Vi pagès.

Eivissa, 31 d'agost de 2021

VI PAGÈS.

S'acaba s'estiu i heu de preparar ses eines per fer el vi d'enguany. Idò, s'altre dia xerrava amb uns amics de sa diferència de fer vi de manera casolana de fa uns anys i en l'actualitat.

Per recordar-ho, parlaré d'abans, de com feien el vi a casa dels meus güelos. Molts ho recordareu. Més o menys a totes ses cases el feien d'igual manera.

 

A finals d'estiu amb el carro i ses mules, anàvem a sa vora de la mar a amarar (fer net) ses bótes de vi. S'omplien de pedres petites i aigua salada (aigua de la mar). Voltes i més voltes i ses pedres arrancaven totes ses pells i brutors que s'havien aferrat a sa madera. Quan finalment, s'aigua de la mar sortia neta era s'hora de tornar a casa i guardar ses bótes al sol per assecar-les.

Ses vinyes dels güelos eren majoritàriament de raïm negre (bàsicament monestrell, garnatxa i palop) i unes poques de raïm blanc per menjar (grec o malvasia).

El dia que començava sa verema (cuir el raïm), tota sa família hi col·laborava. Uns tallant el raïm, altres transportant-lo a sa casa i altres el guardaven al sol en caixons de fruita o senalles d'espart fins a tenir-lo tot tallat.

Arribava el dia de fonyar el raïm i tothom anava de bòlit. Sa "casa des vi" estava plena de gent. Teníem un "cup" més ben gros i a la part de dalt s'hi col·locava "es fonyador", una espècie de caixa amb pals per agafar-se; s'hi tirava el raïm i a fonyar.

El líquid resultant queia al cup i allí es deixava bullir uns quants dies amb sa pell, sa rapa i ses llavors. El cup tenia a la part de baix una "restanyada" de frígola, romaní i ginebre per impedir el pas de ses pells, rapes i llavors. Per aquest forat, el vi sortia a una "cucona" de pedra. Amb poals de llautó el recollien i l'abocaven a ses bótes de madera.

El vi el deixaven "respirar" durant uns dies i llavors tapàvem ses bótes amb un tab de suro, un drap i calç. Així quedava "amorterat" fins al dia que s'obria per consumir.

Com us podeu imaginar els restes de sal de fer ses bótes netes, el romaní, sa frígola i el ginebre de sa restanyada i la manca de filtres donava com a resultar un vi amb moltes impureses i molt astringent. Per Nadal ja estava tot picat. Però pels güelos era el millor vi de món.

Diuen que per Sant Martí (pel novembre), s'ha de matar el porc i encetar el vi. Record ses matances, els menjars i el beure. Pels güelos era un vi boníssim. Per jo, era vinagre. M'ho callava, és clar.

Podria contar una història d'un garrit que un dia, per jugar, va llevar el tap del cup quan el vi estava fermentant. Tothom el perseguia per fotre-li uns bons esclafits. Ell, més àgil, va pujar a un pi molt alt i no va baixar en tot el dia fins que va arribar sa seua güela i el va salvar. Aquest al·lot el conec bé, però ho deixarem en una simple anècdota. Mare meua, quin escagarrot va agafar.

En l'actualitat, el procediment de fer vi és mecànic: estrujadora, despalilladora, bombes de trasiego, dipòsits d'acer inoxidable i sistemes de temperatura controlada para evitar tallar la fermentació alcohòlica.
Així és més fàcil i més net. Aquesta manera actual de vermar fa que els vins surtin millors i es poden guardar, en bótes o en botelles, durant molts de mesos.

Au idò ... Bona verema i que ses torcasses no s'hagin fotut tot el raïm.

Avui ha plogut.

Eivissa, 30 d'agost de 2021

AVUI HA PLOGUT.

Avui plou. Ho ha fet durant pocs minuts però ha plogut. I quan plou és un dia fantàstic per disfrutar-lo. No hi ha excuses. La vida continua sempre endavant faci el temps que faci. I si tu has de fer allò, fes-ho; i si plou, agafa el paraigua i fes-ho; o millor, no l'agafis i mulla't, però fes-ho. La pluja és vida, és un regal de la vida.

 

Escric aquestes paraules amb sa finestra mig oberta per tal de sentir la pluja, veien els regalims de ses gotes d'aigua caient pels vidres i sentin repicar ses gotes sobre sa persiana.

Sovint, quan plou ens emprenya, però sa pluja és necessària perquè tot continuï i segueixi el seu curs. S'acaba l'estiu i no ens hem de lamentar, sinó que ens hem d'il·lusionar pel que està a punt de començar. Vindran temps de tardor. Farà fred i els dies s'escurçaran, plourà sovint (almenys, ho esperam), farà vent, ses fulles es tornaran grogues, vermelles i marrons, i cauran dels arbres. Temps per tornar al bosc i caminar enmig de ses fulles seques. El sol només brillarà unes quantes hores cada dia i a la tarda es farà fosc molt aviat.

