Després de sa tempesta sempre torna sa calma.

Eivissa, 24 d'octubre de 2021

DESPRÉS DE SA TEMPESTA SEMPRE TORNA SA CALMA.

Aquest escrit està fet pensant amb dues de ses meues germanes que ara mateix es troben enmig d'una tempesta, però de sa que segur en sortiran aviat i tornarà sa calma.

 

 

S'altre dia vaig anar a sa Torre den Rovira a passejar i fer fotos. Quan vaig sortir de casa feia un dia cobert i calorós. Deien que venien pluges, que a sa península ja plovia. A Eivissa s'esperaven fortes pluges i inundacions. S'apropa el final de s'estiu, vaig pensar. Aquest estiu el temps m'ha passat volant. Desgraciadament el temps passa volant. Punyetes! ... Darrerament tot em passa volant.

Tot d'una, s'anaven acostant uns núvols sinistres i grisos i es va començar a aixecar un vent lleig. Un vent que bufava per aquí, per allà. Ses branques dels arbres ballaven frenètiques sense un ritme concret.

 

 

Va esclatar un tro i va començar a ploure. Plovia amb tal intensitat que vaig haver de refugiar-me al cotxe. El vent i la pluja xocava amb força en els cristalls i s'aigua va començar a córrer per tot arreu.

 

El vent bufava amb força i plovia molt. Els arbres embogien, es trencaven branques i queien fulles. Mentrestant els llampecs començaven a dibuixar-se al cel. A tots els acompanyava s'esclat d'un tro.  Feien por. Tot feia por.

A poc a poc sa pluja va amainar. El so de s'aigua va començar a apagar-se i s'esclat dels trons es va acabar. Molt lentament sa tempesta va calmar-se fins a desaparèixer. Durant gairebé una hora vaig estar exposat a pluja, vent i trons.

"Que petit se sent un davant sa naturalesa. Que petits som. Quina poca cosa", vaig pensar mentre mirava al meu voltant. Vaig sortir fora del cotxe. Em preguntava: «Què ha estat tot això?». Tenia la sensació d'haver estat en un barco a la deriva al mig d'un temporal. Feia molt que no havia vist una tempesta així.

Visualment, vaig fer balanç de ses destrosses i finalment no havien estat tantes com semblava al principi. Els arbres i sa torre havien aguantat bé i em vaig alegrar en pensar en el millor de tot: després d'un estiu sec i calorós, començava a ploure i s'aigua era molt esperada per tota sa naturalesa.

Començar a veure ploure després de s'estiu és una sensació especial. Sa pluja després de s'estiu m'ompli d'energia, de benestar i de pau.

Vaig aprofitar sa tempesta. Sempre hem de treure profit de sa naturalesa. Trobar-me allí tot sol, envoltat de pluja, vent i trons, va fer sentir-me més viu, més agraït a sa vida. Vaig mirar sa pluja, vaig escoltar sa pluja. 

Quina placidesa no tenir res més a fer que esperar que s’aturi sa pluja. Sa terra començava a desprendre una olor inconfusible. Ses gotes d’aigua tremolaven damunt de ses fulles dels arbres i semblava que tot brillés. El món resplendia com si fos nou.

Quant de temps fa que no experimenteu aquestes sensacions: Escoltar sa pluja, mirar com plou, olorar sa terra humida, mirar s'arc iris o disfrutat dels colors del bosc? 

Ho deia al principi: després d'una tempesta sempre torna sa calma.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

S'ànima ha de volar.

Eivissa, 13 d'octubre 2021 

S’ÀNIMA HA DE VOLAR. 

Potser no és molt adequat parlar d'això, però últimament he pensat diverses vegades en sa mort. Serà que s'acosta sa festivitat de tots els difunts. O sirà per la recent mort d’una persona molt estimada per sa nostra família, en Pep Castelló, un bon mariner, un bon amic del meu pare, un dels últims patrons formenteres de debò. No ho sé. En què és morir-se, en què passa quan un mor, en fi, en aquestes coses.

Tots ho tenim clar: hi ha una fi, sa vida no és eterna. I si els nostres éssers estimats moren, naltros també algun dia morirem. I prendre consciència de sa mort, sens dubte, et canvia i et fa apreciar més sa vida. 

La primera vegada que vaig viure una mort era molt petit. Record que va ser a casa de sa meua padrina. Havia mort un nounat. Record que a sa casa es va crear una revolada. Plors, crits, gent que no coneixia, silencis. No entenia que passava. No entenia res. Els meus pares em van explicar que havia mort un nounat. No vaig plorar, no sabia bé el que això significava. Ningú m'havia parlat de sa mort i realment no sabia el que era. 

Anys més tard, ja jove, vaig viure sa mort de la meua güela materna. I el mateix, gent vestida de negre, plorant, oracions, silencis. No record res més. 

L'endemà, vaig veure l'habitació de sa güela canviada. El seu llit no tenia llençols. El matalàs estava nu i sa finestra oberta de bat a bat. Feia fred i vaig anar a tancar-la. Algú de sa casa a qui no record, em va parar i va dir "deixa la finestra oberta, l'ànima ha de volar". Mare meua ... L'ànima ha de volar. No l'havia sentit mai aquesta expressió. La meua güela va volar pel jardí, pel petit hort de davant sa casa. Va volar per sa teulada, entre els núvols. Va volar al cel. 

 

Així ho vaig imaginar en aquells moments. I la vaig imaginar tan vivament que gairebé la podia veure. Em va semblar màgic, però no em va estranyar. Sa meua güela parlava de Déu, de la Verge, dels sants. Posava espelmetes i resava sovint. Potser per això em va semblar normal que ella, sa seua ànima, volés al cel sortint per la finestra. La vaig imaginar feliç. 

