Eivissa, 20 d’agost de 2021
ES BOTAFOC.
Dies passats vaig fer un viatge en cotxe a la península. Vaig viatjar amb el nou barco de Balearia, el Eleanor Roosevelt. Pot transportar 1200 passatgers i 450 cotxes. Motors propulsats amb gas natural. Una passada de barco. Dues hores de travessia i arribes a Espanya.
Vaig embarcar pels molls del Botafoc. Estan construint una nova estació marítima i l'embarcament va estar un poc caòtic: Molts senyals indicatius, moltes rotondes i moltes parades de control ( d'accés, tipus de cotxe, control de documentació i control sanitari).
Mestres esperava per embarcar vaig tenir temps per pensar i recordar coses i llocs de sa meua joventut. Mare meua .. Com ha canviat el port d'Eivissa!. Com hem arribar fins aquí? Fins a on arribarem? La nostra illa és petita i no pot suportar aquesta pressió de sempre més gent, més cotxes, barcos més grossos o més de qualsevol cosa.
El Botafoc, tal com ho coneixem avui, res té a veure amb el que era antigament. Hi ha hagut un canvi tan gros en el paisatge de la badia d'Eivissa, que hem de fer una mica d'història per a entendre-ho.
Primer de tot: el Botafoc era un penyal amb les illes de S´Illa Plana i S´Illa Grossa situades a curta distància. I fixar-vos bé, llavors es parlaven d'"illes". Per tant, separades de terra ferma.
En el segle XVIII, s´illa Plana era encara una illa. I allà pel segle XIX, a causa de l'acumulació de sediments que s'abocaven en la badia des dels torrents i séquies, es va unir a terra ferma. De fet, el port d'Eivissa s'ha hagut de dragar moltes vegades per estar impracticable a causa d'aquests sediments.
I en comptes de conservar i cuidar aquest lloc com era originàriament, l'hem destruït totalment amb motiu d'ampliar el port, una vegada, una altra i una altra ... Es va construir un mur fins a s´illa Grossa i un altre més fins a l'illot d´es Botafoc.
En aquesta foto ens podem fer una mica la idea. S´illa Plana (on actualment està l'Hotel Corso), s´illa Grossa i al fons es Botafoc.
Podria dir que aquest lloc havia estat l'assentament dels primers pobladors estables de l'illa. Sembla que la gent que van deixar sa Caleta, van triar s´illa Plana com a primer establiment abans de "saltar" a terra ferma i ocupar el puig que avui és Dalt Vila i Puig d'es Molins.
Podria dir que en aquest lloc s'han trobat restes d'instal·lacions per salar el peix, restes de manufactures de tints per l'abundància de petxines, restes d'un santuari, etc.
Però de res serviria. Aquest afany de més, més i més, fa que a poc a poc estiguem canviant la fisonomia de l'illa i ens oblidem d'on venim i qui som.
Us vull parlar de llocs que jo he conegut i que desgraciadament també hem perdut.
M'agradaria recordar la platja dels duros, l'única platja amb vista a la catedral i a la ciutat d'Eivissa. Podem presumir de tenir molt bones platges en tota l'illa, però a la fi del segle passat, el progrés (?) es va encarregar de fer desaparèixer una de les més populars entre els eivissencs.
Si miram la foto anterior, ens podem imaginar que la platja estava entre els que seria el final de l'Hotel Corso i el principi del mur a s´illa Grossa.
Aquesta platja va desaparèixer totalment amb l'ampliació del port d'Eivissa, construint una carretera que arriba fins al far de Botafoc i amb la construcció de diversos pantalans per a atracar barcos de gran tonatge, creuers i iots de luxe.
El seu nom prové d'una llegenda. En aquells anys de pirates i corsaris, sembla que un barco carregat de joies, va ser abordat i enfonsat a prop de la costa eivissenca. Quan la mar s'embravia, les ones arrossegaven fins a l'arena joies, monedes, anells, etc.
La platja va prendre aquest nom, pel que sembla, fent referència a les monedes de cinc pessetes (un duro) que eren de curs legal en aquells anys.
Per a mi, aquesta platja em porta uns grats records. Principalment per les travessies nadant que cada any s'organitzaven durant les festes patronals, i que consistien a nedar des de la platja fins al far de Botafoc. Des d'aquí, mil gràcies al nostre amic Lluís que va ser el que va iniciar l'afició als meus fills. No sols participava ell, sinó que acompanyava als meus fills durant la travessia, estant pendents d'ells i nedant a la seva marxa.
M'agrada recordar el Botafoc com era abans. Quantes vegades havia anat durant els dies de temporal a veure com trencaven les ones.
M'agrada recordar quan es podia anar al Botafoc passejant, a pescar, o simplement disfrutar de les vistes de tota la badia o de, allà lluny, la meua estimada Formentera.
M'agrada recordar aquells dies en què estava fent el servei militar a Madrid i tenia la necessitat de tornar a "la meua illa" i veure la mar. Em passava hores i hores disfrutant d'aquest lloc. Tornava a la caserna militar amb les piles ben carregades de colors blaus i olor de sal.
Ja podeu veure ... Res és el que era i desgraciadament, el passat, passat és.
Per a bé o per a mal?. Personalment em tem el pitjor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario