Mirar sense veure.

Eivissa, 23 de març de 2022

MIRAR SENSE VEURE.

 

 

Hi ha temporades que no passa res i els dies passen a un mateix ritme. Hi ha altres, en canvi, que de sobtà es romp sa calma i tot es descontrola. Són dies de temporal i hem de deixar-los passar.

Després d'unes setmanes dures, de temporal amb onades fortes, no podia veure ses coses bones que tenia a prop meu. I és que moltes vegades no veim perquè no miram. Estava tan absort pensant en els meus problemes, en ses onades, que no veia res. Quantes coses em perdia per no tenir una mínima atenció.

Un matí estava pels estanys del Parc Natural de Ses Salines i a s'hora d'acabar sa meua caminada diària, em vaig asseure al costat de sa torre de se Sal Rossa per descansar. Allí, a s'ombra, corria una lleugera brisa i feia agradable el temps de descans. De sobte, mirant cap a l'horitzó vaig pensar: On estan els pardals? No en veia ni en sentia cap.

Després d'uns minuts vaig escoltar unes gavines. Volaven a poc a poc, sense cap preocupació, mirant cap allí i cap allà, sense una direcció concreta. Em va agradar molt veure-les tant tranquil·les. Van donar-me enveja.

Feia temps que jo no caminava tranquil·lament, sense cap preocupació i sense una direcció concreta. Amb tantes coses que tenia al cap, amb tantes onades, havia perdut el control i anava perdut. Tot i que cada dia anava a caminar i parava per descansar i pensar, realment no ho feia. Estava tan absort amb els meus problemes que, encara que mirava, no veia res. Els pardals no havien desaparegut, era jo simplement que havia deixat de veure'ls.

Ses gavines, tranquil·lament van dirigir-se cap a sa platja. Les vaig seguir amb sa mirada i van fer-me riure. M'havien fet reaccionar: Quantes vegades miram sense veure. Quantes coses ens perdem per no mirar amb atenció. Quant de temps perdem inútilment.

Gràcies a aquestes gavines, vaig tornar a veure els meus pardals de sempre: els teulats o ses orenetes. Fins i tot, vaig tenir el privilegi de veure unes garses i una bandada de flamencs que havien arribat als estanys.

Des de llavors, m'he fet un propòsit: tal vegada ses dificultats seguiran, segurament seguiran ses onades, però he de procurar que ses onades no m'impedeixin veure la mar.

Es meu fill sempre em diu: fes una llista de ses coses bones que tens i fes una llista de ses dolentes que vols millorar, i a poc a poc, deixaràs una llista en blanc.

El temps ho curarà tot, la mar tornarà calma, i jo a poc a poc tornaré a ses meues rutines.