Avui plou. Feia dies, setmanes, que una calor intensa ens acompanyava sense donar treva. Però finalment, ha plogut i ha refrescat l'ambient. He tornat a sentir la sensació d'humitat i l'olor de terra mullada. Ho tenia mig oblidat.

Vivim massa d'esquena als cicles vitals de la naturalesa. Fan quatre gotes i solament pensam en caos circulatori, semàfors que no funcionen, inundacions, merdes surant pels carrers, etc. I no és això. Avui plou i ha deixat en l'aire una sensació de benestar, de calma, de pau i de tranquil·litat que tenia necessitat de retrobar. En tenia moltes ganes.

Diuen que l'aigua, la pluja tot ho neteja, tot ho renova i refresca i, al seu pas, fa créixer la vida.
"Si plores perquè ha marxat el sol, les llàgrimes t'impediran veure les estrelles". Ho recordau?
I parlant d'estrelles ..., s'altre dia sa meua estrelleta em va dir una cosa que m'ha fet pensar molt ... "No ploris güelo. No has de plorar. Deixa que plogui i veuràs que tot passarà".

És veritat. Val més deixar de pensar en ses coses dolentes. Ses coses passen. S'han d'assimilar. No hem de tenir por. No ens hem de lamentar. Ens hem d'il·lusionar pel que està començant.

Disfrutem, avui, de tot el que ens ha deixat la pluja.

Quan plou, estic content i feliç. Gràcies, estimada meua per recordar-m'ho.

Som quatre gats.

Eivissa, 28 d'agost de 2021

SOM QUATRE GATS.

Seguim amb temes polèmics. Avui també m'estic ficant a un bon "xarco". Però ho volia dir. Ho volia compartir.

Ja fa molts d'anys, allà pel curs 2016/2017, vaig anar a aprendre millor sa llengua catalana al Cepa Pitiüses. Era una cosa que volia fer des de sempre. Vaig fer el B2 i des de llavors tots els meus escrits els he fet en català/eivissenc/formenterer (com vulgueu dir-li a sa nostra llengua).

A l'hora d'escriure faig moltes errades (bé ... Cada dia menys) però disfrut molt amb el diccionari i aprenc a escriure millor a força d'equivocar-me.

Jo mai vaig estudiar català/eivissenc/formenterer. De fet, de petit el mestre em pegava calbots si a s'escola xerràve com a casa amb el company de pupitre. Ja a l'institut, tampoc vaig poder estudiar-lo. Estudiàvem francès o anglès. Idiomes estrangers, deien, però res de sa nostra llengua. I a la universitat, el mateix.

Tenia una espina clavada. Els meus fills, sa meua dona, els amics i també a la feina. Molta gent es comunicava normalment en català/eivissenc/formenterer. Jo també volia fer-ho i vaig posar-me a aprendre.

Vull fer meues aquestes paraules de la professora al Cepa. Ens deia:

"Detest i em cansen moltíssim els debats estèrils, com alguns que es fan sobre la llengua, que ja haurien d'estar superats. Pens que totes les llengües, igual que tots els parlants, s'han de conèixer i respectar i les persones han de fer la tria de la seua llengua d'ús a partir del coneixement i no del desconeixement. Tant de bo pogués parlar amb fluïdesa un bon grapat de llengües."

Dic tot això perquè avui sembla que els que xerram català/eivissenc/formenterer som com n'Astèrix i n'Obèlix. Quatre gats que resistim i resistirem sempre i més la invasió dels castellans parlants.

Cada matí, al mercat dic "bon dia", a sa cafeteria del barri deman un "cafè amb llet i un panet torrat" o a la farmàcia a l'hora de pagar pregunt "que li dec". Sembla que molestam, que no tenim vergonya. Que xerram així per provocar. Que ho feim a propòsit. Dies passats a la xarcuteria de tota la vida, a una dependenta nova, vaig demanar-li "100 grams de canya de llom". No m'entenia. Sense cap vergonya vaig demanar per l'amo i vaig queixar-me. Massa sovint surt el típic "hábleme en castellano que no le entiendo" o "hábleme en cristiano". I no ho hem d'admetre. Ja està bé. Estam a Eivissa!

Que us he de dir? Parlam una llengua complicada carregada de pronoms febles, accents a l'inrevés, ces trencades, moltes vocals, etc. D'acord. Però és sa llengua que parlaven els meus tatatataragüelos ja fa vuit-cents anys. No m'agrada qui no respecte a sa meua llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecte a mi.

