Viatge a l'Índia. Arribada a Delhi.

Eivissa, 8 de desembre de 2022

VIATGE A L'ÍNDIA. ARRIBADA A DELHI.

Segueix classificant fotos i continuen aflorant records. Deixau-me compartir els records de ses primeres hores a Delhi.

Després d'un llarg vol des de Barcelona, amb una escala a l'aeroport d'Abu Dabi, vaig arribar a Delhi molt avançada la nit, quasi de matinada. Unes hores descansant a l'hotel i ben de matí vaig començar es viatge.

S'autobús em deixà a ses portes de sa Gran Mesquita Jama Masjid i del mercat de Chandni Chowk.

Ses primeres imatges d'aquells carrers van quedar-me gravades. Era es meu primer viatge a l'Índia, em feia molta il·lusió conèixer el país i vaig topar-me amb una realitat que ningú m'havia comentat: feia calor, feia mala olor, sa gent em mirava fes el que fes, els carrers estaven bruts, etc. El meu somni estava a punt de convertir-se en malson i des dels escalons de sa mesquita ràpidament vaig fer-me un propòsit: ignorar totes aquestes coses, obrir-me a noves experiències, noves sensacions i disfrutar del viatge. Un viatger experimentat com jo no podia deixar-se sobrepassar per la gent, ses olors o sa calor.
Volia conèixer sa part antiga de Delhi i vaig tirar endavant. 

Escriure de dos llocs. Un va agradar-me molt, s'altre no tant: el mercat de Chandni Chowk i sa Gran Mesquita Jama Masjid

Mercat de Chandni Chowk.

El guia havia negociat el preu de contractar un rickshaw per visitar el mercat més populós de Delhi. El conductor era un home jove i prim com un ham, no parlava mica d'anglès i portar a dues persones del pes meu i na Lina fou per ell un gran esforç.

Vaig entrar al caos del carrer, gent caminant amb paquets al cap, carros carregats de mercaderies i dones fent compres. Aquell formiguer de gent em semblà molt atractiu i m'animava a conèixer els carrers i mercats que hi havia pels voltants. Es conductor em portà per una ruta tradicional molt turística i passarem per carrerons més tranquils on veia infinitat de negocis. Botigues dedicades a ses bodes, d'adorns per ses cases, botigues de saris de colors impossibles (us puc jurar que mai havia vist ses combinacions de colors i tons que fan els indis).

Vaig seguir i els carrerons cada vegada eren més estrets. Portes obertes d'antics habitatges, façanes tapades pels cartells d'anuncis i els cables de llum. Llocs de venda de fruites i verdures, petits locals on comprar menjar acabat de fer, botigues de llibres vells, joieries i moltes sastreries. També moltes botigues d'espècies. S'olor era potent, molt fort. Sacs de clau, cardamom, gingebre o canyella. Quin gust passejar per allí.

Fou un recorregut fascinant. Tot em cridava s'atenció. Sa majoria de gent visitava es mercat, es feia fotos, tal vegada compraven alguna cosa i tornaven ràpidament als seus rickshaw. Jo no ho vaig fer. M'agradava mirar sense pressa i quedar-me impregnat dels aromes que envoltaven el lloc.

Acabat el recorregut, vaig donar-li al conductor del rickshaw una bona propina. No fou sa que ell esperava (pobret, estava suant de valent), però jo vaig donar-li una quantitat que em semblà justa i prou.

 

 

 

 

 

 

 

 

Gran Mesquita Jama Masjid.

Sa Gran Mesquita Jama Masjid és un dels temples musulmans més grossos de l'Índia i té tres cúpules de marbre blanc i negre molt grosses juntament amb un arc central majestuós.

S'entrada a sa mesquita en teoria és gratuïta. Però alerta: s'ha de pagar per tot. Per introduir càmeres de fotos tot i que jo vaig fer ses fotos amb el mòbil que duia dins sa butxaca.

També s'ha de pagar si un no va vestit correctament. A s'entrada van obligar-me a tapar-me ses cames (portava calçons curts). Mirau ses fotos: una imatge patètica! És obligatori anar descalç i deixar ses sabates fora. També cobren per guardar-les. Caminar descalç per s'esplanada del temple, tot ple d'excrements dels coloms, fou una experiència un poc forta. Per descomptat, a sa sortida vaig tirar els calcetins als fems.

Una vegada dins, vaig passejar pel pati, vaig atracar-me als llocs d'oració amb el màxim respecte intentant no molestar a ningú. Els hòmens resaven a un lloc i ses dones a un altre.

Em va sorprendre la gran quantitat de gent que volia fer-se fotos amb els turistes. Famílies senceres, dones, infants .... tothom volia fer-se fotos amb naltros. M'agradaren els colors dels vestits de ses dones. Eren d'uns colors molt polits. Ses famílies i ses dones em demanaven fotos amb ells sense cap mirament. En canvi, ses al·lotes jóvens em deixaven fer fotos però sense fotografiar sa cara.

Sincerament vaig emportar-me un desengany. Poca gent resant i molta demanen sous als turistes. Tot estava molt comercialitzat. Per qualsevol cosa s'havia de pagar. Realment, una desil·lusió de visita. Pensava que síria un lloc de recolliment, d'oració, de respecte de ses tradicions musulmanes i no, no vaig trobar res d'això.

 

Ho tenia clar: l'Índia és un país únic al món, una explosió de colors i d'olors, amb uns costums i tradicions mil·lenàries i que no em deixaria indiferent.

Estava preparat per començar un viatge inoblidable.