Mirar sense veure.

Eivissa, 23 de març de 2022

MIRAR SENSE VEURE.

 

 

Hi ha temporades que no passa res i els dies passen a un mateix ritme. Hi ha altres, en canvi, que de sobtà es romp sa calma i tot es descontrola. Són dies de temporal i hem de deixar-los passar.

Després d'unes setmanes dures, de temporal amb onades fortes, no podia veure ses coses bones que tenia a prop meu. I és que moltes vegades no veim perquè no miram. Estava tan absort pensant en els meus problemes, en ses onades, que no veia res. Quantes coses em perdia per no tenir una mínima atenció.

Un matí estava pels estanys del Parc Natural de Ses Salines i a s'hora d'acabar sa meua caminada diària, em vaig asseure al costat de sa torre de se Sal Rossa per descansar. Allí, a s'ombra, corria una lleugera brisa i feia agradable el temps de descans. De sobte, mirant cap a l'horitzó vaig pensar: On estan els pardals? No en veia ni en sentia cap.

Després d'uns minuts vaig escoltar unes gavines. Volaven a poc a poc, sense cap preocupació, mirant cap allí i cap allà, sense una direcció concreta. Em va agradar molt veure-les tant tranquil·les. Van donar-me enveja.

Feia temps que jo no caminava tranquil·lament, sense cap preocupació i sense una direcció concreta. Amb tantes coses que tenia al cap, amb tantes onades, havia perdut el control i anava perdut. Tot i que cada dia anava a caminar i parava per descansar i pensar, realment no ho feia. Estava tan absort amb els meus problemes que, encara que mirava, no veia res. Els pardals no havien desaparegut, era jo simplement que havia deixat de veure'ls.

Ses gavines, tranquil·lament van dirigir-se cap a sa platja. Les vaig seguir amb sa mirada i van fer-me riure. M'havien fet reaccionar: Quantes vegades miram sense veure. Quantes coses ens perdem per no mirar amb atenció. Quant de temps perdem inútilment.

Gràcies a aquestes gavines, vaig tornar a veure els meus pardals de sempre: els teulats o ses orenetes. Fins i tot, vaig tenir el privilegi de veure unes garses i una bandada de flamencs que havien arribat als estanys.

Des de llavors, m'he fet un propòsit: tal vegada ses dificultats seguiran, segurament seguiran ses onades, però he de procurar que ses onades no m'impedeixin veure la mar.

Es meu fill sempre em diu: fes una llista de ses coses bones que tens i fes una llista de ses dolentes que vols millorar, i a poc a poc, deixaràs una llista en blanc.

El temps ho curarà tot, la mar tornarà calma, i jo a poc a poc tornaré a ses meues rutines.

Abans moros que cristians?

Eivissa, 11 de març de 2022

ABANS MOROS QUE CRISTIANS?

Com tots sabeu, Eivissa és una de ses ciutats més antigues del món. Juntament amb els companys de s'AUOMEivissa i acompanyats per responsables del centre d'interpretació Madina Yabisa, dies passats vam fer un recorregut per la part àrab de Dalt Vila. S'intenció de la caminada era conèixer i comprendre millor aquest període de temps que va des de l'any 902 (quan els àrabs ocupen Eivissa) fins al 1235 (quan els catalans de sa Corona d'Aragó conquisten Eivissa i la repoblen).

Durant sa caminada i escoltant ses explicacions de sa responsable del centre d'interpretació, em venien al cap moltes preguntes, moltes dubtes. Vull fer una reflexió.

No estic d'acord amb s'Església catòlica quan justifica perseguir i fins i tot matar, als que no pensen com ells. No ho entenc. I tampoc estic d'acord amb sa manera de contar sa història. Sempre ho fan amb prepotència i des del punt de vista del més fort.
Per un moment us podeu imaginar com ens contarien sa mateixa història però vista des del punt de vista dels musulmans?
Baix el meu modest punt de vista, sa història (un trosset de sa història) de ses nostres illes es podria resumir d'aquesta manera:

Eivissa i Formentera des de sempre han tingut una certa influència oriental. Tots els pobles que han ocupat ses illes sempre provenien d'orient. Els fenicis, els cartaginesos i els àrabs (els romans van passar per ses illes gairebé de puntetes i poc ens van deixar), ens deixaren una rica herència. Més tard van arribar els cristians i ses illes van entrar en un període fosc, menys prosper, i del qual no sortirien fins molts segles després.

