Deixau-nos en pau.

Eivissa, 24 d'agost de 2021

DEIXAU-NOS EN PAU.

L'escrit d'avui és dur. Molt dur. Us avís amb antelació. Podeu deixar de llegir-lo i esborrar-lo dels vostres arxius. 

Estic enfadat. Això no és just. Aquests dies passats el càncer ha tornat a estar massa present a sa meua vida.

 

Per un lloc he passat els controls periòdics de sa meua malaltia de forma satisfactòria. Però des de sempre, dies abans de les proves i fins que el metge em dóna els resultats estic preocupat, nerviós, intranquil. Aquest "bitxo" l'he de tenir sempre present. No puc donar-li l'esquena. A qualsevol moment pot tornar a treure el nas.

Per altra banda, a una persona molt propera i molt estimada, que havia estat operada fa pocs mesos d'aquesta malaltia, li van fer proves i el tractament no va funcionar. El tumor ha tornat a reproduir-se. Nova operació i nous tractaments. Tot ha sortit satisfactòriament i ara a esperar a veure com evoluciona. A veure si aquesta segona vegada pot mantenir el "bitxo" a ratlla.

I per rematar el clau, una parella jove, també coneguda i estimada, han perdut un infant de dos anys per un maleït tumor.

Quins dies que port. Quins collons ... (perdó). 

Com deia abans, estic rabiós i aquest escrit em surt de dins. Ja n'hi ha prou!

Mirau ... Els malalts de càncer ja no podem patir tranquils, hem d'aparentar sempre felicitat. És la moda. Aquesta maleïda sensació de felicitat que ens persegueix a tot arreu. Ens "machacan" cada dia, a la televisió, als mitjans de comunicació, a les mateixes tanques publicitàries al carrer. Sembla que tothom és feliç i que tot món és un lloc idíl·lic. I no és cert. Aquesta aparença de falsa felicitat és insuportable, desesperant i perillosa. No ens preparen per als patiments.

No tenim cap obligació de semblar sempre feliços i optimistes. Sobretot els que estan malalts o hem passat la malaltia. No tenim cap obligació d'això. Aparentar sempre optimisme em cansa, m'esgota. Patir una malaltia no és cap heroïcitat. No m'agrada que em diguin que som un valent pel que he fet o pel que faig.

Ho vull de dir ben clar: estar malalts de càncer és una putada! Una putada molt grossa.

No m'agrada parlar de lluites perquè s'entén que a una lluita hi ha guanyador (els que sobreviuen) i un perdedor (els que moren). Avui domina la cultura de l'èxit i la paraula perdedor està mal vista. No ens han ensenyat a perdre. De totes maneres, els que hem sofrit o sofrim un càncer sabem que la malaltia és una autèntica lluita. Un malalt lluitant per la vida, suportant tractaments molt agressius, aguantant setmanes, mesos o anys de dolor, lluita senzillament per què vol seguir viu. Jo he passat per això. És una lluita a la qual no es guanya i no es perd. Simplement vius o mors.

No hem de tenir por de parlar l'una malaltia que sembla tabú. És molt important que hi hagi malalts que en xerrin i ho comparteixin. Compartir-ho és una forma d'alliberament. Jo simplement voldria dir que ens deixin viure la nostra malaltia com ens doni la gana. Tenim dret a plorar, a sentir por i enviar a la merda al pròxim que ens vulgui donar ànims. Prou de condescendència, de paternalisme i positivisme.
Una de les coses que no puc suportar de molta gent és quan ens trobam al carrer o per qualsevol lloc i em fan la socorreguda pregunta: "Hola, Pep, com estàs?". Cony! Com estic? No ho veus? Bé! Idò perquè preguntes? Sé que ho fan amb la millor intenció del món, però a mi, m'estan recordant que estic o he estat malalt. No m'agrada.

Mantenir una actitud positiva ajuda al tractament. D'acord. Però molts de malalts no tenen forces per aparentar felicitat. Volen poder patir en pau. I quan el dolor i l'esgotament els guanyen, tampoc passa res per desitjar la mort. Són ells qui estan patint.

Ho he de dir clar: el càncer no ens dóna cap llissó. El que veritablement ens fa és por. A tots, als sans i als malalts.