Silencis.

Eivissa, 6 d'octubre de 2021.

SILENCIS.

Llegia un article al diari que parlava del silenci. M'ha fet reflexionar. M'he despertat molt de matí i amb el silenci de ses primeres hores del dia m'he posat a escriure.

 

Mirau:

Hi ha molta gent que no suporta el silenci. Què hi ha de dolent en el silenci?, em pregunt. Per què no ens agrada el silenci? Doncs perquè vivim en un món on les presses i la remor ens acompanyen sempre. I si alguna vegada trobam silencis, no sabem què fer amb ells. El silenci ens espanta i desconcerta.

I encara existeix una cosa més preocupant que viure en un ambient de remor i presses: acostumar-se passivament a aquesta remor i fins i tot necessitar-ho com a so de fons en tot el que fem.

Us heu adonat que en aquesta vida el veritablement important ocorre en silenci. La sang corre per ses nostres venes sense fer remor, i solament en silenci som capaços d'escoltar els batecs des nostre cor.

M'he anat fixant en el silenci i he descobert que és tot un món. Hi ha infinitat de silencis diferents. Alguns bons i uns altres realment dolents. Hi ha un silenci que m'encanta i és el que de vegades es produeix a casa quan estic sol amb sa meua dona. Quan cadascun està ocupat en les seues coses. Es crea un silenci molt plaent que sembla murmurar: Tot està bé, tot està en ordre.

En altres moments sembla que les paraules distreuen i destorben. En les sobretaules, els dos solem asseure'ns i xerram. Però la majoria de ses vegades, callam. Ens basta mirar-nos. Ens coneixem. No importen els silencis i el tedi de ses primeres hores de sa tarda. Estam junts i és suficient.

O després del sopar, quan tranquil·lament ens asseiem per veure una pel·lícula en la televisió. Agafats de la mà, callats, tranquils.

Aquestes sobretaules o aquestes nits sense paraules, aquestes mirades sense projecte, sense esperar grans coses de sa vida, per al meu pareix són senzillament sa felicitat.

Pablo Neruda va escriure un poema que comença així: M'agrades quan calles perquè estàs absent, i em sents des de lluny, i la meua veu no et toca.

Sens dubte aquests són dos dels meus silencis favorits.

Però també hi ha silencis vius, com el silenci de sa matinada. Silencis apagats, com el de sa nit, quan tots dormen i sa foscor fa callar els sons. Hi ha silencis freds, que de vegades dolen, com el silenci fred després d'una discussió. Silencis relaxants com el que es dóna en els viatges quan s'avança mirant el paisatge. Silencis d'espera, inquiets i nerviosos. Silencis intencionats, carregats de suspens. Silencis inesperats, que provoquen incertesa. Els que delaten, otorguen i finalment jutgen. Hi ha silencis buits, com el de la solitud no desitjada. Els que pesen i ofeguen. Els hi ha tallants i gelats. I després està el silenci dolç i càlid com es del meu nét quan els caps de setmana ve a casa i dorm tranquil al meu costat.

Existeix el silenci del pensament, de sa reflexió. El silenci dels que mediten, dels que resen o el trist silenci dels comiats. Hi ha silencis necessaris i respectuosos. Uns altres, per contra, poden ser profundament insolents.

I el més polit de tots, el més immens, és el de sa naturalesa. Aquest és un silenci pur, poderós, el més fort. Heu sentit trencar el silenci del bosc pel so de s'aigua quan plou, per sa brisa entre els arbres, o per ses gotes de pluja que cauen per ses fulles? El contacte amb la naturalesa em calma i em buida la ment. Durant les sortides de senderisme pels racons de s'illa disfrut fent el camí al costat dels meus companys/es però també disfrut dels silencis i dels moments que m'ofereix sa caminada per meditar. Trobar-me en el cim d'una muntanya contemplant sa immensitat de sa naturalesa és un dels silencis més polits de sa vida.

Per cert, heu provat mai de rompre el silenci de sa muntanya fonyant ses petites branques dels arbres que trobam pels camins? No? Idò jo sí. S'altre dia mateix caminant per Sant Agustí. I m'encanta!