No puc entendre a la gent peninsular que porta anys i anys vivint a Eivissa i no vol xerrar ni poc ni mica en eivissenc. Tampoc puc entendre a sa meua família anglesa que tampoc fan cap esforç per comprendre-la. I per descomptat, no puc entendre molta gent eivissenca, d'aquests de vuit cognoms eivissencs, que no s'estimin la seua llengua i massa sovint xerren en castellà.

Aquesta petita reflexió d'avui és per valorar l'esforç que fan moltes persones que no són d'aquí per entendre millor els nostres costums i sa nostra forma de xerrar o d'escriure.

Mirau ... Els meus escrits arriben a molta gent. Família, amics i coneguts. D'entre tants arriben a dos amics especials: un madrileny i un anglès.

En Miguel és l'amic madrileny que a força de llegir els meus escrits ja els entén en un context general. S'altre dia estàvem dinant junts i es comunicava amb el cambrer en moltes paraules nostres. Així m'agrada! Ve de vacances a sa nostra illa, li encanta Formentera, li agraden els nostres menjars, els nostres pobles i sa nostra gent. Sempre li dic que "ja deus xerrar eivissenc en la intimitat". Ell riu. Som conscient de l'esforç que fa per entendre'ns i per estimar sa nostra terra. Això és l'admiració.

N'Alan, l'anglès, és el meu consogre. L'home reb els meus escrits en català/eivissenc/formenterer i els passa al traductor d'anglès per entendre'ls. Però el millor de tot és que l'home em contesta en català. Fa el procés invers i em contesta amb sa meua llengua. Fa una enfeinada i un esforç per entendre sa nostra llengua. També valora de forma especial l'esforç que jo faig per comunicar-me amb ell en anglès.

Com a curiositat us diré que el dia de la boda dels nostres fills, a l'hora del discurs, l'home ho va fer en eivissenc. Un mes abans de la cerimònia ens va enviar el discurs en anglès, vam fer-li la traducció a l'eivissenc i per missatges de veu li enviarem la pronunciació correcta. Ell ens enviava les seues proves de veu i naltros el corregíem. Fou emocionant. El dia de la boda, els eivissencs al·lucinaven amb les seues paraules. Molts d'altres, els castellans parlants, abaixaven el cap d'enveja.

Amic Alan, recuperat aviat de sa teua malaltia. Hem de seguir fent pràctiques amb l'idioma. Tu amb l'eivissenc i jo amb l'anglès.

M'encanta aquesta gent que vol apropar-se als nostres costums. Ja veis, amb un poc de bona voluntat, tampoc costa gaire.

No suport als qui no troben normal l'ús quotidià de sa nostra llengua. No suport els que no respecten els nostres costums i sa nostra cultura. I no suport a tots els que vénen de fora i creuen que tenen el dret a decidir sobre totes aquestes coses sense ser d'aquí i sense conèixer qui som i d'on venim.

La polèmica està servida.

Deixau-nos en pau.

Eivissa, 24 d'agost de 2021

DEIXAU-NOS EN PAU.

L'escrit d'avui és dur. Molt dur. Us avís amb antelació. Podeu deixar de llegir-lo i esborrar-lo dels vostres arxius. 

Estic enfadat. Això no és just. Aquests dies passats el càncer ha tornat a estar massa present a sa meua vida.

 

Per un lloc he passat els controls periòdics de sa meua malaltia de forma satisfactòria. Però des de sempre, dies abans de les proves i fins que el metge em dóna els resultats estic preocupat, nerviós, intranquil. Aquest "bitxo" l'he de tenir sempre present. No puc donar-li l'esquena. A qualsevol moment pot tornar a treure el nas.

Per altra banda, a una persona molt propera i molt estimada, que havia estat operada fa pocs mesos d'aquesta malaltia, li van fer proves i el tractament no va funcionar. El tumor ha tornat a reproduir-se. Nova operació i nous tractaments. Tot ha sortit satisfactòriament i ara a esperar a veure com evoluciona. A veure si aquesta segona vegada pot mantenir el "bitxo" a ratlla.

I per rematar el clau, una parella jove, també coneguda i estimada, han perdut un infant de dos anys per un maleït tumor.

Quins dies que port. Quins collons ... (perdó). 

Com deia abans, estic rabiós i aquest escrit em surt de dins. Ja n'hi ha prou!

Mirau ... Els malalts de càncer ja no podem patir tranquils, hem d'aparentar sempre felicitat. És la moda. Aquesta maleïda sensació de felicitat que ens persegueix a tot arreu. Ens "machacan" cada dia, a la televisió, als mitjans de comunicació, a les mateixes tanques publicitàries al carrer. Sembla que tothom és feliç i que tot món és un lloc idíl·lic. I no és cert. Aquesta aparença de falsa felicitat és insuportable, desesperant i perillosa. No ens preparen per als patiments.

