Astènia primaveral.

Eivissa, 30 d'abril 2022.

ASTÈNIA PRIMAVERAL.

 

Quasi totes ses setmanes m'agrada anar els matins a caminar pels estanys de sa Platja d'en Bossa. M'agrada descobrir ses imatges que els estanys em regalaran cada matí. Alguns dies són de color blau fosc, altres dies són grisos. Els dies de calma, la mar és d'un blau clar, està plana com una bassa d'oli i els flamencs sembla que caminin damunt d'ella. Allí sempre pens que som afortunat de poder disfrutar d'aquesta naturalesa.

El meu camí habitual sempre és el mateix: els estanys, La Xanga, camí fins a Sant Francesc i tornar. Però darrerament no puc fer un camí tan llarg. Estic molt cansat. Primer avís.

S'altre dia ens ajuntarem un grup d'amics i amigues a dinar. Feia molts de mesos que no ho havíem pogut fer. Vam passar unes hores menjant, bevent i xerran.  Xerrarem de tot. Teníem moltes coses pendents per contar-nos.

L'endemà, un dels amics va trucar-me per telèfon i em va preguntar "et trobes bé? Ahir estaves molt apagat, molt callat. Tu no ets així. Et passa alguna cosa?". Segon avís.

Va passar sa setmana passada durant una classe de gimnàstica. Em trobava cansat, en feia mal tot el cos i no tenia força. Havia començat a prendre medicació per s'al·lèrgia i feia una setmana que havia passat sa Covid. Pensava que eren efectes secundaris de ses medecines i de sa pandèmia. Vaig comentar-ho a sa professora. Ella ho tenia clar, a part de coses que vaig comentar-li, em va dir que tenia "astènia primaveral". Tercer avís.

Però que dius? Astènia primaveral? Què és això?

Diuen que sa primavera és el temps del renaixement de sa vida: tornen sa llum, sa calor, els colors, sa naturalesa, ses ganes de viure i una renovada energia que impulsa a deixar enrere s'hivern.

Per jo, aquesta explosió de vida resulta difícil d'aparellar amb l'astènia, un terme mèdic que designa sa fatiga física i mental, un estat de feblesa general i de falta d'energia que impedeix desembolicar-se en molts àmbits de sa vida.

Per tant, de sa mateixa manera que moltes persones floreixen a sa primavera, jo som de ses que s'apaguen: em sent més cansat que mai (amb un cansament que no es lleva descansant o dormint); aixecar-me als matins és un acte heroic i s'estat d'abatiment m'acompanya tot es dia.

Aquest estat d'esgotament entre abril i maig es diu astènia primaveral i té un sol avantatge: que passa després d'unes setmanes.

L'astènia primaveral no existeix, diuen alguns metges. Per contra, sa meua metgessa de família diu que existeix, que cada dia veu a sa consulta com augmenten els casos d'esgotament per aquestes dates. Ses pujades de sa temperatura i l'increment de llum provoca alteracions físiques i baixada de s'estat d'ànim.

No em queda clar si l'astènia primaveral existeix o no, però els símptomes físics i mentals són molt reals: cansament, fatiga, somnolència durant el dia, falta d'energia des de primera hora, alteracions del somni, pèrdua d'apetit, irritabilitat, ansietat, tristesa, atordiment, esgotament emocional i falta de concentració.

A vegades produeix unes dècimes de febre, mal de coll, dolors musculars, cefalea i malestar. Sofrir-la és descoratjador perquè, en general, els qui la patim hem d'enfrontar-nos amb sa incomprensió del nostre entorn, inclòs d'alguns metges. Aquesta síndrome es considera un trastorn adaptatiu, perquè es produeix en persones amb dificultat per a assimilar els canvis estacionals.

Ses variacions de pressió atmosfèrica i de llum, es canvi horari i els alts i baixos de ses temperatures alteren el funcionament dels ritmes biològics regulats per sa llum. Amb aquests canvis també es modifiquen els horaris i ses rutines.

Per a evitar que es converteixi en fatiga crònica és convenient anticipar-se activant els hàbits de vida saludables: realitzar exercici diari moderat; alimentar-se de forma equilibrada i mantenir el cos hidratat.

Sa bona notícia és que una vegada passat aquest període d'adaptació, s'augment de llum i sa calor, ajuden a sentir-se molt millor.

Serà veritat? 

El que està clar és una cosa: Haig de posar-me en manera "on" i superar aquest estat ràpidament.

Un llistó molt baix.

Eivissa, 19 d'abril de 2022.

UN LLISTÓ MOLT BAIX.

Pels al·lots i al·lotes d'edat escolar han arribat ses vacances de Setmana Santa. També pels seus mestres. No sé qui està més content. Tal vegada els mestres per deixar enrere, per uns dies, els alumnes i els pares? O els al·lots i al·lotes per no haver d'anar a s'escola?

