S'illa des blat.

Eivissa, 22 de novembre de 2020

S'ILLA DES BLAT.

S'altra dia vaig anar a Formentera per passar el dia amb un amic. El confinament m'havia fet anul·lar viatges per trobar-nos i ja no podíem esperar més. Ens havíem de veure i posar-nos al dia.

Quedarem al molí Vell de la Mola. Allí, tots sols i al sol, pim, pam ... Passarem revista a mil coses. Bé, he de dir que per posar-nos al dia també ens va fe falta un dineret junts. No tenim fotos de la trobada. No vam tenir temps de fer-les. Al record queden moments inoblidables. Allí al costat del molí vam crear una complicitat i una intimidat. Allí vam ser més amics.

Fotos del molí Vell de la Mola. Actualment les seues aspes estan en reparació per tant el seu aspecte característic és un poc diferent.

 

No vull donar-vos una pallissa sobre retrobaments, amistat i aquestes coses. Vull parlar-vos del blat i dels molins de vent. Aprofitant el lloc de trobada també vaig tenir temps per documentar-me sobre els molins, la seua utilitat i les històries que encara avui sentim a comptar d'ells.

Deixau-me contar-vos algunes coses de sa meua terra. Avui farem un poc d'història

Podríem dir que les torres de defensa són uns dels béns patrimonials que identifiquen a l'illa d'Eivissa. Idò els molins fariners de vent són els béns patrimonials que identifiquen a Formentera.

La presència dels molins va lligada a la importància que ha tingut el blat a Formentera. Aquest cereal constituïa la base alimentària per a la població. Per elaborar el pa calia moldre el gra i convertir-lo en farina. Aquest procés es feia inicialment amb els molins de sang (funcionaven amb la força d'un animal que voltava i accionava les moles). Eren relativament petits i se solien ubicar en alguna dependència pròxima a la casa.

Al segle XVIII començaren a construir-se els molins de vent. Més complexos, de majors dimensions i accionats per la força del vent amb la finalitat d'un major rendiment.

A Formentera arribaren a funcionar set molins de vent per moldre gra:
- A la Mola, el molí Vell i el d'en Botigues.
- A Sant Ferran, el d'en Teuet i el de ses Roques.
- A Sant Francesc, el d'en Mateu i el d'en Jeroni.
- As Cap de Barbaria, el desaparegut molí d'en Simon.

Tot ells comparteixen una mateixa tipologia de construcció i de mecanisme: torre cilíndrica, sis antenes i dues portes per seguretat. Quan feia vent s'havia d'entrar per la porta més allunyada de les antenes.

Faré referència solament d'uns molins concrets i que formen part de la meua memòria d'infància.

MOLINS DE SA MIRANDA.
Molí d'en Mateu: És el més pròxim a l'església de Sant Francesc Xavier. Va ser construït per la família Mateu al segle XIX. Va deixar de funcionar a finals dels 1950.
Molí d'en Jeroni: Està situat a la part més alta de Sa Miranda. Va ser edificat per la família Jeroni al segle XIX i com el d'en Mateu fa funcionar fins al final de 1950.

Quan era petit a Sa Miranda li dèiem Sa Barda d'es Molí. A Sant Francesc Xavier li dèiem Sant Fracisco. Per anar a l'escola des de Portò Saler fins a Sant Fracisco, passàvem per Sa Barda des Molí i trobaven es molí d´en Jeroni, al qual naltros dèiem es Moli d´en Moliner. Estava can Moliner, es molí, can Bertomeu i sa casa dels meus güelos materns Can Vicent Guasch.

Quantes coses han canviat!

San Fracisco > Sant Francesc Xavier
Sa Barda des Moli > Sa Miranda
Es Moli d´en Moliner > Es Moli d'en Jeroni

De petit sa güela Rita em portava a berenar a l'ombra del molí. També els matins quan sa meua germana i jo anàvem a l'escola ens esperava al costat del molí. Anys més tard, quan ja vivíem a Eivissa i anàvem a veure els güelos ens despedíem allí i ella quedava asseguda a ses pedres del molí fins a perdre'ns de vista. Tinc un record inesborrable de la seua silueta, vestida de pagesa, de negre. Naltros ens allunyàvem i la seua imatge es feia més i més petita.

I s'altra de ses històries que us volia comentar és sa del contraban. D'això, es parla molt poc. Està clar la importància que tenien els molins per a moldre el blat, per a obtenir la farina i poder fer pa.

