19 de novembre de 1975.

 Eivissa, 7 de novembre de 2021

19 DE NOVEMBRE DE 1975.

 

Era el 19 de novembre de 1975 i a Vila feia una nit plujosa i molt freda. A aquelles hores de sa nit un grup d'aficionats assajàvem una obra de teatre a s'escola d'Arts i Oficis. Era "El retaule del flautista", sota la direcció de D. Pedro Cañestro.

Era una obra amb molts de personatges i els components del grup dies anteriors havíem comentat a ses classes de s'Institut Santa Maria que si hi havia algú interessat a integrar-se en el Grup de Teatre de l'Escola d'Arts i Oficis per a participar en aquesta obra, que el dia 19 de novembre, a sa nit, es presentessin a la sala d'assaig de s'escola.

Aquella nit es va presentar, entre altres, una al·lota molt guapa, agradable i simpàtica. Era na Lina. Havia estat de ses primeres a arribar a l'assaig i crec recordar que vaig explicar-li el que estàvem assajant, va agradar-li, es va quedar i va aconseguir un paper a s'obra.

En aquella època, portava una agenda de notes sobre tasques d'institut, coses que m'ocorrien, coses que pensava, etc. Record que aquella nit a l'arribar a ca meua vaig anotar en l'agenda que "aquesta nit he conegut en l'assaig del teatre a sa meua futura dona". Ho vaig tenir molt clar des del primer dia.

I mirau per on, anys més tard, després d'estudis fora d'Eivissa, de fer sa mili a Madrid, de tornar i trobar feina a sa nostra illa, ens casarem i formarem una família.

I des de llavors ja no ens vam separar mai. D'aquest dia ja van quaranta-sis anys.

Però aquella mateixa nit van passar més coses. De sobtà, arribà a l'assaig un company dient "Franco s'ha mort", "Franco s'ha mort".

 

Aquells eren dies d'incertesa per l'agonia de Franco. Moltes ganes de llibertat, de trencar amb aquells temps en blanc i negre, d'aquells anys de dictadura. Érem joves i estàvem ansiosos de canviar el món.

Es va suspendre l'assaig i sa majoria vam anar al bar Sa Bodega (estava a sa plaça del Parc) a celebrar-ho. Vins, misteles, etc. ... Era això, una bodega. Encara no estaven de moda els refrescos de cola, ses cerveses o els cafès.

No sé bé que celebràvem, perquè sa realitat és que gairebé cada dia anàvem allí, per a trobar-nos, comentar coses, estar junt xerrant, volent arreglar el món. Sa història diu que en Franco va morir l'endemà, però nosaltres ja ho havíem celebrat per endavant.

Més que celebrar sa mort de qui manava al país en aquell moment, celebràvem que arribaria un canvi a tot el país i que naltros, joves aprenents d'actor, tindríem major llibertat a s'hora de representar obres i d'expressar ses nostres opinions. Cal recordar, que en aquella època abans de representar cap obra calia passar sa "censura" prèvia per si hi havia algun comentari no adequat.

En fi, un dia en què va començar un futur millor com a país i que personalment em va canviar sa vida per sempre. Han passat quaranta-sis anys. Molts anys, mesos, dies, hores ... Junts hem passat moltes coses i en passarem moltes més. Que es mori un dictador o que canvii es clima és i ha de ser sempre secundari.