèien de manera casolana però, molt diferent d'ara.

Per recordar-ho, parlaré d'abans, de com feien el vi a casa dels meus güelos. Molts ho recordareu. Més o menys a totes ses cases el feien d'igual manera.

Quan s'apropava el final de s'estiu, havíem de preparar ses eines per a fer el vi de s'any. Amb el carro i ses mules, anàvem a sa vora de la mar a amarar (fer net) ses botes de vi. S'omplien de pedres petites i aigua salada (aigua de la mar). Voltes i més voltes i ses pedres arrancaven totes ses pells i brutors que s'havien aferrat a sa madera. Quan finalment, s'aigua de la mar sortia neta era s'hora de tornar a casa i guardar ses botes al sol per assecar-les.

Ses vinyes dels güelos eren majoritàriament de raïm negre (bàsicament monestrell, garnatxa i palop) i unes poques de raïm blanc per menjar (grec o malvasia).

El dia que començava sa verema (cuir el raïm), tota sa família hi col·laborava. Uns tallant el raïm, altres transportant-lo a sa casa i altres el guardaven al sol en caixons de fruita o senalles d'espart fins a tenir-lo tot tallat.

Arribava el dia de fonyar el raïm i tothom anava de bòlit. Sa "casa d'es vi" estava plena de gent. Teníem un "cup" més ben gros i a la part de dalt s'hi col·locava "es fonyador", una espècie de caixa amb pals per agafar-se; s'hi tirava el raïm i a fonyar.

El líquid resultant queia al cup i allí es deixava bullir uns quants dies amb sa pell, sa rapa i ses llavors. El cup tenia a la part de baix una "restanyada" de frígola, romaní i ginebre per impedir el pas de ses pells, rapes i llavors. Per aquest forat, el vi sortia a una "cucona" de pedra. Amb poals de llautó el recollien i l'abocaven a ses botes de madera.

El vi el deixaven "respirar" durant uns dies i llavors tapàvem ses botes amb un tab de suro, un drap i calç. Així quedava "amorterat" fins al dia que s'obria per consumir.

Com us podeu imaginar els restes de sal de fer ses botes netes, el romaní, sa frígola i el ginebre de sa restanyada i la manca de filtres donava com a resultat un vi amb moltes impureses i molt astringent. Per Nadal ja estava tot picat. Però pels güelos era el millor vi de món.

Diuen que per Sant Martí (pel novembre), s'ha de matar el porc i encetar el vi. Record ses matances, els menjars i el beure. Pels güelos era un vi boníssim. Per jo, era vinagre. Ho callava, és clar.

Podria contar una història d'un garrit que un dia, per jugar, va llevar el tap del cup quan el vi estava fermentant. Tothom el perseguia per fotre-li uns bons esclafits. Ell, més àgil, va pujar a un pi molt alt i no va baixar en tot el dia fins que va arribar sa seua güela i el va salvar. Aquest al·lot el conec bé, però ho deixarem en una simple anècdota. Mare meua, quin escagarrot va agafar.

En l'actualitat, el procediment de fer vi és mecànic: estrujadora, despalilladora, bombes de trasiego, dipòsits d'acer inoxidable i sistemes de temperatura controlada para evitar tallar la fermentació alcohòlica.

Així és més fàcil i més net. Aquesta manera actual de vermar fa que els vins surtin millors i es poden guardar, en botes o en botelles, durant molts de mesos.

Acabada sa caminada, quedarem tot el grup a dinar a un restaurant de La Savina. No heu de tenir vergonya en demanar-los. És veritat! Els actuals vins de Formentera són molt bons. Però, també s'ha de dir: A ses cartes dels restaurants els trobareu a uns preus de pronòstic reservat. Són massa cars.

Molins de Formentera.

Eivissa, 22 d'abril de 2023

MOLINS DE FORMENTERA.

He anat a Formentera per passar es dia amb els grup de s'AUOMEivissa. Dirigits per Santiago Colomar i n'Andreu Ferrer, hem fet una caminada pel pla de la Mola.