Durant la guerra civil es va constituir el "Servicio Nacional del Trigo". Entre altres coses imposava fortes limitacions a les quantitats de cereals que cada molí podia moldre i fixava els quilos que havien d'entregar-se al govern. Les famílies havien d'entregar els cereals a uns preus molt baixos. Impossible per les petites produccions familiars. A Formentera arribaren anys molt durs de misèria i pobresa.

Em comptava la meua güela, que durant anys de la guerra civil i posteriors, era normal que cada família tingués la seua cartilla de racionament. I per tant, es podia anar a moldre ics quilos de gra cada cert temps. I si la família havia tingut una collita amb excedent de gra, ho havia de lliurar al govern d'en Franco.

Per aquests motiu la gent de Formentera deia:
"Me'n cago en Sevilla puta
quin món més desgraciat
mos han fotut tot el blat
i ara Alemània ho disfruta."

L'activitat de la mòlta de gra estava molt controlada. I clar, el contraban funcionava a l'ordre del dia. Més ben dit, de la nit. Era de nit quan les famílies, d'acord amb el moliner, portaven a moldre el gra de sobres, per a evitar qualsevol classe de control. Aquest excedent era necessari per a la subsistència de la família.

S'ha de dir també que aquesta activitat clandestina es feia amb la complicitat dels guàrdies civils, que a canvi del seu silenci rebien pans de franc i que els treballadors dels molins deixaven a llocs convinguts.
Durant alguns anys els molins van ser precintats per evitar aquestes coses. Els mateixos guàrdies civils donaven als moliners nous precintes per substituir als romputs durant la nit.

Em comptava sa meua güela que ells portaven a moldre el blat per a fer pa i les olives per a aconseguir tenir uns pocs litres d'oli. Algun sac de gra també el molien a la nit.

Com ja podeu comprendre els molins sempre han estat present a la meua vida i aquesta barda d´es Molí, Sa Miranda, també. Cada vegada que vaig a Formentera no puc deixar de parar-me uns moments en aquest lloc, contemplar tot l'horitzó i recordar aquells meravellosos anys. Acabat el dinar amb el meu amic, hi vaig tornar.

Vam dinar a un restaurant nou a es Caló, Can Pascual. Un d'aquells molt moderns i que no arriba a ser-ho. Molta fanfarroneria, poc dinar i una factura ben cara. No m'agraden els restaurants on el cambrer t'explica els ingredients i com elaboren els plats. Si ho has d'explicar, alguna cosa falla.
Quan vam demanar el menjar el cambrer ens va portar per anar fent boca un plat petit amb una, una sola, croqueta de patata sobre un fons de grans de blat secs. Em va caure l'ànima als peus.
El blat com a fons i decoració d'un plat! Vaja, que tiren el blat. 

Alguns han oblidat a on estan i d'on venen.

Un home confortable.

Eivissa, 16 de novembre 2020

UN HOME CONFORTABLE.

Us agrada el cine de l'oest? Recordau la pel·lícula "Rio Lobo" d'en H. Hawks i protagonitzada per en John Wayne?
Feu memòria: sol post a la pradera, foguera típica, el jove "guapo" i s'al·lota "guapa" festejant i en John Wayne que dorm plàcidament a certa distància. A dia següent, despuntant l'alba, en Wayne se n'adona que l'al·lota dorm al seu costat, ben aferrada al seu cos. Recorden ja l'escena? És molt bona. S'al·lota al veure la sorpresa de John Wayne per haver-lo elegit a ell i no al jove guapo, el tranquil·litza i li diu: "Oh, vostè és un home més confortable".

Idò això. Avui vull xerrar dels hòmens confortables. I per fer-ho parlaré de gates. Si, si ... De gatetes. No rigueu.

 

Sa meua nora vivia amb companya d'una gateta, na Lola, quan va conèixer al meu fill. En Joan és al·lèrgic als gats des de fa molts d'anys. Bé. En Joan acceptà el pac complet: al·lota i gateta inclosa. No va tenir més remei. Avui na Lola està present tots els moments a la vida del meu fill i s'ha convertit en una companya inseparable. Na Lola, si en Joan i na Kat estan junts, sempre triarà i buscarà ses carícies i sa calor d'ell, mai d'ella.
Deixaré a la vostra lliure imaginació com dormen els meus fills, però ja podeu pensar. Ella aferrada a ell com una pagellida.
Definitivament, en Joan és un home confortable.

 

Una història més. Sa meua filla té una gateta, na Gala. És molt manera i sempre està aferrada a ella. El meu nét li fa mil "perreries" i no protesta mai.
He de dir que jo també som al·lèrgic als pèls dels gats i per tant no m'agrada apropar-me a ella. 

Què va passar ahir? Idò mirau ... 

