miércoles, 20 de julio de 2022

M'agrada matinar.

Leamington, 21 de juliol de 2022

M'AGRADA MATINAR.

Estic a Leamington a casa dels meus fills. Aquí també m'agrada despertar-me molt de matí. A les cinc i mitja o les sis del matí (s'horari local és una hora menys que a Eivissa) quasi sempre estic despert. Reconec que m'agrada anar-me'n a dormir ben aviat. A les deu o màxim a les onze estic dormint. M'agrada veure des del jardí de sa casa com comença es dia, com a poc a poc es fa de dia i canvien els colors. M'agrada disfrutar d'aquests petits moments.

 

 

M'agraden ses matinades. Intent no perdre'm cap. És una cita amb mi mateix. Tot està tranquil, quiet. Els carrers buits. Ses estrelles al cel i sa lluna ho il·luminen tot. Molt sovint estic acompanyat. Una nena petita em fa companyia. "Jimena. ¿Què fas aquí a aquestes hores? Hauries d'estar dormint". Des d'allà amunt em somriu. M'agrada aquest moment quan sa lluna i ses estrelles ens diuen adeu i donen pas al sol i a sa llum. No us podeu imaginar sa col·lecció de colors que el cel em regala cada matí. Grocs, vermells, taronges, grisos. Algun dia els núvols i sa pluja també demanen per uns moments el seu protagonisme.

Per jo és el moment més important del dia. Estic sol i puc pensar i reflexionar. Comença un nou dia, una nova oportunitat de disfrutar. Estic content de ses besades i ses abraçades que he donat als meus fills i nets o dels somriures que he dibuixat a sa cara dels meus amics amb aquests petits escrits. Rebre felicitat i donar felicitat és el millor de sa vida.

M'agrada esmorzar al jardí, tranquil·lament, d'assegut, llegir els diaris digitals i observar com els coloms o alguns esquirols busquen el seu menjar. Es carrer, a poc a poc va despertant. Passen els cotxes i camions. Sa gent, uns caminen a sa feina i altres, pocs, se'n van a dormir. Els més valents ja surten a fer deport o a caminar.

Es tràfic de cotxes i sa remor augmenta per moments. M'agrada reflexionar sobre sa meua vida. Matinar em fa fonyar a terra i em recorda lo poca cosa que som. El temps passa molt de pressa. Es sol seguirà sortint quan jo ja no estigui aquí. I no ho dic en pena, al contrari pens que és bo tenir-ho present cada dia. Tenir-ho al cap m'ajuda a disfrutar dels petits moments i aprofitar tots els meus dies, hores i minuts en ses coses i persones que realment m'importen.

Comença a fer molta calor. S'aire és agradable, però és s'hora de canviar de lloc. M'espera es parc que tinc al costat de casa. Hora de caminar i fer una passejada. Tinc ganes que faci menys calor i plogui per netejar s'ambient, els camps i els boscos. Ganes que s'acabi s'estiu? Doncs unes poques. Aquests dies de forta calor, m'esgoten. Em deixen sense energia.

Mentrestant continuaré fent es matiner. M'agrada. M'agrada disfrutar d'aquest moment únic. Sa vida segueix. Hem de continuar disfrutant dels bons petits moments que, malgrat tot, sa vida ens segueix regalant.

Sa felicitat està en aquests petits moments.


 

 


domingo, 17 de julio de 2022

18 de juliol.

Eivissa, 18 de juliol de 2022

18 DE JULIOL.

Vull recordar sa celebració des 18 de juliol. Però tranquils, vull fer-ho com una festa grossa i sense cap connexió política.

Ja sabeu allò de "Tres jueves hay en el año que relucen más que el sol, Jueves Santo, Corpus Christi y el día de la Ascensión". Actualment i gràcies a s'església, aquests dijous brillen cada vegada menys. Per què sirà? No em tireu de sa llengua: Tots sabeu els motius d'aquesta baixada de parroquians.

Jo sempre havia sentit una versió diferent d'aquesta expressió. Digueu-me inconformista. "Tres días hay en el año que relucen más que el sol, Jueves Santo, Corpus Christi i el 18 de juliol".

Abans (estic fent referència als anys cinquanta/seixanta) el 18 de juliol era una festivitat enorme. Era "el dia del trabajo". D'una banda, marcava el punt més alt de s'estiu i per l'altre era una jornada festiva, diferent de totes ses altres que marcava es calendari.

Totes ses feines paraven. Els barcos amarraven a port i tothom cap a ca seua per celebrar-ho amb sa família. Mon pare un de tants. Ara tot ha quedat reduït per motius de modes i canvis de costums a un dia qualsevol. Es dia que els governants a Madrid van llevar aquesta celebració, també van llevar sa de Sant Josep. Ja no queda res d'aquelles importants festes. M'atreviria a dir que s'única cosa que queda d'aquells dies és sa paga extra de juliol. Fins ara ningú s'ha atrevit a llevar-la. Però no donem idees que amb tantes mides de retallades de drets socials, a algun espavilat de Madrid se li creuen els cables i provoca un disbarat.

Ben de matí ses famílies de Formentera ens reuníem a casa d'alguna d'elles i amb els aparells de cuina imprescindibles per a la gran vidassa, es menjar, es beure i els infants petits a coll, sortíem en llarga i intensa caravana a sa recerca del lloc adequat. Jo tinc record d'anar a Cala Saona i a Migjorn, a casa dels meus tius de Can Marianet.

No tinc record que sa mama o ses meues ties portassin banyador i nadassin a la mar. Com a molt, caminaven per s'arena i posaven els peus en remull. Bé, nadar, nadar ... No ho feien. No sabien. A ses meues ties si s'aigua els hi arribava als genolls, ja s'ofegaven. Els hòmens igual, amb els calçons arremangats a mitja cama i amb sa camisa posada. Sa moral era molt estricta.

