Ens casem ja!

 
Eivissa, 11 de novembre de 2021

ENS CASEM JA!

A una entrada al blog de fa uns dies, comentava que un 19 de novembre de 1975 havia conegut a sa que seria sa meua futura dona, na Lina.

I mirau, un dia 27 de novembre de 1982, ens casarem. D'això fa ja trenta-nou anys.

Havien estat set anys de festeig. Set llargs anys durant els quals sortirem fora d'Eivissa per a estudiar i per fer sa mili. Vàrem tornar a casa i buscarem feina. A na Lina la van destinar per multitud de col·legis fent substitucions: Palma, Formentera, interina, etc.

Fins que un dia na Lina va trobar feina fixa a Eivissa. Trobar una feina estable i triar data de sa boda va ser rapidíssim: Ens casem ja!

Va ser una sorpresa, pel precipitat, per a tota sa família i amics. Alguna persona amb mala idea es degué pensar que ses presses eren degudes a un altre motiu. Però no. No!  Al setembre, quan comença el curs escolar, ho vam decidir i al novembre, tots a bodes.

Van estar dos mesos de presses, moltes presses: Petició de mà en tota regla, confeccionar "l'ajuar" de sa núvia, comprar el vestit de núvia, fer el vestit a mida, anar al sastre i fer-me un "traje" també a mida, invitacions, buscar església, fer curset prematrimonial, trobar restaurant per a la celebració, triar destí viatgi nuvis, acabar de moblar sa nostra casa ........ Preses i molt d'estrès. I molts, moltíssims records.

Sa petició de mà: tot un clàssic. A casa de sa núvia, amb els meus pares i petició formal. Intercanvi de regals. Menjar. Planificació de l'esdeveniment. Ja dic: Un clàssic.

S'església: El meu capellà a Puig den Valls, en Vicent Pins, quan vam anar a buscar els papers per a sa boda, ens va dir que de curset prematrimonial, a naltros que ens coneixia de sempre, res de res. Que no tènia d'ensenyar-nos res.
Però, na Lina que depenia de Santa Creu .... Ai, amb l'església vam topar. O curset o no hi ha papers. I clar, el vam fer. Quin remei.

Ens casarem a Sant Elm. Lina havia nascut en sa Penya i li va fer il·lusió casar-se allí. Per a donar-nos la seua aprovació ens van comprovar els papers minuciosament. Com venien d'altres parròquies, no es fiaven. Vam voler que ens casés D.Vicent Pins i més males cares. A Sant Elm no els agradava.

Al convit posterior a sa boda, convidarem a D.Vicent, a D.Lucas (Santa Creu) i al capellà de Sant Elm. Quan vam anar a demanar-li a D.Vicent per si podia casar-nos, es va oferir de seguida. Però quan li comentarem de venir al convit i que també havíem convidat als altres capellans, es va disculpar amablement que no podia venir perquè tènia a la seua mare malalta i ens va dir que els altres capellans tampoc vindrien. I perquè no vindran? Ja ho veureu, no es porten bé... ja ho veureu. I així va ser. Al nostre convit de bodes, no va venir cap capellà.

El dia de sa boda, feia un temporal espantós: fred, vent i pluja. Record que m'havia aixecat molt aviat. Me'n vaig anar a es Botafoc a veure l'estat de la mar. Un temporal. Un dia dolent, molt dolent.
Vaig anar al moll a esperar l'arribada de sa Joven Dolores i allí estaven: sa meua güela, es meu padrí, ses meues ties, els meus bloncos i els cosins. Tots més blancs que una paret, marejats, però van venir.

El convit de bodes, l'efectuem en el que era sa barbacoa de Santa Gertrudis. Era l'únic local disponible en aquelles dates. No hi havia més locals oberts i record que quan concretarem sa data del convit, va ser perquè l'encarregat de sa barbacoa ens van dir que tancaven i aquell era s'últim dia disponible.

Paella, sofrit pagès, postres, pastís nupcial, cafès, etc. Era el típic dinar d'aquella època. Quan veig ses fotos d'aquell dia, es veuen a ses dones amb els seus millors vestits, però gelades de fred. Altres, ses més llestes, amb els abrics i ben tancats.

