Em teniu acorralat, cabrons!

Eivissa, 1er de maig de 2023.

EM TENIU ACORRALAT, CABRONS!

Com deia l'admirat Pérez-Reverte: Em teniu acorralat, cabrons! Em resisteix, però no puc més.

M'agraden ses coses senzilles, viure feliç i sense gaires pretensions. Crec, millor dit, creia que tenia sa vida resolta, però cada dia que passa veig que no és veritat.

Mirau ... 

He reservat taula per dinar a uns dels meus restaurants preferits d'Es Cubells. Un restaurant de poble, de tota la vida. Cassola, servei familiar, cuina eivissenca de sempre i preus normals.

Per telèfon m'han informat que ara ho porten els propietaris d'un conegut restaurant d'Es Jondal que recentment ha hagut de tancar per problemes amb els límits de costes. Bé, he confirmat sa reserva. A veure què tal ....

A veure, senyors! Entenc que heu de pagar lloguer o que teniu dificultat per trobar cuiners o cambrers. Ho entenc. Però, no heu de convertir un restaurant de poble de tota la vida en un beach club de platja. No heu de passar d'una carta de menjar i preus normals a una carta de menjars per a senyorets i beures a preu d'or.

Per favor, deixar-me viure! Deixar-me respirar!

Nous propietaris: mirau ... 

Com podeu veure, el tiquet diu "comprobante". No diu factura. Com a mínim és sospitós.

Jo puc, però no vull pagar 18 euros per una ensalada de tres fulles d'endívia, mig advocat, una rodanxa de salmó fumat i quatre olives.

Jo puc, però no vull pagar 30 euros per una ració d'un (un) calamar (congelat) frit i com una sabata de dur.

Jo puc, però no vull pagar 15 euros per una ració de tarta tatín de format comercial. Finalment, no hem demanat postres.

Jo puc, però no vull pagar 4 euros d'un cafè tallat.

Jo puc, però no vull demanar qualsevol altre menjar de la carta. Els preus em semblen desorbitats i ses racions que servien a ses altres taules, m'han semblat escasses.

Jo puc, però no vull demanar qualsevol vi de la carta. Els preus són d'escàndol. Els caves i els xampanys, no vull recordar-los. 

Però que s'han pensat? Ens tracten de bambos?

Malauradament, sovint em vaig trobant amb casos similars. Tal vegada els jóvens ja estan acostumats, veig molta joventut per tot arreu. Per cert, sa majoria estrangers. Eivissencs, se'n veuen pocs. Però que passa amb els majors? Que hem de fer si volem sortir a dinar a un restaurant i no ens agraden els canvis que experimenten molts d'establiments de tota la vida? Hem d'acceptar-ho o hem de rebel·lar-nos? 

Crec sincerament que millor és esborrar sa direcció del telèfon i enviar-los a pasturar.

Sé que això és irreversible. Eivissa s'està posant impossible pels mateixos eivissencs. Hem de tragar amb sa realitat. 

Però almenys, deixau-me desfogar. No vull seguir sa corrent, no vull que m'obliguin a viure d'una manera que no m'agrada. No vull ser còmplice d'aquests espavilats que s'aprofiten de sa gent i de l'illa d'Eivissa.

Sé que som major, que sa meua opinió no interessa i que em tenen per amortitzat, però no vull acceptar aquestes coses.

He pagat el compte i una vegada al carrer he esborrat el telèfon del restaurant dels meus contactes. M'ha entrat una cara de satisfacció més ampla que llarga.

He començat a riure. Adeu! Adeu, per sempre, restaurant Es Xarcu d'Es Cubells. Que us vagi bé. Per sort, encara queden alguns llocs de tota la vida que saben tractar als clients com a bons clients.