Es va acabar.

Eivissa, 13 de novembre de 2021

ES VA ACABAR.

Es mes de novembre és un mes carregat de dies assenyalats. Al novembre vaig conèixer a na Lina, vaig casar-me, va morir sa meua mare i ..  molts més.

Avui parlarem d'un aniversari diferent, però que també convé recordar-lo i celebrar-lo.

Deixau-me recordar unes quantes dades: el gener del 2014 em practicaren una prostatectomia radical, el setembre de 2014 vaig iniciar el tractament de radioteràpia a Son Espases i a finals de novembre de 2014, vaig acabar-lo.

Sa notícia que patia un càncer de pròstata va ser una novetat molt important. Molt dura. Tant per sa  forma de com m'ho van comunicar com per ses posteriors conseqüències d'aquest. Una novetat com aquesta em va deixar sense arguments. Jo que sempre ho controlava tot, ara se'm presentava un fet al qual no sabia com fer-li front.

Era dur, però calia seguir i lluitar. Diuen que es d'allà dalt estreny però no ofega. És veritat. En ple procés de recuperació de s'operació de pròstata, va néixer es meu primer net, Gonzalo.
Sa seua arribada va ser sa meua salvació. Després de mesos de preocupació per sa meua malaltia, va arribar una alegria. Per ell, vaig recuperar sa il·lusió, ses ganes de lluitar i de curar-me.

Els mesos posteriors quan els metges van veure que havien quedat restes malignes del càncer i que calia fer radioteràpia per a "netejar-me" definitivament van passar ràpidament. Anava i vènia cada dia de Palma, però no se'm feia dur. Sortia d?Eivissa a primera hora del matí, anava a l'hospital de Palma a efectuar es tractament i tornava a casa. A s'aeroport m'esperava sa meua filla i es meu net. Anàvem a casa o a esmorzar junts. Eren els millors moments del dia.

Com deia, a finals de novembre de 2014 vaig acabar sa radioteràpia. Des del primer moment que vaig tenir coneixement de sa meua malaltia em van començar a donar voltes pel cap moltes idees. Havia de canviar sa meua vida. Havia d'aprofitar-la al màxim i disfrutar-la amb el que m'agradava de veritat. Durant tot l'any anava donant-li voltes al cap amb el mateix.

En el 2015 ja ho tenia clar. Volia canviar sa meua vida. I per a això vaig prendre unes decisions importants. Bàsicament, tres coses:

Una: Havia de cuidar sa meua ment. Havia d'acceptar ses coses com eren. Havia d'acceptar sa meua passada malaltia i entendre que tindria unes conseqüències que possiblement durarien tota sa vida. A tot això dec especial agraïment als meus metges d'oncologia. Ells/es em van fer entendre el que m'estava passant i em van indicar el camí a sa superació.

Vaig decidir minorar sa càrrega de feina, passant a ser fix discontinu i poc després jubilar-me anticipadament. Volia treballar menys per a recuperar-me i cuidar-me.
Durant aquells mesos, vaig tornar a fer tot allò que m'agradava, però que abans, per un motiu o un altre, tenia abandonades. Vaig tornar a llegir i vaig descobrir el gust per escriure. Volia aprendre i em vaig apuntar a sa Universitat de Majors, a català, a anglès o a classes de fotografia.

Una altra: havia de cuidar es meu cos. Per a això vaig començar a anar a recuperació del sòl pelvic i vaig seguir els consells de sa meua fisioterapeuta quant a ses pautes que havia de seguir amb sa meua alimentació, amb sa meua activitat física i amb es meu descans. Temes claus: fer exercici, cuidar s'alimentació i dormir el necessari.

I finalment, havia de recuperar els meus valors. Bàsicament, sa família. Tornar a tenir temps per a sa meua dona, els meus fills, el meu net, sa meua família i els meus amics.
Vaig tornar a recuperar es plaer d'estar amb sa meua dona, a estar sols, passejar, compartir moments i activitats.
Vaig descobrir es plaer d'estar amb el meu net i veure com dia a dia anava creixent. Els estius a sa  platja, compartin jocs i caminades per sa vora de la mar, no tenien preu.
Vaig recuperar el temps per a estar amb els meus fills. Amb Virgínia, tantes i tantes xerrades durant els menjars o quan em venia a buscar a l'aeroport ens han convertit en uns psicòlegs de primera.
Amb Joan, encara que fos des de lluny, quantes i quantes hores parlant per FaceTime, de ses nostres coses, de sa feina, de tot... Veure com s'ha anat formant com a persona i veure sa seua trajectòria professional, m'omple d'orgull
I també, vaig tornar a tenir temps per als meus amics. Ja apartat de sa feina, vaig adonar-me dels molts d'amics que es preocupaven per jo. Pensava que només eren contactes professionals, però no, durant sa meua vida laboral havia anat forjant un bon nombre d'amics que m'apreciaven. 

Sí, sí. Un dia de novembre el tractament a Son Espases va acabar-se. Es va acabar sa radioteràpia. Mai oblidaré aquell dia.

Ho vaig celebrar amb magdalenes eivissenques de Can Vadell per a tothom. Magdalenes eivissenques pels meus àngels de recepció, d'infermeria, de radioteràpia i per ses meues metgesses.
No he oblidat mai a tots aquests professionals que tant varen ajudar-me. Moltíssimes gràcies pel tracte que vau donar-me durant aquelles interminables setmanes.

Després de tot el que vaig passar, havia de començar una nova etapa: Calia recuperar-me i cuidar-me perquè, en el futur, es mal no tornàs a reproduir-se. Igual que vaig lluitar durant es tractament de radioteràpia, després, més que mai, vaig cuidar-me per a recuperar sa normalitat com més aviat millor. 

Com vaig celebrar-ho aquell dia? Doncs donant-me un petit homenatge a Mallorca. I perquè després no digueu que sempre parl malament de "sa capital": Per començar una xocolata calenta i ensaïmada, en Can Joan de s'Aigo. Es millor lloc de Mallorca. I per a acabar, una tapa de frit mallorquí, en es Bar És Bosc. Heu provat alguna vegada asseure-us en aquest bar, a sa terrassa, i simplement..... veure sa vida passar? No? Heu de provar-ho. S'està de meravella.
Que ningú mai més em digui que no m'agrada Mallorca. Té moltíssimes coses bones. Si no fos pels mallorquins que allí viuen, s'estaria de luxe. És una broma! No hem feu cas. M'encanta Mallorca i tenc molts bons amics mallorquins.

Ja en l'aeroport, vaig coincidir amb tots els malalts que tornaven com cada divendres a casa i tots em preguntaven que sentia ara que havia acabat. Sa veritat, i supòs que a causa del cansament, no tenia cap sensació especial. Tal vegada una sensació de tranquil·litat, d'haver-me llevat un pes de damunt.

Tenia una malaltia que calia tractar per a curar-me i ho vaig fer. Però era una etapa més del camí. Sabia ben bé que encara no estava totalment curat, que em faltaven mesos i moltes més proves, per a saber si definitivament havia superat es càncer.

Avui, set anys després de tot això, recordar aquells temps em fa veure amb claredat que sa vida són quatre telediaris i que hem d'aprofitar-la sempre moment a moment.I aquí em teniu. Lluitant. Cuidant-me. Disfrutant. Vivint.