Haig de renovar el passaport d'eivissenc.

 Eivissa, 5 d'abril de 2022

HAIG DE RENOVAR EL PASSAPORT D'EIVISSENC.

Aquesta foto sempre em recorda els meus primers anys de vida. Vaig néixer el cinquanta-sis a Formentera i als seixanta-cinc vaig anar a viure a Eivissa. És una foto de s'entrada al pati de ca nostra a Formentera.

Avui festivitat de Sant Vicent és un dia especial, un aniversari, per sa meua família. Tal dia com avui partirem cap Eivissa i deixarem Formentera. I d'això ja en fa cinquanta-sis anys. He d'anar a policia i demanar hora per renovar el passaport d'eivissenc. Crec que amb tants anys de residència ja em donaran es definitiu.

Al principi dels anys setanta Formentera va començar a rebre turisme i sa vida a s'illa va canviar radicalment. Va passar de ser una illa a on la seua gent havia d'emigrar per guanyar-se la vida a una illa d'acolliment de persones vingudes de tot el món. Molts hi trobaren ca seua i es van quedar per sempre.

Però com deia, als anys seixanta a Formentera sa vida era difícil i dura. Els recursos eren escassos i es subsistia en ses poques coses que recollíem del camp, la mar o ses salines. Molta gent, com el meu pare, havia sortit de s'illa per guanyar-se la vida i portar endavant la seua família. A Formentera hi faltava tot: energia elèctrica, aigua corrent, banys a ses cases, cotxes, instituts, metges, hospitals, i fins i tot diria que botigues i vestits de colors. A Formentera encara vivíem en "blanc i negre".

A naltros ens faltaven totes aquestes coses materials i a més ens faltava el pare. Ens faltava portar una vida familiar normalitzada.

A ses boixes petites se les enviava a s'escola de ses monges. Havien d'aprendre a cosir i a resar. I molt sovint, deixaven d'anar a s'escola per ajudar a sa família a cuidar el ramat de cabres i ovelles.
Els al·lots com jo anaven a s'escola de San Francisco on un mestre ens ensenyava a parlar castellà a força de castics i garrotades a ses mans i els dits. També venia un capellà molt alt, amb una sotana immensa plena de botons de dalt a baix, que ens donava religió i molts de calbots al cap.
Avui no toca parlar de sa meua relació amb els capellans. Un dia ho faré en un escrit a part. El tema té corda per llarg.

A sa meua infància, per desplaçar-nos utilitzàvem un autobús especial. Era el de "San Fernando" .. Ja sabeu ... Un ratet a peu i s'altre "caminando". Anàvem sempre caminant. Per anar a San Francisco (així li dèiem en aquell temps), a missa, a s'escola o a comprar qualsevol cosa a sa botiga.

Record perfectament es camió de càrrega que, es dia que partirem cap a Eivissa, va venir a casa a recollir els escassos mobles, roba i altres que ens emportarem a sa nova casa d'Eivissa. Quina novetat! Un camió a ca nostra! Partirem tots ben estrets a sa cabina del camió. Procuràvem no mirar enrere. Deixàvem família, amics, llocs i moltes vivències. Pensavem que ens esperava una vida millor. No puc recordar si estàve trist o content. Era massa petit per entendre moltes coses.

Record especialment que sa meua germana gran no volia deixar uns cossiets amb flors que estimava molt i els va posar a sa caixa del camió.

Viatjar a Eivissa no era fàcil i tampoc inspirava molta confiança. Aquells vells vapors de madera no oferien molta seguretat que diguem. El camí que férem pujats al camió fins a La Savina, ara mateix és com si mentalment el tornàs a fer. Deixaven enrere ca nostra, els camins de terra, ses parets de pedra, ses tanques, ses figueres, els boscos de pins i savines. Però partirem amb una gran confiança i trobarem a s'illa Eivissa el que síria ca nostra per sempre.

Serveixi aquest simple escrit per fer memòria d'un temps passat que no vull oblidar. Estic segur, que avui, tot això que estic contant els meus fills o nets em diran que són "batalletes". Ho són, però que serveixi per recordar-los d'on venen i del que varen lluitar i patir els seus avant passats, per aconseguir sa bona vida que avui tots poden disfrutar.

Com us deia ... Haig de renovar el passaport d'eivissenc! I per molts anys!