No tenim cap obligació de semblar sempre feliços i optimistes. Sobretot els que estan malalts o hem passat la malaltia. No tenim cap obligació d'això. Aparentar sempre optimisme em cansa, m'esgota. Patir una malaltia no és cap heroïcitat. No m'agrada que em diguin que som un valent pel que he fet o pel que faig.

Ho vull de dir ben clar: estar malalts de càncer és una putada! Una putada molt grossa.

No m'agrada parlar de lluites perquè s'entén que a una lluita hi ha guanyador (els que sobreviuen) i un perdedor (els que moren). Avui domina la cultura de l'èxit i la paraula perdedor està mal vista. No ens han ensenyat a perdre. De totes maneres, els que hem sofrit o sofrim un càncer sabem que la malaltia és una autèntica lluita. Un malalt lluitant per la vida, suportant tractaments molt agressius, aguantant setmanes, mesos o anys de dolor, lluita senzillament per què vol seguir viu. Jo he passat per això. És una lluita a la qual no es guanya i no es perd. Simplement vius o mors.

No hem de tenir por de parlar l'una malaltia que sembla tabú. És molt important que hi hagi malalts que en xerrin i ho comparteixin. Compartir-ho és una forma d'alliberament. Jo simplement voldria dir que ens deixin viure la nostra malaltia com ens doni la gana. Tenim dret a plorar, a sentir por i enviar a la merda al pròxim que ens vulgui donar ànims. Prou de condescendència, de paternalisme i positivisme.
Una de les coses que no puc suportar de molta gent és quan ens trobam al carrer o per qualsevol lloc i em fan la socorreguda pregunta: "Hola, Pep, com estàs?". Cony! Com estic? No ho veus? Bé! Idò perquè preguntes? Sé que ho fan amb la millor intenció del món, però a mi, m'estan recordant que estic o he estat malalt. No m'agrada.

Mantenir una actitud positiva ajuda al tractament. D'acord. Però molts de malalts no tenen forces per aparentar felicitat. Volen poder patir en pau. I quan el dolor i l'esgotament els guanyen, tampoc passa res per desitjar la mort. Són ells qui estan patint.

Ho he de dir clar: el càncer no ens dóna cap llissó. El que veritablement ens fa és por. A tots, als sans i als malalts.

El temps passa.

Eivissa, 23 d'agost de 2021

EL TEMPS.

El temps passa. Irremediablement. I si alguna cosa he après amb els anys, és que el temps ho posa tot en el seu lloc.

 

De petit res és el que sembla. El temps va tan lent que un creu que el moment de ser gros mai arribarà. Ho veig en el meu nét. Té set anys i desitja desesperadament ser gros. Diu: tinc set anys, però ràpid tindré vuit!

De jove, s'al·lota guapa de l'institut és avui una del munt i sa lletja es va convertir en guapa. S'al·lota per la qual sospirava i que no em feia ni cas ara es pregunta com va poder rebutjar-me. 

L'èxit pot tornar-se fracàs i el fracàs pot ser una oportunitat per a l'èxit. Els que llavors semblaven més febles són ara els més forts i els que anaven de forts s'han enfonsat.

Ja adult, van aparèixer d'imprevist les malalties i la mort. La mort es va encebar amb els meus éssers estimats. Els meus avis, els meus pares i alguns bons amics. També amb els petits. Sa meua néta. Però tots em van ensenyar moltes coses. Van ser forts, lluitadors. Durant una malaltia meua vaig veure la foscor de prop i vaig caure en una profunda tristesa. En faltar la meua néta, va tornar a aparèixer la tristesa i el dolor. Perquè no hi ha res més trist que perdre a un infant. Però malgrat tot vaig seguir endavant per ells, per la seua memòria. Portar-los dins. Viure per ells. Transformar aquest sofriment en dolor i el dolor en amor. No és fàcil, però ho estic aconseguint.

Estim i sóc estimat. L'amor ha estat esplèndid amb mi. Em despert al costat de la meua dona cada dia i en obrir els ulls em diu que m'estima. Alguns dels meus amics se n'han anat i uns altres han arribat. Són pocs els que es queden. Deix que se'n vagin els que vulguin anar-se'n i cuid bé dels quals es queden.

Els meus fills han crescut i s'han independitzat. Han format la seua pròpia família. Apareix la soledat. Soledat triada. Necessit estar sol per pensar i meditar. Per reprendre la meua relació de parella amb la meua dona. És com un alliberament. És una soledat de les bones. No estic sol. Tinc a la meua dona amb mi. I m'agrada compartir amb ella aquesta soledat, aquests moments de pau.

