Records d'infància.

Eivissa, 14 d'agost de 2022.

RECORDS D'INFÀNCIA.

Deia en Gabriel García Márquez: "La vida no es la que uno vivió, sinó la que recuerda y cómo la recuerda para contarla."

 

Estic disfrutant d'uns dies amb sa meua neta Indiana a Eivissa. Caminant per s'arena de sa platja la portava agafada per sa mà i m'han vingut a sa memòria molts de records de quan jo era un boix, allà a ca meua, a Formentera. Amb sis o set anys, com passava s'estiu? 

Mare meua, com ha canviat tot!

Els nostres veïns més propers eren de Can Xumeu Gall. Es seu fill petit, en Joan Gall, era molt amic meu. Vam créixer junts, anàvem a s'escola també junts i tots els moments de temps lliura els passàvem jugant junts.

Em venen a sa memòria el bosc proper a ca nostra o s'Estany des Peix. Allí vaig disfrutar de moments inoblidables.

Anàvem a s'escola de "San Francisco". Des de Porto-Salè fins s'escola, teníem al davant una hora caminant pel camí normal de sempre. Però clar, naltros sempre anàvem pel camí més curt. Per fer es trajecte més ràpid anàvem per altres boscos, altres propietats, saltan ses parets de pedra. Ens agradava molt buscar aranyes, erugues, pardals o papallones. Era fascinant.

El bosc era un món de sorpreses. Quantes vegades havíem quedat enredats a ses teles de ses aranyes. Quantes papallones havíem perseguit per tocar-les amb ses mans. Acabades ses classes, durant s'estiu, tornàvem al bosc proper a ca nostra. Era el nostre lloc de jocs i d'aventures diàries.

Buscàvem caderneres, verderols o teulats. Buscàvem els seus nius. I caçàvem amb filats. Fèiem una caseta amb pedres i rames d'arbres per no ser vistos. Uns metres més lluny buscàvem una roca amb algun forat per posar-hi aigua. Al voltant, escampàvem granets de pinyes de pins. El que volíem era que es pardals s'atraquessin a menjar i beure.

Es filats eren unes xarxes amb uns pals oberts unides amb una corda a ses nostres mans, de manera que quan els pardals s'acostaven a beure o menjar, naltros estiràvem sa corda, s'obrien ses xarxes i queien damunt dels pardals. Calia tenir paciència, perquè alguns dies sa caça era escassa o nul·la. Amb el que havíem aconseguit caçar, si eren teulats o verderols els matàvem, els llevavem ses plomes, els netejavem i després demanàvem a ses nostres mares que ens els fessin frits. Estaven bonissims!!! 

Si agafàvem alguna cadernera, tenien més sort. Rarament les matàvem, sempre hi havia algun conegut, amic o familiar a qui regalar-les. Eren molt apreciades per a tenir en gàbies a ses cases. Es seus cants són preciosos i es seu plomatge d'uns colors molt vistosos.

Buscar nius també era molt emocionant. Normalment, es trobaven a ses parts més altes i de difícil accés des pins. Naltros no volíem es nius, només buscàvem els ous. Es nius sempre els deixàvem en el seu lloc. Els ous els volíem per a fer truites. En més d'una ocasió ens emportem algun calbot perquè baixant de s'arbre se'ns havia trencat algun, tacant-nos sa roba. Alguna vegada heu provat ous estrellats, però de pardals? No? Eren una delícia.

Pujant als arbres, en diverses ocasions en anar a donar suport a sa mà en una branca, la posàvem damunt d'alguna eruga. Crec que els tinc fòbia des d'aquella època. I també buscant nius, mirant sempre cap amunt, en moltíssimes ocasions ens enrotllàvem amb ses teles de ses aranyes. Quins esglais que fèiem!

S'Estany des Peix estava molt prop de casa. Caminant, uns quinze minuts. En aquella època encara no estava de moda banyar-se o practicar esports nàutics. S'Estany era per a naltros un altre món fascinant per descobrir. Allí anàvem a pescar a canya, a buscar caragols de mar i algunes vegades els nostres pares o güelos ens portaven a pescar en llaüt.

Ses canyes de pescar, imaginar-vos, les fèiem naltros mateixos. Una canya, un fil, un suro flotador i un ham. Res més. I allí ens passàvem tardes i més tardes. Em record que al sol post, en algunes ocasions venien ses nostres mares amb es berenar (un tros de pa, companatge i aigua). El que pescàvem era el menys important. El que ens agradava de veritat era buscar caragols de mar entre s'arena i en ses roques. Amagats en s'arena, hi havia aquells caragols de mar amb punta i pinxos. Anàvem descalços i més d'una vegada ens havíem clavat ses punxes.

Els cornets els buscàvem en ses roques. Normalment també amagats en llocs de difícil accés. Si ens mullàvem, no passava res, era estiu.

I que fèiem amb els caragols de mar i els cornets? Sa mama els bullia amb aigua un moment, escórrer i a menjar. O ens feia un arròs caldós, boníssim també.

Anar a pescar amb els nostres pares, era en comptades ocasions. Es meu pare em portava a pescar en es llaüt des güelo, però escasses vegades. Sempre estava navegant per rutes lluny de Formentera. Per a intentar portar una vida familiar més normalitzada ens vam anar a viure a Eivissa.

Al meu pare i al meu güelo no els hi agradava la mar. Tota sa seua vida havien estat navegant, fora de ca seua. Quan es van jubilar, en comptadíssimes ocasions van tornar a la mar. De fet, es papa va regalar es llaüt heretat des güelo al seu germà petit Joan. Ells sempre em parlaven del dur que era la mar, que era molt traïdora, que no ens fiéssim mai i que tinguessin sempre cura. Quan dic que vaig aprendre a nedar quan tenia quinze o setze anys, ja sabeu de qui i perquè vaig heretar sa por a la mar.

I com diu sa cançó .... arribà es final de s'estiu, ens vam fer més grossos i als nou anys ens vam anar a viure a Eivissa. Enrere van quedar amics, vivències, llocs, etc. però el que no he oblidat mai han estat tots aquells bons moments, aquells anys, aquells dies feliços que vaig viure a Formentera.

Ara na Indiana m'estreny sa seua petita mà i comença a caminar per s'arena de sa platja. M'encanta! Iniciar-la a fer els primers passos per s'arena de sa platja m'emociona. I no puc evitar somriure recordant ses diferències de sa meua infància i sa seua. 

El món continua rodant.