Els tius Pins i Marianet eren molt bromistes. Estaven tot el dia fent bromes i gresca a tothom. Ses güeles sovint havien de mirar cap a una altra banda. Algunes bromes eren un poc pujades de to per s'època.

Sa festa era reunir-se baix d'una ombra a menjar, beure i fer festa. Passàvem allí tot el dia. Al sol post, recollíem tot i altra volta cap a ca nostra. S'ambient familiar era excel·lent. Tot i venir de cases i llocs molt diferents, els meus tius eren més que família. Eren amics. Aquest bon "rollo" entre ells ha fet que aquells dies sempre els he tingut ben fixats a sa meua memòria.

Avui, tornar a sa vora de la mar a celebrar es 18 de juliol? És quasi impossible. Ara mateix, els establiments turístics ho han col·lapsat tot i és impossible trobar un lloc buit a sa platja. A la mar, ses aigües cristal·lines i pures estan plenes de llanxes i barcos ultramoderns que ho embruten tot. Els seus ocupants, sa majoria, no són d'aquí i tenen poca cura. Ses platges ja no són per a sa gent d'aquí. Totes ben plenes d'hamaques, "sombrilles", lloguer d'embarcacions  i llocs reservats únicament per a gent amb sous. Ah ... I hem de donar ses gràcies: ens han deixat un petit tros delimitat per boies per poder nadar.

Anar a buscar una ombra baix els pins o ses savines? Tampoc ens ho permeten. Hem de respectar al medi ambient, ses dunes, sa flora endèmica i tots els animalets de Déu que allí viuen.

Si continuem així, ens fotran fora de ca nostra.

Tot i això, aquest any he volgut celebrat aquesta festivitat a sa vora de la mar. Encara no hem de pagar res per estar assegut amunt d'una roca i prendre el sol, de moment, també és gratuït.  Com deia abans ens hem de conformar amb el que tenim. Diré allò de: Ses millors coses de sa vida no són coses. Són moments, records, experiències, emocions, etc.


Abans vivíem millor? No ho tinc molt clar. Sempre he pensat que hem millorat sa qualitat de vida però, a quin preu? 

Com ens feien dir de petits: Arriba España! Viva España! I s'últim que tanqui sa porta. 

Estam apanyats!



domingo, 10 de julio de 2022

Una imprudència.

Eivissa, 21 de Juliol 2022

UNA IMPRUDÈNCIA.

S'altre dia vaig cometre una imprudència. Una més. Sembla estrany, però en un acte de valor vaig atrevir-me a acompanyar a na Linita a sa platja de ses Figueretes amb el propòsit de fer es primer bany de sa temporada. Ha passat mig mes de juliol i ja tocava.

 


Era un dia perfecte, s'hora adequada, al migdia, temperatura ideal, el sol lluent. Tot semblava que s'idea tindria un èxit absolut. S'estiu ja havia començat feia dies.

Primer de tot crema solar per tot el cos, salutació a tots/es els habituals veïns de cada any i una primera presa de contacte amb l'aigua fent una caminada per sa vorera de la mar. Això si, s'aigua per mitja cama sense arribar a ses "partes nobles".

Na Linita s'ha tirat a la mar i ha començat a nadar fins a lluny. Diàriament arriba fins a sa quarta boia. Ella ja fa dies que neda a sa platja i tots els socorristes ja la tenen fixada. És s'única que neda fins a tan lluny i la vigilen des dels seus llocs d'observació. 

Em deia "tirat, tirat .. S'aigua està caldo". Realitzar es primer bany m'ha costat. He dubtat molt. He passat temps assegut a s'arena i no em decidia. Estava molt tranquil escoltant sa remor de ses ones i prenent es sol.

Però ja no em quedaven arguments. Ja no podia esperar més i fent es valent m'he llançat de cabussó.

Error! Greu error!

S´aigua estava com un "cubito" de gel. Se m'han congelat ses idees i unes "altres coses". He nadat un poc però es meu cos no estava preparat per aquesta forta impressió. Som una persona sensible i molt delicada i a sa meua edat aquestes fortes impressions no són recomanables. No he tingut més remei que tornar a sa vorera de la mar a prendre es sol i recuperar-me enrotllat en una tovallola. S'impacte a s'aigua freda ha estat un colp pel meu delicat cos. Encara no estic preparat.

Ha estat es primer bany de l'estiu però crec que esperaré a finals de juliol o tal vegada millor per agost per tornar-hi.

Ai mare meua ... Quina imprudència que he fet.

Bon estiu a tots/es els fredolecs com jo.

sábado, 9 de julio de 2022

Macarrons de Sant Joan.

Eivissa, 9 de juliol de 2022

MACARRONS DE SANT JOAN.


Els feis amb aigua? Amb llet? Amb colorant? Amb formatge ratllat? Sa polèmica està servida:

 

 

Estic segur que cada persona té una forma diferent de preparar-los, però el que és important no és si els feim d'una manera o s'altre. El que és important és que conservem sa tradició de fer-los.

No tinc clar si són millors amb aigua o amb llet. A ca meua sempre s'han fet amb llet i, per tant, aquesta és sa meua recepta preferida. Diuen que preparats amb aigua són més refrescants. I també diuen que els preparats amb llet són més gustosos.

Haurem de tastar-los de ses dues formes!

També voldria deixar clars uns punts per jo importants:
- els macarrons de Sant Joan s'han de menjar freds.
- no m'agraden els que volen modernitzar-los posant, per exemple, formatge ratllat per amunt. Sa tradició és sa tradició.
- sa pasta a utilitzar és mafaldine. Cap d'altra. Els "macarrons", pels que no són d'aquí, són una pasta diferent.
- els macarrons de Sant Joan són groguencs, siguin amb aigua o amb llet. Això de posar-los més colorant també és una modernitat que va contra sa tradició.