El meu net de set anys em va ensenyar ses seues notes trimestrals tot orgullós. Molts de notables i algun bé. Estava content.

 

Fredament vaig analitzar-les. Notable en matemàtiques? Però si no sap tal cosa. Notable en llengua catalana? Però si no sap tal altre! Notable en llengua castellana i literatura? Si no sap això i allò.

No m'agraden ses notes. És més, em vaig sentir molest i enfadat. No estic d'acord amb els dirigents educatius actuals. Ara s'ha d'aprovar a tothom i per fer-ho han baixat el llistó de coneixements exigibles.

No anam bé. Aquesta forma d'avaluar als estudiants no és correcta. Baixa'n el llistó els nostres fills o nets, tindran moltes dificultats per trobar una feina quan finalitzen els seus estudis. Avui sa cultura de s'esforç, de sa feina ben feta, de sa responsabilitat, etc no està ben vista.

M'agradaria fer unes quantes reflexions molt breus. Com en els judicis ..

Fets:

- L'economia de ses Illes Balears és el turisme. I punt. Aquí sa indústria, sa ramaderia, s'agricultura, etc. tenen un pes especific simbòlic dins de s'economia balear.

- Quins llocs de feina demanda el turisme? Molta mà d'obra de nivell mitjà. Cambrers, recepcionistes, ajudants de cuina, mecànics, lampistes, electricistes, etc.

- Quina és sa realitat que descobreixen tots els que opten a un lloc de feina?

* Sobra personal sense qualificar.
Per a què estudiar si recollint ampolles en un quiosc de platja em guany un bon sou.

* Sobra gent molt qualificada.
Gràcies al turisme, hem pogut millorar ses nostres economies i avui dia hi ha una gran quantitat de joves que estudien i acaben carreres de nivell superior. És un bon símptoma que vulguin tenir una bona formació.

* Falta personal de nivell mitjà.
La formació professional està bastant desprestigiada (no sé per què ) i falten de tot: bons dependents/es, bons cambrers/es, bons ajudants de cuina, netejadors/es, bons lampistes, electricistes, mecànics, etc. Sa llista seria interminable.

Conclusió:

Hi ha una planificació molt dolenta dels estudis que s'ofereixen als joves.

Als joves alumnes se'ls ha de parlar clar. Si es volen quedar a treballar a ses illes, que aprenguin oficis o estudiïn per a llocs de treball que s'ofereixen aquí.
Però, si decideixen estudiar per a enginyer químic, que tinguin clar que hauran de buscar feina fora de s'illa o fins i tot fora del país.

I hem de trobar una solució per al gran nombre de joves que no volen estudiar ni formar-se. El que puguin accedir a un lloc de treball remunerat sense cap mena de coneixement o capacitació, no ens el podem permetre.

I perquè estic enfadat?

Perquè em fa mal, em molesta el conformisme dels joves d'ara. Ho acceptam com una cosa normal.

No em sembla bé ser dentista, per guanyar-se la vida venent gelats; ser estudiant d'art però fent feina en un hotel rural; ser advocat i treballar de cambrer; o tenir estudis superiors i treballar muntant una franquícia de productes per a friquis.

Per a l'empresari de l'hotel rural, del bar o del que sigui, el tema li va de meravella: té empleats superpreparats per a un lloc de treball de nivell mitjà. Però per al treballador, l'única cosa que fa és que faci feina desmotivat.

Hem d'acabar amb aquesta actitud! Estem en un món globalitzat.

Accept casos particulars. Accept que sent dentista, en un viatge et va venir la idea de negoci de la teua vida i decideixes embarcar-te en una empresa de gelats. Però això, és un cas aïllat.

Cal perseguir el futur, cal lluitar per aconseguir sa il·lusió de sa teua vida! És sa teua vida!

I si ets dentista, advocat, metge, artista, cuiner, etc i no trobes treball a Balears, busca-ho en un altre lloc, una altra ciutat, un altre país. Però treballa en el que t'agrada. Cal perseguir somnis.

Aquesta actitud de "com no hi ha res del que m'agrada ..... treball de .... " hem d'abandonar-la per sempre.

I m'enfad encara més perquè he viscut tot el que us dic. Es meu fill sabia que no tenia cap oportunitats a Eivissa i va anar a buscar el seu futur, la seua vida, a un país diferent. Va buscar una feina que li agradava. No es va conformar ni es va resignar. Va ser valents, enfrontant-se a un nou país, nous costums, nova llengua, noves gents. I va tirar endavant, amb il·lusió, treball i esforç. Avui és un bon professional que, indubtablement, no pense a tornar a Eivissa. Clar!