El recorregut d'aquesta caminada ens ha permès disfrutar de molts paisatges: camps de conreu, terrenys d'interior, vinyes i zones boscoses, així com accessos al mar amb unes fantàstiques vistes panoràmiques des dels majestuosos penya-segats de la Mola. Vam anar per alguns trams de camins històrics que mai han estat modificats i alguns d'ells mai han estat transitats per cotxes.

N'hi ha que parlen de la Mola com "una illa dins d'una illa", pels seus trets diferencials pel que fa a paisatge i la seua forta personalitat. Aquesta ruta ens ha ofert sa possibilitat d'entendre en profunditat el sentit d'aquesta afirmació, així com de disfrutar de s'illa més autèntica i singular, allunyada de sa bullícia turística estiuenca.

Primer de tot, ens vam dirigir directament al molí Vell de la Mola. Si un dia anau a Formentera i voleu quedar amb algú, us he de dir que és un lloc ideal per trobar-se, per compartir moments o per xerrar tranquil·lament. No puc explicar-ho bé, però es lloc em transmet molta pau i molta calma.

Fotos molí vell de la Mola:

 

 

 

 

No vull donar-vos una pallissa sobre retrobaments, amistat i aquestes coses. Vull parlar-vos del blat i dels molins de vent. Aprofitant ses explicacions que ens van donar en Santiago i n'Andreu, he procurat documentar-me sobre els molins, la seua utilitat i ses històries que encara avui sentim a comptar d'ells.

Avui farem unes quantes passes enrere del temps. Deixau-me contar-vos algunes coses de sa meua terra.

Podríem dir que ses torres de defensa són uns dels béns patrimonials que identifiquen a s'illa d'Eivissa. Idò els molins fariners de vent són els béns patrimonials que identifiquen a Formentera.

Sa presència dels molins va lligada a sa importància que ha tingut es blat a Formentera. Aquest cereal constituïa sa base alimentària per a la població. Per elaborar el pa calia moldre es gra i convertir-lo en farina. Aquest procés es feia inicialment amb els molins de sang (funcionaven amb sa força d'un animal que voltava i accionava ses moles). Eren relativament petits i se solien ubicar en alguna dependència pròxima a sa casa.

Al segle XVIII començaren a construir-se els molins de vent. Més complexos, de majors dimensions i accionats per sa força del vent amb la finalitat d'un major rendiment.

A Formentera arribaren a funcionar set molins de vent per moldre gra:
- A la Mola, el molí Vell i el d'en Botigues.
- A Sant Ferran, el d'en Teuet i el de ses Roques.
- A Sant Francesc, el d'en Mateu i el d'en Jeroni.
- As Cap de Barbaria, el desaparegut molí d'en Simon.

Tot ells comparteixen una mateixa tipologia de construcció i de mecanisme: torre cilíndrica, sis antenes i dues portes per seguretat. Quan feia vent s'havia d'entrar per sa porta més allunyada de ses antenes.

Faré referència solament d'uns molins concrets i que formen part de sa meua memòria d'infància: Els molins de sa Miranda. És a dir: 

Molí d'en Mateu: És el més pròxim a l'església de Sant Francesc Xavier. Va ser construït per la família Mateu al segle XIX. Va deixar de funcionar a finals dels 1950.

Molí d'en Jeroni: Està situat a la part més alta de Sa Miranda. Va ser edificat per la família Jeroni al segle XIX i com el d'en Mateu fa funcionar fins al final de 1950.

 

Fotos molí d'en Jeroni:

 

 

 

Quan era petit per anar a s'escola passàvem pel camí de Portò Saler fins a Sant Fracisco i trobavem es molí d´en Jeroni, al qual naltros dèiem es Molí d´en Moliner. Tot junt, estava can Moliner, es molí, can Bertomeu i sa casa dels meus güelos materns Can Vicent Guasch.

Quantes coses han canviat!

De petit sa güela Rita em portava a berenar a s'ombra del molí. També els matins quan sa meua germana i jo anàvem a s'escola ens esperava al costat del molí. Anys més tard, quan ja vivíem a Eivissa i anàvem a veure els güelos ens despedíem allí i ella quedava asseguda a ses pedres del molí fins a perdre'ns de vista. Tinc un record inesborrable de la seua silueta, vestida de pagesa, de negre. Naltros ens allunyàvem i la seua imatge es feia més i més petita.