El temps passa. Sí. I un dia em despert i veig que els meus fills ja s'han fet majors i tal vegada jo no sóc el que havia imaginat. Però en realitat sóc molt més del que crec. Sóc molt més del que molts altres seran mai. D'entrada estic aquí, viu, feliç, content.

De jove era molt innocent. M'ho creia gairebé tot. Somiava sense límits. Viatjar a llocs llunyans, tenir experiències fortes, disfrutar d'una vida intensa, amors impossibles. Somnis de joventut. Més tard, molts d'aquests somnis es van trencar. La crua realitat de la vida els va convertir en trossets.

Però un dia vaig decidir tornar a recordar totes aquestes històries, tots aquests somnis i els vaig ajuntar: Vaig fer una espècie de selecció i vaig triar els millors per transmetre'ls als meus fills. Els que em van semblar més autèntics, els més polits. Així han sortit diversos escrits en aquest blog. Un dia no gaire llunyà, ells faran la seua pròpia selecció o els esborraran definitivament.

Cuid dels meus el millor que sé i el millor que puc. He buscat sempre un equilibri en la meua vida. He tornat a contar contes i cantar cançons als meus néts. Tornen els somnis. Torna la innocència d'un infant. M'oblid de mi, de les meues necessitats, perquè ara és un bon moment per recordar, per compartir. No vull parar-me, no importa deixar de fer coses per mi. Vull sentir-me útil, necessari i desitjat per tots els meus.

Què més puc fer? Respirar profund, disfrutar, agrair, ajudar, compartir. Viure el present. No he de demostrar res, només ser jo mateix.

No ho entens? Idò no firmis.

Eivissa, 21 d'agost de 2021

NO HO ENTENS? IDÒ NO FIRMIS.

L'escrit d'avui va de bancs. M'envien aquest missatge pel whatsapp:

"Avui ha vingut a comprar un director d'un banc a la meua carnisseria. Abans de res l'he fet asseure a una cadira uns vint minuts mentrestant jo feia altres feines, quan m'ha semblat l'hi he demanat què desitjava, ell m'ha dit que unes hamburgueses, jo li he dit que les hamburgueses ara només les venem els divendres, llavors m'ha demanat un pollastre tallat, jo li he donat el pollastre i les tisores i li he dit que s'ho havia de tallar ell, evidentment m'ha dit que ell no ho sabia fer que era la meua feina, jo li he dit que per ser la primera vegada l'ajudaria, però que a partir d'ara s'ho hauria de fer ell solet. Llavors m'ha dit que volia parlar amb l'encarregat, jo l'hi he dit que si no demanava cita prèvia era del tot impossible... finalment m'ha dit que només s'emportava una botifarra, així que jo l'hi he cobrat la botifarra i a banda una bona comissió per tota l'atenció que l'hi he donat ...
T'imagines que realment es tractés així als clients?
A què sembla impossible??
Doncs ara mateix és com ens estan tractant tots els bancs!
Quins collons!"

Bé, com sempre hi haurà gent a favor i en contra d'aquesta opinió, però personalment i per experiència crec que no tots els bancs ho fan i els que ho fan, no ho fan amb tots els clients.

Fa pocs anys vaig retirar els quatre canets que tenia d'una reconeguda Caixa d'Estalvis per això que contava en la història anterior: considerava que no em tractaven correctament com a client i me'n vaig anar. Vaig deixar un escrit al director general del banc explicant els motius de la cancel·lació del compte i avui en dia encara no he rebut contestació. Allà ells.

Desgraciadament avui no podem viure sense un banc. Ja sabeu: rebuts domiciliats, nòmines, assegurances, targetes, caixers automàtics, etc. Per tant, vaig decidir obrir un compta a un altre banc. Un que en aquells moments em semblava seriós i que donava importància al tracte amb els seus clients.
Vaig tenir sort. Fins avui estic satisfet amb les condicions i tracte que em donen. Per qualsevol cosa que pugui necessitar tinc assignat una gestora personal i la veritat, quasi he oblidat l'última vegada que vaig entrar físicament a una oficina.

Avui xerrarem de bancs però des d'una òptica diferent. De fet el títol de l'entrada és si no ho entens, no ho firmis.

 

Mirau que em va passar s'altre dia: La meua gestora bancaria personal està de baixa amb permís de maternitat i m'han assignat una nova. Em va cridar telefònicament per presentar-se i xerrarem un rato per si volia fer alguna inversió aprofitant, deia, que ara l'economia s'està recuperant.

Quan, ja fa molts d'any, estudiava un màster en Administració i Direcció d'Empreses vaig tenir un professor d'economia que sempre ens deia: "Si no ho enteneu, no ho firmeu". "Si no ho veis clar, no ho compreu". Aquestes frases tan clares sempre les he tingut com referència durant tota la meua vida.

