Viatge al Japó. Curiositats: Per què el Japó està tan net?

Eivissa, 30 de desembre de 2023.

VIATGE AL JAPÓ. CURIOSITATS: Per què el Japó està tan net?

 

Us haig de confessar que quan vaig arribar al Japó em vaig posar en mode "míster Proper" immediatament. S'arribada al supernet aeroport de Tokio em va deixar bocabadat.

Tant de llegir que el Japó era un país molt net va fer que estigués molt pendent de sa brutícia dels carrers i voreres. I sí, vaig veure un poc d'escombraries, principalment a Osaka, però si vaig trobar alguna cosa, va ser perquè anava en mode "mister Proper" amb el radar encès; realment el Japó és un país supernet. I sense cap dubta aquesta extraordinària neteja, diu molt de la gent nipona.

A penes vaig veure papereres pels carrers. Vaig trobar-ne algunes al costat de ses màquines expenedores de begudes. Ses petites escombraries que generen al llarg del dia, se les emporten a ca seua, les separen i les reciclen. Trobar una punta d'un cigarro i un xicle aferrat a terra, és missió impossible. De fet, les ciutats estan plenes de senyals de prohibit fumar als carrers i ses persones que treuen el ca a passejar porten amb ells una botella d'aigua per fer nets els llocs on el ca ha fet pis.

I és que en això del reciclatge són súper "tiquis miquis". Separen a consciència, netegen envasos, és una clàusula de recessió en els contractes de lloguer d'habitatge, fins i tot hi ha patrulles de veïns voluntaris que, des del bon rotllo, supervisen que totes ses escombraries estiguin separades correctament.
També existeixen quadrilles de ciutadans voluntaris que passegen per la ciutat recollint el poc que sol haver-hi en el sòl, retirant les fulles dels bancs o col·laborant en la delicada neteja de s'herba dels jardins.

Tot és de tots, i per això mateix ho cuiden i ho respecten. Allí és habitual que cadascun contribueixi a sa neteja del seu trosset de carrer, de vorera; és normal que ses empreses, des de les grans multinacionals als petits negocis, destinin part de sa jornada laboral a tasques bàsiques d'ordre i manteniment.

Sa neteja i l'ordre són presents en el dia a dia, en els impol·luts taxis decorats amb blanquíssims i antiquats tapets de punt de ganxo, en els autocars urbans, trens; allí fins i tot els camions d'escombraries i formigoneres rellueixen. Simplement perquè dediquen diàriament una mica de temps a cuidar i mantenir les seues eines de treball i materials.Sortir de ca seua amb el cotxe brut? És inimaginable. Abans es fan s'harakiri.

A més de nets i ordenats, els japonesos són inodors, no sols cuiden la higiene, també cuiden sa intensitat de ses olors. No abusen de forts perfums perquè consideren que s'olor, agradable o desagradable, envaeix l'espai vital dels altres i pot molestar, disgustar, produir mal de cap, etc. Els abarrotats i silenciosos vagons de metre no fan olor de res, els lluents trens fan olor de res. Bé, sí, ... o a menjar si coincideixes amb s'horari d'esmorzar, dinar o sopar.

I com els microbis també envaeixen l'espai vital dels altres, vaig veure que usen màscaretes. Allí, no és per sa contaminació atmosfèrica, és per a evitar contagiar als altres un refredat o grip.

Record que a Eivissa va haver-hi un temps en el qual els veïns granaven i netejaven ses voreres, però aquest costum es va perdre. Fa temps que estam en l'era dels impostos i drets, i volem que els Ajuntaments siguin els encarregats de fer relluir ses nostres ciutats. Un error. Un greu error.

En els col·legis nipons els alumnes des de molt petits netegen els lavabos, s'aula, passadissos, sòls, i renten els plats en el menjador. Després passa un exèrcit de professionals per a deixar-lo tot lluent, no es prescindeix del servei.
 