He parlat de blat i obligatoriament s'ha de fer referència al contraban de gra. D'això, es parla molt poc. Està clar sa importància que tenien els molins per a moldre el blat, per a obtenir sa farina i poder fer pa.

Durant sa guerra civil es va constituir el "Servicio Nacional del Trigo". Entre altres coses imposava fortes limitacions a ses quantitats de cereals que cada molí podia moldre i fixava els quilos que havien d'entregar-se al govern. Ses famílies havien d'entregar els cereals a uns preus molt baixos. Impossible per ses petites produccions familiars. A Formentera arribaren anys molt durs de misèria i pobresa.

Em comptava sa meua güela, que durant anys de sa guerra civil i posteriors, era normal que cada família tingués la seua cartilla de racionament. I, per tant, es podia anar a moldre ics quilos de gra cada cert temps. I si sa família havia tingut una collita amb excedent de gra, ho havia de lliurar al govern d'en Franco.

Per aquest motiu sa gent de Formentera deia:
"Me'n cago en Sevilla puta
quin món més desgraciat
mos han fotut tot el blat
i ara Alemània ho disfruta."

S'activitat de sa mòlta de gra estava molt controlada. I clar, el contraban funcionava a l'ordre del dia. Més ben dit, de sa nit. Era de nit quan ses famílies, d'acord amb el moliner, portaven a moldre es gra de sobres, per a evitar qualsevol classe de control. Aquest excedent era necessari per a la subsistència de sa família.

S'ha de dir també que aquesta activitat clandestina es feia amb la complicitat dels guàrdies civils, que a canvi del seu silenci rebien pans de franc i que els treballadors dels molins deixaven a llocs convinguts.
Durant alguns anys els molins van ser precintats per evitar aquestes coses. Els mateixos guàrdies civils donaven als moliners nous precintes per substituir als romputs durant sa nit.

Em comptava sa meua güela que ells portaven a moldre es blat per a fer pa i ses olives per a aconseguir tenir uns pocs litres d'oli. Algun sac de gra també el molien a sa nit.

Com ja podeu comprendre els molins de sa Miranda sempre han estat presents a sa meua vida. Cada vegada que vaig a Formentera intent buscar un poc de temps i parar-me uns moments en aquest lloc, contemplar tot s'horitzó i recordar aquells meravellosos anys.

No vull cansar-vos més amb ses meues històries. Simplement, disfrutau de ses fotos i no oblideu mai on estau i d'on veniu. Jo ho tinc molt clar.

 

Tsunamis a Eivissa i Formentera?

TSUNAMIS A EIVISSA I FORMENTERA?


Durant s'última sortida amb els companys de s'AUOMEivissa per Formentera, mentre caminàvem per sa Punta Pedrera no vaig poder evitar fer-me una pregunta: d'on venen aquestes roques tan grosses, amuntonades una damunt s'altre? Qui els ha portat fins aquí? Ses ones? No, perquè no tenen tanta força. Què va passar?

Tinc una teoria especial. Tal vegada vaig equivocat, però ... I si estic en el camí correcte?

 

Recordau que són els tsunamis? Solament sa força d'un tsunami ho podia haver fet. Jo crec que encara podem veure els efectes de la seua força per alguns trams de costa d'Eivissa i de Formentera

Sóm un imprudent. Ho reconec. Però un dia vaig anar a Es Pou des Lleó fins a sa torre de Campanitx i vaig agafar camí avall, fins a ses roques.
Deia imprudent perquè hi vaig anar tot sol. No és recomanable. Realment, aquest tros de costa és de molt difícil accés. És molt complicat moure's per ses roques.

Mirau quin paisatge vaig trobar-me.

 

 

Pareix que fa dos segles i mig, un tsunami de quasi dotze metres d'altura va arrancar blocs de pedres de fins a trenta-dues tones.

En 1756, a Algèria, hi va tenir lloc un intens moviment sísmic. Ses ones provocades impactaren amb força a ses costes d'Eivissa i Formentera.

Hi han poques dades d'aquest fet. A aquells anys, els llocs afectats estaven poc hàbitats.

Si un dia anau per ses Formigues, a sa Cala de Sant Vicent, us trobareu aquest paisatge ple de pedres i roques molt grosses, a molta distància de sa costa.

