Una història coenta.

Eivissa, 31 de maig de 2022

UNA HISTÒRIA COENTA.

Avui vull escriure una història que em contava sa meua güela. És divertida i no vull que s'oblidi.

Per a situar sa història, haig de referir-me a dos costums molt antics, molt arrelades en aquestes illes.

"Anar a festejar":

 

Antigament, a Eivissa i Formentera, els joves festejaven a ses al·lotes a s'estil "pagès". Dic això de "pagès", perquè a ses al·lotes de Vila, les festejaven d'una altra manera.
Bàsicament, ses al·lotes de Vila festejaven amb un jove cada vegada i ses de "fora Vila" i Formentera ho feien amb tots els que podien. A aquesta última manera jo li dic estil "pagès".

Tenir un bon nombre de joves que la festegessin, era motiu d'orgull. Si era guapa i amb sous, pretendents no faltaven. Imagineu l'orgullosa que havia de sentir-se una al·lota menys agraciada i que l'anessin a festejar diversos joves.

El ritual del festeig no té desaprofitament, però no és el que vull comptar. Vull referir-me solament, al cas que es donava en algunes ocasions i era el que s'al·lota s'enamorés d'un jove, que per ser pobre o per qualsevol altre motiu, no era del gust dels pares de s'al·lota.

Per a poder casar-se no tenien una altra solució que "fer fugir s´al·lota" o "robar-la". S'al·lota i es jove es posaven d'acord i aprofitant una hora determinada d'entrada sa nit (ella prèviament, havia preparat i amagat acuradament ses seues robes), sortia fora i s'escapava ràpidament. Normalment, se n'anaven a casa d'un amic o familiar. I allí quedava s'al·lota fins al dia de ses bodes, cuidada com una filla més

"Anar de matances":

Quan arribava s'hivern, en sa majoria de cases del camp, era moment de matar es porc i aprovisionar-se de menjar per als pròxims mesos.
Anar de matances era un dia festiu i de feina. Molt de matí ja anaven arribant els convidats a sa casa. Es desdejunava i a sa feina. Calia agafar al porc, matar-lo, netejar-lo, i a poc a poc anar separant tota sa carn per als seus diferents usos: per sa frita, per a sobrassada, per a botifarra, ossos amb sal, etc.
A mitjan matí, una parada per a repostar forces: "gerret escambetxat", "bunyols", vi pagès i a seguir. 

S'havia d'acabar aviat, perquè es feia fosc ràpidament. Quan s'havia acabat sa feina, arribava el millor del dia: el sopar. Abundants plats d'arròs de matança amb els seus trossets de llom i costelles. Que bo! Frita de porc, vi pagès i bunyols. Tot era alegria i el sopar s'allargava fins molt tard.

Era també costum que en acabar es sopar, quan ja se n'anaven els convidats, es regalés a ses persones més assenyalades una sobrassada o botifarra com a mostra de gratitud.

Bé, després de comptar breument això de ses matances i dels festejos, haig de contar sa història que em referia al principi: Sa meua güela em contava que sa protagonista d'aquesta història havia estat sa seua güela.

Resulta que era es dia de ses matances i sa meua rebesàvia (es diu així?), tenia al seu jove convidat. Tot el dia de feina, sopar, rialles .....

Ja de nit, arribà s'hora d'acomiadar-se. Sa meua rebesàvia va i li regala una sobrassada al seu jove diguen-li "menge-te-la aquesta nit, no sigui que demà sigui coenta"

Que va ocórrer aquella nit? Perquè sa sobrassada seria "coenta" ? Doncs perquè quan tots els convidats ja se n'havien anat i es pares se'n van anar a dormir, sa meua rebesàvia "va fugir", s'escapà, PERÒ AMB UN ALTRE JOVE! Va fugir amb el qual més endavant seria es seu home, es meu rebesavi.

Aquesta és sa història "picant" que volia recordar i compartir. 

Joves d'avui en dia, anau alerta amb ses al·lotes. Algunes no són de fiar.

 

Qui no vulgui pols, que no vagi a s'era.

Eivissa, 28 de maig 2022

QUI NO VULGUI POLS, QUE NO VAGI A S'ERA.

