Tristesa.

 Eivissa, 13 de novembre 2020

TRISTESA.

S'altre dia llegia a un diari que al 20% de la població, naltros les persones majors de 65 anys, si no ens mata el virus, ens matarà la tristesa. Dies passats vaig anar a veure a la meua psicooncòloga. M'agrada anar de tant en tant a fer una xerrada amb ella. Té una especial tècnica per fer-me veure les coses des d'un caire diferent i sempre m'ha ajudat a seguir tirant endavant. No sempre estam d'acord però les seues observacions i diferents punts de vista m'encanten.

Durant aquesta última xerrada vaig intentar explicar-li el motiu de la meua visita: Darrerament em costa descansar, estic irritable, no puc concentrar-me i estic perden l'interès per les coses que m'agraden. Vaja que la tristesa està tocant la porta de la meua vida. No va deixar-me continuar i em digué "però Pep, tu coneixes algú que no estigui igual?".

I començarem a parlar de les conseqüències del confinament a ca nostra i del maleït virus. Aquesta pandèmia ha capgirat el món i a moltes persones majors ens ha donat molts de mals de cap. Aquest virus ens està amargant el final de les nostres vides. Havíem imaginat coses molt diferents. Volíem anar de viatge i els han cancel·lat. Volíem anar als centres socials o als centres culturals i també els han tancat. Els nostres fills i néts redueixen els contactes amb naltros per por a contagiar-nos. Som gent de risc, diuen. Volíem, volíem ...

Davant aquesta nova situació, tot està pensat per a la gent jove. Ara volem reprendre les classes a la Universitat i ens diuen que haurem de seguir-les per Internet. Clar, a la UIB estan acostumats a tractar amb els joves, però naltros no estem acostumats al món virtual i a les noves tecnologies. Tampoc ningú s'ha molestat en preguntar-nos si teníem mòbil o un ordinador preparat per seguir les classes. De fet, molts hem intentat aprendre a utilitzar mòbils i tauletes per poder veure i xerrar amb familiars i amics i la gran majoria hem fracassat. La gent major tenim la necessitat de veure, de sentir, de tocar, d'abraçar. Al professor, als néts, als fills, als amics, als metges.

Heu vist ... Ara ni els metges t'atenen. Estan tancats allà al seu despatx, protegits, amb por. Hem de cridar a un telèfon per demanar cita; et diuen que el metge et trucarà per telèfon dins uns dies; quan finalment el metge et crida tenim dues opcions: si el tema és lleu, cap a la farmàcia a recollir medecines; però si el tema és greu, nova petició de cita amb l'especialista per uns quants mesos després. Personalment, jo no sé qui és el meu metge de capçalera. No conec quina cara fa. Tampoc reconec la seua veu. Cada vegada que he necessitat atenció medica, m'ha trucat per telèfon un metge diferent.

Una més ... Els bancs. També s'ha de demanar cita prèvia per entrar. He vist moltes vegades persones amb la llibreta a la mà davant d'un caixer demanant ajuda per treure sous. No entenen el funcionament de les màquines. Vaig anul·lar el compta a una coneguda caixa per la dificultat per operar i entendre seu el funcionament. Per comunicar-me ho feia amb una màquina. Així no!

Els metges, els bancs, les classes per videoconferències, el contacte amb les persones que estimes per videotrucada, totes aquestes coses ens produeixen angoixa, ansietat i por. Tot això no ajuda a millorar la nostra salut.

Direu: Pep, estàs fotut, ets un pessimista. Però no! No vull seguir amb aquest to. Després de la consulta, em vaig anar amb un propòsit. He de sortir. He de fer coses. Els dimecres he de sortir a caminar amb els amics i els dijous, ben pentinat i ben vestit, he d'anar a les classes de la Universitat.

Tornaré a viatjar, tornaré a fer sopars/dinars d'amics, tornaré a abraçar als meus, tornaré a escriure, tornaré a llegir, tornaré a riure. La tristesa no m'ha de guanyar. La tristesa no ens ha de guanyar.

Gràcies, Paloma. El mes vinent tornaré a fer-te una visita. Ens queden moltes coses per xerrar.