Aquesta és la meua manera de veure es tema. Potser una mica radical, però hem d'inculcar als nostres estudiants uns valors diferents: coneixement, feina ben feta, esforç, iniciativa, lideratge, etc. Hem d'ensenyar-los a estudiar, a treballar. No podem comprar-lis tot el que volen. Han d'aprendre a fer feina, a guanyar sous i que coneguin el valor de ses coses.

Mare meua .... Quina enfeinada tenim per endavant.

També m'agrada el flaó.

Eivissa, 18 d'abril 2022

TAMBÉ M'AGRADA EL FLAÓ.

A ses Pitiüses, tothom coneix aquest pastís típic de Pasqua. Té una base feta amb farina, anís i oli que s'estén i es col·loca sobre una llauna. Després s'omple amb una pasta més clara feta amb ous, formatge tendre, sucre i herba-sana, tot ben mesclat. A continuació es forneja. Es menja fred i s'acostuma a cobrir amb una capa de sucre molt.

 

Menjar flaons era una manera dolça d'acabar es dinar del Diumenge de Pasqua. Avui se´n fan tot l'any. Ara com tenim sous i tenim accés a tot durant tot l'any, hem perdut els costums i ses essències de ses coses. Els sous ens han fet oblidar d'on venim.

Com a formenterer, m'agradaria diferenciar es flaó i sa coca flaonera. Sa diferència només està en el motlo, en sa llauna: els flaons estan fets amb una llauna redona, plana i ondulada que els dona aquesta forma característica a ses vores; sa coca flaonera té exactament els mateixos ingredients, però està feta amb una llauna rectangular i de vora més baixa.

A Formentera, a casa dels meus güelos materns, els dies que es feia pa, sa coca flaonera era com una espècie de flaó de pobre: d'una olla de xerigot bullit se'n treia sa recuita i amb ella es feia aquesta coca flaonera.

Després, aquesta tradició de fer coques de sobrassada, de xulla, de verdura o de formatge, a casa dels meus pares es va conservar sempre. Anava a casa i sempre hi havia una coca al rebost. De qualsevol cosa. De qualsevol sobra. Sa meua mare era sa reina de ses coques.

Ara, a ca meua, el Forn de Can Bufí ens cobreix aquestes necessitats. Ara és més fàcil comprar-ho que fer-ho. Així em va.

A Formentera, els formatges bons de cabra i ovella es venien o es guardaven pel consum de sa casa , no podien destinar-se a fer-hi flaons. Els flaons eren per gent amb sous. Sa recuita s'emprava per aprofitar-ne els excedents i moltes voltes sa base era pasta de pa i sense alguns ingredients bàsics com el sucre o sa batafaluga.

Sa consistència d'aquesta base, molt més fluixa que sa del flaó obligava a l'ús de sa llauna.

El flaó és més consistent que sa coca flaonera. En un temps es feia sense llauna, ses vores es feien amb els dits i els recipients actuals copien d'alguna manera ses ditades dels flaons antics.

Recordau aquesta coneguda rondalla?:  "Els flaons de mossènyer Pallarès" en la qual aquest pintoresc capellà recordà als feligresos el Diumenge de Rams això:
"Tal dia, tal altre i tal altre vendrem a portar-vos sa salpassa. Ja sé que sa gent d'aquest terme no és cricanya i que tots sempre mos heu rebut bé, molt bé; però us vull fer present una cosa: que a jo es flaons amb herba-sana no m'agraden".
Aquell any aquest mossènyer va rebre alguna sobrassada, alguns formatges, una botella d'oli, alguna xereca i cistellonets d'ous, però cap flaó, ni amb herba-sana ni sense. El diumenge abans de Pasqua de l'any vinent acabà el sermó dient a la gent: "I ara us vui fer sebre que ja m'agraden tant es flaons amb herba-sana com sense."

Bé, idò aquestes festes de Pascua m´he quedat com mossènyer. M´he quedat sense menjar flaons. Normalment, a ca nostra ses tradicions es guarden gràcies a jo i a na Linita. Aquest any un maleït virus ens ha obligat a mantenir-nos uns dies confinats sense sortir de ca nostra. Mirau que el forn de Can Bufí està a prop, però no. No he tingut sort.  Els meus fills no han tingut temps d'anar a comprar flaons. Pascua? Flaons? De quina tradició parlau? Això si, pels més petits de casa no han faltat els ous o els conillets de Pascua. No saben el motiu de la seua existència, però com que a ses botigues n'estan plenes, han de comprar-ne.

S´única cosa semblant al flaó que he provat fa pocs dies va ser a Morella, un poble molt polit, perdut enmig de ses muntanyes de Castelló. Caminant pels seus carrers vaig veure a una pastisseria uns pastissos típics anomenats "flaons". Bons però res a veure amb els autèntics flaons d'aquí.