Supòs que, davant aquest comportament, per aquesta illa nostra els pares s'escandalitzarien i posarien el crit en el cel, parlarien de drets, abús o explotació, de malalties, de riscos i dels diners que ses administracions s'estalviarien.

Però aquí està sa clau; en s'educació a la casa, en el col·legi, en l'entorn. El civisme s'ensenya, s'aprèn. Ja ho sabem. Però sembla que no ho practiquem.

Estic cansat de queixar-me de la neteja del meu carrer. Mirau que venen diàriament els camions a fer sa recollida, passen els fematers, tenim contenidors per fer reciclatge, etc. Tot i això, cada matí el carrer està ple de capses de cartó, ampolles, bosses de fems, papers, etc. tirats a fora dels contenidors.
Estic cansat de caminar pels camins i boscos de s'illa i veure tot ple d'escombraries, gots, llaunes de begudes, caixes i totes classes de fems.
En aquest segle XXI sembla com si ses escombraries apareguessin del no-res, com si vingués d'un altre planeta. Sembla que ningú consumís, ni embrutés, simplement sa merda apareix per art de màgia.

Sí, protestar, prendre consciència del problema està molt bé, però hem de recordar a tothom que "no és més net el que més neteja, sinó el que menys embruta". Pensem en fer un consum més responsable i eduquem.

Us ho confirm: el Japó estava gairebé lluent. Vaig veure zero merdes de cans, els lavabos públics estaven lluents, els fems els treien a la seua hora, es recicla de veritat, ningú tira res al sòl, no hi ha vandalisme.

No és una qüestió de governs, ni de multes, ni d'impostos. Ses ciutats estan més o menys netes en funció del nivell d'educació i consciència dels seus habitants. La nipona és una societat cívica que pensa en el bé de tots, i per a ells no és cap esforç mantenir conductes civilitzades de convivència.

Podríem prendre nota. Sens dubte en educació i civisme, estam a anys llum del Japó.

 

 

Seguiré amb més curiositats.

Viatge al Japó. Curiositats: Fushimi Inari.

Eivissa, 29 de desembre de 2023.

VIATGE AL JAPÓ. CURIOSITATS:  Fushimi Inari.

 

 

El santuari de Fushimi Inari, a Kyoto, es coneix també com el santuari dels deu mil torii. Un torii és una porta tradicional japonesa que es troba a s'entrada dels santuaris.

Inari és un dels déus més estimat i venerat al Japó, és el déu de l'arròs, de la fertilitat, del comerç i negocis. El país està plagat de santuaris dedicats a aquesta deïtat protectora dels comerciants, però sens dubte els milers d'ordenats torii fan que aquest sigui un santuari molt diferent.

Aquí aquestes vermelles, simbòliques i metafòriques portes són sens dubte ses grans protagonistes del lloc. Fushimi Inari també era una de les visites si o si per fer durant el viatge. No m'ha defraudat: un lloc màgic, un lloc que t'atrapa i t'hipnotitza caminant entre els milers de torii amb aquest color tan característic que fan que no puguis deixar d'admirar-los.  

Us he de ser sincer: em vaig emborratxar de colors vermells, taronges i vermellosos.. Per un aficionat a sa fotografia com jo havia arribat a un lloc idíl·lic per fer fotos sense parar. No vaig fer cas a res més. A la nit, a s'hotel em vaig adonar de la gran quantitat de fotos fetes i en vaig eliminar un munt.

As'hora de visitar el santuari va ser complicat. Hi ha molts racons per a explorar, hi ha senderes, un estany, miradors... Impossible visitar-lo tot en tan poc temps disponible. I tampoc pretenia fer una visita d'arribar, fer sa foto, i partir.

Com en tots els santuaris nipons vaig trobar sa font d'ablucions, olor d'encens, els paperets de la sort, ses tablilles de fusta per a escriure desitjos o ses campanetes per a cridar s'atenció dels déus...