Record que dies abans del dinar havíem portat personalment al barbacoa refrescos, vins i caves. Treballava a can Riera i voliem donar productes de sa casa al dinar.
Dies després, havíem quedat per anar a recollir ses coses sobrants. Naltros ja estàvem de viatge de nuvis, però els que allí van anar a buscar el que havia sobrat es van trobar que no hi havia res. S'ho havien repartit tot els empleats de sa barbacoa. Esper que ho disfrutassin amb salut. Quina barra!

Nit de bodes. Record que havíem dit a tothom que sa mateixa nit de ses bodes aniríem fora d'Eivissa. No volíem que ens gastessin bromes.
Era costum que es dia de ses bodes s'ensenyés sa casa als convidats. Era un costum que a poc a poc s'anava perdent, però mirau que se'ns presenten a casa sa tia Maria i el seu espòs Antonio i tiqui tiqui, i no se n'anaven..... Naltros, perdonau, però hem d'agafar un avió. Bé, a la fi se'n van anar, apagarem totes ses llums, tancarem ses finestres, sense fer remor, res..... Com si en el pis, no hi hagués ningú. Havíem partit de viatge. Els meus cunyats i amics, que vingueren per a gastar bromes es van creure que no hi havia ningú.

A sa nit de bodes moltes "maniobres orquestrals en la oscuridad". Ja de matinada ens aixecarem per a agafar es primer avió i començar de veritat el viatge de nuvis.

Quin esglai van donar els meus sogres quan de matinada na Lina els va anar a tocar sa porta de ca seua. Què passa? Què passa? Perquè tornes? No sabien que havíem dormit a ca nostra. Quin esglai! Realment, vam anar-hi perquè na Lina s'havia oblidat unes coses de ses lents de contacte i li feien falta pel viatge.

El viatge de nuvis inicialment estava previst fer-lo per la vall d'Aran. Muntanyes, neu, paisatges, hotelet a sa muntanya, etc. Però dies abans va haver-hi unes pluges torrencials per la zona, amb desbordament de torrents, vessants, etc. Vaja que no teníem ganes d'anar-hi.
Vam anar a s'agència de viatges a buscar altres opcions d'última hora i triarem Canàries. Una estada combinada a Gran Canària, Tenerife, Gomera i Lanzarote.

Inoblidable viatge. No ja per ser el viatge de nuvis, sinó perquè ens van encantar ses illes i sa seu gent. De fet anys després hem efectuat moltíssims més viatges a aquestes illes.

Inicialment anàrem a viure en un pis que jo havia comprat de solter en el carrer Arch. Luis Salvador. Allí, en paraules del nostre veí Toni Roca, només vivia "gent selecta". Guardam molts bons records dels anys que vam viure allí.

Els primers anys de casats foren "apretadets" en l'aspecte econòmic. Jo encara tenia lletres del pis per pagar, devíem els mobles a Mobles Roma i pel viatge de nuvis vam haver de demanar un préstec a La Caixa.

I seguirem aquesta aventura. Podria seguir contant històries i records de trenta-nou anys, però per avui n'hi ha prou. Si amb aquest escrit us he fet recordar es vostre dia de bodes, ja em don per satisfet.

Ara celebrarem que ja són trenta-nou anys de casats. I seguim ....

Durant aquests anys, hem viscut moltes situacions personals que han enfortit més, si cap, sa nostra relació. I tot aquests anys, totes ses nostres històries, les he viscut amb sa meua dona na Lina. Ella ha estat sa que durant aquest temps ha portat es timó de sa família. Jo estava massa ocupat amb els problemes i preocupacions de sa feina. Amb el seu afecte, amb sa seua paciència, amb sa seua companyia, amb els seus consells, ella ha fet que tots els esdeveniments que ens han passat, els bons i els dolents, ens hagin unit encara més.

Com dic familiarment: Na Lina i jo, formem un bon equip! Jugam en el mateix equip!

Sa foto que segueix és una imatge d'aquests trenta-nou anys: sempre junts i sempre agafats de sa mà.