S'ànima ha de volar.

Eivissa, 13 d'octubre 2021 

S’ÀNIMA HA DE VOLAR. 

Potser no és molt adequat parlar d'això, però últimament he pensat diverses vegades en sa mort. Serà que s'acosta sa festivitat de tots els difunts. O sirà per la recent mort d’una persona molt estimada per sa nostra família, en Pep Castelló, un bon mariner, un bon amic del meu pare, un dels últims patrons formenteres de debò. No ho sé. En què és morir-se, en què passa quan un mor, en fi, en aquestes coses.

Tots ho tenim clar: hi ha una fi, sa vida no és eterna. I si els nostres éssers estimats moren, naltros també algun dia morirem. I prendre consciència de sa mort, sens dubte, et canvia i et fa apreciar més sa vida. 

La primera vegada que vaig viure una mort era molt petit. Record que va ser a casa de sa meua padrina. Havia mort un nounat. Record que a sa casa es va crear una revolada. Plors, crits, gent que no coneixia, silencis. No entenia que passava. No entenia res. Els meus pares em van explicar que havia mort un nounat. No vaig plorar, no sabia bé el que això significava. Ningú m'havia parlat de sa mort i realment no sabia el que era. 

Anys més tard, ja jove, vaig viure sa mort de la meua güela materna. I el mateix, gent vestida de negre, plorant, oracions, silencis. No record res més. 

L'endemà, vaig veure l'habitació de sa güela canviada. El seu llit no tenia llençols. El matalàs estava nu i sa finestra oberta de bat a bat. Feia fred i vaig anar a tancar-la. Algú de sa casa a qui no record, em va parar i va dir "deixa la finestra oberta, l'ànima ha de volar". Mare meua ... L'ànima ha de volar. No l'havia sentit mai aquesta expressió. La meua güela va volar pel jardí, pel petit hort de davant sa casa. Va volar per sa teulada, entre els núvols. Va volar al cel. 

 

Així ho vaig imaginar en aquells moments. I la vaig imaginar tan vivament que gairebé la podia veure. Em va semblar màgic, però no em va estranyar. Sa meua güela parlava de Déu, de la Verge, dels sants. Posava espelmetes i resava sovint. Potser per això em va semblar normal que ella, sa seua ànima, volés al cel sortint per la finestra. La vaig imaginar feliç. 

Després vaig viure sa mort prematura de sa meua neta. No la vaig arribar a conèixer. Va estar amb nosaltres durant nou mesos en el ventre matern i a l'hora de néixer ens va deixar. Sempre dic que ella em cuida, m'acompanya i que jo la veig cada dia, a cada moment, en tot allò que sa vida m'ofereix. El camp, el mar, el sol, ses estrelles. Tot em recorda a ella. 

Vull pensar que hi ha alguna cosa després de sa mort. M’agrada pensar que els meus güelos, el meu pare o sa meua neta, m'escolten si els parl, que m'ajuden, que em segueixen cuidant. 

M'agrada recordar a tanta família que ja no està, a tants amics. M'agrada parlar de ses coses que van fer, de ses coses que deien, riure i recordar anècdotes. M'agrada no oblidar-los perquè són part de mi. Perquè jo sóc el que sóc per sa influencia de tots ells. 

Diuen que un no mor mentre segueix sent recordat. Allò que ningú ens recordarà quan hàgim mort, no és cert. 

Record que després de morir sa meua güela, sa meua mare i ses meues ties ploraven i ploraven. Estaven a sa cuina plorant i plorant. Des de fora, sentia el murmuri de ses seues paraules. I de sobte, reien i reien. En aquell moment no ho entenia. Ara realment ho comprenc. L'enyoraven tant que havien començat a recordar-la. 

És així com m'agrada recordar als meus, gent alegre, especial. I això pens que és la mort. Una ànima que vola lluny, al cel i una memòria que queda a prop, a sa terra. No som eterns. No viurem sempre. Però tampoc som efímers. Sempre quedarem en el record de molta gent.