Aviat vaig veure sa façana del saló principal, declarat bé d'interès cultural. No vaig entretenir-me massa i, darrere de l'edifici, vaig buscar ses escales que ens portarien al començament dels dos màgics passadissos formats per 10.000 torii.

Junt amb una reguera de turistes vaig pujar en processó sota els milers de torii, per sort a poc a poc van dispersar-se i vaig poder disfrutar del lloc més tranquil i fer fotos en solitud.

Tots els torii han estat donats per empresaris perquè el déu Inari cuidi la salut dels seus negocis, o per a donar les gràcies per un desig empresarial. Els més antics són de fusta, els més actuals són de lleuger PVC que pinten de vermellós. En ells s'escriu el nom de l'empresa o de l'empresari i la data... i poden arribar a costar des de 3000 a més de 8000 euros. Pel camí passava per petits altars, per un cementiri, per als vells pinzells usats o milers de rèpliques de mini torii donats per empreses més modestes i per particulars.

Són uns 4 quilòmetres sota el túnel vermellós de toriis. Els dos passadissos a vegades s'ajunten, a vegades se separen, em regalaven curioses perspectives des de dins i des de fora per fer fotos.

Vaig continuar l'ascens. El túnel s'unifica i els torii a poc a poc es distancien els uns dels altres, i vaig continuar pujant els graons fins a arribar a un primer mirador. A manera de premi, podia veure la ciutat de Kyoto als meus peus i un sol que, a la tardor, comença a desplomar-se massa aviat.

No se'm van fer pesats els 4 quilòmetres. Vaig pegar un últim cop d'ull als encantadors passadissos, a sa porta i saló principal i disfrutant del lloc inundat de sol, dels colors vermells, taronges i vermellosos.

El que vaig veure de Fushimi Inari em va agradar molt, malgrat no tenir imponents edificis, s'entorn i l'exèrcit de torii té molt d'encant.

 Seguiré amb més curiositats.

Viatge al Japó. Curiositats: Ichi go Ichi e.

Eivissa, 28 de desembre de 2023

VIATGE AL JAPÓ. CURIOSITATS: "Ichi go Ichi e": Un moment, una vegada a la vida.

 

 

Ja podeu pensar que durant una estada al Japó d'unes dues setmanes poc vaig aprendre de l'idioma japonès. Però sa meua curiositat era molta per conèixer expressions tradicionals i formes col·loquials de comunicació. Pens que descobrir els matisos d'una cultura fan més interessant el viatge.

Deixau-me escriure d'una expressió tradicional amb la qual sa nostra guia ens vaig acomiadar a l'aeroport de Tokio. Una expressió que vol ensenyar-nos que cada moment té un valor especial irrepetible.

Na Vanessa, sa nostra guia, ens entregà a cadascun un sobre amb el text "Ichi go Ichi e". No vaig comprendre el significat i vaig preguntar-li que ens volia dir amb aquell sobre. Em digué que el seu significat era "Una trobada, una vegada a la vida". Em va dir que tal vegada en un futur ens tornaríem a trobar .... o no. Però, sí que estava profundament agraïda d'haver-nos conegut i d'haver compartit el viatge amb tots naltros.

Em va agradar molt el detall i una vegada arribat a casa, vaig buscar més informació referent al missatge que ens va regalar.

Us heu parat a pensar que cada moment que vivim és irrepetible? Heu pensat que cada moment que vivim és únic, tant si el disfrutam com no?

Pels japonesos, cada moment té valor. Si l'hem viscut, segur que ens ha ensenyat alguna cosa. A la cultura tradicional japonesa li diuen "Ichi go Ichi e", un moment, una vegada a la vida.