 

 

Durant ses caminades pels camps d'Eivissa i Formentera  estic observant que ja s'han començat ses feines de recollir els sembrats. Ja sabeu "Al juny, sa falç al puny". M'agrada recordar aquells temps a casa dels meus güelos materns, a can Vicent Guasch, a Formentera.

 

 

Caminat puc veure com ha canviat sa vida a ses illes. Ha canviat d'una forma ràpita i radical. Sembla imposible que els habitants poguessis viure fins fa poc més de seixanta anys exclusivament d'allò que donava sa terra. De ses collites depenia sa subsistència de sa gent. Totes ses cases tenien el seu forn on s'elaborava pa. Totes ses famílies tenien terres per sembrar cereals.

Record que quan arribava s'època de segar, tota sa família es mobilitzava, s'activitat era frenètica. S'escola s'havia acabat i tothom col·laborava amb ses feines. Sa meua mare, anava a ajudar a sa família i ens portava amb ella. Preparava un cistelló amb menjar i a segar tot el dia.

Es treballava de sol a sol. Al migdia una parada per menjar baix d'un pi, d'un garrover o d'una figuera, un poc de pa amb sobrassada o formatge, algunes olives i xereques. Poca cosa més.

Sa feina més dura de segar era pels hòmens. Ses dones anaven darrere per repassar ses restes i recollir els grans que queien a terra a s'hora de segar ("espigolar"). No es podia perdre ningun gra.

Els "menats", fermats amb "vencís d'espart", ses "gavellas" i ses "garbes" anaven formant-se a bon ritme i carros i carros cap a "s'era".

Ses feines de "batre" començàvem una vegada feta s'era ben neta de males herbes, pedres, etc. Ara mateix puc veure s'imatge del meu padrí dirigint sa mula, amb els ulls tapats ("aclucallat") des del centre de s'era. Després s'havia de separar el gra de sa palla. El gra que quedava a terra es passava per un "sedàs" i es guardava per llavors, per fer farina o per alimentar als animals. Sa palla es "ventava" per separar-la de sa pols. Ja sabeu allò "qui no vulgui pols, que no vagi a s'era". Idò ja podeu imaginar com era sa feina d'agradable. Després es guardava a sa "casa de sa palla" o es feien els "pallers".

Es sembrava blat, ordi i civada. Es blat i s'ordi s'emprava per a fer pa i sa civada es reservava per a alimentar als animals. També sembraven, per a ús domèstic, llegums secs (pèsols, guixes i cigrons) i patates.

Al costat de "s'era" estava sa "casa de sa paia". A mesura que s'anava batent, el gra quedava en s'era i sa casa s'anava omplint, amuntegant sa paia. Quan sa casa estava plena, si sobrava paia, es feien els "pallers". Era una feina molt dura, tota a mà.

Parl de quan tenia uns sis o set anys, vuit com a màxim, per tant, els meus records no són de sa duresa d'aquells dies per als homes i dones de sa família. Tot el contrari. Record aquells dies com a festius i alegres.

Em record que molt de matí, homes, dones, carros, mules i estris, sortien cap a "allà dalt". Era com dèiem als camps de cultiu de sa família. Estaven a una mitja hora caminant des de sa casa dels meus güelos.

Mentre homes i dones, "faus" en mà començaven ses feines, naltros els petits buscàvem nius de pardals que niaven en el camp, guàtleras, xebel·lins, puputs o terroles ponien els ous a terra, en uns nius amagats entre sa mala herba o els sembrats. I naltros, a buscar els petits ous. Els de ses terroles capelludes eren els nostres preferits. A sa nit, sa nostra mare ens faria una truita amb ells.

El puput era molt polit, amb sa seua cresta i el seu bec, però en s'època de nidificació expedia una olor forta i desagradable. Per la qual cosa, no prestàvem atenció als seus nius.

Record també ses cures que el meu padrí dispensava a sa mula que hi havia a casa dels güelos. Durant aquells dies de tanta feina en els quals es recollia el fruit tan necessari per al manteniment de ses persones i animals de sa casa, sa mula era un altre element fonamental perquè totes ses feines es poguessin dur a terme. Havia d'estar ben cuidada, ben alimentada i ben beguda.

