Retrobada d'amics.

Eivissa, 22 de setembre de 2022

RETROBADA D'AMICS.

Segueix disfrutant dels petits plaers que m'ofereix sa vida. El cansament i sa calor de s'estiu a poc a poc s'allunyen. Temps de canvi d'estació. Demà divendres 23 de setembre arribarà sa tardor. Benvinguda!

Arribarà sa calma i amb ella sa satisfacció del retrobament dels amics. Arribaran els dies per disfrutar de sa seua companya passant junts unes hores que recordarem sempre.

En teníem moltes ganes i no volíem esperar més. Ahir per celebrar s'acabament d'aquest calorós estiu res millor que fer un dinar d'amics. M'encanten aquestes trobades!

M'agraden els amics que es desviuen per atendre als seus convidats. M'agrada el seu exemple de generosa hospitalitat.

M'agraden els amics que guarden ses tradicions. Que tenen gust per sa nostra cuina. Que conserven ses nostres costums i mantenen vives ses nostres rels.

M'agrada una taula amb un bon menjar i beure. Atreu s'alegria i fa que flueixi sa vida desgranada en mil converses al voltant de les seues bondats i de ses preferències dels presents.

M'agrada retrobar-me amb els amics i amigues. No conec res millor que tenir s'ocasió de brindar per sa vida en bona companya. M'agrada trobar-me amb ells i deixar-me seduir amb les seues històries, records o vivències.

M'agrada estar allí, a sa fresca i disfrutan de sa companya. Encare que sigui menjant pa amb oli i bevent un got de vi, tancaré els ulls i somiaré.

M'agrada estar envoltat de bons amics. Una bona xerrada, comptar i escoltar anècdotes que alleugereixin s'existència, demanar consells, divertir-nos junts, compartir, somiar .. És el millor remei per dissoldre ses preocupacions.

En resum, m'agrada viure i disfrutar de ses petites coses de sa vida!

Normalment no públic al blog esdeveniments particulars amb família o amics. Tampoc public fotos de persones. Aquestes coses han de quedar a sa memòria dels assistents i no reflectides a un lloc a sa vista de no sabem qui.

Però ho vull dir i no em cansaré de repetir-ho: Amics Paco i Felí, gràcies per ser com sou i per fer-nos passar un dia tan agradable.

Com he dit abans, no publicaré fotos dels assistents. Us deixaré unes fotos del dinar per fer-vos una idea. Si el dinar va ser bo, imaginar-vos sa companya.

 

 

Un dia rodó.

Seixanta-sis.

Eivissa, 18 de setembre de 2022

SEIXANTA-SIS.

Avui compleix seixanta-sis anys. O millor dit, compleix 18 + 48. Compleix divuit anys i quaranta-vuit anys d'experiència.

 

Perquè 18 + 48? 18 perquè van ser els anys de jove, d'estudiar i de poques responsabilitats en general. 48 perquè són els anys que port al costat de na Lina. Els dos acabarem els estudis, començarem a treballar, formarem una família i vam tenir dos fills. Han estat uns 18 + 48 anys viscuts plenament. Han estat quaranta-vuit anys plens d'aventures i d'experiències.

Avui no és un dia especial per jo. Compleix anys i poca cosa més. Però d'alguna manera tindré que celebrar-ho amb els meus.

Sa realitat és que arribar a aquesta edat amb el coneixement i s'experiència adquirida, és tot el que un home pot desitjar: tinc una dona que m'estima i em cuida, tinc dos magnífics fills dels quals estic super orgullós, tant d'ells com dels seus companys/es de viatge, tinc els millors nets del món, tinc una bona família que m'aprecia molt i tinc pocs però bons amics i amigues. Tots sempre pendents de jo. He treballat tota sa meua vida en feines que m'agradaven i pels resultats i pel que m'aprecien ses persones amb ses quals vaig tractar al llarg d'aquells anys, crec que ho vaig fer bastant bé. Tinc salut i alguns "achaques" propis de s'edat.

Què més puc desitjar?

Aquest matí he aprofitat per a recordar algunes coses de quan i com vaig néixer. Sa meua mare va tenir a sa seua primera filla amb vint anys. Massa jove per a aquella època. Jo vaig néixer als vint-i-tres. També continuava sent molt jove.

El part va tenir lloc a sa nostra casa, a Porto Saler. Sa meua mare va estar assistida per la seua mare (sa güela Rita) i per una dona que feia de matrona, "na peluda" li deien de mal nom.
Comptava sa meua mare que quan vaig néixer, el meu pare va fer un gran crit d'alegria. Ja tènia un mascle. Ja tenia una parella.

Durant aquells precaris temps no era com ara. O almenys, no ho era en una casa de gent senzilla i treballadora. Sa meua "cuna" va ser sa tapa d'un bagul, col·locada a l'inrevés, cap amunt. Sa meua mare m'alimentà del seu pit i quan estava nerviós o malalt, suplia sa falta de "chupetes" amb uns fets amb una tela blanca i sucre blanc en el seu interior. S'enrotllava a manera que es pogués xuclar i endavant. "Panyals", no se sabia el que eren. Gases, gases i més gases. I a rentar, rentar i rentar.

