Som quatre gats.

Eivissa, 28 d'agost de 2021

SOM QUATRE GATS.

Seguim amb temes polèmics. Avui també m'estic ficant a un bon "xarco". Però ho volia dir. Ho volia compartir.

Ja fa molts d'anys, allà pel curs 2016/2017, vaig anar a aprendre millor sa llengua catalana al Cepa Pitiüses. Era una cosa que volia fer des de sempre. Vaig fer el B2 i des de llavors tots els meus escrits els he fet en català/eivissenc/formenterer (com vulgueu dir-li a sa nostra llengua).

A l'hora d'escriure faig moltes errades (bé ... Cada dia menys) però disfrut molt amb el diccionari i aprenc a escriure millor a força d'equivocar-me.

Jo mai vaig estudiar català/eivissenc/formenterer. De fet, de petit el mestre em pegava calbots si a s'escola xerràve com a casa amb el company de pupitre. Ja a l'institut, tampoc vaig poder estudiar-lo. Estudiàvem francès o anglès. Idiomes estrangers, deien, però res de sa nostra llengua. I a la universitat, el mateix.

Tenia una espina clavada. Els meus fills, sa meua dona, els amics i també a la feina. Molta gent es comunicava normalment en català/eivissenc/formenterer. Jo també volia fer-ho i vaig posar-me a aprendre.

Vull fer meues aquestes paraules de la professora al Cepa. Ens deia:

"Detest i em cansen moltíssim els debats estèrils, com alguns que es fan sobre la llengua, que ja haurien d'estar superats. Pens que totes les llengües, igual que tots els parlants, s'han de conèixer i respectar i les persones han de fer la tria de la seua llengua d'ús a partir del coneixement i no del desconeixement. Tant de bo pogués parlar amb fluïdesa un bon grapat de llengües."

Dic tot això perquè avui sembla que els que xerram català/eivissenc/formenterer som com n'Astèrix i n'Obèlix. Quatre gats que resistim i resistirem sempre i més la invasió dels castellans parlants.

Cada matí, al mercat dic "bon dia", a sa cafeteria del barri deman un "cafè amb llet i un panet torrat" o a la farmàcia a l'hora de pagar pregunt "que li dec". Sembla que molestam, que no tenim vergonya. Que xerram així per provocar. Que ho feim a propòsit. Dies passats a la xarcuteria de tota la vida, a una dependenta nova, vaig demanar-li "100 grams de canya de llom". No m'entenia. Sense cap vergonya vaig demanar per l'amo i vaig queixar-me. Massa sovint surt el típic "hábleme en castellano que no le entiendo" o "hábleme en cristiano". I no ho hem d'admetre. Ja està bé. Estam a Eivissa!

Que us he de dir? Parlam una llengua complicada carregada de pronoms febles, accents a l'inrevés, ces trencades, moltes vocals, etc. D'acord. Però és sa llengua que parlaven els meus tatatataragüelos ja fa vuit-cents anys. No m'agrada qui no respecte a sa meua llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecte a mi.

No puc entendre a la gent peninsular que porta anys i anys vivint a Eivissa i no vol xerrar ni poc ni mica en eivissenc. Tampoc puc entendre a sa meua família anglesa que tampoc fan cap esforç per comprendre-la. I per descomptat, no puc entendre molta gent eivissenca, d'aquests de vuit cognoms eivissencs, que no s'estimin la seua llengua i massa sovint xerren en castellà.

Aquesta petita reflexió d'avui és per valorar l'esforç que fan moltes persones que no són d'aquí per entendre millor els nostres costums i sa nostra forma de xerrar o d'escriure.

Mirau ... Els meus escrits arriben a molta gent. Família, amics i coneguts. D'entre tants arriben a dos amics especials: un madrileny i un anglès.

En Miguel és l'amic madrileny que a força de llegir els meus escrits ja els entén en un context general. S'altre dia estàvem dinant junts i es comunicava amb el cambrer en moltes paraules nostres. Així m'agrada! Ve de vacances a sa nostra illa, li encanta Formentera, li agraden els nostres menjars, els nostres pobles i sa nostra gent. Sempre li dic que "ja deus xerrar eivissenc en la intimitat". Ell riu. Som conscient de l'esforç que fa per entendre'ns i per estimar sa nostra terra. Això és l'admiració.

N'Alan, l'anglès, és el meu consogre. L'home reb els meus escrits en català/eivissenc/formenterer i els passa al traductor d'anglès per entendre'ls. Però el millor de tot és que l'home em contesta en català. Fa el procés invers i em contesta amb sa meua llengua. Fa una enfeinada i un esforç per entendre sa nostra llengua. També valora de forma especial l'esforç que jo faig per comunicar-me amb ell en anglès.

Com a curiositat us diré que el dia de la boda dels nostres fills, a l'hora del discurs, l'home ho va fer en eivissenc. Un mes abans de la cerimònia ens va enviar el discurs en anglès, vam fer-li la traducció a l'eivissenc i per missatges de veu li enviarem la pronunciació correcta. Ell ens enviava les seues proves de veu i naltros el corregíem. Fou emocionant. El dia de la boda, els eivissencs al·lucinaven amb les seues paraules. Molts d'altres, els castellans parlants, abaixaven el cap d'enveja.

Amic Alan, recuperat aviat de sa teua malaltia. Hem de seguir fent pràctiques amb l'idioma. Tu amb l'eivissenc i jo amb l'anglès.

M'encanta aquesta gent que vol apropar-se als nostres costums. Ja veis, amb un poc de bona voluntat, tampoc costa gaire.

No suport als qui no troben normal l'ús quotidià de sa nostra llengua. No suport els que no respecten els nostres costums i sa nostra cultura. I no suport a tots els que vénen de fora i creuen que tenen el dret a decidir sobre totes aquestes coses sense ser d'aquí i sense conèixer qui som i d'on venim.

La polèmica està servida.