Idò la nova gestora em parlava de coses com: index IFO de confiança dels consumidors a Alemanya, l'augment del nivell dels indicadors PMI´S, dels nous màxims del Stox Europe 600, del DAX alemany, o dels indicadors ISM de confiança als EEUU.

No vaig deixar-la continuar. Clarament la nova gestora no havia preparat la trucada. No sabia amb qui parlava ni tampoc havia estudiat el perfil del seu client. Li havien manat la venda d'uns determinats productes i ella cap endavant. Si cola, cola.

Vaig dir-li més o menys.
- Perdoni, des d'on està cridant?
- Des de Barcelona.
- Mirí, jo visc a Eivissa. Ara mateix, he arribat a casa. He anat a caminar per la costa i després m'he banyat a una caleta preciosa i amb una aigua ben neta. Vostè sap el "rollo" que m'està contant? Quan estava nadant i disfrutant del lloc pot tenir ben segur que no pensava amb tots aquests indicadors que ben bé no sé què volen dir. Tot el que em compta no m'interessa mica. Tinc una certa estabilitat financera que em permet viure sense preocupacions i així vull seguir. No em torni a trucar mai més per vendre res. Si algun dia tinc alguna necessitat de vostès ja li trucaré jo.

La gestora ho va comprendre perfectament, vam acabar agradablement la conversació i no m'han tornat a trucar per vendre res per telèfon mai més.

 Ei ... Objectiu aconseguit. El banc ja no em truca per telèfon! Ara si puc aconseguir que les companyes de mòbils no em truquin a l'hora de la "siesta", la felicitat ja sirà completa.

Alerta amb els gestors telefònics dels bancs i també de les companyes de mòbils. Teniu sempre present allò de "Si no ho enteneu, no ho firmeu" i "Si no ho veis clar, no ho compreu".

Es Botafoc.

Eivissa, 20 d’agost de 2021

ES BOTAFOC.

Dies passats vaig fer un viatge en cotxe a la península. Vaig viatjar amb el nou barco de Balearia, el Eleanor Roosevelt. Pot transportar 1200 passatgers i 450 cotxes. Motors propulsats amb gas natural. Una passada de barco. Dues hores de travessia i arribes a Espanya.

Vaig embarcar pels molls del Botafoc. Estan construint una nova estació marítima i l'embarcament va estar un poc caòtic: Molts senyals indicatius, moltes rotondes i moltes parades de control ( d'accés, tipus de cotxe, control de documentació i control sanitari). 

Mestres esperava per embarcar vaig tenir temps per pensar i recordar coses i llocs de sa meua joventut. Mare meua .. Com ha canviat el port d'Eivissa!. Com hem arribar fins aquí? Fins a on arribarem? La nostra illa és petita i no pot suportar aquesta pressió de sempre més gent, més cotxes, barcos més grossos o més de qualsevol cosa.

El Botafoc, tal com ho coneixem avui, res té a veure amb el que era antigament. Hi ha hagut un canvi tan gros en el paisatge de la badia d'Eivissa, que hem de fer una mica d'història per a entendre-ho.

Primer de tot: el Botafoc era un penyal amb les illes de S´Illa Plana i S´Illa Grossa situades a curta distància. I fixar-vos bé, llavors es parlaven d'"illes". Per tant, separades de terra ferma.

En el segle XVIII, s´illa Plana era encara una illa. I allà pel segle XIX, a causa de l'acumulació de sediments que s'abocaven en la badia des dels torrents i séquies, es va unir a terra ferma. De fet, el port d'Eivissa s'ha hagut de dragar moltes vegades per estar impracticable a causa d'aquests sediments.

I en comptes de conservar i cuidar aquest lloc com era originàriament, l'hem destruït totalment amb motiu d'ampliar el port, una vegada, una altra i una altra ... Es va construir un mur fins a s´illa Grossa i un altre més fins a l'illot d´es Botafoc.

 

 

En aquesta foto ens podem fer una mica la idea. S´illa Plana (on actualment està l'Hotel Corso), s´illa Grossa i al fons es Botafoc.

 

Podria dir que aquest lloc havia estat l'assentament dels primers pobladors estables de l'illa. Sembla que la gent que van deixar sa Caleta, van triar s´illa Plana com a primer establiment abans de "saltar" a terra ferma i ocupar el puig que avui és Dalt Vila i Puig d'es Molins.

Podria dir que en aquest lloc s'han trobat restes d'instal·lacions per salar el peix, restes de manufactures de tints per l'abundància de petxines, restes d'un santuari, etc.

Però de res serviria. Aquest afany de més, més i més, fa que a poc a poc estiguem canviant la fisonomia de l'illa i ens oblidem d'on venim i qui som.

Us vull parlar de llocs que jo he conegut i que desgraciadament també hem perdut.

