El temps passa.

Eivissa, 23 d'agost de 2021

EL TEMPS.

El temps passa. Irremediablement. I si alguna cosa he après amb els anys, és que el temps ho posa tot en el seu lloc.

 

De petit res és el que sembla. El temps va tan lent que un creu que el moment de ser gros mai arribarà. Ho veig en el meu nét. Té set anys i desitja desesperadament ser gros. Diu: tinc set anys, però ràpid tindré vuit!

De jove, s'al·lota guapa de l'institut és avui una del munt i sa lletja es va convertir en guapa. S'al·lota per la qual sospirava i que no em feia ni cas ara es pregunta com va poder rebutjar-me. 

L'èxit pot tornar-se fracàs i el fracàs pot ser una oportunitat per a l'èxit. Els que llavors semblaven més febles són ara els més forts i els que anaven de forts s'han enfonsat.

Ja adult, van aparèixer d'imprevist les malalties i la mort. La mort es va encebar amb els meus éssers estimats. Els meus avis, els meus pares i alguns bons amics. També amb els petits. Sa meua néta. Però tots em van ensenyar moltes coses. Van ser forts, lluitadors. Durant una malaltia meua vaig veure la foscor de prop i vaig caure en una profunda tristesa. En faltar la meua néta, va tornar a aparèixer la tristesa i el dolor. Perquè no hi ha res més trist que perdre a un infant. Però malgrat tot vaig seguir endavant per ells, per la seua memòria. Portar-los dins. Viure per ells. Transformar aquest sofriment en dolor i el dolor en amor. No és fàcil, però ho estic aconseguint.

Estim i sóc estimat. L'amor ha estat esplèndid amb mi. Em despert al costat de la meua dona cada dia i en obrir els ulls em diu que m'estima. Alguns dels meus amics se n'han anat i uns altres han arribat. Són pocs els que es queden. Deix que se'n vagin els que vulguin anar-se'n i cuid bé dels quals es queden.

Els meus fills han crescut i s'han independitzat. Han format la seua pròpia família. Apareix la soledat. Soledat triada. Necessit estar sol per pensar i meditar. Per reprendre la meua relació de parella amb la meua dona. És com un alliberament. És una soledat de les bones. No estic sol. Tinc a la meua dona amb mi. I m'agrada compartir amb ella aquesta soledat, aquests moments de pau.

El temps passa. Sí. I un dia em despert i veig que els meus fills ja s'han fet majors i tal vegada jo no sóc el que havia imaginat. Però en realitat sóc molt més del que crec. Sóc molt més del que molts altres seran mai. D'entrada estic aquí, viu, feliç, content.

De jove era molt innocent. M'ho creia gairebé tot. Somiava sense límits. Viatjar a llocs llunyans, tenir experiències fortes, disfrutar d'una vida intensa, amors impossibles. Somnis de joventut. Més tard, molts d'aquests somnis es van trencar. La crua realitat de la vida els va convertir en trossets.

Però un dia vaig decidir tornar a recordar totes aquestes històries, tots aquests somnis i els vaig ajuntar: Vaig fer una espècie de selecció i vaig triar els millors per transmetre'ls als meus fills. Els que em van semblar més autèntics, els més polits. Així han sortit diversos escrits en aquest blog. Un dia no gaire llunyà, ells faran la seua pròpia selecció o els esborraran definitivament.

Cuid dels meus el millor que sé i el millor que puc. He buscat sempre un equilibri en la meua vida. He tornat a contar contes i cantar cançons als meus néts. Tornen els somnis. Torna la innocència d'un infant. M'oblid de mi, de les meues necessitats, perquè ara és un bon moment per recordar, per compartir. No vull parar-me, no importa deixar de fer coses per mi. Vull sentir-me útil, necessari i desitjat per tots els meus.

Què més puc fer? Respirar profund, disfrutar, agrair, ajudar, compartir. Viure el present. No he de demostrar res, només ser jo mateix.