Ja us ho dic ... Estam perdent ses essències. Esperaré que passi es virus aquest i després aniré a comprar flaons de veritat. Per jo i na Linita. Ningú més. Qui vulgui flaons que els faci o els vagi a comprar.

Bones festes de Pasqua a tothom!

Haig de renovar el passaport d'eivissenc.

 Eivissa, 5 d'abril de 2022

HAIG DE RENOVAR EL PASSAPORT D'EIVISSENC.

Aquesta foto sempre em recorda els meus primers anys de vida. Vaig néixer el cinquanta-sis a Formentera i als seixanta-cinc vaig anar a viure a Eivissa. És una foto de s'entrada al pati de ca nostra a Formentera.

Avui festivitat de Sant Vicent és un dia especial, un aniversari, per sa meua família. Tal dia com avui partirem cap Eivissa i deixarem Formentera. I d'això ja en fa cinquanta-sis anys. He d'anar a policia i demanar hora per renovar el passaport d'eivissenc. Crec que amb tants anys de residència ja em donaran es definitiu.

Al principi dels anys setanta Formentera va començar a rebre turisme i sa vida a s'illa va canviar radicalment. Va passar de ser una illa a on la seua gent havia d'emigrar per guanyar-se la vida a una illa d'acolliment de persones vingudes de tot el món. Molts hi trobaren ca seua i es van quedar per sempre.

Però com deia, als anys seixanta a Formentera sa vida era difícil i dura. Els recursos eren escassos i es subsistia en ses poques coses que recollíem del camp, la mar o ses salines. Molta gent, com el meu pare, havia sortit de s'illa per guanyar-se la vida i portar endavant la seua família. A Formentera hi faltava tot: energia elèctrica, aigua corrent, banys a ses cases, cotxes, instituts, metges, hospitals, i fins i tot diria que botigues i vestits de colors. A Formentera encara vivíem en "blanc i negre".

A naltros ens faltaven totes aquestes coses materials i a més ens faltava el pare. Ens faltava portar una vida familiar normalitzada.

A ses boixes petites se les enviava a s'escola de ses monges. Havien d'aprendre a cosir i a resar. I molt sovint, deixaven d'anar a s'escola per ajudar a sa família a cuidar el ramat de cabres i ovelles.
Els al·lots com jo anaven a s'escola de San Francisco on un mestre ens ensenyava a parlar castellà a força de castics i garrotades a ses mans i els dits. També venia un capellà molt alt, amb una sotana immensa plena de botons de dalt a baix, que ens donava religió i molts de calbots al cap.
Avui no toca parlar de sa meua relació amb els capellans. Un dia ho faré en un escrit a part. El tema té corda per llarg.

A sa meua infància, per desplaçar-nos utilitzàvem un autobús especial. Era el de "San Fernando" .. Ja sabeu ... Un ratet a peu i s'altre "caminando". Anàvem sempre caminant. Per anar a San Francisco (així li dèiem en aquell temps), a missa, a s'escola o a comprar qualsevol cosa a sa botiga.

Record perfectament es camió de càrrega que, es dia que partirem cap a Eivissa, va venir a casa a recollir els escassos mobles, roba i altres que ens emportarem a sa nova casa d'Eivissa. Quina novetat! Un camió a ca nostra! Partirem tots ben estrets a sa cabina del camió. Procuràvem no mirar enrere. Deixàvem família, amics, llocs i moltes vivències. Pensavem que ens esperava una vida millor. No puc recordar si estàve trist o content. Era massa petit per entendre moltes coses.

Record especialment que sa meua germana gran no volia deixar uns cossiets amb flors que estimava molt i els va posar a sa caixa del camió.

Viatjar a Eivissa no era fàcil i tampoc inspirava molta confiança. Aquells vells vapors de madera no oferien molta seguretat que diguem. El camí que férem pujats al camió fins a La Savina, ara mateix és com si mentalment el tornàs a fer. Deixaven enrere ca nostra, els camins de terra, ses parets de pedra, ses tanques, ses figueres, els boscos de pins i savines. Però partirem amb una gran confiança i trobarem a s'illa Eivissa el que síria ca nostra per sempre.

Serveixi aquest simple escrit per fer memòria d'un temps passat que no vull oblidar. Estic segur, que avui, tot això que estic contant els meus fills o nets em diran que són "batalletes". Ho són, però que serveixi per recordar-los d'on venen i del que varen lluitar i patir els seus avant passats, per aconseguir sa bona vida que avui tots poden disfrutar.

Com us deia ... Haig de renovar el passaport d'eivissenc! I per molts anys!