I un altre record curiós d'aquells dies i que no vaig arribar a entendre fins a ser més gros: Naltros anàvem de ca nostra als camps, però des de sa casa dels meus güelos, a vegades no venien totes ses meues ties. Alguns dies faltava alguna, s'ha quedat per a fer el menjar, deien els altres, a manera de justificació. Sa realitat era que si durant s'època de segar sa dona tènia el període, es quedava a sa casa a fer feines domèstiques, però no anava al camp.

En fi, records i records d'un temps passat. S'arribada de ses màquines i després del turisme ho van canviar tot, van fer desaparèixer totes aquelles formes de vida precària. Ara simplement vull deixar constància en aquestes modestes línies d'una forma de vida. Hem de saber d'on venim i conèixer totes aquestes vivències, que no han de quedar en l'oblit. 

Sa llegenda de s'Estany Pudent.

Eivissa, 23 de maig de 2022.

SA LLEGENDA DE S'ESTANY PUDENT.

 

Dies passats juntament amb els companys de s'AUOMEivissa vaig fer una caminada per La Savina. En Santiago Colomar i n'Andreu Ferrer ens van fer de guies i professors.

Caminava amb n'Andreu al meu costat a prop de s'Estany Pudent i se'm va ocórrer dir-li: "Andreu, és creïble aquesta llegenda que conten des de ja fa moltíssims anys, que s´Estany Pudent era una hisenda de terra de conreu molt bona i molt rica, amb unes cases grosses i que un dia, a sa matinada, l'envestí un colp de mar tan gros i tan fort que va negar sa hisenda de cap a cap? Allò que diuen alguns de que els dies de calma es veuen ruïnes de ses cases en el fons de s´Estany són veritat? Tu les has vist?".
N'Andreu, amb un somriu, em va contestar: "Pep, no donis més males idees".

Sabeu d'on ve aquesta llegenda?

Heu sentit a parlar mai de sa llegenda de dues germanes enfrontades per una herència i que van acabar fent caure sobre elles mateixes una maledicció eterna? No? Idò llegiu. És sa llegenda de s'Estany Pudent.

Però comencem pel principi, com es relaten ses llegendes: Hi havia una vegada .... Una rica hereva vídua i una finca esplèndida. Estava, és clar, on avui es troba s'estany Pudent.

Sa vídua, una dona treballadora i orgullosa de la seua hisenda, tenia, no obstant això, dues filles una mica gandules i malcriades a ses quals poc preocupava l'esdevenir de ses collites i s'estat del bestiar. Malgrat tal desídia, sa mare va cometre s'error –un d'aquests errors sense els quals difícilment existirien ses rondalles– de deixar una herència compartida, la qual cosa en sa pràctica es va traduir en dues hereves que competien en odi i egoisme, perquè, a pesar que cadascuna d'elles volia sa finca en exclusiva, cap li feia molt de cas. Fins a tal punt va arribar s'odi que es professaven ses dues germanes, mentre sa hisenda perdia valor, que un bon dia els insults van acabar en malediccions. I ja se sap que cal tenir molt de compte amb ses malediccions, perquè molt sovint poden complir-se.

L'una li va dir a s'altra una expressió molt nostra "Mala fi puguis tu fer, i sa hisenda també". –almenys amb aquestes paraules ho recorda Joan Castelló en el seu llibre 'Rondaies'–, i s'altra li va respondre: "Lo que desitges tenguis". I, per descomptat, es va complir. Conten que es va escoltar el rugit de la mar i una gran ona es va aixecar sobre sa terra i va colpejar sa hisenda, arrasant pastures, cultius i construccions. Ses dues hereves i la seua fabulosa casa van desaparèixer i ses aigües estancades que van quedar de la gran ona es van convertir en s'Estany Pudent. 

Més enllà de sa llegenda, s'Estany Pudent, és avui part del parc natural de ses Salines i paradís d'ocells d'aiguamolls, però també és cert que antigament va ser un important focus d'infeccions i que va ser, amb tota probabilitat, l'origen d'alguna epidèmia de paludisme. Un bon dia, a mitjans del segle XIX, perquè l'aigua es regenerés, al bisbe Carrasco se li va ocórrer una cosa tan senzilla com comunicar l'estany amb la mar.

També diuen alguns formenterers que durant sa construcció del dipòsit de combustible per als hidroavions, que encare avui podem veure, els treballadors van treure del fons de s'estany tota classe de restes antigues.

Va pujar el nivell de la mar i va enterrar construccions antigues? Llegenda? Realitat? El temps i ses investigacions ho diran.

