Terrol·la.

Eivissa, 24 d'abril de 2023

TERROL·LA.

Dies passats vaig fer una caminada pels camps del Pla de la Mola. Aviat arribarà juny i ses daurades espigues dels camps es torçaran. Arribarà s'hora de segar, sa feina més esperada per sa gent del camp i, a la vegada, sa que cal realitzar amb més urgència. Una pluja inoportuna pot tirar per terra ses il·lusions i ses esperances acumulades al llarg de l'any.

Durant aquestes sortides pel camp, no ho puc evitar, els meus pensaments em porten a sa meua infància. Que li farem ....

 

Al mes de juny, el dia és llarg i permet treballar moltes hores. A casa dels meus güelos materns es necessitava temps i mà d'obra en abundància. Tota sa família acudia a fer sa campanya de la sega.

Em venen records de ses eines que s'utilitzaven: sa "falç" i sa "dalla". Sa dalla permetia realitzar sa feina amb molta més rapidesa, però calia que el sembrat estés dret. Ses falçs sempre estaven en mans de ses dones, per segar ses parcel·les on el sembrat havia sortit clarors o s'havia quedat esquifit i curt. No es perdia cap gra. S'aprofitava tot.

Anys més tard, es va introduir la sega mecànica amb màquines arrossegades per animals. Això va canviar alguns costums.

He de fer referència a sa mula de sa casa. Millor dit, sa mula del meu padrí. No era "sa mula", era "sa mula d'en Vicent". L'estimava i la cuidava tant, que a vegades, pens que es meu padrí no s'havia casat mai perquè s'estimava més sa mula que ses dones.

Arribava s'època de la sega i tota sa vida a sa casa es revolucionava. De bon matí tothom enfeinat, preparant-se per a anar al camp i es meu padrí tot nerviós, enfadat i pudent. Això sí, sa mula des de sa primera llum del dia, ja estava neta, menjada i beguda.

Aquestes rutines duraven fins a tenir sa palla al paller i el gra recollit. Llavors, sa cara del meu padrí canviava i tothom estava content.

Sa meua mare feia feina de segadora i d'espigadora. De bon matí, sortíem de casa i anaven a segar i a espigar pels camps. També recollíem ses espigues soltes i les posaven en saquets. Quan tornaven a casa i quan ses espigues eren ben resseques, les batiem picant amb sa taula de rentar. Després, ventàvem sa batuda procurant deixar el gra el més net possible d'arestes. Aquest producte de ses espigades servia per a alimentar s'aviram del corral familiar.

Altres vegades sa durada de sa feina era més llarga. Féiem una parada al migdia i reposàvem en una ombra. Ses moques i sa calor difícilment deixaven agafar el son. Després tornàvem a sa feina.

Bé, jo parl com si treballàs molt. I no. Jo no feia res. Era un al·lot petit i anava on sa meua mare anava, intentant fer el mateix que ella. Moltes vegades m'escapava. Sa meua distracció preferida era buscar nius de terrol·les.

Sa terrol·la té un plomatge color marró grisenc i era difícil trobar-les. S'amagaven entre el sembrat i el seu color es confonia amb l'entorn.

 

Ja heu de conéixer aquesta cançó: "Terrol·la  marrol·la, que et tinc de matar. Que et menges ses figues sense madurar. Si fossen madures no en faria cas. I ara que són verdes, mal et caiga es nas".

Avui tot ha canviat. Ses màquines fan tota sa feina: seguen, embalant sa palla i treuen es gra totalment net. Els racons i ses voreres dels camps no es recullen. Ja no veim als hòmens i dones recullin-los.

Records d'un temps que no tornarà, però que no hem d'oblidar. Per si de cas.