M'agradaria recordar la platja dels duros, l'única platja amb vista a la catedral i a la ciutat d'Eivissa. Podem presumir de tenir molt bones platges en tota l'illa, però a la fi del segle passat, el progrés (?)  es va encarregar de fer desaparèixer una de les més populars entre els eivissencs.

 

Si miram la foto anterior, ens podem imaginar que la platja estava entre els que seria el final de l'Hotel Corso i el principi del mur a s´illa Grossa.

Aquesta platja va desaparèixer totalment amb l'ampliació del port d'Eivissa, construint una carretera que arriba fins al far de Botafoc i amb la construcció de diversos pantalans per a atracar barcos de gran tonatge, creuers i iots de luxe.

El seu nom prové d'una llegenda. En aquells anys de pirates i corsaris, sembla que un barco carregat de joies, va ser abordat i enfonsat a prop de la costa eivissenca. Quan la mar s'embravia, les ones arrossegaven fins a l'arena joies, monedes, anells, etc.

La platja va prendre aquest nom, pel que sembla, fent referència a les monedes de cinc pessetes (un duro) que eren de curs legal en aquells anys.

Per a mi, aquesta platja em porta uns grats records. Principalment per les travessies nadant que cada any s'organitzaven durant les festes patronals, i que consistien a nedar des de la platja fins al far de Botafoc. Des d'aquí, mil gràcies al nostre amic Lluís que va ser el que va iniciar l'afició als meus fills. No sols participava ell, sinó que acompanyava als meus fills durant la travessia, estant pendents d'ells i nedant a la seva marxa.

M'agrada recordar el Botafoc com era abans. Quantes vegades havia anat durant els dies de temporal a veure com trencaven les ones.

M'agrada recordar aquells dies que per a celebrar l'arribada de l'any nou, anàvem a s´illa Grossa, en el cim, on abans hi havia una bateria militar per a defensar el port d'Eivissa, i esperàvem que sortís el sol. La primera llum del nou any.

M'agrada recordar quan es podia anar al Botafoc passejant, a pescar, o simplement disfrutar de les vistes de tota la badia o de, allà lluny, la meua estimada Formentera.

M'agrada recordar aquells dies en què estava fent el servei militar a Madrid i tenia la necessitat de tornar a "la meua illa" i veure la mar. Em passava hores i hores disfrutant d'aquest lloc. Tornava a la caserna militar amb les piles ben carregades de colors blaus i olor de sal.

Ja podeu veure ... Res és el que era i desgraciadament, el passat, passat és. 

Per a bé o per a mal?. Personalment em tem el pitjor. 

Platja de ses Figueretes: Un luxe.

Eivissa, 21 d'agost 2021

PLATJA DE SES FIGUERETES: UN LUXE.

Com molt de valtros ja coneixeu (ens trobam allí molt sovint) quasi cada matí vaig a nedar a Ses Figueretes. Una platja molt propera a casa i que no ha d'envejar a cap de l'illa.

Aquest estiu per culpa de les restriccions produïdes pel maleït virus, l'ambient a la platja ha canviat completament. Aquest estiu anar a Ses Figueretes és un luxe. Mirau:

Un luxe anar a la platja i estirar-se a sobre d'una tovallola just a la vora de la mar sense estar rodejat de gandules o de llits balinesos, sense escoltar altra cosa que la remor de les ones o les rialles dels infants jugant a l'arena. Res de música "chumba-chumba" a tota pastilla o de repartidors de propaganda de discoteques.

Un luxe trobar-te molt sovint amb els veïns del barri. Abans ni els coneixia. Ni els saludava quan passava pel carrer. Ara tenim temps per xerrar tranquil·lament i compartir experiències.

Un luxe trobar-te amb els güelos que cuiden cada dia dels seus néts durant les vacances escolars perquè els pares i mares treballen.

Un luxe disfrutar de la netedat de l'aigua de la mar. Pots veure els peixos nadant al teu voltant. Trobar-te cada dia l'arena ben neta. Fins i tot les dutxes funcionen i per tornar a casa pots llevar-te l'arena del cos.

Un luxe aprofitar, després d'una jornada intensa de calor i de feina, per donar-se un bany abans de la posta de sol i berenar just a la vora de la mar de truites, empanades, coques i cerveses. No picam les mans per la posta de sol ni coses d'aquestes, però disfrutam de la família i amics. He recuperat una tradició de la infància: Anar a la platja al sol post i berenar allí mateix. Ara no hi ha aglomeracions que ho impedeixin. La família anglesa al·lucina amb els nostres costums. S'han acostumat ben ràpidament.