 

Vàrem anar a sopar a casa de la meua filla i no m'havia acabat d'asseure al sofà quan na Gala va posar-se a dormir al meu costat. Fent lleus moviments, a poc a poc, va buscar la millor col·locació i acabà entre les meues cames dormint plàcidament.
El meu nét estava gelós i la molestava. Ella sempre tornava al meu costat.
Jo també som un home confortable. O no? Si voleu confirmació d'això, podeu preguntar a la meua dona, a veure què en diu. Ella també és com ses pegellides.

I valtros, homes que llegiu aquest escrit, sou o no sou homes confortables?

Tristesa.

 Eivissa, 13 de novembre 2020

TRISTESA.

S'altre dia llegia a un diari que al 20% de la població, naltros les persones majors de 65 anys, si no ens mata el virus, ens matarà la tristesa. Dies passats vaig anar a veure a la meua psicooncòloga. M'agrada anar de tant en tant a fer una xerrada amb ella. Té una especial tècnica per fer-me veure les coses des d'un caire diferent i sempre m'ha ajudat a seguir tirant endavant. No sempre estam d'acord però les seues observacions i diferents punts de vista m'encanten.

Durant aquesta última xerrada vaig intentar explicar-li el motiu de la meua visita: Darrerament em costa descansar, estic irritable, no puc concentrar-me i estic perden l'interès per les coses que m'agraden. Vaja que la tristesa està tocant la porta de la meua vida. No va deixar-me continuar i em digué "però Pep, tu coneixes algú que no estigui igual?".

I començarem a parlar de les conseqüències del confinament a ca nostra i del maleït virus. Aquesta pandèmia ha capgirat el món i a moltes persones majors ens ha donat molts de mals de cap. Aquest virus ens està amargant el final de les nostres vides. Havíem imaginat coses molt diferents. Volíem anar de viatge i els han cancel·lat. Volíem anar als centres socials o als centres culturals i també els han tancat. Els nostres fills i néts redueixen els contactes amb naltros per por a contagiar-nos. Som gent de risc, diuen. Volíem, volíem ...

Davant aquesta nova situació, tot està pensat per a la gent jove. Ara volem reprendre les classes a la Universitat i ens diuen que haurem de seguir-les per Internet. Clar, a la UIB estan acostumats a tractar amb els joves, però naltros no estem acostumats al món virtual i a les noves tecnologies. Tampoc ningú s'ha molestat en preguntar-nos si teníem mòbil o un ordinador preparat per seguir les classes. De fet, molts hem intentat aprendre a utilitzar mòbils i tauletes per poder veure i xerrar amb familiars i amics i la gran majoria hem fracassat. La gent major tenim la necessitat de veure, de sentir, de tocar, d'abraçar. Al professor, als néts, als fills, als amics, als metges.

Heu vist ... Ara ni els metges t'atenen. Estan tancats allà al seu despatx, protegits, amb por. Hem de cridar a un telèfon per demanar cita; et diuen que el metge et trucarà per telèfon dins uns dies; quan finalment el metge et crida tenim dues opcions: si el tema és lleu, cap a la farmàcia a recollir medecines; però si el tema és greu, nova petició de cita amb l'especialista per uns quants mesos després. Personalment, jo no sé qui és el meu metge de capçalera. No conec quina cara fa. Tampoc reconec la seua veu. Cada vegada que he necessitat atenció medica, m'ha trucat per telèfon un metge diferent.

Una més ... Els bancs. També s'ha de demanar cita prèvia per entrar. He vist moltes vegades persones amb la llibreta a la mà davant d'un caixer demanant ajuda per treure sous. No entenen el funcionament de les màquines. Vaig anul·lar el compta a una coneguda caixa per la dificultat per operar i entendre seu el funcionament. Per comunicar-me ho feia amb una màquina. Així no!

Els metges, els bancs, les classes per videoconferències, el contacte amb les persones que estimes per videotrucada, totes aquestes coses ens produeixen angoixa, ansietat i por. Tot això no ajuda a millorar la nostra salut.

Direu: Pep, estàs fotut, ets un pessimista. Però no! No vull seguir amb aquest to. Després de la consulta, em vaig anar amb un propòsit. He de sortir. He de fer coses. Els dimecres he de sortir a caminar amb els amics i els dijous, ben pentinat i ben vestit, he d'anar a les classes de la Universitat.

Tornaré a viatjar, tornaré a fer sopars/dinars d'amics, tornaré a abraçar als meus, tornaré a escriure, tornaré a llegir, tornaré a riure. La tristesa no m'ha de guanyar. La tristesa no ens ha de guanyar.

Gràcies, Paloma. El mes vinent tornaré a fer-te una visita. Ens queden moltes coses per xerrar.