Els macarrons de ses fotos que acompanya aquest escrit tenen colorant afegit. Els he fet pels convidats d'avui. A sa meua filla li agraden així. Que hem de fer-hi!

Sa meua recepta: pasta mafaldine, aigua i sal; llet, sucre, pell de llimó i bastonets de canyella; canyella en pols per decoració final. He fet coure sa pasta i l'hi he posat sal i colorant. A part, he bullit llet sencera, sa pell de llimó i canyella en rama. Quan sa pasta estava quasi cuita, li he afegit sa llet calenta, sa pell de llimó, es sucre i sa canyella. He deixat bullir un poc més fins que sa pasta estava ben cuita. Ho he deixat dins tasses i li he afegit canyella molta per amunt. I s'acabat.

Amb s'escrit d'avui també m'agradaria recordar una petita història de sa pasta que s'utilitza per fer-los.

Ja fa anys sa companya Pastas Gallo fabricava una pasta de blat, sense ou, denominada "cinta rizada". Tenia molta venda per aquells dies, però clar, era un producte que només tenia sortida per Sant Joan, i solament a Eivissa. A Formentera s'usava poc. No tinc clar es motiu de no fer-ne durant cada mes d'estiu. Per tant, es fabricant va deixar de comercialitzar-la. Per ells produir quantitats tan petites, no era rendible.

Tothom va protestar per aquella mida poc comercial i que atemptava ses tradicions eivissenques. Record que davant tot això a Pasa Eivissa, s'empresa on feia feina, vam demanar sa fabricació especial d'una determinada quantitat de producte per poder fer front a sa demanda dels consumidors. El proveïdor va demanar un mínim per fer-la. Aquell any sa pasta no va acabar-se.

L'any vinent, ni demanant-ho per favor, ni amenaçant, ni publicant escrits als diaris locals. Sa "cinta rizada" de Gallo era ja història.

Ràpidament a Pasa Eivissa en posarem a sa feina per mirar de trobar una pasta similar per poder continuar amb sa tradició.

Trobarem una pasta italiana molt apareguda, sa "mafaldine". Era quasi igual, cinta arrissada, però era una pasta d'ou. Aquest punt era molt important, ja que el temps de cocció, s'absorció i el sabor eren diferents.

El primer any a la venda, tota sa clientela protestava. Vam explicar sa situació a tothom i a ses botigues vam fer molta cultura de sa nova forma de preparar-los. Els consumidors van provar-ho i acceptaren es canvi. Fou una labor de convicció important.

Com he dit abans, sa pasta d'ou necessita més temps de cocció, el seu poder d'absorció de s'aigua o sa llet és menor i el sabor canvia un poc. També he de dir que sa nova pasta era bastant més cara que sa de blat i això tampoc va agradar.

Dintre del grup de botigues de Pasa teníem veritables expertes en s'elaboració d'aquesta delícia. Fou molt dur convèncer als clients de Casa Alfonso (Sant Antoni), de Can Tirurit (Sant Joan), de Can Funoy (Vila) o de Can Pascual (Jesús).

Avui en dia, sa pasta "mafaldine" està perfectament acceptada pels consumidors i ja la podem trobar a quasi tots els comerços de s'illa. S'antiga "cinta rizada" ja ningú la recorda.

Bon profit a tothom!

 

 

viernes, 8 de julio de 2022

Porridge.

Eivissa, 8 de juliol de 2022

PORRIDGE.

Moltes vegades menjam alguns plats que tenen sa facultat de transportar-nos a altres èpoques de sa nostra vida.

Després de tantes estades per UK, si em preguntau per algun menjar típic del lloc que m'agradi us he de dir que es porridge és un dels meus preferits.

 

Cada vegada que en menj no puc evitar que el meu cap em porti a sa meua infància.

De petit, a ca nostra, sa mama ens preparava farinetes per esmorzar o per berenar i els dies de festa arròs amb llet com a postre.

Ses farinetes eren fàcils de preparar i els ingredients tampoc eren difícils d'obtenir: llet (de cabra), canyella en rama, pel de llimó, sucre i sémola d'arròs. Abans de menjar-les hi posàvem per amunt un poc de canyella molta. Estaven delicioses.

Quan sa meua neta Indiana ve a ca nostra sempre n'hi feim. Li encanten.

S'arròs amb llet també és un menjar molt nostro. Tot i que no n'hauria de menjar (pels temes de mantenir sa línia a ratlla), habitualment ho cuino. A tots ens agrada molt. Durant s'estiu, ben fresquet, és deliciós. Llet, pells de llimó i de taronja, canyella en rama i sucre. Paciència i anar fent. S'elaboració demana temps i anar cuinant s'arròs a poc a poc. Abans de menjar, també m'agrada sa canyella molta per damunt.

Es porridge anglès és molt semblant a ses nostres farinetes. També recorda un poc a s'arròs amb llet. Els ingredients, flocs de civada ("avena"), aigua o llet. Podem prendre-ho tal qual o afegir-hi tots els ingredients que vulgueu. Combina a la perfecció amb fruites, llavors, etc. Per a endolcir-ho una bona opció és fer-ho amb un poc de mel.

És un menjar fàcil de preparar i de conservar. Ideal per mantenir a ratlla es colesterol, anar regularment a veure al senyor Roca o guardar sa línia.

Us vull comptar sa meua recepta d'estiu. Us animo a provar de fer-la. Estic segur que us sorprendrà i us agradarà.


