Qui no vulgui pols, que no vagi a s'era.

Eivissa, 28 de maig 2022

QUI NO VULGUI POLS, QUE NO VAGI A S'ERA.

 

 

Durant ses caminades pels camps d'Eivissa i Formentera  estic observant que ja s'han començat ses feines de recollir els sembrats. Ja sabeu "Al juny, sa falç al puny". M'agrada recordar aquells temps a casa dels meus güelos materns, a can Vicent Guasch, a Formentera.

 

 

Caminat puc veure com ha canviat sa vida a ses illes. Ha canviat d'una forma ràpita i radical. Sembla imposible que els habitants poguessis viure fins fa poc més de seixanta anys exclusivament d'allò que donava sa terra. De ses collites depenia sa subsistència de sa gent. Totes ses cases tenien el seu forn on s'elaborava pa. Totes ses famílies tenien terres per sembrar cereals.

Record que quan arribava s'època de segar, tota sa família es mobilitzava, s'activitat era frenètica. S'escola s'havia acabat i tothom col·laborava amb ses feines. Sa meua mare, anava a ajudar a sa família i ens portava amb ella. Preparava un cistelló amb menjar i a segar tot el dia.

Es treballava de sol a sol. Al migdia una parada per menjar baix d'un pi, d'un garrover o d'una figuera, un poc de pa amb sobrassada o formatge, algunes olives i xereques. Poca cosa més.

Sa feina més dura de segar era pels hòmens. Ses dones anaven darrere per repassar ses restes i recollir els grans que queien a terra a s'hora de segar ("espigolar"). No es podia perdre ningun gra.

Els "menats", fermats amb "vencís d'espart", ses "gavellas" i ses "garbes" anaven formant-se a bon ritme i carros i carros cap a "s'era".

Ses feines de "batre" començàvem una vegada feta s'era ben neta de males herbes, pedres, etc. Ara mateix puc veure s'imatge del meu padrí dirigint sa mula, amb els ulls tapats ("aclucallat") des del centre de s'era. Després s'havia de separar el gra de sa palla. El gra que quedava a terra es passava per un "sedàs" i es guardava per llavors, per fer farina o per alimentar als animals. Sa palla es "ventava" per separar-la de sa pols. Ja sabeu allò "qui no vulgui pols, que no vagi a s'era". Idò ja podeu imaginar com era sa feina d'agradable. Després es guardava a sa "casa de sa palla" o es feien els "pallers".

Es sembrava blat, ordi i civada. Es blat i s'ordi s'emprava per a fer pa i sa civada es reservava per a alimentar als animals. També sembraven, per a ús domèstic, llegums secs (pèsols, guixes i cigrons) i patates.

Al costat de "s'era" estava sa "casa de sa paia". A mesura que s'anava batent, el gra quedava en s'era i sa casa s'anava omplint, amuntegant sa paia. Quan sa casa estava plena, si sobrava paia, es feien els "pallers". Era una feina molt dura, tota a mà.

Parl de quan tenia uns sis o set anys, vuit com a màxim, per tant, els meus records no són de sa duresa d'aquells dies per als homes i dones de sa família. Tot el contrari. Record aquells dies com a festius i alegres.

Em record que molt de matí, homes, dones, carros, mules i estris, sortien cap a "allà dalt". Era com dèiem als camps de cultiu de sa família. Estaven a una mitja hora caminant des de sa casa dels meus güelos.

Mentre homes i dones, "faus" en mà començaven ses feines, naltros els petits buscàvem nius de pardals que niaven en el camp, guàtleras, xebel·lins, puputs o terroles ponien els ous a terra, en uns nius amagats entre sa mala herba o els sembrats. I naltros, a buscar els petits ous. Els de ses terroles capelludes eren els nostres preferits. A sa nit, sa nostra mare ens faria una truita amb ells.

El puput era molt polit, amb sa seua cresta i el seu bec, però en s'època de nidificació expedia una olor forta i desagradable. Per la qual cosa, no prestàvem atenció als seus nius.

Record també ses cures que el meu padrí dispensava a sa mula que hi havia a casa dels güelos. Durant aquells dies de tanta feina en els quals es recollia el fruit tan necessari per al manteniment de ses persones i animals de sa casa, sa mula era un altre element fonamental perquè totes ses feines es poguessin dur a terme. Havia d'estar ben cuidada, ben alimentada i ben beguda.

I un altre record curiós d'aquells dies i que no vaig arribar a entendre fins a ser més gros: Naltros anàvem de ca nostra als camps, però des de sa casa dels meus güelos, a vegades no venien totes ses meues ties. Alguns dies faltava alguna, s'ha quedat per a fer el menjar, deien els altres, a manera de justificació. Sa realitat era que si durant s'època de segar sa dona tènia el període, es quedava a sa casa a fer feines domèstiques, però no anava al camp.

En fi, records i records d'un temps passat. S'arribada de ses màquines i després del turisme ho van canviar tot, van fer desaparèixer totes aquelles formes de vida precària. Ara simplement vull deixar constància en aquestes modestes línies d'una forma de vida. Hem de saber d'on venim i conèixer totes aquestes vivències, que no han de quedar en l'oblit.