He llegit que aquesta expressió neix de la cerimònia del te on el mestre espera que els seus convidats arribin amb el propòsit d'utilitzar els cinc sentits per disfrutar al màxim de l'experiència que junts estan a punt de viure. El lema "Ichi go Ichi e", els ajudava a recordar, que aquesta mateixa cerimònia no es repetiria mai i que, per tant, seria única i irrepetible. Un motiu més per a animar als assistents a ser allí amb atenció plena. A més, ses petites casetes de te on es realitzen aquests ancestrals rituals que purifiquen l'ànima solen estar a la meitat de la naturalesa, per la qual cosa el so de l'aigua en caure, els cants dels ocells, els agradables aromes del bosc i els paisatges solen formar part d'un esdeveniment que els japonesos porten practicant des de fa centenars d'anys.

L'ésser humà és procliu a estar molt temps pensant en el passat, donant-li voltes al futur i menys del que deuria en el present. Aquesta és just una de ses coses, que en sa meua opinió, més ens allunyen de la desitjada felicitat. Sense adonar-nos, passem part de sa nostra vida sense donar-li cap importància als aparentment insignificants esdeveniments del dia a dia perquè tenim sa falsa creença que demà, els tindrem de nou. I dic falsa, perquè encara que segur s'assemblaran molt, mai seran iguals. Mai seran els mateixos. És probable que siguin similars, però subtils matisos els faran diferents.

Recordar ses paraules "Ichi go Ichi e" cada dia em fa retornar a sa realitat. He de poder veure pels meus ulls, escoltar per les meues oïdes, olorar pel meu nas, sentir a través de sa meua pell i assaborir amb sa meua llengua. En definitiva, em recorda que he d'estar sempre amb tots els meus sentits ben oberts.

Sa vida és curta i cada moment irrepetible, això no és nou. Quan ens volem adonar, allò que sempre hem tingut, ja no està. El canvi és l'única certesa que hi ha i si som conscients que es tracta d'alguna cosa que no tornarà a repetir-se, per què no viure-ho amb intensitat?

Durant la visita al Japó no vaig poder participar en cap cerimònia del te. Però na Vanessa s'encarregà d'explicar-nos tot el cerimonial i el significat de cada gest. Després, a casa, he buscat vídeos explicatius i en tots ells he percebut aquesta voluntat dels japonesos per assaborir al màxim cada segon. Observant amb atenció els elegants i precisos moviments del mestre/a del te, comentant sa bellesa dels utensilis utilitzats per a la seua elaboració, lloant l'intens sabor del matcha o parlant sobre els atributs especials que s'estació d'any en la qual es trobaven els estava oferint.

Ses tradicionals cases de te japoneses solen tenir a sa porta els símbols de "Ichi go Ichi e" perquè els seus clients no s'oblidin del valor que posseeix el moment que estan a punt de viure.

Què tal si tractéssim de recordar aquestes paraules cada matí en despertar? Potser ho enfocaríem tot d'una altra forma diferent i ens ajudaria a portar una vida millor de la que ja tenim.

Viatge al Japó. Curiositats: Illa de Miyajima.

Eivissa, 26 de desembre de 2023.

VIATGE AL JAPÓ. CURIOSITATS: Illa de Miyajima.

 

Miyajima és un lloc molt especial, una petita illa sagrada on està prohibit néixer i morir, una illa de conte on conviuen déus i humans, i que és considerada com un dels paisatges més polits de tot Japó.

Allí es troba el gran Torii flotant, declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco i convertit en el símbol del Japó. És un dels llocs més fotografiats del país i amb raó: Veure aquesta gran estructura de madera dins la mar, amb el seu brillant color vermell, mereix més d'una foto.

Però s'illa amaga més tresors ... Temples, pagodes, unes vistes espectaculars i un munt de colors.

Arribar a s'illa fou relativament fàcil. Partirem des d'Hiroshima, van agafar un tren regional i a un port no molt llunyà vam pujar a un ferri que ens va portar a s'illa tot just en deu minuts. Des de sa coberta del barco veia ses bateas d'ostres i allà lluny el Torii vermell.
El ferri ens deixà en el petit port de s'illa i entre cérvols i botigues turístiques arribarem a un mini bus que ens portà fins a un "ryokan" on tenim previst passar la nit.