 

Estam a Eivissa i Formentera lliures de sofrir nous tsunamis? Clarament, no. De fet, el 22 de maig de 2003 ses nostres illes sofriren ses conseqüències d'un nou moviment sísmic. Es lleu tremolor va ser provocat per una sacsejada que va tenir lloc enfront de ses costes d'Algèria

Principalment a Sant Antoni, Santa Eulària i Formentera, centenars de veïns abandonen ses seues cases per temor a possibles conseqüències. Va haver-hi inundacions, barques destrossades i pèrdues milionàries en tota sa costa.

Ho dic molt sovint: em sap greu. No cuidem es nostre entorn. Avui moltes roques i grans pedres mogudes per ses ones del tsunami han servit per a sa construcció, per fer carreteres o per decorar jardins particulars.

I ningú diu res. 

Realment importa a algú? A mi, sí.

Sal de cocó.

Eivissa, 6 d'abril 2023

SAL DE COCÓ.

Moltes vegades, per desconeixement, un no s’adona de ses coses senzilles que té al voltant ni tampoc, dels regals impagables que sa natura ens fa i que, sovint, desaprofitem i deixem de banda. Fa tot just un dia, a sa Punta Pedrera de Formentera, ha estat tot un plaer trobar-me amb els cocons, amb sa sal de cocó.

Vaig tornar a quasi més de cinquanta anys enrere, quan amb sa meua mare i germanes anaven a s'Estany des Peix a pescar i a nedar. Allí, sa meua mare, que no nedava mai, aprofitava per recollir sa sal dels cocons amb un señaló.

Amb els temporals i s'onatge, sobretot just abans de sa primavera, els cocons, els forats que s'han format en ses roques del litoral s'omplien d'aigua salada i llavors s'iniciava el procés de dessecació; es  sol que ja començava a escalfar, evaporava s'aigua, es produïa salmorra, fins que finalment, al llarg de s'estiu, sa superfície cristal·litzava i es formava s'anomenada sal de cocó.

He de dir que, a pesar que sa paraula cocons sol fer referència a aquestes basses d'aigua salada, també són cocons ses que contenen aigua dolça, acumulada durant ses pluges. Aquests cocons sense sal eren utilitzats tradicionalment per a beura els pardals.

Quants de dies caçant pardals amb filats a qualsevol cocó de dintre el bosc!

Massa records d'infància!

Sa millor època per a recol·lectar sa sal de cocó era durant els mesos de juliol i agost, i encara que avui ja no és habitual, a ca nostra recollíem sa sal per al seu ús domèstic. Era necessària per a conservar els aliments.

Sa sal fins i tot s'usava per a beneir ses cases i protegir-les dels mals esperits (sa  salpassa que executava es capellà  des poble).

Es recollien ses plaques de sa superfície, més netes que es fons, on encara restava aigua, i es deixaven assecar durant uns dies, al sol, sobre una tela o un sac.

Llavors, sa sal  ja estava a punt per a sa darrera part del procés fins arribar a taula, que era el picar-la.

S´havia de posar sa sal ja eixuta dins una bossa i picar-la amb sa maça d’un morter fins que els grans tinguessin sa mida que ens agradava. També, encara després hi havia s’opció de picar-la tan fina com es vulgues amb un molinet.

I ja està, això era tot.

Sa sal de cocó va ser molt important per naltros quan vivíem a Formentera. Sana i gratuïta.

És curiós com una cosa que ara té relativament poc valor econòmic, en el seu moment era un bé molt valorat, fins al punt de definir-lo com a “or blanc”, movent economies i essent objecte d’impostos, monopolis i guerres.

De fet, sa sal és s’única roca mineral comestible per s’home i possiblement es condiment més antic emprat per l’ésser humà, i no només donava sabor als aliments sinó que també facilitava sa única possibilitat de conservar sa carn i es peix que es coneixia.

Em dol veure com avui, quasi tota sa costa de l'illa està trepitjada pels turistes i gent que no coneix res dels nostres antics costums. És molt difícil trobar cocons amb sal per ses roques. Sa gran majoria estan trepitjats, bruts i fins i tot pixats!