18 de juliol.

Eivissa, 18 de juliol de 2022

18 DE JULIOL.

Vull recordar sa celebració des 18 de juliol. Però tranquils, vull fer-ho com una festa grossa i sense cap connexió política.

Ja sabeu allò de "Tres jueves hay en el año que relucen más que el sol, Jueves Santo, Corpus Christi y el día de la Ascensión". Actualment i gràcies a s'església, aquests dijous brillen cada vegada menys. Per què sirà? No em tireu de sa llengua: Tots sabeu els motius d'aquesta baixada de parroquians.

Jo sempre havia sentit una versió diferent d'aquesta expressió. Digueu-me inconformista. "Tres días hay en el año que relucen más que el sol, Jueves Santo, Corpus Christi i el 18 de juliol".

Abans (estic fent referència als anys cinquanta/seixanta) el 18 de juliol era una festivitat enorme. Era "el dia del trabajo". D'una banda, marcava el punt més alt de s'estiu i per l'altre era una jornada festiva, diferent de totes ses altres que marcava es calendari.

Totes ses feines paraven. Els barcos amarraven a port i tothom cap a ca seua per celebrar-ho amb sa família. Mon pare un de tants. Ara tot ha quedat reduït per motius de modes i canvis de costums a un dia qualsevol. Es dia que els governants a Madrid van llevar aquesta celebració, també van llevar sa de Sant Josep. Ja no queda res d'aquelles importants festes. M'atreviria a dir que s'única cosa que queda d'aquells dies és sa paga extra de juliol. Fins ara ningú s'ha atrevit a llevar-la. Però no donem idees que amb tantes mides de retallades de drets socials, a algun espavilat de Madrid se li creuen els cables i provoca un disbarat.

Ben de matí ses famílies de Formentera ens reuníem a casa d'alguna d'elles i amb els aparells de cuina imprescindibles per a la gran vidassa, es menjar, es beure i els infants petits a coll, sortíem en llarga i intensa caravana a sa recerca del lloc adequat. Jo tinc record d'anar a Cala Saona i a Migjorn, a casa dels meus tius de Can Marianet.

No tinc record que sa mama o ses meues ties portassin banyador i nadassin a la mar. Com a molt, caminaven per s'arena i posaven els peus en remull. Bé, nadar, nadar ... No ho feien. No sabien. A ses meues ties si s'aigua els hi arribava als genolls, ja s'ofegaven. Els hòmens igual, amb els calçons arremangats a mitja cama i amb sa camisa posada. Sa moral era molt estricta.

Els tius Pins i Marianet eren molt bromistes. Estaven tot el dia fent bromes i gresca a tothom. Ses güeles sovint havien de mirar cap a una altra banda. Algunes bromes eren un poc pujades de to per s'època.

Sa festa era reunir-se baix d'una ombra a menjar, beure i fer festa. Passàvem allí tot el dia. Al sol post, recollíem tot i altra volta cap a ca nostra. S'ambient familiar era excel·lent. Tot i venir de cases i llocs molt diferents, els meus tius eren més que família. Eren amics. Aquest bon "rollo" entre ells ha fet que aquells dies sempre els he tingut ben fixats a sa meua memòria.

Avui, tornar a sa vora de la mar a celebrar es 18 de juliol? És quasi impossible. Ara mateix, els establiments turístics ho han col·lapsat tot i és impossible trobar un lloc buit a sa platja. A la mar, ses aigües cristal·lines i pures estan plenes de llanxes i barcos ultramoderns que ho embruten tot. Els seus ocupants, sa majoria, no són d'aquí i tenen poca cura. Ses platges ja no són per a sa gent d'aquí. Totes ben plenes d'hamaques, "sombrilles", lloguer d'embarcacions  i llocs reservats únicament per a gent amb sous. Ah ... I hem de donar ses gràcies: ens han deixat un petit tros delimitat per boies per poder nadar.

Anar a buscar una ombra baix els pins o ses savines? Tampoc ens ho permeten. Hem de respectar al medi ambient, ses dunes, sa flora endèmica i tots els animalets de Déu que allí viuen.

Si continuem així, ens fotran fora de ca nostra.

Tot i això, aquest any he volgut celebrat aquesta festivitat a sa vora de la mar. Encara no hem de pagar res per estar assegut amunt d'una roca i prendre el sol, de moment, també és gratuït.  Com deia abans ens hem de conformar amb el que tenim. Diré allò de: Ses millors coses de sa vida no són coses. Són moments, records, experiències, emocions, etc.

Abans vivíem millor? No ho tinc molt clar. Sempre he pensat que hem millorat sa qualitat de vida però, a quin preu? 

Com ens feien dir de petits: Arriba España! Viva España! I s'últim que tanqui sa porta. 

Estam apanyats!