Després vaig viure sa mort prematura de sa meua neta. No la vaig arribar a conèixer. Va estar amb nosaltres durant nou mesos en el ventre matern i a l'hora de néixer ens va deixar. Sempre dic que ella em cuida, m'acompanya i que jo la veig cada dia, a cada moment, en tot allò que sa vida m'ofereix. El camp, el mar, el sol, ses estrelles. Tot em recorda a ella. 

Vull pensar que hi ha alguna cosa després de sa mort. M’agrada pensar que els meus güelos, el meu pare o sa meua neta, m'escolten si els parl, que m'ajuden, que em segueixen cuidant. 

M'agrada recordar a tanta família que ja no està, a tants amics. M'agrada parlar de ses coses que van fer, de ses coses que deien, riure i recordar anècdotes. M'agrada no oblidar-los perquè són part de mi. Perquè jo sóc el que sóc per sa influencia de tots ells. 

Diuen que un no mor mentre segueix sent recordat. Allò que ningú ens recordarà quan hàgim mort, no és cert. 

Record que després de morir sa meua güela, sa meua mare i ses meues ties ploraven i ploraven. Estaven a sa cuina plorant i plorant. Des de fora, sentia el murmuri de ses seues paraules. I de sobte, reien i reien. En aquell moment no ho entenia. Ara realment ho comprenc. L'enyoraven tant que havien començat a recordar-la. 

És així com m'agrada recordar als meus, gent alegre, especial. I això pens que és la mort. Una ànima que vola lluny, al cel i una memòria que queda a prop, a sa terra. No som eterns. No viurem sempre. Però tampoc som efímers. Sempre quedarem en el record de molta gent.

Silencis.

Eivissa, 6 d'octubre de 2021.

SILENCIS.

Llegia un article al diari que parlava del silenci. M'ha fet reflexionar. M'he despertat molt de matí i amb el silenci de ses primeres hores del dia m'he posat a escriure.

 

Mirau:

Hi ha molta gent que no suporta el silenci. Què hi ha de dolent en el silenci?, em pregunt. Per què no ens agrada el silenci? Doncs perquè vivim en un món on les presses i la remor ens acompanyen sempre. I si alguna vegada trobam silencis, no sabem què fer amb ells. El silenci ens espanta i desconcerta.

I encara existeix una cosa més preocupant que viure en un ambient de remor i presses: acostumar-se passivament a aquesta remor i fins i tot necessitar-ho com a so de fons en tot el que fem.

Us heu adonat que en aquesta vida el veritablement important ocorre en silenci. La sang corre per ses nostres venes sense fer remor, i solament en silenci som capaços d'escoltar els batecs des nostre cor.

M'he anat fixant en el silenci i he descobert que és tot un món. Hi ha infinitat de silencis diferents. Alguns bons i uns altres realment dolents. Hi ha un silenci que m'encanta i és el que de vegades es produeix a casa quan estic sol amb sa meua dona. Quan cadascun està ocupat en les seues coses. Es crea un silenci molt plaent que sembla murmurar: Tot està bé, tot està en ordre.

En altres moments sembla que les paraules distreuen i destorben. En les sobretaules, els dos solem asseure'ns i xerram. Però la majoria de ses vegades, callam. Ens basta mirar-nos. Ens coneixem. No importen els silencis i el tedi de ses primeres hores de sa tarda. Estam junts i és suficient.

O després del sopar, quan tranquil·lament ens asseiem per veure una pel·lícula en la televisió. Agafats de la mà, callats, tranquils.

Aquestes sobretaules o aquestes nits sense paraules, aquestes mirades sense projecte, sense esperar grans coses de sa vida, per al meu pareix són senzillament sa felicitat.

Pablo Neruda va escriure un poema que comença així: M'agrades quan calles perquè estàs absent, i em sents des de lluny, i la meua veu no et toca.

Sens dubte aquests són dos dels meus silencis favorits.

Però també hi ha silencis vius, com el silenci de sa matinada. Silencis apagats, com el de sa nit, quan tots dormen i sa foscor fa callar els sons. Hi ha silencis freds, que de vegades dolen, com el silenci fred després d'una discussió. Silencis relaxants com el que es dóna en els viatges quan s'avança mirant el paisatge. Silencis d'espera, inquiets i nerviosos. Silencis intencionats, carregats de suspens. Silencis inesperats, que provoquen incertesa. Els que delaten, otorguen i finalment jutgen. Hi ha silencis buits, com el de la solitud no desitjada. Els que pesen i ofeguen. Els hi ha tallants i gelats. I després està el silenci dolç i càlid com es del meu nét quan els caps de setmana ve a casa i dorm tranquil al meu costat.

Existeix el silenci del pensament, de sa reflexió. El silenci dels que mediten, dels que resen o el trist silenci dels comiats. Hi ha silencis necessaris i respectuosos. Uns altres, per contra, poden ser profundament insolents.

I el més polit de tots, el més immens, és el de sa naturalesa. Aquest és un silenci pur, poderós, el més fort. Heu sentit trencar el silenci del bosc pel so de s'aigua quan plou, per sa brisa entre els arbres, o per ses gotes de pluja que cauen per ses fulles? El contacte amb la naturalesa em calma i em buida la ment. Durant les sortides de senderisme pels racons de s'illa disfrut fent el camí al costat dels meus companys/es però també disfrut dels silencis i dels moments que m'ofereix sa caminada per meditar. Trobar-me en el cim d'una muntanya contemplant sa immensitat de sa naturalesa és un dels silencis més polits de sa vida.

Per cert, heu provat mai de rompre el silenci de sa muntanya fonyant ses petites branques dels arbres que trobam pels camins? No? Idò jo sí. S'altre dia mateix caminant per Sant Agustí. I m'encanta!