Civada ("avena") remulla en nevera:

En una tassa heu de posar 40 g de flocs de civada ("avena") (unes quatre/cinc cullerades soperes) i un cent/cent cinquanta ml de llet (millor desnatada), (depèn de sa textura que us agradi). S'ha de deixar tota sa nit a sa nevera. No heu de fer res més.
A s'hora d'esmorzar o berenar podeu afegir-hi fruita (plàtans, "arandanos", freses, "frambuesas", etc) o llavors ("calabaza", gira-sol, "chía", etc).

 

A disfrutar!

miércoles, 6 de julio de 2022

Llibres nous.

Eivissa, 6 de juliol de 2022

LLIBRES NOUS.

Sempre em passa el mateix ....

 

Ja fa unes setmanes, després de tot un matí caminant per La Savina, tenia ganes d'arribar a casa. El meu bon amic Vicent m'havia regalat un llibre que recentment havia publicat i vaig portar-lo tot el matí dins sa motxilla. Estava impacient per tenir-lo entre ses mans i començar a llegir-lo.

S'altre dia es repetí s'història. Vaig comprar-me un llibre nou (Tornar a Balansat)  i no podia esperar, volia començar-lo inmediatament.

Jo no sé valtros, però jo sempre segueix el mateix protocol abans de començar a llegir un llibre nou:

Torn a casa i em pos roba còmoda: uns calçons curts i una camiseta vella. Busc un poc d'intimitat i silenci i m'assec.

Agaf el llibre. M'agrada si sa cobertura és llisa i suau. Hi pas sa mà per sobre, l'olor i me l'atrac a sa cara. Després el gir i llegeix el text de sa contra, que me n'avança el contingut. El torn a girar i l'obr per sa primera pàgina. Llegeix sa dedicatòria. També llegeix es breu resum sobre els treballs i mèrits de s'autor. Més endavant una citació d'un autor clàssic.

M'encanta posar-hi aleatòriament un punt de llibre entre ses pàgines. L'amic Vicent ha tingut es detall de posar-n'hi un anticipadament.

Pas unes pàgines i llegeix sa primera frase. Tinc un moment de dubte, no sé si he de continuar llegint-lo o seguir amb el que tinc començat des de fa dies. M'ho he de pensar.

Potser sí, començaré pel que m'han regalat. M'interessa molt el tema de sa mel.

Començ es viatge, s'aventura, uns coneixements nous m'esperen. Per un moment, pens en totes ses persones que no llegeixen mai. Quines experiències s'estan perdent.

viernes, 1 de julio de 2022

Es meu metge m'entenia.

 Eivissa, 2 de juliol de 2022

 ES MEU METGE M'ENTENIA.

 He estat una temporada allunyat dels ordinadors i de ses xarxes socials. Em mereixia una temporada de descans i desconnexió.

 

Vull recuperar una publicació a "elDiario.es" feta el passat 17 de juny pel periodista Pablo Sierra del Sol.

Xerra dels problemes dels pacients d'oncologia de ses Pitiüses. El periodista em va entrevistar i vaig aportar sa meua experiència com a pacient.

Com tal vegada no sou seguidors dels diaris digitals, vull compartir sa publicació. Desig que us sembli interessant.

 

 

La desesperada búsqueda de oncólogos en Ibiza y Formentera: “Mi médico me entendía con una mirada, pero se ha ido”

 

La marcha de profesionales obliga al Govern a enviar a las Pitiüses a especialistas mallorquines para atender a los pacientes, que este jueves vuelven a tener consultas presenciales en Formentera. La Conselleria dice que invertirá 2,5 millones de euros para reforzar Oncología y otras especialidade.

 

 

Formentera. 17 de junio de 2022.

Pablo Sierra del Sol.

 

 

No es extraño que las malas noticias lleguen de dos en dos: cuando le detectaron un tumor en el colon, Pilar Noguera tenía a su marido hospitalizado en Son Espases (Mallorca). “Él acababa de pasar por un cáncer de huesos y debían operarle del corazón. No lo superó. Me recomendaron que no fuera a Mallorca porque estábamos en plena pandemia y, por mi edad, era peligroso que saliera de casa, pero como vi que la cosa estaba mal decidí viajar para acompañarlo”, recuerda esta ibicenca un par de años después de quedarse viuda.

En ese tiempo ha entrado dos veces en el quirófano –primero, el colon; después, el hígado, donde se expandió el cáncer– y ha recibido un tratamiento de quimioterapia. Pilar tiene claro por qué ha podido soplar ochenta y una velas en su último cumpleaños: “Tuve la suerte de conocer a Iker [López], el oncólogo que me tocó. Pero, durante la quimio, que la fui superando bastante bien, él se fue de vacaciones y ya no volvió. Decidió marcharse del hospital. Me pusieron otra doctora. He ido mejorando pero el vínculo que tenía con el primer oncólogo era especial. Con una mirada entendía cómo estaba. Cuando cambias de médico tienes que comenzar la relación desde cero”.

El médico al que menciona Pilar es uno de los tres especialistas de Oncología que desde que empezó la pandemia han abandonado Can Misses, el hospital de referencia para las 160 mil personas que viven en Ibiza y Formentera.

Joan Sánchez Roca –metástasis en los pulmones detectada en octubre de 2018; “imposible operarla”; un carrusel de problemas de salud derivados y sesiones de quimioterapia desde entonces; con cuarenta y ocho años tuvo que dejar su trabajo (responsable de logística en una empresa de paisajismo) y vive de la pensión que le ha quedado por su enfermedad– conoce de cerca esta realidad. Hasta la pasada Semana Santa, el oncólogo que le trataba era Sergio Sánchez Cerrato. Después de una década en Ibiza, este médico decidió pedir el traslado a Canarias. Había sido el último responsable del servicio, “pero se le veía quemado, no lo escondía”, explica Joan.

