Seixanta-sis.

Eivissa, 18 de setembre de 2022

SEIXANTA-SIS.

Avui compleix seixanta-sis anys. O millor dit, compleix 18 + 48. Compleix divuit anys i quaranta-vuit anys d'experiència.

 

Perquè 18 + 48? 18 perquè van ser els anys de jove, d'estudiar i de poques responsabilitats en general. 48 perquè són els anys que port al costat de na Lina. Els dos acabarem els estudis, començarem a treballar, formarem una família i vam tenir dos fills. Han estat uns 18 + 48 anys viscuts plenament. Han estat quaranta-vuit anys plens d'aventures i d'experiències.

Avui no és un dia especial per jo. Compleix anys i poca cosa més. Però d'alguna manera tindré que celebrar-ho amb els meus.

Sa realitat és que arribar a aquesta edat amb el coneixement i s'experiència adquirida, és tot el que un home pot desitjar: tinc una dona que m'estima i em cuida, tinc dos magnífics fills dels quals estic super orgullós, tant d'ells com dels seus companys/es de viatge, tinc els millors nets del món, tinc una bona família que m'aprecia molt i tinc pocs però bons amics i amigues. Tots sempre pendents de jo. He treballat tota sa meua vida en feines que m'agradaven i pels resultats i pel que m'aprecien ses persones amb ses quals vaig tractar al llarg d'aquells anys, crec que ho vaig fer bastant bé. Tinc salut i alguns "achaques" propis de s'edat.

Què més puc desitjar?

Aquest matí he aprofitat per a recordar algunes coses de quan i com vaig néixer. Sa meua mare va tenir a sa seua primera filla amb vint anys. Massa jove per a aquella època. Jo vaig néixer als vint-i-tres. També continuava sent molt jove.

El part va tenir lloc a sa nostra casa, a Porto Saler. Sa meua mare va estar assistida per la seua mare (sa güela Rita) i per una dona que feia de matrona, "na peluda" li deien de mal nom.
Comptava sa meua mare que quan vaig néixer, el meu pare va fer un gran crit d'alegria. Ja tènia un mascle. Ja tenia una parella.

Durant aquells precaris temps no era com ara. O almenys, no ho era en una casa de gent senzilla i treballadora. Sa meua "cuna" va ser sa tapa d'un bagul, col·locada a l'inrevés, cap amunt. Sa meua mare m'alimentà del seu pit i quan estava nerviós o malalt, suplia sa falta de "chupetes" amb uns fets amb una tela blanca i sucre blanc en el seu interior. S'enrotllava a manera que es pogués xuclar i endavant. "Panyals", no se sabia el que eren. Gases, gases i més gases. I a rentar, rentar i rentar.

Temps precaris, però vam créixer i vam tirar endavant.

Passats els anys, quan va néixer sa meua germana Mercedes, ens va ocórrer una bona anècdota sobre sa matrona que assistia a sa meua mare. Era de nit i tots estàvem asseguts al voltant de sa xemeneia.
Per a fer temps, aquella matrona em preguntà que si sabia com es deia. Jo no ho sabia i amb sa mirada vaig buscar a sa meua germana María. I ella ... "na pelu....". Sa meua mare, ràpidament li tapà sa boca abans que pogués pronunciar es seu nom complet. Quina vergonya degué passar.

Se'n deia així de mal nom, pel seu aspecte. Però en el fons era una bona dona que ajudava a donar a llum a moltes dones de Formentera. Al metge, a s'únic metge de s'illa, només s'anava si hi havia algun problema seriós. 

He intentat buscar fotos de quan era petit i he triat aquesta. Se'm veu al pati, sense pantalons, xiulet a l'aire. Em comptava sa meua mare que quan em feia pipí, buscava un drap i que anava a netejar-lo.

Era ben petit i ja era molt net i ordenat. Com ara. Je, je, je ....