Aigua de pluja.

Eivissa, 29 d'abril de 2023.

AIGUA DE PLUJA.

Dies passats, ja sabeu, vaig anar a caminar pel pla de La Mola, a Formentera, amb els companys de s'AUOMEivissa. Sa caminada va portar-me molts de records: els molins fariners i el blat, ses vinyes i el vi millor del món, ses feines de segar i ses terrol·les o s'arribada i sortida del port de Vila.

Seguiré amb més records. Us parlaré de sa feina i de l'esforç que per moltes generacions de formenterers era aconseguir aigua per beure.

Vull xerrar dels aljubs i cisternes de Formentera i vull deixar consciència que l'aigua és un bé escàs i que s'ha d'utilitzar amb seny.

Com tots ja sabeu, antigament a ses cases pageses d'Eivissa i Formentera l'aigua constituïa el bé més preuat. Totes ses cases disposaven d'una cisterna. Algunes també tenien una era i podien disposar d'un aljub ben a prop. S'aprofitava cada gota que queia del cel.

Aquells que heu nascut amb aixetes a casa us resultarà difícil imaginar una vida sense aigua corrent, però a Formentera bona part dels esforços quotidians es destinaven a obtenir-la, acumular-la i gastar-la amb sa major de ses austeritats.

Quan arribaven ses sequeres de l'estiu i s'acabava l'aigua de sa casa s'havia de subsistir sense aquest líquid tan necessari. L'única alternativa, excepte per a les famílies més privilegiades, eren els aljubs i els pous. Se situaven en finques particulars, prop dels camins, però l'aigua no era de franc i tampoc de bona qualitat. Sempre s'havia de comprar i els sous no sobraven.

L'aigua es transportava en gerres o en petits barrils, que es carregaven en el carro. Imaginau-vos, en lloc de traslladar aigua als corrals perquè el bestiar begués, es feia a l'inrevés: mules, cabres i ovelles eren conduïdes a l'abeurador annex a les cisternes o als aljubs.

De tot aquell temps, sembla que ho hem oblidat. No tenim consciència que l'aigua de pluja és un bé limitat i escàs. No  podem malgastar-la com feim actualment.

Fotos actuals de la cisterna que teníem a ca nostra a Porto Salè. Allí vaig viure sa meua infància.

 

També, fotos actuals de cas meu güelos materns a Sa Miranda, a prop de Sant Francesc. Allí, quasi tot eren roques i en tenien tres de cisternes. Dues justes on començava a baixar l'aigua de ses primeres pluges. El sòl era de roques ben netes i s'aprofitava tota l'aigua que queia. L'altra estava just al costat de la casa familiar i majoritàriament s'omplia de l'aigua del terrat.

 

A Formentera sempre hem diferenciat bé entre aljubs i cisternes, els dos tipus de dipòsits per acumular l'aigua de pluja.

S'ha de ternir-ho clar:

Ses cisternes són més fondes que amples, tenen generalment forma de pera, planta circular, estan dins o al costat de la casa, i l'aigua és recollida dels terrats de la mateixa casa. Normalment, a la part superior presenten una petita construcció o capella, al costat de la qual no és infreqüent trobar una pica per abeurar els animals.

A la cisterna van a parar les aigües dels terrats mitjançant canals de fusta o de test o mitjançant canonades de ceràmica o de llauna a les cases més modernes. Aquestes canalitzacions solen abocar l'aigua dins d'un bassó d'obra que té les obertures necessàries per desviar l'aigua quan la cisterna és plena o quan la qualitat del líquid que s'ha de recollir no és la desitjada, bé sigui perquè els terrats són bruts bé perquè la pluja és d'aigua roja o perquè conté elements perjudicials per a la seua conservació com pot ser el pol·len de pi.

Per a la desinfecció de l'aigua emmagatzemada era costum general posar-hi periòdicament alguna pedra de calç viva o, més modernament, lleixiu o clor.

 

 

Els aljubs són clots excavats en el sòl que també serveixen com a dipòsits d'aigua de la pluja. Poden ser de molt variades formes, emperò els més usuals són quadrangulars i les parets són revestides de morter i després emblanquinades d'almànguena, que és una terra de color roig per la quantitat de ferro que conté i que és utilitzada per impermeabilitzar les parets.

Normalment, els aljubs tenen una capella que pot ser rodona o quadrada amb terrat pla o amb forma de cúpula i està quasi sempre emblanquinada amb calç. A la porta hi ha un brancal amb una corriola de madera o de ferro per fer més fàcil pouar l'aigua amb un poal o també amb un gerró de test fermat a una corda.

Els elements de prop de l'aljub poden ser un abeurador pels animals de preu i un altre pel bestiar, ovelles i cabres. Ara bé, el principal element és la plaça per recollir l'aigua, que pot ser un terreny rocós o també una era de batre els cereals i llegums. L'aigua és canalitzada a un dipòsit petit que es diu pouetó, d'on passa a l'aljub. 

Tant els aljubs com les cisternes tenen un forat per on surt l'aigua sobrant quan estan plens, i es diu escumador.

Per acabar, vull fer-ho amb una imatge que sempre la tinc molt present: s'administrava l'aigua d'una manera escrupolosa, però mai faltaven al voltant de ses cisternes els tancons. Eren petits terrenys rodats de parets a on se sembrava julivert, herba-sana, camamil·la, herballuïsa o escarteres d'herba de formatjar. S'administrava l'aigua, però aquests petits tancons sempre tenien un tracte privilegiat. 

 

Una cosa més. Un consell: l'aigua a La Mola és un tema delicat. No pregunteu mai a un virot (ja sabeu alló que diuen: A Sant Francisco són paios, a La Mola són virots, a ses Roques papagaios i as Cap uns alcavots) si a La Mola hi ha pous. Fotre, tothom sap que a La Mola no hi ha pous!!! 😀😀😀