“Todos hemos lamentado su marcha. Llevaba tiempo diciendo que se quería ir. Se quejaba de la sobrecarga de trabajo”, dice su antiguo paciente. Desde la marcha del doctor Sánchez Cerrato, Joan ha tenido tres citas con dos oncólogos distintos y, además, sigue yendo al hospital cada tres semanas para que le inyecten los medicamentos que deben evitar que el cáncer campe a sus anchas por su cuerpo. “Mientras se quede en los pulmones no me quejo”, dice.

A pesar de su delicado estado de salud, agravado por una diabetes que le está afectando a la vista, Joan dice que este baile de galenos “es todavía peor para los enfermos que estén en la fase de diagnóstico o comenzando su tratamiento. En las primeras escenas 'de una historia que se hace larguísima' el paciente no entiende nada y lo peor es que pueda sentirse 'como una pelota de pimpón”. “No tengo ninguna queja de los médicos que me han visto desde que se marchó Sergio, pero necesitas que enfrente esté alguien que te dé confianza”, cuenta, “y que te conozca más allá de tu historial”. Si yo no me he rendido ha sido gracias al trato tan humano y cercano que me han dado mi médico de cabecera y mi oncólogo“, añade.

Los oncólogos que han visto a Joan –y también a Pilar, y a muchos de los cientos de enfermos de cáncer que tienen su tarjeta sanitaria en el Àrea de Salut de las Pitiüses– viven y trabajan en Mallorca. Cuando Sánchez Cerrato se marchó, de las cinco plazas con las que cuenta el servicio solamente estaban ocupadas dos, además de la psicóloga que atiende a los pacientes oncológicos. Una de ellas, además, con una reducción de jornada del 25 por ciento. El panorama no era nuevo; incluso había habido momentos más insostenibles.

Como cuando en diciembre, debido a un cúmulo de bajas y vacaciones, el propio Sánchez había tenido que trabajar solo durante más de un día. “Mañana, tarde, planta, guardias y todo lo que tocara. Él solo. Fue el punto más chungo por el que hemos pasado”, explica Susana Ribas, representante en Balears de la Asociación Española de Cáncer de Mama Metastásico.

Desde el Àrea de Salut reconocen que aunque “no hay lista de espera en Oncología porque los casos que llegan de urgencia se atienden”, la falta de médicos “sí ha afectado a las consultas de revisión”. “Creo que no se tiene en cuenta que un mes de retraso en una cita o una resonancia es muchísimo tiempo para un paciente o su familia”, dice Maribel Martínez, presidenta de la Asociación Pitiusa de Ayuda a Pacientes de Cáncer (Aapac).

Para evitar que el problema se agravase, entre febrero y mayo, “hubo que recurrir a soluciones imaginativas”. Con estas palabras describe Francesc Miquel Albertí, subdirector de Atención Hospitalaria en la Conselleria de Salut, a la decisión de trasladar a dos oncólogos desde Son Llàtzer (Mallorca) para que atendieran las citas de Can Misses (Ibiza) y el servicio no colapsara. Los médicos iban cambiando, no eran siempre los mismos. Utilizaban sus días libres para viajar: así la asistencia en el hospital mallorquín no se resentía.

Pese al refuerzo, las consultas con los pacientes de cáncer de Formentera tuvieron que hacerse por vídeo llamada. Este jueves 16 de junio pudieron reactivarse como consecuencia de los últimos movimientos que se han producido en el Ib Salut. En paralelo, ha habido varias reuniones entre la Conselleria que dirige Patricia Gómez y las asociaciones pacientes de cáncer, unos colectivos que no han dejado de protestar y reivindicar la falta de medios humanos que sufre el departamento de Oncología en las Pitiüses.

Hace dos semanas, Can Misses se reforzó con una nueva oncóloga, procedente de Son Llàtzer, y desde el Àrea de Salut aseguran que la búsqueda de dos facultativos más para completar el servicio no se detiene. “Creo que se están haciendo muchos esfuerzos, pero también considero que se ha reaccionado tarde: no hacía falta esperar a que viviéramos una situación dramática. Me gustaría pensar que un día aparecerán esos oncólogos. Es complicado que decidan vivir en Ibiza”, dice Susana Ribas.

“Damos un pasito adelante y dos para atrás. No podemos olvidar que el cáncer es una enfermedad que se alarga mucho en el tiempo. El factor emocional de los pacientes es básico. Es primordial que se sientan seguros, arropados. Todo el mundo tiene derecho a ser bien atendido por la Sanidad pública, da igual que viva en Menorca, Mallorca, en Ibiza o Formentera: aquí siempre estamos con el mismo problema”, opina Maribel Martínez. Una campaña iniciada por Aapac en una plataforma de internet ha recogido casi 50 mil firmas para pedir más calidad asistencial para los pacientes oncológicos en los hospitales de las Pitiüses.

Mientras tanto, los vuelos interislas siguen siendo una solución provisional que, sin embargo, se alarga en el tiempo por falta de alternativas.

“En Son Espases, acabamos de contratar a dos oncólogos que, además de trabajar aquí, se desplazarán todas las semanas a Can Misses. Se trata de una alianza estratégica entre los dos hospitales. Hemos optado por esta decisión porque cuesta encontrar oncólogos que quieran vivir en Ibiza. Es cierto que hubo un momento en que la oncología en las Pitiüses se quedó en una situación un poco precaria, pero no se ha dejado de trabajar para que la población esté bien atendida”, dice el subdirector de Atención Hospitalaria.