Els cérvols són sagrats, són considerats els missatgers dels déus. Estan per tota s'illa, pels carrers, els boscos, sa platja. Diuen que els turistes compren galetes d'arròs especials per ells. Jo no soc partidari dels animals salvatges lliures i els evitava.

Ens quedarem allotjats a un "ryokan", disfrutant d'un "onsen" (un bany termal japonès) i ens quedarem a sopar i a dormir. El sopar i s'esmorzar típic japonès fou espectacular.

 

Esmorzar.

 

 Sopar.

 

A s'illa, dues visites obligades:

El Torii. 

 

El primer que vaig fer al matí fou anar a veure el Torii flotant. Sa marea era alta i no vaig poder caminar fins a la seua base. No sé què tenia aquest lloc, però no em cansava de mirar-lo i em sentia afortunat d'haver pogut arribar fins allí. Sa contemplació del color blau intens de la mar i el Torii eren unes vistes que no em cansaven, m'haguera quedat mirant hores i hores sense esperar que passarà res, simplement pel plaer de la contemplació. Brutal!

Quedar-me a dormir a s'illa em permeté disfrutar del lloc d'una manera especial: il·luminació nocturna del Torii, veure com es feia de nit, despertar-me ben de matí per veure la sortida del sol, coincidir amb ses marees altes i baixes o visitar els temples amb molta menys gent.

 

 

 

 

Santuari d'Itsukushima.

 

 

Molt polit i molt ben conservat. Declarat patrimoni de la humanitat, sa seua ubicació sobre la mar el fa únic. Està molt a prop del Torii. En van agradar molt els seus passadissos, els terrats de palla, ses vistes panoràmiques, ses plataformes damunt la mar i els escenaris per fer ses fotos.

El saló principal, s'oratori, la sala d'ofrenes .. Tot molt interessant i curiós. Un santuari damunt la mar, una mescla d'encens, sal, algues, campanes i ones. Un temple senzill, però diferent i únic.

Quan vaig arribar el veia surant i reflectint-se sobre la mar. Després de visitar-lo per complet, vaig arribar a un petit pont de madera al final de la passarel·la. No volia anar-me'n d'allí. Vaig tornar enrere i vaig repetir sa visita d'algunes sales i prestant atenció als detalls.

Sa ubicació, ses vistes, ses perspectives i s'imatge del Torii em tenien encantat.

Acabada sa visita, vaig caminar sense cap rumb pels carrers, s'illa ja es despertava, els cérvols començaven a mendicar pels carrers, arribaven més turistes i em costava sortir d'allí. Arribava s'hora de despedir-se i vaig caminar fins al moll. Tothom em feia reverències i somriures.

 

 

 

 

 

Miyajima era el destí final del viatge.. Després de sa visita vaig començar el viatge de tornada que em portaria a Osaka, a Tokio i finalment a casa. S'illa em va agradar molt. També era un dels destins si o si per visitar durant el viatge. 

Arribar-hi era el meu somni. D'allí, m'emport moltes sensacions agradables. Estic satisfet d'haver-hi passat la nit i d'haver disfrutat de s'illa sense gaires turistes. 

Em vaig emportar tots els seus colors, olors i sabors. Sense cap dubte, una illa de conte que no us podeu perdre si anau al Japó. 

 

 Seguiré amb més curiositats.

 

 

 

Viatge al Japó. Curiositats: bosc de bambú d'Arashiyama.

Eivissa, 24 de desembre de 2023.

VIATGE AL JAPÓ. CURIOSITATS: Bosc de bambú d'Arashiyama. 

Abans d'emprendre el meu viatge pel Japó ja tenia al cap quins eren els llocs que sí o sí que volia visitar, i el bosc de bambú d'Arashiyama estava, per descomptat, entre sa llista dels més desitjats. Esperava que m'agradaria molt, però em vaig sentir bastant decebut amb sa visita i us explicaré el motiu.

