Una història coenta.

Eivissa, 31 de maig de 2022

UNA HISTÒRIA COENTA.

Avui vull escriure una història que em contava sa meua güela. És divertida i no vull que s'oblidi.

Per a situar sa història, haig de referir-me a dos costums molt antics, molt arrelades en aquestes illes.

"Anar a festejar":

 

Antigament, a Eivissa i Formentera, els joves festejaven a ses al·lotes a s'estil "pagès". Dic això de "pagès", perquè a ses al·lotes de Vila, les festejaven d'una altra manera.
Bàsicament, ses al·lotes de Vila festejaven amb un jove cada vegada i ses de "fora Vila" i Formentera ho feien amb tots els que podien. A aquesta última manera jo li dic estil "pagès".

Tenir un bon nombre de joves que la festegessin, era motiu d'orgull. Si era guapa i amb sous, pretendents no faltaven. Imagineu l'orgullosa que havia de sentir-se una al·lota menys agraciada i que l'anessin a festejar diversos joves.

El ritual del festeig no té desaprofitament, però no és el que vull comptar. Vull referir-me solament, al cas que es donava en algunes ocasions i era el que s'al·lota s'enamorés d'un jove, que per ser pobre o per qualsevol altre motiu, no era del gust dels pares de s'al·lota.

Per a poder casar-se no tenien una altra solució que "fer fugir s´al·lota" o "robar-la". S'al·lota i es jove es posaven d'acord i aprofitant una hora determinada d'entrada sa nit (ella prèviament, havia preparat i amagat acuradament ses seues robes), sortia fora i s'escapava ràpidament. Normalment, se n'anaven a casa d'un amic o familiar. I allí quedava s'al·lota fins al dia de ses bodes, cuidada com una filla més

"Anar de matances":

Quan arribava s'hivern, en sa majoria de cases del camp, era moment de matar es porc i aprovisionar-se de menjar per als pròxims mesos.
Anar de matances era un dia festiu i de feina. Molt de matí ja anaven arribant els convidats a sa casa. Es desdejunava i a sa feina. Calia agafar al porc, matar-lo, netejar-lo, i a poc a poc anar separant tota sa carn per als seus diferents usos: per sa frita, per a sobrassada, per a botifarra, ossos amb sal, etc.
A mitjan matí, una parada per a repostar forces: "gerret escambetxat", "bunyols", vi pagès i a seguir. 

S'havia d'acabar aviat, perquè es feia fosc ràpidament. Quan s'havia acabat sa feina, arribava el millor del dia: el sopar. Abundants plats d'arròs de matança amb els seus trossets de llom i costelles. Que bo! Frita de porc, vi pagès i bunyols. Tot era alegria i el sopar s'allargava fins molt tard.

Era també costum que en acabar es sopar, quan ja se n'anaven els convidats, es regalés a ses persones més assenyalades una sobrassada o botifarra com a mostra de gratitud.

Bé, després de comptar breument això de ses matances i dels festejos, haig de contar sa història que em referia al principi: Sa meua güela em contava que sa protagonista d'aquesta història havia estat sa seua güela.

Resulta que era es dia de ses matances i sa meua rebesàvia (es diu així?), tenia al seu jove convidat. Tot el dia de feina, sopar, rialles .....

Ja de nit, arribà s'hora d'acomiadar-se. Sa meua rebesàvia va i li regala una sobrassada al seu jove diguen-li "menge-te-la aquesta nit, no sigui que demà sigui coenta"

Que va ocórrer aquella nit? Perquè sa sobrassada seria "coenta" ? Doncs perquè quan tots els convidats ja se n'havien anat i es pares se'n van anar a dormir, sa meua rebesàvia "va fugir", s'escapà, PERÒ AMB UN ALTRE JOVE! Va fugir amb el qual més endavant seria es seu home, es meu rebesavi.

Aquesta és sa història "picant" que volia recordar i compartir. 

Joves d'avui en dia, anau alerta amb ses al·lotes. Algunes no són de fiar.