Es muro.

Eivissa, 25 d'abril de 2023

ES MURO.

Dies passats vaig anar a Formentera. Ara ja fa més bon temps i podem disfrutar de s'illa fent senderisme per qualsevol dels llocs que vulguem. S'illa està espectacular.

Sa sortida des del port de Vila sempre em porta records i molta nostàlgia. S'observació de "es muro" m'emociona. Sa gent que no és d'aquí, els que se'n van, no entendran mai sa relació que tenim els eivissencs amb la mar.

Espigó, dic, escullera. Per a sa gent d'aquí sempre sirà "es muro". Lloc per passejar i disfrutar de s'aire fresc de la mar. Quan érem jóvens tots els grups sempre acabàvem a "es muro". Allí vam fer els nostres primers cigarros i també era punt de trobada quan feim salera a s'institut. Més endavant amb ses al·lotes, "es muro" va ser testimoni dels nostres primers besos i carícies furtives.

Els que no són d'aquí li diuen "el faro". Però s'ha de dir que no és pròpiament un far. És una balisa, una llum, per ajudar als barcos quan entren al port. Una llum que il·lumina i que des de sempre forma part de la nostra identitat.

Deixau-me contar-vos una de ses meues històries de fa molts d'anys.

Jo ja vivia a Eivissa des de feia uns anys i em van cridar des de s'Ajuntament de Formentera per a fer el servei militar. Record que em vaig desplaçar a Formentera per a conèixer es destí al qual tènia que incorporar-me. Em van adjudicar el període d'instrucció a Alcalà d'Henares (Madrid). Quan m'ho van dir, vaig fer un salt d'alegria.

El ser destinat lluny (en aquell temps ses comunicacions no eren com ara), per a alguns era motiu de tristesa i per a uns altres, com jo, d'alegria. Significava poder sortir de s'illa i conèixer altres llocs, altres gents.

El dia que tots els reclutes vam marxar amb barco, sa sortida del port d'Eivissa va ser emocionant. Sa visió de sa silueta de "es muro" i sa ciutat emmurallada, a més d'un, ens va fer que ses llàgrimes sortissin sense permís. No ens coneixíem, però tots entonàvem sa cançó d'Isidor Marí, aquella que diu

Quina és la terra que jo més estim...?
És a Eivissa on he nascut
és a Eivissa on he viscut
d'ella jo me'n record quan estic lluny!

Blau és el cel i sense un nuvolat
baix d'aquell cel jo he nascut
baix d'aquell cel jo he viscut
és un cel que record quan estic lluny!

Munt de casetes blanques que fa llum
dins aquella jo he nascut
dins aquella jo he viscut
d'ella jo men record quan estic lluny!

Verds són els pins que hi ha per tot arreu
baix d'aquell pi jo he segut
baix d'aquell pi jo he rigut
és un pi que record quan estic lluny!

El fet de sortir del port amb barco i veure com lentament anem deixant sa nostra illa, és una experiència que només els d'aquí sabem valorar en sa seua justa mesura.

Vaig arribar a Madrid, vaig fer el període d'instrucció i en finalitzar vaig ser destinat a Leganés, en una caserna de sa Divisió Cuirassada Brunete. De sa meua època de soldat, ara no és el moment de xerrar-ne. Ara només vull explicar sa influència que la mar va exercir durant sa meua estada per Madrid.

En sa caserna, ens donaven caps de setmana lliures. Ens deixaven sortir els divendres a sa tarda i es dilluns a s'hora de diana (a sa matinada) havíem d'estar de tornada.

Jo a Madrid, m'ho passava bé. No m'enyorava. Sortíem algun cap de setmana amb altres companys eivissencs que ens havíem fet amics en el període d'instrucció. Anàvem per Madrid i voltants (Avila, Toledo, etc.). Sabia que sa meua família estava bé i escrivia sovint a na Lina. Bé, el que s'ha dit, no m'enyorava.

Però ai ... La mar, la mar ... Em portava "loco". Em faltava la mar. És una sensació que no sé explicar. Tenia sa necessitat de veure la mar. I que feia per a omplir aquest desig? Doncs aquesta "tontería":

Els divendres a sa tarda, quan ens donaven lliure es cap de setmana, anava a Madrid en bus i agafava un altre bus que em portava a València. Sis o set hores de viatge, però arribava a temps per a agafar es barco amb destinació a Eivissa que partia a mitjanit. Comprava bitllet de cabina per a poder descansar i arribava a port es dissabte a mitjan matí.

Em recollien en es port, anava a casa, estava un ratet amb els meus pares i germanes, però ràpidament agafava es cotxe i me n'anava a sa vora de la mar. A ses Salines, al Botafoc, on fora, però havia de veure la mar. Passava hores i hores, tot sol, passejant, mirant s'horitzó, xopant-me de mar, de sol, de salitre, d'Eivissa, de ca meua.
A sa tarda, una altra vegada al barco i es mateix camí de tornada. Es diumenge a sa tarda tornava a estar en sa caserna a Madrid.

En fi, que passava només unes hores a s'illa, però tenia necessitat d'això. Com deia abans, el no tenir a la mar a prop, als illencs ens fa sentir perduts, desubicats, exiliats.

He tornat moltes vegades a "es muro". Ei ... I segueix tornant-hi amb sa mateixa al·lota que hi vaig anar per primera vegada.

M'agrada molt es lloc. S'altre dia, durant sa sortida del port, es meu cervell va fer una recerca pels arxius de sa memòria i va portar-me molts bons moments viscuts aquí.