Per començar, vull aclarir que el que comptaré és sa meua opinió i només està basada en sa meua experiència personal; tal vegada si valtros hi anau, pensareu diferent.

El bosc de bambú d'Arashiyama, és un bosc de bambú que es troba molt a prop de Kyoto. El bosc és bastant petit. Jo m'imaginava un lloc ampli amb molts camins per a recórrer, amb increïbles passadissos que es formen amb el bambú, un ambient supertranquil, poder escoltar el vent entre els arbres, treure unes fotos polides i disfrutar d'uns moments de pau i tranquil·litat.

Però no. No vaig trobar aquest idíl·lic lloc. No existeix.

El que em vaig trobar és una localitat polida i bastant turística. S'entrada al bosc de bambú estava ben senyalitzada. Passada s'entrada, als costats del camí, vaig començar a veure alguns bambús que s'anaven fent més alts i més densos a mesura que s'avança pel camí.

Després de caminar uns minuts des de s'entrada, després d'una corba, va aparèixer sa imatge que hem vist en tots els follets turístics i que ens ha enamorat a tots. Aquest camí amb parets de bambú, verd, alt, majestuós i que transmet molta pau.

En passar sa corba i mirar per a dalt vaig veure el que esperava veure, els bambús alts, imponents i gairebé unint-se en sa punta, però quan vaig mirar cap avall, en lloc de veure tranquil·litat i el paisatge que veia en ses fotos, només veia molta gent i un passadís molt més curt del que m'esperava.

No hi ha problema, vaig pensar, segur que quan arribi al final del passadís, continuaré caminant i com hi haurà menys gent, podré apreciar tot més tranquil i treure algunes fotos.

Vaig arribar al final, vaig poder fer uns pocs metres més i ja està, això era tot. No hi havia més camí envoltat de bambús. Sa meua decepció amb Arashiyama va ser que, de bosc no té res, és un camí de bambú o una cosa apareguda. No vaig poder perdre'm entre els seus senders perquè no n'hi ha. És polit? El poc que hi ha sí, és bastant polit.

Ara, dit tot això, si a mi em diuen totes aquestes coses abans d'haver-ho visitat igualment hi hagués anat, perquè el lloc s'ha de veure-ho amb els propis ulls.

 

Us diré un secret: tot i la decebedora visita al bosc, vaig buscar un racó, un caminet apartat del camí principal; volia buscar aquell so especial que fan els troncs de bambú xocant entre si. No podia anar-me'n d'allí sense experimentar aquesta sensació.

Us puc assegurar que per uns moments, uns minuts, vaig disfrutar: cents, miller de troncs de bambú, agitats pel vent produïen una cançó especial. Vaig entendre aquest so tan especial que diuen és un dels cent sons a preservar al Japó.

El so del bosc de bambú, sa llum i els colors del sostre vegetal em produïren, per uns moments, una sensació de pau, de meditació i repòs de l'ànim.

Val la pena fer un viatge per a això? Rotundament, sí.

Seguiré amb més curiositats.

Viatge al Japó. Curiositats: Hiroshima.

Eivissa, 24 de desembre de 2023.

VIATGE AL JAPÓ. CURIOSITATS: Hiroshima. 

 

La història és complicada i sempre convé conèixer ses diferents versions. Dels fets ocorreguts a Hiroshima i Nagasaki, Japó fou plenament responsable. El Japó no era tan innocent com avui ens ho volen fer creure. 

El Japó perseguia dos objectius durant la Segona Guerra Mundial: un, l'expansió territorial del seu imperi mitjançant la conquesta militar i el derrocament de l'ordre internacional posterior a la Primera Guerra Mundial, i l'altre era la destrucció de la neutralitat del comunisme soviètic.

Ningú parla que el Japó va ser aliada de l'Alemanya nazi, ni que va arrasar bona part de la Manchuria xinesa, de Filipines, Birmània, Indonèsia o Malàisia. Ningú parla dels tètrics camps de concentració que van tenir a Tailàndia. 