I perquè sa història quedi rodona, el que si és veritat és que actualment molts de formenterers encara parlen d'aquesta història i la recorden com si haguessin existit ses germanes i que ses ruïnes de sa casa encara poden veure's en ses aigües de s'estany alguns dies especials. 

Sa llegenda, encara que no tots la coneguin, continua viva.

M'agrada.

Leamingthon, 11 de maig de 2022

M'AGRADA.

Estic a Leamingthon a casa dels meus fills. M'aixec de matí. Aquí el dia comença a clarejar a les sis del matí i ses nits són molt curtes. Durant sa nit ha plogut i continua fent-ho ara mateix. Quan surt al jardí veig que tot està xop. Em prenc un got de llet ben calenta amb te, assaborint-lo, i mentrestant una idea es va obrint camí al meu cap: Dies passats una amiga amb la qual comparteix aquests petits escrits i em va dir "Pepe, ja veig el que no t'agrada. Ara hauràs d'escriure de coses que si t'agraden, veritat?".

Feia referència al fet que darrerament els meus escrits semblen tenir un to un poc nostàlgic, negatiu i pessimista.

Idò fet. Xerrem de coses que m'agraden. Parlaré de ses coses que m'agraden d'estar a casa dels meus fills Joan/Kat a Leamingthon i d'algunes més.

M'agrada quan estic esmorzant que sa gateta Lola s'assegui al meu costat i em miri d'aquesta manera tan especial. M'agrada esprémer sa bosseta del te amb els dits. M'agraden els dies de pluja rere els vidres com avui. Els dies de sol m'agrada passejar sense presses pel parc i mirar al cel mil vegades i disfrutar del sol i del dia. M'agrada, a la nit després de sopar, quan n'Indiana ja dorm i sa tranquil·litat ha arribat a sa casa, quels meus m'escoltin quan els explic els meus problemes i ses meues inquietuds. M'agrada que no minimitzin i frivolitzin temes que per jo són importants. M'agrada pensar que tot i ses dificultats, tot sempre sortirà bé. M'agrada el somriure de sa meua neta. M'agraden ses papallones, els esquirols i els cants dels pardals quan estic al jardí. No m'agraden els cucs i els insectes. M'agrada sentir-me optimista. M'encanta començar el dia al jardí disfrutant del sol i sa calma que donen ses plantes i els arbres, m'omplin de vida, em carreguen ses piles.

M'agrada tornar a llegir una vegada i una altra algun llibre especial que al llarg dels anys he regalat al meu fill i que parlen de coses i costums de sa nostra illa. Disfrut caminat pels carrers i parcs del poble, del silenci de ses matinades, del so de ses rames d'arbres al jardins i parcs cruixint baix els meus peus, de caminar baix sa pluja ben proveït d'un capell i roba d'abric i sentir l'aire fred a sa cara. No em cans de mirar el foc a sa xemeneia i a la nit mirar el cel i ses estrelles. M'agrada jugar amb sa meua neta.

I també, a qualsevol lloc, a qualsevol hora, em fa feliç:

Somiar al llit amb els ulls tancats. Somriure. Estar callat. Mirar fotos de sa meua família. Fer petons al coll. Que em gratin s'esquena. Ajudar, si puc, a tothom. Fer fotos. Despertar-me de matinada. Mirar els ulls a sa gent. Sa llum d'una espelma. Caminar amb la meua dona agafats de sa mà. S'olor de sa roba neta. Passar els fulls del calendari de s'agenda. S'olor d'humitat després d'una tempesta d'estiu. Menjar-me un gelat i no tacar-me sa roba. Aprendre a escriure. Despertar-me abans que soni es despertador. Pensar ficat al llit. Estimar. Llepar sa tapa dels iogurts. Sa llet amb te. Llegir lletres de cançons. Que m'agraeixin alguna cosa després d'haver-la fet. Els llençols freds del meu llit. S'olor de sa meua dona. S'olor d'un llibre nou. El dia abans de fer un viatge. Dibuixar junt als meus nets ses finestres quan tenen baf. Que m'abrasin. Tallar ses pells de ses taronges en trossets. Els meus amics. Xerrar amb els meus fills.

I ...... M'agrada si em llegiu. I ..... M'agradau també si no ho feis.