Los especialistas –dentro de su turno laboral, no trabajando horas extra– cubrirán cinco jornadas en las Pitiüses. Cada semana, uno de los oncólogos viajará a Ibiza para trabajar dos turnos seguidos (mañana y tarde), dormirá en la residencia para sanitarios que alberga Can Misses y, antes de volver a Mallorca, hará otro turno en horario de mañana. El otro refuerzo vendrá de Palma en el primer vuelo de la mañana y se marchará a última hora del día para poder encajar dos jornadas. Francesc Miquel Albertí explica que estos dos profesionales deberían reforzar el servicio “como mínimo durante un año” y que, aunque pasarán a formar parte de la rotación del servicio de Oncología de Son Espases, “se intentará que no roten” para que se desplacen siempre los mismos profesionales.

Balears tiene cuarenta y cuatro plazas de Oncología en la Sanidad pública. Treinta y tres están en Mallorca, cuatro en Menorca y las cinco restantes están destinadas a atender a los ibicencos y formenterenses que desarrollan una enfermedad que, pese a los avances, fue en 2021 la tercera causa de muerte más común en España: 47.220 personas (el 21 por ciento del total de defunciones a nivel estatal). Dividiendo los especialistas entre los habitantes de cada isla, hay un oncólogo por cada 24 mil menorquines, 27 mil mallorquines y 32 mil pitiusos.

La ratio más grande se da, precisamente, en las islas donde más complicado es que los sanitarios echen raíces. Varias razones lo explican, dos, principales, se entrecruzan. Los precios del mercado inmobiliaria en Ibiza triplican los de Menorca. Solamente los sanitarios de Formentera ingresan unos pluses de residencia comparables a los que cobran los funcionarios que viven en las islas más pequeñas de Canarias. Los sindicatos consideran esencial la subida de este complemento para fidelizar a los profesionales y evitar fugas que afecten seriamente a servicios tan básicos como el de Oncología.

“Si no invertimos nuestros impuestos en las cosas –buena educación y buena sanidad– que realmente importan no vamos a ninguna parte”. Pep Serra Guasch no puede esconder su enfado cuando piensa en el déficit de médicos especializados en tumores que sufren la isla en la que vive (Ibiza) y la isla en la que nació (Formentera). Sabe de lo que habla: cada año debe pasar revisión para confirmar que el cáncer de próstata que superó no ha vuelto a molestar. Se lo diagnosticaron en un reconocimiento médico que se hizo en el trabajo después de “dos años de analíticas extrañas” que nadie sabía explicar.

La vida de Pep dio entonces un vuelco: tenía cincuenta y siete años y era director comercial de una compañía que agrupaba pequeños supermercados y negocios de alimentación, pero tuvo que priorizar su salud. Decidió operarse de urgencia en un centro privado de Barcelona. Meses después, en septiembre de 2014, las pruebas constataron “que no había quedado limpio”. Él fue uno de los últimos pitiusos que se vieron obligados a viajar a Palma para recibir radioterapia. De lunes a viernes durante tres meses cogía un avión a primera hora de la mañana y volvía a la hora de comer.

“El primer avión de los lunes iba lleno de enfermos de cáncer. Yo prefería ir y venir cada día pese a tener que pagarme los vuelos porque para mí dormir en casa era fundamental. Me daba tranquilidad saber que por la tarde, si me encontraba bien, podría jugar un rato con mi nieto. Otros pacientes se quedaban en Palma, en casa de algún familiar, si tenían esa posibilidad. A cambio el Govern solamente nos daba 17 euros de dieta cada día. Nunca me quejaré del trato que me dieron en Mallorca, fue exquisito, cariñoso y profesional, pero no entiendo cómo tardamos tanto en tener ese servicio en Ibiza”, recuerda Pep.

En la Navidad de 2015 el acelerador lineal de partículas llegó al hospital ibicenco, que había inaugurado sus nuevas instalaciones nueve meses antes. Una plataforma ciudadana creada ex profeso llevaba años reivindicándolo. Las Pitiüses dejaron de formar parte de las zonas de España (las provincias de Teruel, Soria o Palencia, por ejemplo) situadas a más de una hora de distancia del tratamiento de radioterapia más cercano. Un lustro antes, Can Misses solamente tenía a dos oncólogos en plantilla, número que fue aumentando durante los años siguientes con la idea de consolidar un servicio que pudiera contar con especialistas en diferentes tipos de cáncer.

Sin embargo, la realidad económica y demográfica de Ibiza y Formentera afecta directamente a los recursos humanos con los que cuentan los dos hospitales y los siete centros de atención primaria de estas dos islas. La Conselleria de Salut anunció en marzo que durante los próximos años invertirá 2,5 millones de euros en ampliar la plantilla en cuarenta sanitarios más. También se ha comprometido a que, para garantizar la continuidad asistencial, los oncólogos del hospital de referencia serán siempre los mismos.

“Que los oncólogos o cualquier sanitario no quieran venir a Ibiza”, reflexiona Pep Serra Guasch, “es la misma historia por la que muchos restaurantes no encuentran camareros este verano. Oiga, si usted les paga lo suficiente, ya verá cómo encuentra médicos. El cáncer llama mucho la atención porque hay asociaciones y personas metiendo mucha caña, pero las listas de espera [en la Sanidad pública de las Pitiüses] son las que son. Para que te vea un cardiólogo puedes esperar tranquilamente tres meses”.

Surant.

Eivissa, 2 de juliol de 2022.

SURANT.

He estat unes setmanes per terres d'Escòcia i a casa del meu fill a Leamington. Estava caminant per un parc que hi ha a prop i quan vaig acabar sa caminada, uns estiraments i cap a casa. Cap molèstia. A casa, una dutxa i a seguir. Cansat però com a nou.

Durant els estiraments, una al·lota que passava corrent pel meu costat degué veurem molt cansat i em preguntà si em trobava bé. No et preocupis, vaig contestar-li. Estic bé. Rebentat però bé.