Però quan va atacar Pearl Harbor ja havien de suposar que els Estats Units no es quedarien de braços plegats. El que no van imaginar mai fou que la resposta fos tan cruel, dura, desproporcionada i dirigida contra la població civil.

Sí, la història és complicada... a vegades les víctimes són també verducs, a vegades els àngels també poden ser dimonis.

L'exèrcit nord-americà va convertir a Hiroshima i a Nagasaki en els escenaris del primer bombardeig atòmic de la història.

Hiroshima no entrava en aquesta diabòlica travessa. La idea inicial era bombardejar Kyoto, però pel que sembla, algun mandatari americà va visitar la ciutat en la seva lluna de mel i li va agradar tant que van decidir canviar l'objectiu. Després de descartar Kyoto, es va triar Hiroshima perquè no havia sofert bombardejos en la guerra i es podrien avaluar millor els efectes de la seua nova, cara i poderosa arma nuclear.
El Japó no es va rendir i Nagasaki es va convertir en l'objectiu del segon bombardeig.

"Little Boy" era el sobrenom de la bomba d'urani llançada pel "Enola Gai" sobre Hiroshima. Mesurava 3 m de longitud, tenia 70 cm de diàmetre i pesava quatre tones. "Little Boy" va explotar a 600 m d'altura, el radi de destrucció va ser de tres quilòmetres i mig, es van aconseguir quatre mil graus centígrads i va arrasar amb tot. Setanta mil persones van morir fulminades en l'acte, setanta mil més en els dies, setmanes i mesos posteriors. Els ferits van ser centenars de milers. Els efectes de la pluja àcida van provocar generacions de malalts de leucèmia, càncer, malformacions ... Un horror.

"Fat Man", era l'àlies per a la bomba llançada sobre la ciutat de Nagasaki. Era més gran, de plutoni i encara més potent, però gràcies a l'orografia de la vall el mal va ser menor de l'esperat. En aquest segon atac van morir unes trenta-cinc mil persones, va suposar la rendició del Japó i la fi de la Segona Guerra Mundial.

Si parlem d'Hiroshima, immediatament ens vindran a la memòria paraules com a Segona Guerra Mundial, bomba atòmica, mort o destrucció. La història ens deixa pàgines inesborrables i aquesta és una d'elles.

La nostra guia, tènia interès a visitar la zona zero de la ciutat. Personalment, no m'agrada visitar llocs que em trenquen el cor. Finalment, decidirem fer una visita fugaç: les restes d'un edifici testimoni de l'horror, un parc commemoratiu i el museu Hiroshima Peace Memorial Museum.

Arribar al cor de la ciutat, just allí on va caure sa primera bomba atòmica de la història, em va trencar l'ànima, em va encongir el cor i em va posar els pèls de punta. Vaig notar com els meus ulls s'omplien de llàgrimes.

Sa visita al museu commemoratiu de la pau d'Hiroshima la vaig fer de forma ràpida. Veure ses fotos de la ciutat devastada, els danys causats per la radiació i com van sobreviure als efectes del bombardeig se'm va fer molt dur. Em costava imaginar com els supervivents van viure amb el dolor de la perduda dels éssers estimats i patint traumes i malalties tant físiques com mentals.

Allí davant d'unes ruïnes convertides en tot un símbol, és impossible no pensar en com es va esfumar la vida de milers de persones en un instant.

Els americans van guanyar sa guerra. S'havien venjat dels bombardejos de Pearl Harbor, van provar els efectes devastadors de les seues noves i cares bombes i van demostrar al món, Rússia inclosa, el seu gran poder armamentístic.

Encara avui quan escric aquestes lletres record el silenci de tots els visitants al museu. Hi ha llocs que imposen, remouen consciències i ens recorden els miserables que podem arribar a ser els humans.

A la vista de com està actualment el món, els humans no hem après res del passat.

 

 

 

 

Seguiré amb més curiositats i més agradables.