Sempre junts.

Eivissa, 10 de novembre de 2021

SEMPRE JUNTS.

 

Ens vam conèixer i ens enamorem res més veure'ns en es Grup de Teatre de l'Escola d'Arts i Oficis allà per l'any 1975. Jo havia acabat el batxiller a s'institut Santa Maria i havia començat a treballar. Per davant, encara em quedava fer sa mili i estudiar a València. Na Lina, per la seua banda, havia nascut a Sa Penya, estudiava i ajudava a sa seua mare en ses feines de casa i en s'administració d'uns pisos. Per davant, li quedava també anar-se'n a estudiar magisteri a Mallorca.

L'amor a primera vista ens va agafar als dos desprevinguts. Era com una reacció química que cap dels dos ni va poder ni va saber controlar. En sa meua vida mai havia vist al·lota tan guapa i simpàtica; ni tampoc havia conegut a cap tan encantadora i divertida. Per a Lina, jo no només era un jove simpàtic i amb ses dents mal posades, sinó que reunia totes ses virtuts que ella buscava en s'home amb el qual voldria casar-se i tenir fills.

Ens vàrem casar a finals del 82, quan na Lina va acabar els estudis i li van adjudicar plaça fixa de mestra a Eivissa. Els pares de Lina li compraren un vestit de núvia a Barcelona que va causar sensació i no poca enveja entre ses seues amigues. Passarem sa lluna de mel a Canàries. Els dies ens passaren tan ràpids que va semblar que no havíem estat allí. Vam tenir dos fills. Virginia va néixer en el 84 i Joan en el 87.

Per molts i molt bons amics que hàgim tingut al llarg dels anys, hem estat sempre inseparables. Sempre junts. Ella posaria sa mà en es foc per jo i jo per ella. Alguns amics han caigut pel camí; uns altres es van divorciar o varen anar a viure lluny. Però nosaltres seguim junts i tan enamorats com el dia que ens coneguérem a Arts i Oficis.

Ara som güelos, en bona forma dins del que cap, encara que, això sí, cadascun amb els seus "achaques". Així i tot, som molt gelosos de sa nostra independència i intimitat. Recentment na Lina també va jubilar-se. Hem viatjat sovint, principalment a Anglaterra per estar al costat del nostre fill. Sa maleïda pandèmia ens va tancar a ca nostra i va trencar molts dels nostres plans més immediats.

Recordava que ja fa unes quantes setmanes na Lina em va preguntar si em venia de gust prendre un bany en Ses Figueretas i després dinar tranquil·lament a ca nostra. Vaig acceptar encantat. Cap dels dos encertam explicar-nos per quina raó feia tants anys sense anar a aquesta platja per a tots dos tan propera i estimada i ara, durant sa pandèmia i es confinament, hi anàvem gairebé cada dia.

No ens va costar gaire trobar un buit on posar ses tovalloles. Hi havia poca gent, molta joventut i algun venedor ambulant. Segurament érem els únics en tota sa platja que no lluíem tatuatges. Ara està de moda els cossos musculosos i escultòrics de tots dos sexes.

Però quan Lina em va demanar que vigilés ses tovalloles i sa borsa mentre es banyava, ja no veia a ningú més que a ella. Tindria els seus "achaques" i els seus anys, però veient-la caminar cap a la mar, només veia sa mateixa al·lota que tant em va enamorar aquell hivern de 1975, quan la vaig veure per primera vegada.

En sortir de l'aigua i posar-se a sortejar tots aquells cossos bronzejats, na Lina només tenia ulls per a aquest vell panxut que l'esperava a sa vora de la mar sostenint entre ses mans sa tovallola amb la qual sabia l'embolicaria i li fregaria s'esquena.

L'únic tema que mai hem parlat és s'espinosa qüestió referent a quin dels dos sobreviuria a sa mort de sa seua parella de tota una vida i si valdria la pena seguir endavant sense tenir al seu costat s'única persona capaç de donar sentit a s'existència.

Hi pensava, però no vaig saber-li dir res d'això. Després d'acabar el bany únicament vaig dir-li: Anem a ses dutxes, veritat?