Després de sa tempesta sempre torna sa calma.

Eivissa, 24 d'octubre de 2021

DESPRÉS DE SA TEMPESTA SEMPRE TORNA SA CALMA.

Aquest escrit està fet pensant amb dues de ses meues germanes que ara mateix es troben enmig d'una tempesta, però de sa que segur en sortiran aviat i tornarà sa calma.

 

 

S'altre dia vaig anar a sa Torre den Rovira a passejar i fer fotos. Quan vaig sortir de casa feia un dia cobert i calorós. Deien que venien pluges, que a sa península ja plovia. A Eivissa s'esperaven fortes pluges i inundacions. S'apropa el final de s'estiu, vaig pensar. Aquest estiu el temps m'ha passat volant. Desgraciadament el temps passa volant. Punyetes! ... Darrerament tot em passa volant.

Tot d'una, s'anaven acostant uns núvols sinistres i grisos i es va començar a aixecar un vent lleig. Un vent que bufava per aquí, per allà. Ses branques dels arbres ballaven frenètiques sense un ritme concret.

 

 

Va esclatar un tro i va començar a ploure. Plovia amb tal intensitat que vaig haver de refugiar-me al cotxe. El vent i la pluja xocava amb força en els cristalls i s'aigua va començar a córrer per tot arreu.

 

El vent bufava amb força i plovia molt. Els arbres embogien, es trencaven branques i queien fulles. Mentrestant els llampecs començaven a dibuixar-se al cel. A tots els acompanyava s'esclat d'un tro.  Feien por. Tot feia por.

A poc a poc sa pluja va amainar. El so de s'aigua va començar a apagar-se i s'esclat dels trons es va acabar. Molt lentament sa tempesta va calmar-se fins a desaparèixer. Durant gairebé una hora vaig estar exposat a pluja, vent i trons.

"Que petit se sent un davant sa naturalesa. Que petits som. Quina poca cosa", vaig pensar mentre mirava al meu voltant. Vaig sortir fora del cotxe. Em preguntava: «Què ha estat tot això?». Tenia la sensació d'haver estat en un barco a la deriva al mig d'un temporal. Feia molt que no havia vist una tempesta així.

Visualment, vaig fer balanç de ses destrosses i finalment no havien estat tantes com semblava al principi. Els arbres i sa torre havien aguantat bé i em vaig alegrar en pensar en el millor de tot: després d'un estiu sec i calorós, començava a ploure i s'aigua era molt esperada per tota sa naturalesa.

Començar a veure ploure després de s'estiu és una sensació especial. Sa pluja després de s'estiu m'ompli d'energia, de benestar i de pau.

Vaig aprofitar sa tempesta. Sempre hem de treure profit de sa naturalesa. Trobar-me allí tot sol, envoltat de pluja, vent i trons, va fer sentir-me més viu, més agraït a sa vida. Vaig mirar sa pluja, vaig escoltar sa pluja. 

Quina placidesa no tenir res més a fer que esperar que s’aturi sa pluja. Sa terra començava a desprendre una olor inconfusible. Ses gotes d’aigua tremolaven damunt de ses fulles dels arbres i semblava que tot brillés. El món resplendia com si fos nou.

Quant de temps fa que no experimenteu aquestes sensacions: Escoltar sa pluja, mirar com plou, olorar sa terra humida, mirar s'arc iris o disfrutat dels colors del bosc? 

Ho deia al principi: després d'una tempesta sempre torna sa calma.