Temps precaris, però vam créixer i vam tirar endavant.

Passats els anys, quan va néixer sa meua germana Mercedes, ens va ocórrer una bona anècdota sobre sa matrona que assistia a sa meua mare. Era de nit i tots estàvem asseguts al voltant de sa xemeneia.
Per a fer temps, aquella matrona em preguntà que si sabia com es deia. Jo no ho sabia i amb sa mirada vaig buscar a sa meua germana María. I ella ... "na pelu....". Sa meua mare, ràpidament li tapà sa boca abans que pogués pronunciar es seu nom complet. Quina vergonya degué passar.

Se'n deia així de mal nom, pel seu aspecte. Però en el fons era una bona dona que ajudava a donar a llum a moltes dones de Formentera. Al metge, a s'únic metge de s'illa, només s'anava si hi havia algun problema seriós. 

He intentat buscar fotos de quan era petit i he triat aquesta. Se'm veu al pati, sense pantalons, xiulet a l'aire. Em comptava sa meua mare que quan em feia pipí, buscava un drap i que anava a netejar-lo.

Era ben petit i ja era molt net i ordenat. Com ara. Je, je, je ....

Parets pageses.

Eivissa, 3 de setembre de 2022

PARETS PAGESES.

Darrerament, he estat per Formentera diverses vegades per temes familiars no gaire agradables. Durant aquestes breus estades sempre aprofit per donar un passeig pels llocs d'infància.

 

A tot arreu sempre m'han acompanyat ses pedres i ses parets pageses. És curiós, semblen invisibles, malgrat tenir-les davant dels meus ulls. Són es testimoni de sa integració de s'activitat humana en el paisatge, de l'ús de sa pedra per a ordenar i modelar es camp. Les he trobat en els camps de secà, al costat dels camins i a prop de ses cases.

Parlaré de ca meua, però en realitat, parl de qualsevol part de ses illes Pitiüses.

 

 

 

Allí on havia estat ca meua, a Porto Saler, hi havia parets baixes per separar ses tanques i de s'altura d'una persona, a manera de petita muralla que servien per a delimitar es terreny. Eren parets austeres i senzilles. Res a veure amb ses més "senyorials" amb sa part superior arrodonida o apiramidada i pintada de blanc.

Allí, una de ses coses que cridava s'atenció era el gran nombre de parets existents i que, aparentment, no tenien una funció específica. El perquè de tanta paret era emmagatzemar sa pedra que va sortir despedregant es camp. Diuen que per amagar sa pedra, lo millor és fer paret. Si teniu un munt de pedra espectacular, posar-vos a fer paret. El munt desapareix, mentre que sa paret gairebé ni la veureu.

 

Escric en passat. Ses parets no són eternes. Tard o d'hora, cauen o remollen. Ses tècniques de construcció i tota una cultura ancestral està a sa vora de sa desaparició, perquè cada vegada són menys ses persones que construeixen parets pageses i opten pel fàcil i el ràpid: un mur de blocs de formigó.

Els Consells de Formentera i tambe el d'Eivissa van aprovar l'expedients per a declarar BIC immaterial ses parets pageses. Resultats? Pocs i no gaire esperançadors. 

A Formentera us puc assegurar que he trobat camins de terra ben cuidats i parets noves o restaurades. Sa majoria de cases noves que s'han fet són respectuoses amb el paisatge i ses que s'han reformat han cuidat s'original. Però a Formentera s'ha perdut sa tradicional hospitalitat dels formenters i no han volgut o no han pogut aturar sa pressió urbanística que pateix s'illa. Ara està de moda preservar s'intimitat amb alts murs de formigó, càmeres de seguretat i fortes portes de ferro ben tancades.

Tambe aquí, a Eivissa,  els sous ràpids ens han fet perdre els nostres costums i ses nostres tradicions ja fa molt de temps. Ens han omplert s'illa de xalets, mansions o cases molt cares però impersonals. S'ha abandonat totalment sa construcció tradicional eivissenca. Els blocs i el ciment s'han fet els amos de s'illa.

Durant les caminades que faig amb els meus amics per tota l'illa estam cansats de veure camins tradicionals asfaltats, xalets envoltats d'alts murs de ciment i càmeres de seguretat o parets tradicionals arrasades per ses màquines.

Som molt pessimista de cara al futur de ses nostres illes. Els sous ens han fet perdre el nord. Hem perdut sa nostra personalitat i les hem venut per quatre canets.

Fins a on arribarem? A sa pèrdua total de sa nostra terra? A convertir-la en un lloc com molts d'altres llocs? Serem capaços d'aturar tot aquest creixement brutal i poc respectuós amb ses nostres maneres de ser i viure?

Tal vegada encara hi som a temps.