Vaig pensar: És veritat. Físicament em trob bé.

 

 

 

 

 

Durant s'estada per terres de UK em va trucar per telèfon en Pablo Sierra, un periodista de "elDiario.es". Estava preparan un article sobre sa problemàtica dels pacients d'oncologia de ses Pitiüses i volia conèixer sa meua experiència com a pacient.

S'entrevista em va portar-me vuit anys enrere i va fer-me recapacitar sobre sa meua salut i com han estat aquests darrers anys de recuperació. Lluny queden els mesos de malaltia, de tractament i de suportar ses conseqüències posteriors.

Ja fa uns mesos, a una classe de gimnàstica, sa professora ens va manar uns exercicis amb un tub d'espuma. Havíem de posar-lo al llarg de sa columna i fer altres moviments sense que el tub es mogués. Al principi el tub molesta, però a poc a poc s'adapta al teu cos i acabes per no sentir-lo.
Acabats els exercicis em vaig llevar el tub de sa columna. I allí, mirant amunt, alleujat per no sentir aquella cosa estranya a s'esquena, amb tot el cos descansant al matalàs, vaig sentir una enorme pau, una gran sensació de benestar.

Aquella sensació va durar uns minuts. Sa professora no ens donava més temps de descans. Però durant aquells breus minuts, o tal vegada segons, em vaig trobar a un núvol. No sentia res, no pensava en res, no em feia mal res, solament aquella sensació de benestar.

Ahir vaig fer sa classe de gimnàstica amb una professora nova i vaig tenir unes sensacions iguals a ses que us contava abans. Fou una classe diferent, molt intensa, molt calmada, vaig suar de valent, però treballarem tot el cos. Es coll, els braços, es sol pèlvic, ses cames, els equilibris, els peus ... Vaig activar tot es meu cos.
Quan vam acabar sa classe, vaig quedar-me uns minuts al matalàs. Allí amb es cap, els braços, ses mans, es cos, ses cames i es peus tots tocant a terra. Una vegada més, m'entrà una agradable sensació de pau i benestar.

Feia temps que no em sentia tant bé i tant relaxat. Vaig acabar sa classe tan bé que na Linita i jo vam decidir celebrar-ho a Santa Gertrudis amb un entrepà i un beure.

A sa vida tot és difícil d'aconseguir, però amb ganes i il·lusió tot és més fàcil. He passat anys, mesos de dificultats i mai havia perdut s'esperança d'una recuperació (amb limitacions, és clar).

Ara he tornat a recuperar sensacions i a trobar-me satisfet per l'esforç fet i pels resultats obtinguts.

Haig de continuar cuidant-me i disfrutar de ses coses que em fan feliç.






Un passeig amb autobús per Escòcia.


 Eivissa, 30 de juny de 2022

UN PASSEIG AMB AUTOBÚS PER ESCÒCIA.

 


Aquest és un petit resum del viatge que na Lina i jo hem fet per terres d'Escòcia. No pretenc fer-ne un detall del viatge. Simplement, són unes anotacions de ses coses que més m'han agradat i unes quantes anotacions de direccions i llocs d'interès. Tal vegada en un futur podran servir per a alguna persona que vulgui anar-hi.

 

Dia 1. Dissabte.

Vol directe d'Eivissa a EDIMBURG amb Jet2. Una bona companya d'avions. El trajecte dura tres hores.

Ens allotjarem a l'HOTEL IBIS EDIMBURG CENTRE (SOUTH BRIDGE). L'hotel no ens va agradar mica. Brut, el personal de recepció molt antipàtic i unes habitacions minúscules. Es sopar del primer dia, self- service, normalet.

Aprofitem sa tarda per una primera presa de contacte amb la ciutat. Edimburg és una de les ciutats més polides d'Europa. El seu centre medieval us sorprendrà. El carrer principal, PRINCES STREET, ple d'espanyols.

 

Dia 2. Diumenge.

Sempre, tots els dies del circuit, per esmorzar el típic BREAKFAST ESCOCÈS (Ous, salsitxes, bacon, tomates torrades, xampinyons, baked beans, sucs, cafès, etc. Sempre trobareu els "haggis", un plat típic escocès d'un sabor molt fort). Massa fort pel meu gust. No em va agradar.

Vam fer una visita panoràmica a la ciutat d'EDIMBURG. Ses vistes des de CALTON HILL, espectaculars.

  

Visitarem el CASTELL  d'EDIMBURG. Diuen que és el monument més visitat d'Escòcia. Sa petita CAPELLA DE SANTA MARGARITA em va encantar. També veure ses joies de sa corona i sa pedra del desti. 

 

 

 

Dinar a un típic pub. Un plat i una cervesa. Ideal.

 

Visitarem sa CAPELLA DE ROSSLYN. Un lloc ple de misteri situat entre ses muntanyes i envoltada de bosc i boira. Un lloc lligat als “templarios” i a sa llegenda del sant Grial.

El sopar a s'Hotel Ibis per oblidar. Vaig sopar d'un assortit de postres.

 

Dia 3. Dilluns.

Partirem direcció a ses TERRES ALTES. Tot el matí amb autobús. Arribada a INVERNESS capital de ses HIGHLANDS. Visita a sa ciutat.

 

Ens allotjarem a s'hotel Carrbridge. Sense comentaris. Millor no hi aneu mai. S'ha de dir que en general sa qualitat dels establiments d'hoteleria per ses Terres Altes no és gaire bona.

 

Dia 4. Dimarts.

Un dia molt llarg, però un espectacle de naturalesa. Valls, muntanyes, rius, bosc ... Ho havia somiat sempre d'aquesta manera

Vam anar al mític LAGO NESS. No vam veure a Nessie, però el lloc val la pena. Espectacular el passeig en barco fins el CASTELL DE URQUHART.