 

Un luxe els bars i restaurants del passeig que no els hi fa falta cap estrella Michelin per preparar una bona paella, un bon peix o una refrescant ensalada. A les cartes podeu trobar una frita de polp o una bona ensalada pagesa. Res de cebiche, de sushi o d'altres invents vinguts de fora . Quasi tots els cambrers t'atenen amb un somriure i a l'hora de pagar no et presenten un compte astronòmic. He tornat ha disfrutar del quiosc de platja de tota la vida. Simplement prenent la fresca, fent un refresc i mirant els colors de la mar.

No som l'únic disfrutant d'aquest lloc. Molt d´altres també ho fan. Estic disfrutant tant del lloc que aquest estiu encara no he anat al Port de Sant Miquel, a sa Cala de Sant Vicent o a Platges de Comte. Us ho podeu creure? 

Aquest estiu tots els veïns som l´ànima de la platja de ses Figueretes.

La culpa és tan negra que ningú la vol.

 Eivissa, 4 d'agost de 2021

LA CULPA ÉS TAN NEGRA QUE NINGÚ LA VOL.

Darrerament he fet algunes entrades al blog xerrant d'algunes de les bondats d'Anglaterra, dels seus costums de menjar i beure o dels llocs que he visitat.

L'escrit d'avui no és tan lleuger. Durant l'estada allí vaig veure coses que no m'agraden i vull compartir-les. Concretament vull fer una reflexió sobre la gent i governants anglesos. Sobre l'acceptació que tenen de la realitat del seu país.

Mirau: A Anglaterra s'ha venut s'idea que tots els mals vénen de fora. I això no és cert.

Fa aproximadament un mes que vaig anar-hi a veure als meus fills. Durant aquells dies les Illes Balears tenien, a efectes de poder viatjar, la consideració de "verd". Per tant, per poder entrar al país vam aportar una PCR negativa i un passenger locator form (un qüestionari amb dates personals, domicili, circumstàncies del viatge, etc). El certificat de vacunació de la UE no servia per res, no el reconeixen. Al segon dia des de l'arribada, una nova PCR de confirmació.

Bé ... Em semblava correcte. Totes les mesures són poques per tal de prevenir els contagis. Però quina realitat vaig trobar-me quan vaig arribar? Al carrer la gent sense mascaretes ni distància de seguretat. Els bars i restaurants amb les taules a l'interior totes ben juntes. De fet, poder anar a un bar amb taules a l'exterior va estar complicat. Les botigues i centres comercials plens de gent sense respectar cap protecció.

Per quina raó tantes mesures de protecció a la gent que ve de fora i cap o poques a la gent del país? No ho puc entendre. No miren dintre el seu propi país?. No volem veure per res el que passa als altres països?. De fet a Espanya ara mateix la situació sanitària i control dels contagis estan molt millor que a Anglaterra. Tot el món segueix recomanen portar les mascaretes de protecció, fer-se ses mans netes i guardar distància de seguretat. A Anglaterra fora mascaretes i tothom a fer com abans de l'arribada del virus.

Us posaré dos exemples més.

Recordau la final del campionat d'Europa de futbol? Anglaterra-Itàlia. Ho recordau?. Idò allí tota la gent del país donava per fet que el guanyarien ells el títol de campions. La realitat fou diferent: els italians van guanyar. L'endemà, molts de mitjans de comunicació destacaven l'esdeveniment digen que havien perdut el partit pel fet que els jugadors que van tirar els penals eren negres i per això van fallar-los.

La realitat és que el govern anglès ha fet creure a la gent que els dolents són els altres i que ells, els anglesos blancs, of course, són perfectes i en saben més que ningú.

El Brexit. No m'agrada aquesta manera tan retorçida de manipular a la gent. L'economia no va bé? Idò la culpa és de la burocràcia de Brussel·les. Que l'atur puja molt? La culpa és dels europeus que roben els llocs de feina als nostres fills. La sanitat i ses escoles col·lapsades? Sa culpa és dels emigrants.
Com ho solucionarem? Doncs hem de sortir d'Europa i posar límits a l'entrada de gent d'altres països. Ho digueren tant, tantes vegades, que finalment ho van fer creure a la gent. Una vegada més, van fer creure que els dolents eren els de fora.

No m'agrada aquesta manera de governar de molts d'il·luminats. Això no solament passa a Anglaterra. També passa a Turquia, Estats Units, Brasil i fins i tot algun altre país a l'est d'Europa. I per Espanya ja començam a sentir-ne s'olor. 

No m'agrada que s'engany a la gent. No m'agrada que s'inciti el racisme i la diferencia de classes.

Tampoc m'agrada l'actitud de molts d'anglesos que pensen que la raça blanca és superior. No m'agrada la seua prepotència i el seu mirar sempre als que no són com ells per amunt de l'espatlla.
I tot això no s'arregla amb un "sorry" o amb un "excuse me".

Com deia al principi: la culpa és tant negre que ningú la vol. Així els va.