El 8 d'agost de 1235, dia de Sant Ciríac, va ser una data clau que va determinar sa nostra història més recent. Encara avui la celebrem amb grans festes i focs artificials. Realment, molta gent del carrer no sap què commemorem. De sa gesta històrica sabem poca cosa. El bàndol cristià es va inventar una romàntica llegenda de furtius amors, traïció i venjança. Conten que el germà del governador, enfadat perquè aquest li robés a la seua dona, va descobrir un passatge secret als cristians perquè entressin en la ciutadella. Se suposa que és el que ens mostren al carrer de Sant Ciríac, on hi ha una capella amb sa imatge del sant i el fosc forat de sa traïció que probablement no porta a cap lloc. Ningú ha tingut molt d'interès a aclarir sa veritat i continuem contant aquesta romàntica història.

Quina situació tenien ses illes abans de 1235 i sa que va seguir a sa conquesta? Pel que sabem, els temps de l'Eivissa àrab van ser, amb diferència, més pròspers i feliços que els que van portar els cristians. Ses illes sumaven uns 6.000 habitants i per això compten els historiadors que sa ciutat era polida, ses illes tenien terres fèrtils, fonts i aigua, abundants vinyes, pins que proporcionaven fusta per a la construcció naval, bons ports, salines inesgotables, i una població treballadora que exportava gra, fruits com a figues, dàtils, raïm, codonys, safrà, mel i bestiar. Tal vegada no era un paradís, però sembla que es vivia bé.

La religió islàmica era dominant, però els musulmans toleraven a ses minories de jueus i cristians. Fins i tot sa llengua àrab va conviure amb un llatí romanitzat. En sa cultura illenca van destacar importants científics i poetes.

El que va seguir després de sa conquesta catalana va ser un absolut desastre. I sa història no pot amagar-ho més. Ses illes van sofrir una despoblació tan acusada que es feren campanyes de repoblació amb gent de sa península; tota sa mà d'obra en els camps, obres públiques i salines, era de moros (així se'ls denominava als musulmans durant aquest període de temps) captius que vivien en condicions d'esclavitud; s'agricultura i el comerç perden força, sa cultura s'enfonsa i, en termes generals, sa qualitat de vida empitjorà.

Que va passar? Bàsicament, sa destrucció ocasionada per sa conquesta i es descontrol que va comportar. D'un dia per a un altre, desapareixen ses formes de vida islàmiques sense que ses noves tinguin temps d'implantar-se. Es va paralitzar s'aparell productiu i el comerç.

Cal dir ses coses clares. Sa prioritat dels nous senyors (Guillem de Montgrí, Nuno Sanç i Pere de Portugal) era repartir-se ses illes i recuperar ses despeses que van tenir pels homes i ses armes emprades en sa conquesta.

I el model socioeconòmic que van imposar va ser nefast. Els criteris d'organització social musulmana que es basaven en sa condició igualitària de tots els ciutadans se substitueix, després de sa conquesta, per un món basat en sa propietat concentrada en mans d'una oligarquia senyorial.

Ses conseqüències? Una recessió generalitzada, una situació de col·lapse i fins a tal punt crític que els senyors han de fer concessions, donar beneficis, drets i privilegis als nous repobladors. En definitiva, facilitar que ses gents puguin sobreviure.

De fet, durant segles, fins al dia d'avui, a ses illes ja res va ser igual. Sempre he pensat que els eivissencs i formenterers som una mescla de gent de moltes cultures. Per aquestes illes han passat molts de pobles amb costums molt diferents. Alguns han deixat més herències que els altres, però cap va perdurar durant molt de temps. I ara passa el mateix. Som unes illes a on tota sa gent és benvinguda. Som tanta gent, de tants països tan diferents, que realment no sabem quina és sa nostra cultura actual. Hem perdut ses nostres arrels. 

Em pregunt, tal vegada ses nostres autèntiques arrels són ses musulmanes?

I aquí estem. Està clar que m'agrada sa cultura musulmana. Us adonau que paraules tan quotidianes com alfàbia, aljub, arrova, dacsa, gerra, llebeig, sénia, talaia, xaloc, safareig o xereca, tenen l'origen de l'àrab? I no parlaré dels llocs (Benirràs, Balàfia) o de costums (la majoria d'illencs portam bigot, d'on ve aquesta tradició?)
Crec que seria de justícia que recordéssim aquella cultura i estiguéssim orgullosos d'aquell poble que, en sol tres segles, tanta herència ens van deixar.

Tal vegada hauríem de dir allò d'abans moros que cristians? Abans moros que catalans? Bé. D'això en continuarem parlant un altre dia.

Per avui, n'hi ha prou de contar històries i teories. No deuen ser certes, però són meues.