 

Dinarem a GAIRLOCH un poblet ja molt amunt. Feia molt de fred.

Vam anar al Jardí d'Inverewe. Si us agraden ses plantes i ses flors, heu d'anar-hi.

Volíem veure els salmons com pujaven pels rius  (Cascadas de Roggie), però no vam tenir sord. Els salmons no estaven per sa feina.

 

Dia 5. Dimecres.

Un altre dia espectacular. Vam anar a s'ILLA DE SKYE. Un lloc impressionant. S'ha de veure el CASTELL DE ELIAN DONAN, un dels llocs més emblemàtics de ses Terres Altes. Vam visitar els penya-segats de KILT ROCKS i sa capital de s'illa PORTREE. Aprofiteu per dinar al port, a qualsevol taverna i demanau peix frit (fish&chips) o calamars.

 

 

 

 

Ens allotjarem a s'HOTEL IMPERIAL, a Fort William. S'hotel no té ascensor. El sopar molt bo. El primer sopar que vam fer en condicions (còctel de gambes, llobarro al llimó i verdures, pastís de xocolata).

 

Dia 6. Dijous.

El millor dia del viatge. Vam anar a ses muntanyes de TROSSACHS. Boira, pluja, verd, aigua, rius ... Idíl·lic.

Visitarem el CASTELL DE STIRLING i el VALL DE SES LLÀGRIMES GLENCOE. 

 

 

EL VALL DE GLENCOE és un vall d'origen volcànic, modelat pels glacials i és considerat un dels llocs més polits de ses Highlands. No podia deixar de mirar ses altes muntanyes, els rius, ses cascades i tota sa vall. Important ses THE THREE SISTERS. Tres muntanyes molt altes que destaquen sobre totes ses altres.
Justament quan vam arribar-hi, estava ploguen, feia molt de vent i els cims de ses tres muntanyes estaven coberts d'una espessa boira. Simplement meravellós. Vaig disfrutar del lloc i del moment.

 

 

 

A la nit, arribarem a GLASGOW..

 

Dia 7. Divendres.

Tot el dia a Glasgow. Visitarem una destil·leria de whisky (Auchentosham). No podíem anar a Escòcia i no visitar una destil·leria de whisky. Conèixer el seu procés de fabricació i tastar ses diferents anyades. Sa visita, un despropòsit. El personal que feia s'explicació solament parlava anglès. Me'n vaig anar de sa visita.

 

Resta del dia a NEW LANARK. S'ha d'anar-hi. Difícil entendre tot el que va passar a aquell lloc perdut entre ses muntanyes. Declarat patrimoni de la humanitat, aquest poblet, aquest centre tèxtil, fou el centre de sa revolució industrial. Allí es posaren en marxa avançades idees socials a favor dels treballadors. Sembla una ciutat "museo". Vam veure s'escola, el molí, el lloc on vivíem els treballadors, sa fàbrica de cotó, etc. 

 

A Glasgow, ens allotjarem a s'HOTEL RED RADISSON. S'esmorzar a s'hotel fou el millor del circuit (sucs, pastes, formatges, etc. El plat calent, torrades de pa, alvocat i ous).

El sopar, una vegada més, per lliura a un pub (assortit de poll frit i una cervesa ben freda. De postre, un pastís de poma boníssim).

 

 

Dia 8. Dissabte.

S'ha acabat el circuit. Tornam a Edimburg.

Ens vam canviar d'hotel (THE HAYMARKET HOTEL). Està un poc lluny del centre, però ben comunicat pel tramvia.

S'ha de dir que s'hotel tampoc té ascensor. Teníem reservada habitació a un tercer pis i van haver d'anul·lar-la. Ens donaren una habitació no gaire bona a un soterrani a s'edifici del costat.

S'habitació no estava neta i vam fer una reclamació. Immediatament van enviar personal a fer-la neta.

S'esmorzar a s'hotel un poc caòtic. Taules molt petites, baixa qualitat dels aliments i poc servei de personal.

Al centre de sa ciutat, disfrutarem d'estar a una terrassa d'un pub i veure l'ambient al carrer. Fins i tot, van fer una xerrada en anglès amb un matrimoni del lloc. Es veu que el meu anglès tampoc és tan dolent. Quan em parlen, si ho fan a poc a poc, puc seguir sa conversa mitjanament bé.

 

A la tarda, visita obligada a THE DOME. Heu d'anar-hi i fer un CHAMPAGNE AFTERNOON TEA. Obligat.

 

 

Dia 9. Diumenge.

Per lliura a Edimburg. Tot el matí per DEAN VILLAGE. Uns jardins agradables.

A sa tarda, tornam a The Dome. Una de ses encarregades ens ha reconegut després de sa visita d'ahir i ens han donat una de ses millors taules.

 

Dia 10. Dilluns.

Per lliura a Edimburg. Passeig en autobús turistic. Rutes vermelles (ciutat) i rutes blaves (port i exteriors). Volíem tenir una visió completa de sa ciutat.

 

Dia 11. Dimarts.

Teníem previst anar en tren fins a Coventry i des d'allí a casa del nostro fill. Mirau que hi ha dies, però els trens aquest dia feien vaga. Vam perdre els bitllets.

Comprarem bitllets d'avió fins a Birmingham amb Easyjet. Un caos total als controls d'accés a s'aeroport.

Arribarem a Birmingham i en autobús a Coventry i després, també en autobús a Leamington.

 

A les 14.30 hores ens trobarem tots a casa del nostro fill. S'ha acabat el viatge a Escòcia. Ens esperen uns dies de descans i de vida familiar.