No m'agrada la mar.

Eivissa, 9 d'agost de 2022

NO M'AGRADA LA MAR.

 

Quan el sol encara està endormiscat, m'agrada aixecar-me. Fa molts anys que m'aixec del llit de matinada. Pens que després de tantes generacions d'avantpassats que s'han fet sa vida a la mar, almenys port a sa sang un rellotge mariner.

He viscut tota sa vida envoltat de mar. Quasi he perdut es recompte de tots els avantpassats que han viscut dalt d'una embarcació. "Isla Blanca", "Marineda", "Joven Dolores", "San Francisco" o "Tanit" són els noms d'alguns dels barcos que va manar es meu pare.

A la mar tothom té un nom: Blai, Guasch, Castelló, .. I els barcos també: els mariners solen dir que els barcos tenen ànima pròpia perquè a bord d'ells hi havien viscut moments, compartides situacions i sensacions que no es podien esborrar de sa ment.

Jo no vaig continuar amb sa tradició familiar.

A ca meua, ja de petit, sempre havia sentit allò de "la mar és molt dura", " la mar és traïdora", "se li ha de tenir molt de respecte perquè passen coses dolentes que et marquen per tota sa vida".
Tota sa meua família era gent marinera i alguns havien viscut experiències tràgiques amb sa mort d'algun company.

Es meu pare sempre em deia que sa vida a la mar, com totes ses feines, tenia ses seues coses bones i ses seues dolentes. Entre ses bones, sa sensació de llibertat, el contacte amb sa natura... Entre ses no tan bones, sa duresa i el sacrifici que suposa estar cada dia a la mar o ses hores que es passen fora, lluny de sa família.

Tota aquesta història ve d'una situació viscuda avui mateix a sa platja de ses Figueretes. Mentre na Lina nadava fins a ses boies, jo m'he quedat amb sa meua neta nedant per sa vora. Una amiga que també estava nedant a prop m'ha dit "Vaja Pep, no nedes més fondo? No sembles de Formentera".

A veure .. Valtros .. Quan aprenguéreu a nadar?

Jo vaig aprendre ben tard. A Eivissa, als 16 o 17 anys. Us preguntareu per què?

Vaig fer tard perquè en aquells temps, a Formentera vivíem d'esquena a la mar, ses platges eren llocs deshabitats, sa meua mare tampoc sabia nadar i des de molt petit m'inculcà sa por a la mar. Pel meu pare la mar era un lloc de feina, dur i perillós.

Anàvem a S'Estany des Peix a pescar amb canya, a agafar crancs, pegellides i cornets. A jugar i córrer per s'arena. No anàvem a nadar o a banyar-nos. Als meus pares mai els hi va interessar que aprengués a nadar. Ho tenien clar: havia d'allunyar-me de la mar i dels seus perills.

Ja de jove, he de dir que vaig aprendre a nadar per amor. Vaig conèixer una al·lota que m'agradava molt i que nadava com un peix. Na Lina. I, clar, havia d'estar a la seua altura i poder anar junts a fer cabussons.

Classes de natació a sa piscina, descobrir com surà i moure-se a l'aigua va ser fascinant. Primer vaig aprendre a no enfonsar-me i més endavant superat sa por i sa inseguretat, vaig descobrir que es cos surava de forma natural, sense fer res, boca amunt, sense moure un dit.

Vaig començar a nadar com els cans, més endavant a brasa i finalment d'esquena. A crol sempre m'ha costat més. Això de coordinar els moviments dels peus i dels braços va ser difícil d'aprendre.

Finalment, puc dir que ned el necessari per surar, per avançar un poc, fer uns cabussons i prou.

Però avui mateix, em podíeu trobar a sa platja. Per què si no m'agrada la mar? Hi vaig per salut, pels beneficis del sol i la mar. Per sa tranquil·litat i calma que em transmet. I per compartir amb els meus nets moments i experiències que no tenen preu.

Però sempre, sempre, em trobareu a un lloc segur. S'aigua m'arriba al coll i només! Fins avui, no he superat sa por que els meus pares em varen inculcar de petit: compte amb la mar! És molt traïdora!

Bé ..  No us deixeu portar per ses meues inseguretats. Passar-ho bé a la mar ... És un plaer que no tothom ho té a l'abast.